Dimarts 28 de Març de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PLA URBANÍSTIC DE LA VALL DE SANT JUST (SANT JUST DESVERN)
Pla urbanístic de la Vall de Sant Just (Sant Just Desvern) Mapa: Montse Ferres
Maria Xalabarder
Actualitzat a 31/12/2005

Després d'ampliar la compensació inicial, l'Ajuntament de Sant Just Desvern acorda amb tots els propietaris de terrenys afectats la preservació definitiva de la Vall de Sant Just, dins el Parc de Collserola. El conveni estableix que es traslladarà el dret edificatori d'aquests propietaris a l'àrea urbana del municipi i a d'altres municipis propers. S'acompleix així un objectiu àmpliament reivindicat en la lluita associativa veïnal. Resta només concloure l'operació amb la modificació pertinent definitiva en el Pla general metropolità, iniciada ja el 2004.


Antecedents 2004

Sant Just Desvern, a la comarca del Baix Llobregat, té una morfologia urbana predominant de baixa densitat, per la qual cosa encara s’hi conserven edificis i masies modernistes emblemàtics, tant a l’interior de la zona urbana com a la vall forestal. Hi viuen poc més de 14.400 habitants. El terme abraça una part de la serra de Collserola, coberta d’una àmplia extensió de bosc. L’ Ajuntament forma part del consorci d’aquest parc.

La Vall de Sant Just segueix la conca fluvial de la riera Pahissa i és una de les entrades naturals al Parc de Collserola. El Pla general metropolità (PGM) de 1976 havia classificat com a urbanitzables no programats (clau 21) espais de la vall, preveient que entre Collserola i el nucli urbà es poguessin edificar fins a 120.000 m2 de sostre. Aquestes zones, Can Biosca, Can Carbonell, Can Vilà, Ca n’Oliveres, la Miranda, Can Gelabert i Can Solanes havien rebut la categoria d’ús residencial mentre que l’espai comprès entre can Gelabert i can Solanes era destinat a equipament. La quinzena de propietaris dels terrenys tenia intenció de construir-hi 1.221 habitatges.

La preservació de la Vall de Sant Just era un dels objectius del moviment cívic naturalista, encapçalat per la Plataforma Cívica en Defensa de la Vall de Sant Just (PCDV) que, en un manifest signat l’any 2002, ja reclamaven salvar la vall de l’especulació urbanística reclassificant les zones 21 com a no urbanitzables, impedint la construcció de noves vies de comunicació a la vall, incloent el Parc de Collserola al Pla d’espais d’interès natural (PEIN) i, sobretot, reclamant que l’Ajuntament definís la seva posició a favor de la no urbanització de la vall, cosa que van aconseguir finalment durant l’any 2004.

Aquesta associació està vinculada a la Plataforma Veïnal Diagonal Ponent, formada per una vintena d’associacions del districte de les Corts de Barcelona, L’Hospitalet i Esplugues, que durant els darrers anys han estat reclamant una moratòria a la Generalitat en els diversos projectes urbanístics en marxa als quals atribueixen un caràcter especulatiu i un greu impacte social i mediambiental. Es tracta de CAN RIGALT [2004:185], a l’Hospitalet de Llobregat, o el PLA URBANÍSTIC PORTA DE BARCELONA- CAUFEC, a Esplugues de Llobregat.

El debat sobre la planificació urbanística dels municipis de ponent
En el decurs d’un acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès, durant el mes de febrer de 2005, Diagonal-Ponent va reobrir el debat sobre la conveniència de revisar urgentment el PGM i de posar fre als projectes urbanístics previstos pels diferents municipis limítrofs del costat de ponent de Barcelona, al final de la Diagonal. Aquesta plataforma considera que els projectes tenen un marcat caràcter especulatiu i suposen un important impacte social i mediambiental, alhora que generen el que van anomenar muralla entre Barcelona i la seva perifèria de ponent. Lleonard Ramírez, el portaveu, va reclamar una moratòria a la Generalitat per evitar la situació “de desgavell, on cada municipi va per lliure”. Sumats, els projectes urbanístics previstos suposaven la construcció de 4.117 habitatges, amb un sostre de 317.300 m2, i donarien cabuda a 15.000 nous habitants, a 5.900 m2 d’oficines i a un centre comercial de 15.000 m2, solucions que en conjunt només contribuirien a densificar una estreta franja del territori que, segons ells, “col·lapsarà definitivament l’entrada de Barcelona”.

Poc temps després, en el marc del procés de presentació de l’Estudi de mesures addicionals de protecció de la serra de Collserola i amb la tramitació al Parlament de la seva declaració com a Parc Natural (tal com proposa l’Estudi), la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola (PCDC) va convocar, el 14 d’abril, també a l’Ateneu Barcelonès, una taula rodona amb persones rellevants en aquest procés: Genoveva Català, secretària del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH); Oriol Nel·lo, secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP); Josep Perpinyà, vicepresident executiu del Consorci de Collserola i alcalde de Sant Just Desvern, i diversos ecòlegs i geògrafs com Martí Boada, Rafel Bosch, Narcís Prat i Josep Germain. Malgrat l’optimisme dels organitzadors de l’acte, en el debat es va posar de manifest que les actuacions múltiples per protegir, regenerar i gestionar correctament Collserola requereixen diferents ritmes i graus d’aprofundiment i que les amenaces més punyents són les següents: la pressió urbanística, l’ampliació de la xarxa viària planejada, el trencament de la connectivitat i altres elements com el foc.

L'amenaça dels contenciosos contra l'Ajuntament
L’any 2004, l’Ajuntament havia ofert als propietaris dels terrenys una proposta de conveni que preveia eliminar qualsevol dret edificatori a la vall a canvi de permetre 80.000 m2 de sostre en sòl urbà, 34.000 dins de Sant Just i 46.000 a altres municipis. Una permuta que dos dels propietaris, que sumaven unes 40 ha, el 40% del sòl, es van negar a acceptar per insuficient. Tanmateix, el desembre del 2004, durant l’últim ple municipal de l’any, tots els grups polítics de l’Ajuntament van ratificar el conveni signat amb els propietaris que hi estaven a favor i van adoptar el compromís d’agilitar la tramitació urbanística, amb l’objectiu de preservar definitivament la vall. El consistori es va concedir tres mesos per redactar la modificació del PGM.

Al gener, els dos propietaris detractors de l’acord van interposar una quinzena de contenciosos contra l’Ajuntament per expropiació i modificació del planejament. La primera sentència, amb data 10 de març, va obligar l’Ajuntament a pagar 402.678 euros d’indemnització per una de les parcel·les. El mateix dia que es va conèixer la sentència, l’alcalde Josep Perpinyà, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va explicar que no la recorrerien perquè “no significarà una rebaixa important del que s’haurà de pagar”. Tanmateix, va declarar, “és irresponsable que haguem d’assumir el cost d’expropiacions i indemnitzacions i per això és fonamental arribar a un acord amb tots els propietaris”.

Acord definitiu amb tots els propietaris i modificació inicial del PGM
Un mes més tard, en el plenari municipal celebrat el 28 d'abril i després d'haver augmentat la compensació econòmica afegint al conveni 20.000 m2 edificables per a indústria i oficines, 5.000 dels quals serien públics, l'Ajuntament va anunciar l'acord definitiu amb els dos últims propietaris reticents. S'eliminava, així, l'amenaça urbanitzadora dins la vall, i al mateix temps la dels contenciosos amb pagament d'indemnitzacions milionàries. Això no obstant, els propietaris es van reservar el dret de fer efectives les sentències judicials donat cas que l'Ajuntament no resolgués el compromís de facilitar-los sòl edificable en municipis veïns dins del termini dels nouanys acordats.

En el ple municipal d'aquell dia es va aprovar inicialment la proposta de modificació del Pla general metropolità a les àrees de Ca n'Oliveres, Can Vilà, Can Carbonell i Can Biosca i va suposar la reclassificació de 150 ha de sòl urbanitzable en 90 ha de sòl forestal i 60 destinades a sistemes metropolitans (zona verda), totes de cessió lliure i gratuïta.

Josep Perpinyà es va mostrar satisfet, però els representants d'Iniciativa de Catalunya-els Verds (IC-V), també en el govern local, van manifestar-se en contra de l'excessiva compensació pactada. Per la seva banda, la PCDV va fer públic un comunicat el mes de maig on, tot i reconèixer que era un pas endavant per preservar la zona, es criticava que l'acord representés un excessiu benefici econòmic per als propietaris i qualificava l'operació de "política pactista i submisa, identificada amb la cultura especuladora de la totxana". S'argumentava que la "transferència de sostre edificable de la Vall al nucli urbà del poble i els seus voltants causaria una densificació important del nucli i una extensió del poble cap a Collserola, en direcció a Sant Pere Màrtir, sectors de Can Candeler i La Miranda", i que tot plegat significava "haver regalat als propietaris un volum de negoci d'uns 215 milions d'euros".

Projectes urbanístics en marxa
La Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona (CTUB) va aprovar el mes d’abril, segons les previsions de l’Ajuntament, el pla urbanístic de Mas Lluhí, que permetia edificar un sector de 26,17 ha al nord del municipi amb prop de 1.400 habitatges, un 23% dels quals havien de ser públics i un 7%, de promoció privada. Hi havia, igualment, una reserva de 82.000 m2 per a zona verda i prop de 40.800 per a equipaments. El projecte incloïa la construcció d’un pont de 500 m per unir el barri amb el nucli de Sant Just.

L’entitat Alnus-Ecologistes de Catalunya va qüestionar la sostenibilitat del projecte argumentant que un terç de la urbanització entrava dins dels límits del parc de Collserola. En resposta, la regidora d’Urbanisme, la socialista Anna Hernàndez va assegurar que el Consorci del Parc de Collserola havia emès un informe favorable a la urbanització del sector i que “en l’estudi ambiental i de mesures d’adequació paisatgística es va fer una ampliació dels límits del pla especial de protecció de Collserola ajustant-lo a les qualificacions del sector amb ampliació a la zona de la vall de Sant Just i reducció al Mas Lluhí”. També va explicar que els pisos tindrien unes dimensions d’entre 80 i 100 m2 per fer-ne més assequible el preu, que s’hi incorporarien plaques solars i que es reciclarien les aigües pluvials per al reg.

Per al 2006, a part del projecte del Mas Lluhí, estava previst que comencés la urbanització del sector dit de la Bonaigua amb 230 habitatges en baixa densitat, principalment unifamiliars adossats. D’altra banda, i com a conseqüència de l’acord a què va arribar l’Ajuntament amb els propietaris de la vall, és previst en un futur pròxim el desenvolupament dels sectors de Can Candeler, Rosa Sensat, Pla del Vent i Torreblanca. En conjunt, doncs, la població del municipi podria arribar als 25.000 habitants.

Més informació
www.santjust.com
www.pangea.org/alnus
www.ecologistes.cat
collserola.org
www.lafavb.com/pdfs
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Baix Llobregat