Dijous 14 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
SEQUERA
Ramon Boter

Actualitzat a 31/12/2005

En el període comprès entre l'estiu de 2004 i l'estiu de 2005 les precipitacions són molt escasses a tota la península Ibèrica. Aquesta situació meteorològica deriva a la sequera més extrema mai registrada des de 1947, quan s'inicià la recollida sistematitzada de dades a l'Estat. La falta d'aigua genera múltiples problemes socioeconòmics i ambientals que afecten tot el territori català. Al maig la Generalitat aprova el Decret de sequera per estalviar aigua. A partir de la tardor de 2005 la sequera s'alleugereix, gràcies a les pluges, per bé que no solucionen del tot els problemes de dèficit hídric acumulats des de 2004.

Articles posteriors 2007, 2008

A grans trets, el clima de Catalunya és mediterrani temperat. Pluviomètricament es caracteritza per uns hiverns i uns estius secs, llevat del Pirineu, i una primavera i una tardor plujoses. Analitzat amb més detall a Catalunya s’hi distingeixen quatre variants climàtiques: són mediterrani litoral, a la costa, mediterrani amb tendència continental, a l’interior, d’alta muntanya, al Pirineu, i atlàntic, a la Vall d’Aran. Aquesta diversitat presenta una gran variabilitat pluviomètrica. La precipitació oscil·la entre els valors inferiors als 400 mm de mitjana anual, a la Depressió Central, i els valors superiors als 1.200 mm de mitjana anual, al Pirineu. El clima mediterrani té una variabilitat pluviomètrica interanual important, amb alternança d’anys de sequera amb anys plujosos.

Les precipitacions de l'any 2005
En climatologia, quan es parla de precipitació, el període temporal de referència és l’any hidrològic, que va del dia 1 de setembre d’un any al dia 31 d’agost de l’any següent. En l’informe de l’any hidrològic 2004-2005, elaborat pel Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), destaca que cap de les estacions meteorològiques de la xarxa del SMC assolí la seva corresponent mitjana climàtica de precipitació. Amb aquest situació de dèficit hídric es trencava amb la tendència apuntada els quatre anys hidrològics anteriors, en els quals els valors de precipitació acumulada eren iguals o per damunt de la mitjana climàtica.

L’any hidrològic 2004-2005 només va ser normal (precipitació d’entre un 90 i un 110% respecte a la mitjana climàtica) a la Vall d’Aran, al nord del Pallars Sobirà i al nord del Ripollès. Va ser sec (precipitació d’entre un 30 i un 90% respecte a la mitjana) a les comarques del litoral i a les de l’interior gironines, i molt sec (precipitacions per sota el 30% de la mitjana) a les comarques centrals, a les de ponent i a les del Prepirineu. En moltes de les poblacions dels darrers àmbits geogràfics esmentats la precipitació acumulada d’aquell any hidrològic fou per sota els 200 mm; és a dir unes xifres similars a la mitjana climàtica del litoral d’Almeria, de clima àrid. És exemplar el cas extrem d’Alcarràs (Segrià) que, l’any hidrològic 2004-2005, només recollí 137,8 mm de precipitació.

A l’hivern de 2005 les nevades van ser escasses a gairebé tot el Pirineu. Això impedí acumular reserves d’aigua en els embassaments més importants, els quals s’omplen amb els rius nascuts a l’àmbit pirinenc. La pluja de la primavera fou molt escassa i va marcar en molts casos rècords històrics per la seva migradesa. El mes d’abril, amb precipitacions mitjanes altes per tot Catalunya, va ser molt sec arreu. A Lleida es van recollir 3 mm, quan la mitjana climàtica del mes és de 48 mm; a Barcelona es van recollir 15 mm, quan la mitjana és de 51 mm, i a Girona 20 mm, quan la mitjana és de 73 mm.

A l’estiu les pluges, a diferència de les estacions precedents, es van ajustar al patró pluviomètric de Catalunya, és a dir, va ser sec arreu però amb precipitacions normals en relació amb la mitjana al Pirineu. Per tant la sequera tingué continuïtat. A la tardor, en canvi, la tendència canvià de signe. Segons l’informe de l’any hidrològic 2005- 2006 del SMC, que recull la pluviometria de la tardor de 2005, la precipitació s’acostà a la mitjana d’aquesta estació de l’any a gairebé tot Catalunya. Les comarques menys beneficiades van ser el Pallars Jussà, la Vall d’Aran, la Cerdanya i la Noguera on la precipitació va estar entre el 70 i el 90% respecte a la mitjana. Les comarques més beneficiades van ser les més orientals amb superàvits de precipitació que superaren en un 190% a la mitjana. Les precipitacions van ser especialment abundants a la costa gironina, amb inundacions al Baix Empordà. La població empordanesa amb més precipitació de la tardor va ser Castell d’Aro, amb 587,8 mm. Les pluges de l’Empordà es registraren molt concentrades en l’episodi de l’11 al 16 d’octubre i del 9 al 16 de novembre. Les precipitacions de tardor ajudaren a fer que moltes mitjanes anuals de precipitació de les comarques de la costa s’acostessin a la mitjana climàtica normal. Malgrat aquesta consideració la pluja de la tardor fou una solució parcial, ja que la terra estava molt eixuta i les reserves dels embassaments molt minvades perquè la sequera s’arrossegava des de l’estiu de 2004. A més a més, les precipitacions abundants de final de 2005 van ser a la costa i no al Pirineu, és a dir, on cal que plogui per omplir els embassaments.

La resta de l’Estat, segons el Resum Anual Climatològic de l’any 2005 de l’Institut Nacional de Meteorologia (INM), també es caracteritzà pel dèficit hídric. Segons l’informe va ser sec o molt sec, a tota la península, incloses les comunitats autònomes de l’angle nord-oest peninsular, de clima atlàntic. Al setembre M. Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta primera del Govern de l’Estat, informà que la insuficiència de pluges va fer que l’any hidrològic 2004-2005 fos el més sec des de 1947 a tot l’Estat, quan s’inicià la recollida sistematitzada de dades.

El dèficit hídric implicà un ampli ventall de conseqüències socioeconòmiques i ambientals que afectaren tot el territori. Entre les més importants hi hagué pèrdues econòmiques en el sector primari, restriccions del subministrament d’aigua per a ús domèstic en alguns municipis, restriccions del subministrament d’aigua per usos agrícoles i industrials a més del 90% de municipis de Catalunya, amenaça de restriccions d’aigua per a ús domèstic a les grans ciutats i diversos problemes ambientals.

Conseqüències en el sector agrícola, ramader i forestal
La sequera derivà en pèrdues econòmiques molt importants en el sector primari. En les activitats agrícoles la sequera afectà tant els conreus de secà com els de regadiu. En els primers per l’absència de precipitacions i, en els segons, per la manca de reserves d’aigua en els embassaments. Els cereals de les comarques lleidatanes van ser els primers conreus perjudicats, amb pèrdues, en alguns casos, del 100% de la collita. La fruita seca, l’oliva i la vinya quedaren afectades per la insuficiència de pluges, tant a les comarques tarragonines com a les lleidatanes.

De regadiu, la xarxa de canals de les comarques de ponent que reguen camps de fruita i horta adoptaren diferents estratègies per dossificar les reserves d’aigua dels pantans. Per exemple, la Comunitat de Regants del Canal d’Urgell a la primavera tancà alguns dies el canal per allargar la temporada de reg. L’adopció de totes aquestes mesures extremes va fer que la producció dels conreus de regadiu minvés notablement. El mes de juliol el Departament d’Agricutura Ramaderia i Pesca (DARP) estimà que la producció agrícola de 2005 disminuiria un 7%. Segons la mateixa font, les comarques del Bages, el Solsonès, Osona, el Gironès, la Segarra, l’Urgell, el Segrià, el Pallars Jussà i l’Anoia, al juliol, eren les més perjudicades.

En el sector de la ramaderia, la manca d’aigua per abeurar el bestiar en les comarques del Prepirineu i de ponent comportà el transport d’aigua en camions cisterna. Aquest fet apujà molt els costos d’explotació del bestiar. Els sectors més perjudicats van ser l’oví i el cabrum. En l’àmbit pirinenc la transhumància estival s’hagué de fer fins a la Vall d’Aran, la comarca menys afectada per la sequera. A la resta del Pirineu, les pastures estaven molt seques. L’eixut afectà també els boscos i derivà, d’una banda, en un elevat risc d’INCENDIS i, de l’altra, en l’assecament de molts arbres a causa de l’estrès hídric, tal com succeí a la serra del Montsec. Aquests problemes forestals van anar en detriment de la producció silvícola.

La minva de les reserves d'aigua i les restriccions
A mesura que avançava l’any, les reserves d’aigua dels embassaments i dels aqüífers decreixien gradualment. Això comportà restriccions en el subministrament, sobretot, per a usos agrícoles i industrials. A final de gener, més de quaranta nuclis de població lleidatans ja patien restriccions d’aigua. El mes de maig ja eren setanta-quatre nuclis de població de vint-i-dos municipis de les comarques de Lleida. Aquest fet comportà que camions cisterna subministressin aigua tant per al consum humà com per al bestiar. Paradoxalment, les comarques més afectades van ser l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i l’Alt Urgell, és a dir, demarcacions, segons els climatòlegs, plujoses.

Atès que a la primavera no va ploure, època en la qual es confiava a recuperar la normalitat pluviomètrica, el Govern aprovà el decret de sequera (Decret 93/2005, de 17 de maig), amb el vistiplau de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), ens públic adscrit al Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). El decret tenia la finalitat d’adoptar amb immediatesa mesures d’estalvi i d’aprofitament més eficient de l’aigua emmagatzemada per tal d’abordar el dèficit de pluges a totes les comarques. L’aplicació del decret va permetre, a final d’agost, estalviar l’aigua equivalent a quaranta- tres dies de consum.

A la primera setmana de juny la sequera ja afectava el 95% dels municipis de Catalunya. Aquest fet comportà que l’ACA, aplicant les mesures del decret de sequera, restringís parcialment els subministrament d’aigua en els usos agrícoles i industrials per estalviar-la. S’arribava a aquesta situació en una setmana en què els embassaments de les conques del Ter i del Llobregat, que subministren aigua a les comarques de Barcelona i Girona, estaven per sota del 45% de la seva capacitat. En aquell moment, el conjunt de conques hidrogràfiques també estava per sota del 50%, excepte les conques de la Muga i del sistema Siurana-Riudecanyes.

A l’estiu les reserves van continuar decreixent. Les pluges de tardor van alleugerir la sequera. El retorn de les precipitacions van evitar restringir el subministrament per a l’ús domèstic a més de la meitat de la població de Catalunya. Tot i així, el mes de novembre encara hi havia una seixantena de poblacions amb restriccions. Els embassaments, a final de novembre, es van situar al 47% de la seva capacitat.

Les reaccions i les mesures de les administracions públiques
El Ministeri de Medi Ambient (MMA) va fer els primers tocs d’alarma per la sequera a final de 2004. El gener de 2005 Cristina Narbona, ministra de Medi Ambient, ordenava a les confederacions hidrogràfiques i a les comunitats autònomes que enllestissin els plans especials per afrontar la sequera. Les reaccions polítiques es multiplicaren a final de la primavera, quan la sequera s’agreujà per l’absència de pluges primaverals.

Al maig Narbona acusava el govern anterior, del Partit Popular, d’endarrerir els plans especials contra la sequera. A més a més, afegia que la situació extrema del 2005 era una “magnífica ocasió” per “reconsiderar el model de consum de l’aigua” de l’Estat (PLA HIDROLÒGIC NACIONAL. La ministra anunciava que en aquell moment s’estaven fent inversions per un valor de 300 MEUR per pal·liar el problema. Segons Narbona, l’aplicació de mesures previstes en el Programa Agua, com per exemple la inversió en plantes dessaladores, ja donaven el fruit. En aquest context, la ministra titllava d’”inútil” el transvasament de l’Ebre perquè el riu no podia cedir aigua en casos com la sequera de 2005.

L’aprovació, al maig, del decret de sequera fou la mesura més important presa pel Govern català. El decret preveia diferents nivells d’emergència i prioritzava el subministrament domèstic de l’aigua, un ús prioritari segons la legislació. El decret obligava les companyies d’aigua i tots els municipis a presentar mesures d’estalvi d’aigua i a aplicar-les, fet que no s’acomplí al 100%. El decret de sequera es modificà (Decret 187/2005, de 6 de setembre) per dossificar encara més les reserves i garantir, així, l’aigua per a ús domèstic fins a la primavera de 2006. El decret era d’aplicació fins a final de 2005, per bé que es derogà a final de novembre gràcies a les precipitacions i a la millora dels embassaments.

L’ACA aplicà moltes mesures perquè es complís del decret de sequera. Entre altres coses, ordenà el transvasament d’aigua de l’embassament de Sau al de Susqueda per aprofitar més bé els recursos. Sancionà diferents hidroelèctriques per fer un ús intensiu de l’aigua que va fer que alguns trams de rius importants s’assequessin i que això generés una elevada mortaldat de peixos. Va reptar les companyies d’aigües a aconseguir un aprofitament millor de les aigües subterrànies. Aquesta darrera mesura derivà en una agra polèmica entre l’ACA i Aigües de Barcelona (AGBAR) per l’explotació dels aqüífers del delta del Llobregat. L’ACA retreia que aquesta companyia, per interessos empresarials, prescindia de l’aprofitament de les aigües del subsòl. I AGBAR, per la seva part, replicava que l’aprofitament dels aqüífers comportaria una sobreexplotació de pous, amb el perill consegüent de la contaminació i la salinització de l’aigua. A la tardor l’ACA proposà construir una tercera planta dessaladora, a més de la ja existent a Blanes i la projectada DESSALADORA DEL PRAT DE LLOBREGAT.

Al maig molts municipis lleidatans, a través dels consells comarcals, reaccionaren a la sequera i els seus efectes amb sol·licituds al Govern de Catalunya. Per exemple, Xavier Pont (Convergència i Unió (CiU)), president del Consell Comarcal del Pallars Jussà, demanava a la Generalitat la declaració de zona catastròfica a la comarca pels danys a l’agricultura i a la ramaderia, petició que des del DARP es desestimà. També des de ponent el president de la Diputació de Lleida, Isidre Gavín (CIU), sol·licitava ajuts econòmics a la Generalitat per poder pagar part del cost dels camions cisterna amb què se subministrava aigua als municipis amb restriccions. La resposta del Govern fou positiva i dotà amb el doble de recursos econòmics previstos la iniciativa perquè els municipis de Lleida poguessin assimilar els costos extraordinaris derivats de la sequera extrema.

El DARP, el mes de maig, duplicà l’import dels préstecs que concedia l’Institut de Crèdit Agrari a agricultors i ramaders per afrontar les pèrdues per la sequera. No obstant això, aquestes mesures es consideraven insuficients pels diferents sindicats i organitzacions de pagesos. Una bona mostra del descontent del sector van ser les diferents manifestacions que van fer els agricultors per posar de manifest la manca d’ajuts de les administracions celebrades a Lleida i a Barcelona durant l’estiu.

A mitjan juliol Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge, durant una visita als terrenys de la futura dessaladora del Prat de Llobregat i a la planta potabilitzadora d’Abrera, explicà que gràcies a les inversions el país, a partir de 2008, podria suportar qualsevol sequera. Per aconseguir aquest objectiu el Govern preveia invertir 1.535 MEUR, el 60% dels quals sortirien dels fons europeus de cohesió. Segons el conseller, aquests diners s’havien de destinar a la millora de l’aprofitament dels aqüífers i a la construcció de noves dessaladores i depuradores. Milà afegia que calia estalviar aigua tot fent-ne un ús responsable.

El Ministeri de Medi Ambient, en la línia de l’estalvi d’aigua que proclamava Milà, endegà al juny una campanya publicitària que donava tota una sèrie de consells per reduir-ne el consum. La campanya afegia que, si tothom seguís els consells, a Espanya es podrien arribar a estalviar fins a 2.500 milions de litres a l’any. La campanya també advertia que un 25% de l’Estat ja estava desertitzat. En relació amb la desertització, durant unes jornades celebrades per la Fundació Santander Central Hispano i la Fundació Diversitat, Narbona declarava que totes les comunitats autònomes patien risc de desertització, excepte Astúries, Galícia, Cantàbria i el País Basc. També afegia que gairebé el 50% del territori català patia el risc de esdevenir un desert.

Més informació
www.inm.es/web/sup/tiempo/climat/res_cli/res_anual_clim_2005.pdf
www.mma.es/publicacion/ambienta/mayo2005_44/26_la_sequia44.pdf
http://www.mma.es/secciones/total/agua.htm - enllaç trencat?
mediambient.gencat.net/aca/documents/ca/legislacio/decrets/decret_93_2005.pdf
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada