Dissabte 14 de Desembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
URBANITZACIÓ DE BAIXA DENSITAT A CATALUNYA. DEBAT
Moisès Jordi

Actualitzat a 31/12/2004

Es donen a conèixer nombrosos estudis que evidencien l'expansió de la ciutat de baixa densitat a Catalunya i que posen de manifest els elevats impactes econòmics, ambientals, paisatgístics i culturals d'aquest model d'ocupació del territori. Diversos experts manifesten que el planejament territorial ha de ser l'eina clau per a contenir aquest model.

Articles posteriors 2006

La ciutat de baixa densitat, també anomenada ciutat difusa en els estudis italians, és un model d'ús i ocupació del territori que s'ha estès a Catalunya durant els darrers quaranta anys i que afecta tant els creixements residencials, com els comercials i industrials. Aquest model es caracteritza per un creixement extensiu, dispers i de baixa densitat d'edificació, per la segregació d'usos i per un elevat consum de territori.

La ciutat de baixa densitat residencial està formada bàsicament per habitatges unifamiliars amb jardí i s'oposa al model de ciutat compacta típicament mediterrani, amb mescla d'activitats a l'espai i densitats moderades. Tal com es posa de manifest en l'abundant bibliografia sobre aquest tema, la major part de professionals vinculats a l'ordenació del territori alerten dels diversos riscos associats a la ciutat de baixa densitat: major consum de sòl, energia i aigua; encariment dels serveis públics (com ara l'enllumenat, l'abastament d'aigua o la recollida d'escombraries); transformació del paisatge amb elements aliens al model Mediterrani; segregació social, i augment de la mobilitat amb transport privat.

A Catalunya aquest procés es va iniciar a partir dels anys seixanta amb la construcció d'urbanitzacions, algunes sense legalitzar inicialment, a l'entorn de l'àrea metropolitana de Barcelona. Les urbanitzacions es caracteritzaven pel fet d'organitzar-se en atenció a la forma del terreny del promotor, perquè es localitzaven d'una manera que les feia estar desconnectades del nucli urbà i perquè estaven formades per vials mínims, sense reserves per a espai públic, i amb parcel·les per a cases unifamiliars amb jardí que s'anaren i s'aniran construint progressivament. Amb l'arribada dels ajuntaments democràtics i les noves normatives de planejament urbanístic, aquestes urbanitzacions es van anar legalitzant a poc a poc (amb algunes excepcions) i la majoria foren rebudes pels ajuntaments, que de mica en mica van anar assumint els costos de serveis i manteniment de nuclis sovint allunyats del nucli urbà, amb importants dèficits de serveis bàsics i equipaments. Des dels anys vuitanta i fins a l'actualitat, les parcel·les de les urbanitzacions que encara estan buides es van construint o reomplint progressivament.

D'altra banda, a partir dels anys vuitanta es va iniciar la construcció de cases adossades i en filera, en aquest cas en continuïtat amb les trames urbanes existents, dins d'un procés de planejament municipal i amb unes densitats més moderades, tot i que amb una important tendència a ocupar importants proporcions de territori.

La constatació dels impactes negatius que comportava aquest model va fer que la LLEI D'URBANISME 2/2002 es fixés com a objectiu bàsic un "desenvolupament urbanístic sostenible" basat en la "utilització racional del territori". Això havia de comportar "la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient".

D'altra banda L'ACORD PER UN GOVERN CATALANISTA I D'ESQUERRES firmat pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) tenia com a objectiu, en matèria d'ordenació del territori, promoure un "model d'urbanització caracteritzat per la compacitat, la complexitat i el caràcter integrat dels assentaments".

Diversos estudis evidencien l'expansió de la ciutat de baixa intensitat
A principi de febrer el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya va fer públic que durant el 2003 s'havien construït prop de nou mil cases adossades, una xifra molt similar a la de l'any 2000. No obstant això, aquest creixement havia estat desigual, ja que les cases adossades, o en filera, havien guanyat pes a Tarragona (de 745 a 3.000) però n'havien perdut a Barcelona (de 4.549 a 3.163), Girona (de 2.978 a 1.806) i Lleida (de 1.263 a 1.022). A Tarragona destacava la comarca del Baix Camp, amb un total de 1.366 cases adossades iniciades el 2003, una xifra superior a tota la província de Lleida.

El mes d'abril es va donar a conèixer l'estudi "La construcció d'habitatge a la demarcació de Girona", del Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Girona realitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona. L' estudi, elaborat per Joan Vicente i Obdúlia Gutiérrez, indicava que, a la província de Girona, entre el 1987 i el 2003 s'havien construït un total de 120.232 habitatges, mentre que la població només havia augmentat de 114.000 habitants. Durant aquest període les cases unifamiliars o aparellades havien passat del 17,8% al 24,1% i, per contra, els pisos havien baixat del 64,2% al 58,1%. Els habitatges en filera, per la seva banda, es mantenien en un 17,8%.

D'altra banda el juny es va presentar l'estudi "Habitatge i consum de sòl", realitzat pels economistes Agustí Jover i Miquel Morell. Mitjançant el contrast de les dades dels habitatges acabats al llarg de l'últim decenni, el sòl residencial disponible i la densitat d'habitatges per hectàrea, els autors arribaven a la conclusió que si es mantenia el ritme d'edificació de baixa densitat dels últims anys el sòl urbanitzable es podria exhaurir en poc més d'un decenni. Segons l'estudi, l'any 2003 s'havien acabat a Catalunya 68.798 habitatges, dels quals un 31,4% eren adossats o aïllats i un 68,6% plurifamiliars o en bloc. Si bé la primera tipologia havia ocupat 311 ha, la segona n'havia ocupat únicament 171, fet que demostrava el gran consum de sòl que genera-va l'habitatge unifamiliar.

Una tesi analitza el creixement de baixa intensitat a Barcelona
El 15 de maig es va presentar la tesi doctoral: "La producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona, 1985-2001", elaborada per Francesc Muñoz, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i dirigida per Ignasi de Solà-Morales i Rosa Ascón. La tesi plantejava una anàlisi del creixement de l'habitatge de baixa densitat a la província de Barcelona a partir de la construcció d'habitatges aïllats i adossats a diferents municipis entre els anys 1985 i 2001. Segons l'autor, tot i que aquest fe-nomen no era nou, a partir del final dels vuitanta havia adquirit una nova dimensió a causa de l'increment del volum de les produccions i de la seva difusió en el territori i del fet que es tractés majoritàriament d'habitatge principal i no secundari. La tesi demostrava que s'havia produït una substitució dels territoris que acollien aquests creixements residencials que havien passat de ser municipis metropolitans propers a Barcelona fins a l'inici dels anys noranta a ser ciutats mitjanes i viles de segona i tercera corona metropolitanes a la fi dels noranta.

D'altra banda la tesi plantejava que el desenvolupament de la urbanització dispersa no s'explicava únicament com el resultat de la "fugida" de la ciutat de famílies amb recursos, sinó també de famílies o parelles joves que acabaven accedint a l'habitatge adossat de dimensions petites a causa del diferencial de preus amb el centre urbà de Barcelona. Finalment la tesi qualificava aquest creixement com a molt insostenible, no només en termes ambientals i urbanístics, sinó també culturals, ja que significava l'aparició d'un territori residencial oposat a la diversitat i a la complexitat característica de la ciutat mediterrània.

Seminari sobre la ciutat de baixa densitat
Els dies 24, 25 i 26 de novembre va tenir lloc a Barcelona el seminari: "La ciutat de baixa densitat: lògiques, gestió i contenció", organitzat pel Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona (CUIMPB), Centre Ernest Lluch i la Diputació de Barcelona. El curs s'estructurava en quatre blocs: estudis existents sobre la ciutat de baixa densitat, costos ambientals, socials i econòmics de la ciutat de baixa densitat, polítiques de contenció de la ciutat de baixa densitat i polítiques de gestió i intervenció en la ciutat de baixa densitat.

A la primera part, després de l'emmarcament teòric realitzat pel professor Francesco Indovina, de l'Institut Universitari d'Arquitectura de Venècia i codirector del curs amb Jordi Bertran -coordinador de l'Àrea d'Infraestructures Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona-, es van divulgar els estudis existents sobre la ciutat de baixa densitat, especialment a la regió de Barcelona, com ara el realitzat per Francesc Muñoz. Es va presentar, també, un estudi sobre l'estat dels creixements residencials de baixa densitat de la província de Barcelona, encarregat per la Diputació de Barcelona a Joan Barba i Montserrat Mercadé. L'estudi oferia una primera perspectiva i dimensió de la qüestió: es detectaven més de vuit-cents creixements residencials de baixa densitat aïllats dels nuclis urbans, els 75% dels quals eren anteriors al 1975. La taxa anual de creixement de la població entre el 1991 i el 2001 havia estat deu vegades superior als municipis amb urbanitzacions, que als municipis que no en tenien. Els creixements residencials de baixa densitat definits a l'estudi ocupaven aproximadament 26.000 ha de sòl de la província de Barcelona, tenien més de 190.000 parcel·les on fins a la data s'hi havien construït cap a noranta mil habitatges. Només el 2,5% de les parcel·les es trobaven a sòls classificats com a no urbanitzables. El grau aproximat de consolidació de les parcel·les no arribava al 50% i, en aquestes àrees residencials, el 2004 encara s'hi hauria pogut arribar a construir prop de cent mil nous habitatges. L' estudi oferia també un encaix de les principals problemàtiques d'aquestes àrees residencials i una primera aproximació a les dimensions dels costos de dèficits de serveis bàsics, com ara paviment, clavegueram i enllumenat.

En la segona part del seminari, els enginyers de camins Francesc Magrinyà i Manuel Herce i la sociòloga Garbiñe Henry van presentar estudis recents sobre els costos socials, econòmics i ambientals de la ciutat de baixa densitat. Magrinyà i Herce van posar de manifest que més enllà de l'elevat consum energètic de la mobilitat associada al model de baixa densitat, l'energia consumida per metre quadrat construït era dues vegades superior a les cases aïllades o en filera que en els habitatges en bloc i que, respecte al consum energètic, la construcció era la principal variable, més que no pas la urbanització. També van proposar que calia tornar a considerar els dissenys que afectaven el tractament de l'aigua (formes de la urbanització, secció dels vials etc.), ja que essencialment les àrees de baixa densitat s'associen a un augment molt significatiu de consum d'aigua. Tanmateix, van concloure tornant als costos d'urbanització, ara des de la perspectiva del manteniment, ja que el consum energètic associat al manteniment i els costos que genera són molt més alts en els entorns de baixa densitat i difícilment podran ser assumits pels municipis. Per això, acabaven explicant que les àrees de baixa densitat anirien associades molt probablement a la degradació, que tindria també importants costos econòmics i socials.

Seguidament el geògraf Joan Vicente va presentar el dossier "Polítiques de contenció de la ciutat de baixa densitat", en el qual es van exposar diversos casos d'estudi on s'havia apostat per la contenció de la dispersió i la promoció de la compacitat. Finalment l'arquitecte Joan Barba i la geògrafa Montserrat Mercadé van presentar algunes experiències de gestió i intervenció en la ciutat de baixa densitat a Catalunya, bona part de les quals es basaven en el reforçament dels centres urbans que podien articular aquestes àrees.

El Govern estudia mesures
El secretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya, Oriol Nel·lo, considerava que el millor instrument per a frenar el procés d’urbanització de baixa densitat era el PROGRAMA DE PLANEJAMENT TERRITORIAL d’àmbit supramunicipal, ja que aquest havia d’incorporar els criteris per al planejament d’àmbit municipal. Nel·lo, que va participar en la cloenda del seminari, atribuïa a la manca d’aquest planejament l’expansió de la ciutat de baixa densitat.

Els criteris que hauria de fixar el planejament territorial s’havien de basar, segons la proposta del secretari per a la Planificació Territorial, en l’aposta per un creixement compacte i en continuïtat i en la polarització del creixement en ciutats d’una certa importància i ben comunicades amb transport públic. D’aquesta manera, segons Nel·lo, es podria avançar cap a un model caracteritzat per la compacitat (amb densitats moderades), la complexitat (amb mescla d’usos i coincidència en un mateix lloc de residència, treball i serveis) i la cohesió social. Pel que fa als àmbits d’urbanització dispersa les directrius havien de ser la creació de punts de referència on implantar equipaments, serveis i activitats que produïssin una major diversitat d’usos i facilitar l’aparició de llocs de trobada per a crear identitat.

Durant el 2004 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques havia avançat en la redacció de diversos PLANS TERRITORIALS PARCIALS i plans directors urbanístics. Es preveia que alguns d’aquests documents s’aprovarien el 2005 i establirien nous criteris per a gestionar la ciutat de baixa densitat.

Més informació
www.gencat.net/ptop
www.ub.es/geocrit/b3w-528.htm
Nel·lo, Oriol, 2001, Ciutat de ciutats, Barcelona, Editorial Empúries
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada