Dimarts 28 de Març de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
TRANSFORMACIÓ URBANA, CASERNES DE SANT ANDREU
Maria Herrero i Alfons Olmo

Actualitzat a 31/12/2003

S’inicia el procés de desallotjament de les antigues casernes militars de Sant Andreu, ocupades des del 2001 per immigrants de diverses nacionalitats i membres del col·lectiu okupa. En paral·lel al desallotjament comencen les discussions per definir els nous usos que s’atribuiran als terrenys.


Articles posteriors 2004, 2005, 2008, 2015

Les casernes de Sant Andreu, antigues casernes militars d’artilleria de la Maestranza, ocupen més de 100.000 m2 a banda i banda del passeig Torras i Bages, al barri de Sant Andreu. Les casernes eren propietat del Ministeri de Defensa i havien caigut en desús des de l’any 1998. L’ any 2001 se'n va retirar definitivament la vigilància i l’Ajuntament de Barcelona es va mostrar preocupat per l’abandó de les instal·lacions. El 27 de maig de 2001, l’Ajuntament de Barcelona va interposar una denúncia al Ministeri de Defensa per atemptar contra la salut pública, que va ser rebutjada el setembre del 2002, i el 28 d’octubre de 2002 l’Ajuntament va presentar un contenciós al Jutjat Central número 2 de Madrid per la mateixa causa.

A partir de l’any 2001 les casernes es van anar ocupant gradualment per grups d’immigrants i per joves europeus vinculats al moviment OKUPA. Fins a la darreria del 2002 la ocupació dels edificis de les casernes no havia estat conflictiva, segons declaracions del veïns: hi havia normes de neteja i una bona convivència entre els ocupants.

El 2003 augmenta el nombre de residents i s’inicia el procés de desallotjament
En començar l'any 2003 quatre-centes persones residien d'una manera habitual a les casernes i la població flotant podia arribar a dues-centes persones més, segons la Creu Roja. A més dels joves okupes, les casernes estaven habitades per qua-si cinc-centes persones de més de trenta nacionalitats. Marroquins i eslaus van ser els primers a arribar-hi, també hi havia importants comunitats procedents de països sud-americans i de l’Àfrica subsahariana.

Els veïns van denunciar el deteriorament de la situació i de la convivència, i van demanar a l’Ajuntament que es desallotgessin i s'enderroquessin les instal·lacions. Al mateix temps, l’Associació de Veïns de Sant Andreu Nord recollia ajuts per als habitants de les casernes. Els comerciants van expressar al regidor del districte, Ferran Julian, la seva preocupació pels petits robatoris que s'estaven produint a la zona i demanaven solucions per a normalitzar la situació.

El Ministeri de Defensa inicia el procés de desallotjament per la via civil
Durant el mes de març el Ministeri de Defensa va iniciar un procés, per la via civil, per a desallotjar de les casernes les persones que hi vivien. El 14 d’abril l’Ajuntament de Barcelona va interposar de nou una denúncia al Ministeri de Defensa en què demanava «la màxima urgència en el procés de desallotjament i enderrocament» i posteriorment el va multar amb dos mil euros per l’estat d’abandonament i les deplorables condicions sanitàries en què es trobaven les casernes. El Consistori retreia a Federico Trillo la seva passivitat, mentre que el Ministeri de Defensa responia dient que ja havia presentat una demanda civil de desnonament dels ocupants.

La Creu Roja va demanar prudència i paciència. Des del mes d’abril aquesta entitat, que havia signat un conveni amb la Generalitat de Catalunya per fer una primera anàlisi i proporcionar atencions bàsiques als immigrats no comunitaris que hi vivien, oferia aliments i avaluava les diverses situacions personals dels habitants de les casernes.

Inici dels treballs de neteja i enderroc de les àrees no ocupades
El 16 de juny l'Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Defensa van arribar a un acord que autoritzava els serveis municipals a intervenir en les zones no ocupades de les casernes. L’ 1 de juliol es va iniciar el procés de desratització, desinfecció i desinsectació de la zona i en paral·lel la Creu Roja va iniciar el pla personalitzat de reallotjaments temporals dels immigrants, en pisos i pensions.

Les persones que s'havien instal·lat a les casernes, agrupades en naus segons la nacionalitat, es van reunir en assemblea i van demanar que la neteja del recinte es fes ben aviat; es van oferir per ajudar l'Ajuntament a fer les tasques de neteja, però es van oposar a qualsevol possibilitat d'enderrocar els edificis. També van demanar als veïns comprensió i solidaritat, tot i que entenien les seves demandes de transformar les casernes en serveis i equipaments per al barri.

Si bé alguns dels habitants de les casernes es van acollir al pla de la Creu Roja, d’altres el van rebutjar. Segons Yerko Toro, immigrant xilè i portaveu dels ocupants, el pla no era una veritable solució, «la ciutat necessita albergs i instal·lacions adequades per acollir els immigrants». La reivindicació prioritària dels immigrants, uns sis-cents aleshores, era legalitzar la situació. Volien papers per poder trobar feina i, al seu torn, estar en condicions de llogar un habitatge, explicava Enrique Mosquera, de l'entitat Papers per Tothom.

Els treballs de neteja es van fer en companyia d’excavadores i camions que enderrocaven uns quants murs i tallaven el subministrament d’energia elèctrica dels pavellons i també en companyia de la policia que realitzava identificacions i tasques de vigilància. Els representants dels immigrants es van reunir amb la gerent del districte, Glòria Figuerola, però van declarar que no hi va haver diàleg i que estaven vivint una forta pressió, fets que els van empènyer a presentar una denúncia contra el Ministeri de Defensa, l'Ajuntament de Barcelona i l'empresa d'enderrocs Arper, per «coaccionar diversos ocupants i aconseguir que abandonessin les casernes i així enderrocar una de les naus».

El director gerent d'Infraestructures de Defensa, Miguel Ángel Jusdado, va remarcar que l’objectiu del Ministeri era «netejar el recinte, tirar a terra les naus i el mur perquè deixi de ser un "gueto" i desallotjar les casernes a mig termini» i va manifestar: «És una utopia pensar que una persona, pel fet d'atrinxerar-se en aquest lloc, podrà obtenir papers».

SOS Racisme va manifestar que el Govern central havia deixat consolidar la situació perquè «una imatge conflictiva de la immigració li feia guanyar vots i justificava l'enduriment de la se-va política i de la legislació d'estrangeria», mentre proposava «la creació de dispositius d'acollida efectius i de mecanismes de regularització continus per a la població immigrada». Metges del Món, que havia presentat una denúncia al Síndic de Greuges per la manca de salubritat dels recintes, es va queixar que l'actuació municipal arribava tard.

Carlos Lorenzo, vicepresident de l'Associació de Veïns de Sant Andreu demanava que es construïssin els equipaments que necessitava el barri, però no estava d'acord amb un desallotjament «sense respecte als drets humans més elementals» i insistia a reclamar el reallotjament dels ocupants i una resposta humanitària més ferma per part de l'Administració que no es limités a oferir un o dos mesos de pensió als ocupants de les casernes. Aquesta posició va rebre crítiques d’alguns veïns del barri que insistien a fer un desallotjament ràpid.

Procediment judicial
A la darreria de juliol, la jutgessa Isabel Gallardo va refusar gairebé tots els arguments dels tretze advocats defensors que havien subratllat que les finques no havien estat vigilades durant força temps abans de ser ocupades i que el desallotjament només traslladaria el problema a una altra part de la ciutat. Tot i que el desallotjament era inevitable, la jutgessa va rebutjar la via d'urgència sol·licitada pel Ministeri de Defensa, posposant la decisió fins el setembre.

Els habitants de les casernes, la meitat dels quals no tenien papers, seguien demanant temps i exigien a les tres administracions implicades, Ajuntament, Generalitat i Govern central, un pla que els donés garantia d'una nova ubicació i «alhora que busqués sortides socials i laborals». Yerko Toro va recalcar que havien canviat la demanda de papers per tothom per «l'objectiu d’aconseguir un sostre per tothom».

A l’agost es van enderrocar algunes de les naus de les casernes i els habitants que hi vivien van denunciar la pressió policial que patien amb una manifestació que va tenir lloc el 7 d’agost a la plaça de Sant Jaume i que va rebre el recolzament de diferents organitzacions no governamentals. Yerko Toro, que fou detingut durant la manifestació i posteriorment posat en llibertat, va assegurar que fins aleshores havien estat deportats uns trenta ocupants de les casernes.

A mitjan mes de setembre el nombre d’ocupants s’havia reduït a dos-cents i entretant els murs del perímetre i els edificis no ocupats havien estat enderrocats.

La sentència obliga a abandonar els edificis
El 17 d’octubre va ser dictada la sentència que obligava els ocupants a abandonar els edificis sense considerar acreditat que el Ministeri hagués abandonat les instal·lacions ni que n'hagués tolerat l'ús. Tanmateix no va ser fins a la darreria de novembre quan la jutgessa va donar un mes de termini als ocupants avisant-los que en cas contrari el desallotjament es duria a terme per força. La jutgessa es basava en l’informe del dispositiu d’acollida de la Creu Roja i va declarar que «totes les persones que havien volgut acollir-se al programa d’atenció, ho havien pogut fer».

Prop de dos-cents immigrants van recórrer la sentència, al·legant que ni la Generalitat ni l’Ajuntament els havien ofert un pla sòlid de reallotjament que els hauria permès marxar. Demanaven almenys un espai digne per a viure durant l’hivern i van repetir aquesta demanda en una carta oberta a l’Ajuntament.

La Comissió Municipal d’Immigració va aprovar l’Informe sobre l'evolució del Pla d’actuació pel sanejament de les casernes de Sant Andreu i també la línia d’actuació social amb els ocupants, un pla prou crític amb els col·lectius okupes i l’associació Papers per Tothom per «la pressió que exercien sobre els ocupants». A la tardor, mentre es tramitava la LLEI DE GRANS CIUTATS al Congrés dels Diputats, la premsa va relacionar el procés de desallotjament de les casernes de Sant Andreu amb la demanda d’aprovació de la CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA, que hauria de permetre a l’Ajuntament poder actuar independentment en casos similars, quan un cop aprovada la carta, assumís competències en matèries que fins al moment pertanyien a Interior i a Justícia.

A la darreria d’any, la Creu Roja va informar que havia reallotjat tres-cents trenta-dos immigrants, el 51% de les persones entrevistades pels seus propis tècnics, si bé dues-centes devien haver marxat voluntàriament o bé devien haver estat expulsa-des d'Espanya i unes cent encara hi vivien. El 12 de desembre van començar els treballs d’enderroc de la façana de l’antiga caserna de la Maestranza. El 30 de desembre, la jutgessa va emetre una resolució judicial que ja no es podia recórrer, en la qual s’informava que durant la primera quinzena de febrer es verificaria definitivament el desallotjament de les casernes. Els residents tenien fins al dia 5 de gener per anar-se'n voluntàriament. Des de les associacions de veïns i el Districte de Sant Andreu ja es treballava per definir els futurs usos de l’espai: els veïns demanaven una escola bressol i habitatges de protecció i de lloguer.

Més informació
www.sant-andreu.com/casernes/manifest001avvtn.htm
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati