Dimecres 11 de Desembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
TRANSVASAMENT DEL CONSORCI D'AIGÜES DE TARRAGONA A L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA
Arnau Urgell

Actualitzat a 31/12/2008

L’abril del 2008 transcendeix que l’opció escollida per l’Estat per evitar restriccions a l’AMB és la d’allargar el minitransvasament de l’Ebre. La Generalitat accepta el projecte, que rep una forta contestació per part de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. El 30 d’abril el Congrés dels Diputats n’aprova el reial decret però les intenses pluges de final d’aquell mes, i especialment de maig, acaben descartant el projecte. El Govern estatal anul•la el Decret el 5 de juny tot i que diverses entitats econòmiques i l’Ajuntament de Barcelona demanaven que es construís igualment. A la tardor ,l’enfrontament entre Govern i PDE es torna a emprendre a causa del canal Xerta-Sènia.


El sistema d’abastament del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) des del riu Ebre es va aprovar l’any 1981 i es va posar en servei el 1989. La millora dels canals de reg del delta de l’Ebre va permetre recuperar 4 m3/s, que es van destinar al denominat minitransvasament. La Llei del 1981 impedeix que l’aigua de l’Ebre surti de la demarcació de Tarragona. Inicialment donava servei al Camp de Tarragona (Alt Camp, Baix Camp i el Tarragonès), però progressivament s’ha ampliat fins a la Conca de Barberà, el Montsià i el Baix Ebre.

En els darrers anys hi ha hagut diversos intents que també arribi a les comarques barcelonines i que es connecti a la xarxa d’Aigües Ter Llobregat (ATLL). En destaca el PLA HIDROLÒGIC NACIONAL (PHN) impulsat pel Partit Popular (PP) l’any 2001 que preveia transferir a les conques internes 190 hm3/anuals. Tot i la retirada del PHN, la Generalitat no va renunciar a la interconnexió fins a l’abril del 2004, ja que tant el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) com el conseller de Medi Ambient, Salvador Milà (Iniciativa per Catalunya-Verds, ICV), eren partidaris d’executar-la.

La sequera fa emergir la interconnexió
L’episodi de sequera extrema que afectava Catalunya des de la tardor del 2006 amenaçava d’activar les restriccions a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) després de l’estiu del 2008 (ABASTAMENT D’AIGUA A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. SEQUERA). Al març, la Generalitat va plantejar transvasar, de manera puntual i reversible, aigua del Segre, un afluent de l’Ebre (TRANSVASAMENT DE LA CONCA DEL SEGRE A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA). El projecte no va tenir el suport de l’Estat.

A començament d’abril, tant des de Convergència i Unió (CiU) com des de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE), s’interpel•la la Generalitat per saber si l’aposta pel Segre era una mena de tapadora per recuperar el projecte d’interconnexió de les xarxes CAT-ATLL. El 7 d’abril el president de la Generalitat, José Montilla (PSC), afirmava que si es descartava el Segre caldria buscar alternatives, una de les quals seria “captar puntualment aigua del minitransvasament”. El mateix dia l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) feia la primera reunió amb les dues comunitats de regants del Delta per estudiar el projecte.

Diverses filtracions periodístiques van avançar com es produiria la interconnexió. L’alternativa més fàcil era seguint la mitjana de l’autopista AP-7 i proveir un volum total de 40 hm3. L’aigua transferida era de la concessió del CAT però la que no es consumia al Camp de Tarragona (1,2 m3/s). Les condicions del conseller de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), Francesc Baltasar (ICV), eren dues: que l’obra fos desmuntable i que l’execució fos tan ràpida com l’alternativa del Segre. L’acord que va transcendir el dia 12 assenyalava que la Generalitat pagaria les obres (150 MEUR), mentre que l’Estat compraria els drets dels regants. La canonada de 60 km uniria els dipòsits del CAT a Tarragona amb els d’ATLL a Olèrdola (Alt Penedès).

El portaveu de la PDE, Manolo Tomàs, va afirmar que “el Govern enganya l’AMB i a les Terres de l’Ebre”, mentre que Unió de Pagesos (UP) ho qualificava de “traïció”. Tomàs afegia que la decisió mostrava que l’opció Segre “només pretenia generar un debat que fes pensar en la interconnexió com a solució”. Ecologistes en Acció també s’hi oposava i recordava que es tractava d’una variant del projecte inclòs al PHN. Una quinzena d’alcaldes d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de les Terres de l’Ebre van demanar la dimissió de Baltasar i el delegat del Govern, Lluís Salvadó (ERC), també va amenaçar de dimitir si es transvasava aigua del Segre o de l’Ebre. Per la seva banda, l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel (CiU), considerava que el “Govern volia operar d’esquenes al país” i treia credibilitat que el projecte fos ni temporal ni puntual.

Acord per l’Ebre
La vicepresidenta del Govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega (Partido Socialista Obrero Español, PSOE), es va reunir el 14 d’abril amb el president Montilla i el conseller Baltasar així com amb la ministra de Medi Ambient i del Medi Rural i Marí (MARM), Elena Espinosa (PSOE). Va afirma que la solució estava “molt pròxima” i que seria possible gràcies a l’adquisició de drets dels regants. Considerava que “en cap cas es tractava d’un transvasament” sinó d’ banc públic d’aigua.

Per la seva banda, tant el PSC com ERC defensaven que la interconnexió es pogués utilitzar, en un futur, en situacions d’emergència. Aquesta posició contrastava amb la d’ICV que demanava que s’eliminés. Els republicans consideraven que el Parlament hauria de tenir potestat “d’obrir l’aixeta”. La Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) demanava que almenys 1 km de la canonada fos fàcilment desmuntable.

Des de l’oposició tant CiU com el PP van recordar al tripartit que el 2003 havien signat el Compromís dels partits polítics per l’Ebre amb la PDE, amb el qual demanaven la retirada de la interconnexió i es comprometien a “no fer pactes amb partits que donessin suport al transvasament de l’Ebre”. No obstant això, el PP donava suport a la solució plantejada, mentre que CiU establia com a condició acceptar l’opció Roine com a “solució definitiva”. Aquesta opció coincidia amb el plantejament de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Foment del Treball, el RACC i el Col•legi d’Enginyers Industrials de Catalunya.

L’acord es va segellar el 15 d’abril amb una reunió dels presidents estatal i català, al Congrés dels Diputats. Tant el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com Montilla van expressar la satisfacció per una solució que “garantia el subministrament a cinc milions de persones sense afectar ni una gota del cabal de l’Ebre”. La ministra Espinosa tornava a negar que fos un transvasament.

Mobilització i pluges
La PDE va reunir el 19 d’abril un miler de persones en l’assemblea més multitudinària de la seva història. Consideraven que el Govern havia “enganyat i traït” el territori i van decidir convocar una gran manifestació a Amposta el 18 de maig.

Tres dies després activistes de la Plataforma rebien amb una catifa de sal el conseller Baltasar a Tortosa, que s’hi reunia amb la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE). Des de la PDE van sortir de la reunió “convençuts que la canonada seria fixa” i que “fàcilment se’n podria obrir l’aixeta”, posició que també compartia el president de la Cambra de Comerç de Tortosa, José Luis Mora. Carles Ibáñez, tècnic de la unitat d’ecosistemes aquàtics de l’Institut Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA), va destacar “l’existència d’alternatives a la interconnexió”, que va definir com a “molt perjudicial per a l’ecosistema de l’Ebre”.

Dies després, el president del CAT, Daniel Pi (ICV), va proposar que la nova canonada servís per distribuir l’aigua de la nova DESSALINITZADORA DE CUNIT que havia de donar servei tant a les xarxes del CAT com ATLL. “No tindria sentit fer aquest tub per a casos d’emergència i després un altre per a la dessalinitzadora”, afirmava.

Mentrestant, representants de l’Estat i la Generalitat es reunien a Saragossa amb la Federació de Regants de la Conca de l’Ebre (FEREBRO) que es negaven a vendre drets d’aigua però que deixaven la porta oberta a estalviar conjuntament la quantitat a transferir a l’AMB.

El 29 d’abril el Congrés dels Diputats va aprovar el Reial decret per prolongar el minitransvasament de l’Ebre a l’AMB. La mesura va tenir el suport d’ICV, però l’abstenció de CiU i ERC. Tant ICV com el PSC van criticar durament els republicans per la seva posició. Finalment es confirmava que FEREBRO es comprometia a estalviar en conjunt 1,5 m3/s. Les obres es finançarien gràcies a la disposició addicional tercera de l’Estatut.

Sis dies més tard Baltasar i Espinosa signaven el conveni de col•laboració pel desenvolupament de la infraestructura. La Generalitat en seria la titular, la gestionaria i realitzaria les expropiacions. El secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu, destacava que seria bidireccional, és a dir, podria subministrar tant a l’AMB com al Camp de Tarragona en cas d’emergència.

Mentrestant les pluges havien tornat amb força. La FNCA va considerar el 7 de maig que les precipitacions dels darrer dies allunyaven l’escenari d’emergència i que calia una moratòria d’un mes per decidir si executar o no la interconnexió. En canvi Leonard Carcolé, director general d’Aigües de Barcelona (Agbar), situava, el 12 de maig, l’inici de les obres en “dues o tres setmanes”. El 15 de maig l’assemblea del CAT aprovava posar a disposició d’Agbar els “excedents del minitransvasament”, un tràmit per fer possible la interconnexió. Mentrestant la pluja havia aportat als embassaments de les conques internes 58 hm3, un valor superior als 40 que es preveien transvasar.

Milers de persones –30.000 segons la PDE i 8.000 segons la policia local– van participar a Amposta a una gran marxa contra un projecte que van definir “d’estafa” i que afavoria el “desenvolupament insostenible” de l’AMB. Després de l’èxit de la marxa, la PDE va anunciar que “incrementaria la pressió sobre els polítics del territori” i recorreria als tribunals per invalidar el transvasament. La mobilització havia rebut el suport de la nova Plataforma Metropolitana Contra els Transvasaments, formada per una quarantena d’associacions.

Deroguen la interconnexió
El 20 de maig es va produir el primer senyal oficial que indicava la possibilitat de no fer la interconnexió. La ministra Espinosa va assegurar que no es faria si el nivells dels pantans arribava al “mínim necessari” –sense aclarir ni quantitat ni percentatge– per evitar les restriccions. “Amb la situació actual, la canonada continua sent necessària”, va assegurar. Mentrestant, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC), demanava “no cometre l’error” de “deixar de fer el que s’ha de fer si cauen quatre gotes”. Hereu va exigir la infraestructura per utilitzar-la només “en cas d’emergència”. Dos dies després era el Parlament aragonès el que per unanimitat demanava la derogació del Decret.

Mentre Francesc Baltasar continuava considerant la infraestructura “imprescindible”, el secretari general del seu partit, Jordi Guillot (ICV), va afirmar que demanaria l’anulació de la interconnexió. Per la seva banda, l’ecòleg Narcís Prat (FNCA) considerava “absurd” parlar de sequera. En canvi, la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia, Foment del Treball, el RACC, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Consell de Gremis de Comerç, Serveis i Turisme demanaven “no fer marxa enrere”. Les reserves als embassaments de les conques internes ja superaven el 40%.

El 28 de maig el president Montilla anunciava que la canonada Tarragona-Olèrdola quedava “descartada”, però obria la porta a reconvertir el projecte per servir aigua dessalinitzada de Cunit cap a ambdues xarxes d’abastament. Dos dies després ho confirmava la vicepresidenta de la Vega. Des d’Agbar s’assegurava que no es demanaria cap indemnització. El 5 de juny el Govern espanyol anul•lava el Reial decret ja que els embassaments se situaven per sobre del 54%. També s’aturaven les 700 expropiacions previstes. Dies després la PDE anunciava “la fi del període d’enfrontament amb el Govern català” tot i que els demanava “autocrítica” per la gestió de l’aigua, ja que “mentre s’angoixava per la sequera continuava impulsant regadius nous”.

Nou enfrontament pel Xerta-Sénia
Al llarg de la tardor el principal punt de conflicte entre la PDE i el Govern va ser la construcció del CANAL XERTA-SÉNIA. Les obres tenen un pressupost de 62,3 MEUR i les primeres finques es regarien a partir del 2010. El delegat del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) a les Terres de l’Ebre, Antoni Espanya, ho considerava una “obra per estabilitzar les produccions agràries” i en cap cas un inici del transvasament cap al sud com defensava la PDE. Unió de Pagesos considerava que el sector no podria afrontar els costos de l’obra “i l’aigua aniria cap avall”. Des del Govern murcià es veia com una demostració que “l’Ebre té aigua per a tothom” i que el “Xerta-Sénia havia de ser la porta per al transvasament”.

Més informació
axc.cat/ebrenet
www.ccaait.cat
www.gencat.cat/aca
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame