Dilluns 18 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PARC NACIONAL D'AIGÜESTORTES I ESTANY DE SANT MAURICI. AMPLIACIÓ
Marta Pallarès

Actualitzat a 31/12/2007

La proposta d’ampliació del Parc per part del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) roman en un punt mort durant la major part del 2007. A final d'any, representants del Departament reiteren la seva intenció de dur a terme l'ampliació amb el consens de totes les parts afectades, per la qual cosa s'entreveu un procés lent de maduració del projecte.


Antecedents 2004, 2005, 2006

Articles posteriors 2010

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici té una superfície de 39.979 ha en dues zones de protecció diferenciades, la zona interna i la zona perifèrica. La zona interna és el Parc Nacional mateix i té una extensió de 13.900 ha. Les 26.079 ha de la zona perifèrica envolten la zona interna i estan destinades a protegir-la de la influència humana. El Parc es reparteix entre les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Vall d’Aran. És l'única àrea protegida amb aquesta categoria a Catalunya i constitueix una magnífica representació de las formacions geològiques de la serralada axial dels Pirineus, així com de la seva flora i fauna. És, a més, una de les millors manifestacions del glaciarisme quaternari i conté un dels millors conjunts arquitectònics del romànic. Va ser creat el 21 de octubre de 1955, amb una extensió inicial de 9.851 ha. El 1988 es va produir una primera ampliació i el 1996 una segona, amb què es va arribar a les actuals 14.119 ha de superfície. La Junta Rectora del Patronat del Parc ja havia aprovat una proposta d’ampliació el juliol del 2004 de 2.854.57 ha. Aquell projecte va rebre el suport dels municipis inclosos i l’acord per consens parlamentari que va tenir loc el novembre de 2004.

La nova proposta d'ampliació del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici s'havia presentat a Boí el 4 de juliol de 2006 per Ramon Luque Porrino, director general de Medi Natural del DMAH, a tots els alcaldes dels municipis inclosos en l'ampliació i també als membres del Patronat del Parc. L'ampliació suposava incorporar 13.000 noves ha més, sumades a les 13.000 ha que ja tenia i a la zona de preparc, per tant la proposta per al futur parc natural era que passés de 26.000 ha a 41.000, amb la qual cosa sumaria un total de 67.685 ha. Aquesta proposta, però, havia estat rebutjada per una part dels alcaldes que consideraven que l'ampliació no tenia sentit si no se’ls garantien compensacions econòmiques i la possibilitat d'ampliar i connectar estacions d'esquí (PLA DIRECTOR DE LES ESTACIONS D'ESQUÍ i PLA TERRITORIAL PARCIAL DE L'ALT PIRINEU I ARAN). El que fou conseller del DMAH des del 21 d'abril de 2006, Francesc Baltasar, va manifestar que no hi hauria cap problema per fer la connexió que demanaven, ja que alhora es defensaria el desenvolupament de la zona. L’any es va acabar amb la recollida d’al•legacions a la proposta.

L'estudi tècnic dividia l'àrea del voltant del Parc en 47 espais. D'aquesta manera, el Parc guanyava representativitat en avetoses, estanys d'alta muntanya i torberes. A més, el nou perímetre permetria incloure alguns espais singulars, com ara el bosc d'avets de la Mata de València o els circs d'estanys de Colomers, Sabodero i Cabdella (entre la Vall d'Aran i el Pallars Sobirà). La zona perifèrica de protecció (ZPP) inclouria 14 espais més –entre els quals les valls de Valarties i d'Aiguamòg, a la Vall d'Aran, les planes de Son, al Pallars Sobirà, i la boca sud del túnel de Vielha, a l'Alta Ribagorça. Tot plegat afectava quinze municipis de les quatre comarques esmentades, sis dels quals passarien a formar part, juntament amb els de la Vall de Boí i Espot, de la part central del Parc.

Medi Ambient manté la proposta
El director general de Medi Natural del DMAH des del 5 de desembre de 2006, Joan Pallisé, justificava el retard del procés de diàleg entre la Generalitat i els municipis adduint les eleccions catalanes i municipals i els canvis de càrrecs al seu departament. Pallisé manifestava que el procés continuava endavant i mostrava intencions de convocar una nova trobada amb els municipis afectats per l'ampliació.

Per la seva banda, els alcaldes dels municipis que formarien part del nucli central del Parc –Vall de Boi i Vilaller a l'Alta Ribagorça; Espot, Alt Àneu i Sort al Pallars Sobirà; Naut Aran i Vielha a la Val d'Aran i Torre de Cabdella al Pallars Jussà– tampoc no donaven suport a la proposta.

Estacions d’esquí i ampliació del Parc
L'oposició a l'ampliació era representada, en gran part, per l'alcalde de la Vall de Boí, Joan Peralada, el qual denunciava deficiències en el pressupost i per tant en la gestió del Parc. Peralada també admetia que part de l'oposició al projecte venia donada pel fet que la nova ZPP evitaria la possibilitat futura d'unir les estacions d'esquí de Boí-Taüll i la Vall Fosca. “És una contradicció perquè el Pla director d'estacions de muntanya del Departament de Política Territorial sí que ho permet”, afirmava. També s'afegia a la protesta l'alcalde de Torre de Capdella, Josep Maria Dalmau, gran impulsor de la futura i única estació d'esquí del Pallars Jussà a la VALL FOSCA. "De fet, l'estudi elaborat pel DMAH diu clarament que la zona esquiable de la Vall Fosca, els pics de Llevata i Filià, haurien de ser dins del Parc, però això ja és impossible, ja que el govern de Convergència i Unió (CiU) va aprovar uns dominis esquiables que ara no es poden tirar enrere", declarava Dalmau a la mateixa font citada.

Per altra banda, l'alcalde de Sort, Agustí López, defensava que el domini esquiable de l'antiga estació de LLESSUÍ –tancada des de l'any 1986– no formés part del Parc ”per no hipotecar el futur”, si mai hi ha cap projecte de reobertura, com succeïa a l’estació de la Tuca, a Vielha. L'alcalde de Naut Aran, Cèsar Ruiz-Canela, també admetia que una de les raons a l'oposició frontal a l'ampliació era el fet “de no saber cap on anirà el turisme”. “Amb aquesta incertesa, no podem aprovar un pla que hipoteca un 80% del territori d'Arties i Garós, on no sabem si en un futur ens pot interessar construir-hi un camp de golf”, defensava.

Respecte de les queixes a l'Administració, recordava la directora del Parc des del 1990, Mercè Aniz, que no tot era culpa de les administracions catalanes i estatals, i posava l'exemple del centre de visitants a Espot, del qual no s'havien pogut començar les obres perquè l'Ajuntament encara no n'havia cedit els terrenys.

Les organitzacions ecologistes, per la seva banda, mantenien el suport a l'ampliació, malgrat que la consideraven massa agosarada. Xavier Castells, biòleg i membre de l'entitat ecologista pallaresa Lo Pi Negre, defensava que primer caldria solucionar els greus problemes de pressupost que arrossegava el Parc. Antoni Plans Lladós, secretari general de la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA), afirmava que Depana subscrivia la proposta i atribuïa el fracàs de tot el procés al fet que l'ampliació del Parc havia estat motiu de debat electoral a l'Alt Pirineu.

Tot i el suport a la proposta, Lo Pi Negre va presentar-hi al•legacions per mitjà de les quals demanava que es mantinguessin els estanys naturals del Gerber i Cabanes dins el Parc i reclamava, també, la inclusió al Parc de les zones de Filià i Llevata, on hi ha prevista l'ampliació de l'estació d'esquí de la Vall Fosca, i la connexió d'Aigüestortes amb el Parc Natural de l'Alt Pirineu.

L’any es va acabar i els municipis encara estaven pendents de la nova trobada amb els responsables del DMAH.

Més informació

mediambient.gencat.net
www.lopinegre.org
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame
Fotogaleria relacionada