Divendres 20 d ' Octubre de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
TRANSFORMACIÓ URBANA DE CAN TUNIS (BARCELONA)
Xavier Boneta i Moisès Jordi

Actualitzat a 31/12/2004

El mes d'agost l'Ajuntament de Barcelona enderroca les darreres cases del barri de Can Tunis, situat entre el port de Barcelona i la muntanya de Montjuïc, uns terrenys on s'instal·larà un aparcament per a camions. Creat a la dècada dels setanta com a projecte pilot per a la reinserció social de les famílies d'ètnia gitana que vivien en barraques als peus de la muntanya de Montjuïc, Can Tunis s'havia convertit, en els darrers anys, en una zona marginal de consum i venda d'estupefaents. Els terrenys han tornat a formar part de l'àmbit del port, els veïns han estat indemnitzats i reallotjats en altres pisos i els toxicòmans, que fins llavors es desplaçaven a diari al barri, s'han traslladat a altres zones de Barcelona.


Del barri dels pescadors al polígon Avillar Chavorrós
Can Tunis era a principi de segle XX un barri de pescadors situat als peus de la muntanya de Montjuïc a Barcelona. Amb el pas dels anys l’antic barri de pescadors va ser substituït per les instal·lacions del PORT DE BARCELONA i per diferents indústries relacionades amb l’activitat naval, tèxtil i metal·lúrgica, de manera que només hi va quedar un petit nucli habitat a tocar del cementiri. A la dècada dels seixanta, l’alcalde de Barcelona Josep Maria Porcioles va decidir concentrar a Can Tunis les restes de diferents barris de barraques que hi havia a diferents punts de la ciutat i que s’estaven desallotjant aleshores.

Va ser a la dècada dels setanta quan, en dues fases, es van construir els primers habitatges que van donanr lloc a dos nuclis de població: el barri vell, al costat del cementiri de Montjuïc, i el barri nou, al costat del port. Malgrat tot, bona part dels veïns, fonamentalment famílies d’ètnia gitana, continuaven vivint en barraques en un entorn molt degradat.

A final de la dècada dels setanta, amb l’objectiu de reallotjar quaranta- vuit famílies d’ètnia gitana que havien estat desallotjades de les seves barraques a l’entrada del cementiri, l’Ajuntament de Barcelona va decidir posar en marxa un projecte pilot amb l’objectiu d’erradicar el barraquisme i d’integrar les nombroses famílies d’ètnia gitana de la zona.

El projecte consistia en la construcció d’un nucli d’habitatges, el poblat experimental Avillar Chavorrós (que en caló significa “veniu nens”), en uns terrenys, propietat del Port de Barcelona, situats entre la muntanya de Montjuïc i el port, entre el que aleshores es coneixia com a Cinturó del Litoral i les vies del tren de mercaderies del port. Els habitatges es van construir d’acord amb les necessitats manifestades pels que els havien d’habitar i havien de ser gestionats pel Patronat Municipal de l’Habitatge.

En teoria, al cap de deu anys, els terrenys havien de tornar a quedar buits i a disposició del port. La previsió era que, durant aquest temps, els habitants s’haurien integrat en l’estructura social i urbana de la ciutat i es trobarien en condicions d’adquirir un nou habitatge.

El polígon Avillar Chavorrós, inaugurat l’any 1979 per l’alcalde Narcís Serra (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC), va ser dissenyat per l’arquitecte Raimon Torres i va obtenir un dels premis d’Opinió del Foment de les Arts Decoratives (FAD) per la seva contribució a l’eradicació del barraquisme.

Un projecte pilot fracassat
L’any següent a la inauguració del nou barri, el Patronat Municipal de l’Habitatge ja havia deixat de cobrar els lloguers als inquilins i s’havia desentès de mantenir-lo. Amb el pas dels anys, el nombre d’habitants va créixer fins a arribar al centenar de famílies, ja que moltes convertien els garatges en habitatges per als fills a mesura que s’emancipaven.

Teresa Codina, directora de l’escola de Can Tunis en aquells anys, va acusar Narcís Serra i el seu successor a l’alcaldia, Pasqual Maragall (PSC), d’haver abandonat el barri.

Diversos elements, a més de la seva localització, gairebé oculta i deslligada de la ciutat, van contribuir a convertir ben aviat el barri en un gueto i en un focus d’activitat marginals. A final dels vuitanta Can Tunis s’havia convertit en un punt de consum i venda d’estupefaents, principalment d’heroïna, on s’acostaven cada dia centenars de toxicòmans per comprar les dosis que necessitaven i injectar-se.

Desallotjament i demolició de Can Tunis
El 1992 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar l’objectiu d’enderrocar el barri i, tot i que l’any 1997 ja havia finalitzat el procés d’enderrocament de les antigues barraques situades als peus de la muntanya de Montjuïc, no fou fins al 2001 que es va iniciar el trasllat dels veïns que ocupaven el polígon Avillar Chavorrós i l’enderrocament dels primers habitatges. En alguns casos es van produir incidents com quan alguns veïns que es negaven a abandonar les cases van ser desallotjats per la força. Alguns dels veïns afectats, molts dels quals estaven representats per Basilio Gonzalez, director de l’institut del barri, van recórrer al Síndic de Greuges.

Les famílies rebien una indemnització i eren reallotjades en pisos socials de l’àrea metropolitana de Barcelona. L’expropiació i l’enderrocament van ser gestionats per l’empresa pública Regesa.

Mar Abad i Anna Martrat, educadores del casal de Can Tunis, van criticar la manera com Regesa havia gestionat el desallotjament de les families. Segons Abad i Mastrat l’estratègia de Regesa, consistent en negociar de forma individualitzada amb cada familia, havia provocat la divisió i l’enfrontament entre les diferents families gitanes del barri que van haver d’acceptar indemnitzacions molt baixes per començar una nova vida lluny de Can Tunis, en un procés que van qualificar de “traumàtic” i “ple d’incertesa” pels afectats.

Núria Carrera (PSC), regidora de Benestar Social de l’Ajuntament, va declarar el mes de maig que el consistori barcelonès “no firmaria cap acord perquè tots es quedessin” a Barcelona. No obstant això, fonts municipals van afirmar que es comptava que al final el 50% de les famílies de Can Tunis fossin reallotjades en alguna zona de la ciutat. L’ any 2003 Josep Miró, portaveu del grup de Convergència i Unió a l’Ajuntament, va destacar que “la resistència dels alcaldes de l’entorn a acollir els habitants de Can Tunis es pública y notòria, entre altres coses perquè no se’ls va consultar en cap moment’, i va acusar l’Ajuntament de no voler “assumir la responsabilitat social d’aquestes persones”. El desembre de 2003 encara quedaven una vintena de famílies que es resistien a abandonar casa seva. La regidora del Districte de Sants-Montjuïc, Imma Moraleda (PSC), va afirmar llavors que a l’estiu de 2004 ja no quedaria ningú a Can Tunis. Finalment, el mes d’agost, la darrera família que encara ocupava una casa i un garatge va acceptar la indemnització de l’Ajuntament i va marxar.

Després de l’enderroc d’aquestes últimes construccions els terrenys van tornar a formar part del Port de Barcelona, entitat que va pagar al consistori barcelonès 6 milions d’euros per a poder fer efectiva l’ampliació de l’àrea de contenidors de mercaderies i de l’aparcament de camions.

Els toxicòmans es desplacen a altres barris
Durant el procés d’enderrocament del barri van ser nombrosos els professionals de la sanitat i els treballadors socials que van alertar de la necessitat de trobar un nou espai per als centenars de toxicòmans que a diari s’acostaven fins a Can Tunis per a adquirir les seves dosis i que, fins llavors, rebien atenció sociosanitària a través de la xarxa assistencial que diferents entitats i ONG havia desplegat al barri. Gràcies a entitats com Àmbit Prevenció, l’Associació Benestar i Desenvolupament, Metges sense Fronteres o Creu Roja, els toxicòmans que s’acostaven a Can Tunis podien gaudir de xeringues netes i d’atenció mèdica i sanitària a diferents nivells.

Els professionals temien que tots aquests malalts quedessin sense atenció mèdica, escampats per altres barris que no disposaven dels recursos sanitaris i socials necessaris. Els serveis socials de l’Ajuntament estimaven que hi havia uns cinc-cents toxicòmans que s’acostaven diàriament a Can Tunis.

El mes de juliol Joan Colom, responsable de drogodependències del Departament de Salut de la Generalitat, va manifestar que estaven elaborant un pla d’actuació sanitària en col·laboració amb l’Ajuntament de Barcelona i un seguit de municipis de l’Àrea Metropolitana, els cossos de policia, agents sanitaris i socials i associacions i entitats veïnals, amb l’objectiu de “coordinar una resposta immediata” allà on es detectessin nous punts de concentració de venda i/o consum d’estupefaents. Segons Colom, l’objectiu era que les persones que rebien atenció als dispositius sociosanitaris de Can Tunis la poguessin continuar rebent en altres punts.

El mes de setembre es va confirmar el desplaçament de part dels antics toxicòmans de Can Tunis cap a altres barris de Barcelona, especialment a Porta, al districte de Nou Barris, però també en altres punts del mateix districte com la Zona Franca i el Poble Sec o al Raval, a Ciutat Vella. L’Associació de Veïns de Porta va realitzar diverses manifestacions per a protestar per aquesta situació, que van congregar centenars de persones. Aquestes els van permetre de denunciar la presència d’un gran nombre de xeringues usades als espais públics i també d’evidenciar l’ús que els drogodependents feien de l’espai públic per a dormir o consumir estupefaents.

L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van anunciar diverses mesures per a posar fi a aquesta situació, com ara la creació de centres d’atenció mèdica per als toxicòmans, l’augment de la presència policíaca als carrers i una major neteja de la via pública.

A final d’any els veïns van decidir acabar amb les concentracions en considerar que les mesures engegades per l’Administració havien donat resultats positius.

El desallotjament de la darrera família de Can Tunis, el mes d’agost, va deixar llum verd a la culminació de les obres d’ampliació del port, que havien començat l’any 2001.

Més informació
www.ub.es/geocrit/sv-71.htm
w3.bcn.es
www.sergireboredo.com
Codina, Teresa. Gitanos de Can Tunis 1977-1983: crónica de un proceso educativo. Barcelona: Mediterrània, 2000.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame