Dilluns 18 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PLA NACIONAL D'ASSIGNACIÓ D'EMISSIONS
Xavier Basora, Jordi Romero i Xavier Sabaté

Actualitzat a 31/12/2004

El mes de setembre el Ministeri de Medi Ambient aprova el Pla nacional d'assignació d'emissions, dins del marc de les accions del Govern espanyol per a l'aplicació efectiva del Protocol de Kyoto. El Pla distribueix entre les principals instal·lacions industrials i energètiques del país drets per a emetre gratuïtament a l'atmosfera unes quantitats específiques de gasos causants de l'efecte hivernacle. Superats aquests límits, les empreses poden comprar drets d'emissions a altres empreses que no exerceixin els seus. L'anunci el mes de novembre de la ratificació de Protocol per part de Rússia permet complir els requisits necessaris per a l'entrada en vigor del tractat el febrer de 2005, set anys després de l'aprovació.

Articles posteriors 2005

La lluita contra el canvi climàtic i el Protocol de Kyoto
El primer reconeixement internacional del problema del canvi climàtic i de la necessitat d'actuar-hi va tenir lloc l'any 1992, en el marc de la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro, quan es va aprovar el Conveni marc de les Nacions Unides (ONU) sobre el canvi climàtic. Aquest conveni va acordar instituir la Conferència de les Parts com a òrgan suprem del mateix, amb l'objectiu d'examinar regularment l'aplicació del Conveni i la posada en marxa dels seus instruments jurídics. Ben aviat la Conferència de les Parts va observar que el Conveni resultava clarament insuficient i que calia adoptar mesures més específiques que establissin obligacions als països desenvolupats més enllà de l'any 2000.

La III Conferència de les Parts es va celebrar a Kyoto (Japó) el desembre de 1997. Després de llargues negociacions, es va aprovar el Protocol de Kyoto, una fita històrica, ja que per primera vegada els països desenvolupats aprovaven objectius de reducció d'emissions jurídicament vinculants. El Protocol imposava a 39 països desenvolupats normes de reducció o estabilització de les emissions dels gasos amb efecte hivernacle, de manera que en conjunt les seves emissions per al període 2008-2012 fossin un 5,2% inferiors respecte a les de l'any base (el 1990). Els països en vies de desenvolupaments (l'anomenat Grup 77 més la Xina) restaven exempts de percentatges de contenció o reducció de les emissions. Els gasos amb efecte hivernacle són el diòxid de carboni, (CO2), el metà (CH4), l'òxid nitrós (N2O) i tres gasos més que s'emeten en quantitats molt inferiors. Per a facilitar els càlculs, totes les emissions de gasos d'efecte hivernacle es tradueixen al seu equivalent en tones de CO2.

L'objectiu de reducció d'un 5,2% era una mitjana mundial, de manera que els compromisos no afectaven d'igual manera tots els països desenvolupats. Fins i tot, hi havia països on es permetia augmentar les emissions fins al 2012. La Unió Europea es va comprometre a reduir les seves emissions en conjunt un 8%, si bé es podia repartir les càrregues internament. Dins la Unió, països com Espanya, Grècia o Portugal podien augmentar les emissions fins a un 15%, un 25% i un 27%, respectivament.

El Protocol de Kyoto estableix tres mecanismes flexibles per a facilitar als països la reducció o l'estabilització de les emissions de gasos. El primer és el mercat per a la compravenda de drets d'emissió, de manera que un país que assoleixi la data límit amb menys emissions que les que li autoritza el Protocol pot vendre les tones que li sobren a altres països que les necessitin per a complir amb el seu límit. El segon permet a un país desenvolupat dur a terme projectes de cooperació en països en vies de desenvolupament per a la construcció d'instal·lacions energètiques poc contaminants. Les tones equivalents de CO2 estalviades s'anoten al compte del país desenvolupat que ha impulsat el projecte. El tercer i darrer mecanisme és similar a l'anterior, però en aquest cas el projectes es realitzen entre països desenvolupats i els beneficis obtinguts de reducció d'emissions es reparteixen entre els participants.

El 2005, any d'entrada en vigor del Protocol de Kyoto gràcies a Rússia
Després de l'aprovació del Protocol de Kyoto l'any 1997, van caldre quatre anys més per obrir el procés de ratificació per part dels Estats. La Unió Europea en bloc va ratificar-lo el maig de 2002, i altres països importants com el Japó, el Canadà o Brasil ho van fer poc després. En canvi, països com els Estats Units o Austràlia es van negar a ratificar-lo. La negativa dels Estats Units era molt significativa, ja que aquest país sol emetia una quarta part de les emissions de CO2 dels països desenvolupats.

Les exigències per tal que el Protocol entrés en vigor establien que el ratifiquessin almenys 55 països i, entre aquests, prou països desenvolupats per a sumar, com a mínim, el 55% del total de les emissions. Fins al mes de setembre de 2004, 126 països havien ratificat el Protocol, però no podia entrar en vigor perquè només significaven el 44% de les emissions dels països desenvolupats. El 18 de novembre, Rússia va fer oficial la ratificació del Protocol de Kyoto, de manera que s'arribava al 61,6% d'emissions. Després que el representant permanent de Rússia a l'ONU lliurés els documents oficials de ratificació, Kofi Annan, secretari general de l'ONU, va anunciar que el Protocol de Kyoto entraria en vigor el 16 de febrer de 2005.

D'altra banda, entre el 6 i el 17 de desembre, va tenir lloc a Buenos Aires la desena conferència de les parts. Els dos temes clau que es van tractar van ser la necessitat de començar a aplicar mesures d'adaptació als efectes del canvi climàtic i la preparació de les futures accions a emprendre després del primer període de compliment del Protocol de Kyoto (2008-2012). Malgrat les llargues negociacions, no es va aconseguir arribar a cap acord específic.

Estudis científics alerten sobre els efectes del canvi climàtic i l'augment de les emissions a l'Estat espanyol
A final de febrer, es van presentar els primers resultats d'un estudi sobre el canvi climàtic i els seus possibles efectes a Catalunya. Aquest estudi va ser promogut pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya i elaborat per una cinquantena de científics, sota la coordinació de Josep Enric Llebot, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Malgrat que l'informe considerava que les incerteses eren moltes i l'anàlisi dels impactes a escala regional (catalana) era difícil, aconsellava diverses mesures per a minimitzar els efectes del canvi climàtic. Entre altres, l'estudi aconsellava la revisió dels criteris de disseny i construcció de les infraestructures, en especial les de transports i comunicacions, i les del litoral, davant d'un possible augment de la freqüència de fenòmens meteorològics extrems (com les pluges torrencials), o de l'increment del nivell del mar.

A mitjan maig, es va presentar l'informe Evolució de les emissions de gasos d'efecte hivernacle a Espanya 1990-2003, elaborat pel Secretariat de Medi Ambient de Comissions Obreres i l'edició espanyola de la revista World Watch. Segons aquest estudi, les emissions de gasos d'efecte hivernacle havien augmentat a l'Estat espanyol un 40,4% des de l'any 1990. Espanya es convertia així en l'Estat de la Unió Europea que més s'allunyava dels objectius previstos al Protocol de Kyoto.

Finalment, un altre estudi presentat el mes d'agost per l'Agència Europea de Medi Ambient va alertar que el continent europeu s'escalfava més que la resta del planeta. Si es continuava amb el mateix ritme, a final de segle la temperatura mitjana a Europa hauria augmentat entre 2 i 6,3 graus centígrads. Catalunya se situava en una de les àrees europees on més havia pujat la temperatura (un grau i mig entre els anys 1961 i 1990). Aquest augment comportaria més tempestes i inundacions, més pluja al nord d'Europa i més sequera al sud del continent, amb el resultat de més persones mortes per les onades de calor i més perjudicis econòmics.

La normativa europea derivada del Protocol del Kyoto
La Unió Europea s'havia distingit des de sempre com l'autèntic líder mundial per a la implementació del Protocol de Kyoto i la lluita contra el canvi climàtic. Internament, el primer pas important va tenir lloc l'any 2000 amb la presentació del Programa Europeu sobre el Canvi Climàtic, l'objectiu del qual era aconseguir el compromís europeu de reduir l'any 2012 un 8% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle.

Des del punt de vista normatiu, l'any 2003 es va aprovar la Directiva 2003/87/CE per la qual s'estableix un règim per al comerç dels drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle a l'interior de la Unió Europea. Cada dret d'emissió correspon a una tona de CO2 equivalent emesa durant un any. Aquesta directiva es basava en el primer dels tres mecanismes flexibles previstos pel Protocol de Kyoto.

La posada en funcionament del comerç de drets d'emissió al territori europeu exigia com a pas previ l'elaboració, per part de cada Estat, d'un pla nacional d'assignació de drets d'emissió. Aquests plans fixarien les quotes de gasos causants de l'efecte hivernacle que podrien llançar a l'atmosfera les instal·lacions industrials i energètiques. El càlcul i el seguiment de les emissions generades per les instal·lacions d'aquests sectors s'hauria de realitzar a partir d'unes directrius aprovades el 29 de gener de 2004 mitjançant la Decisió 2004/156/CE de la Comissió.

Els plans nacionals s'havien d'elaborar per a dos períodes: de l'any 2005 al 2007 i de l'any 2008 al 2012, essent aquest darrer període quan es concedirien menys drets d'emissions a les empreses. El mercat estava previst que comencés a funcionar l'1 de gener de 2005, moment en el qual tots els països de la Unió havien de tenir aprovats els respectius plans d'assignació d'emissions.

S'aprova el Pla nacional d'assignació d'emissions, primer pas important per al compliment del Protocol de Kyoto
Per a complir amb el Protocol de Kyoto, l'Estat espanyol havia d'arribar l'any 2012 amb unes emissions de gasos d'efecte hivernacle que no superessin un increment del 15% respecte de les del 1990. Tanmateix, i tenint en compte els mecanismes flexibles fixats pel Protocol, a aquest 15% es podia afegir el 2% com a compensació per haver incrementat els anomenats embornals o captadors de diòxid de carboni (amb l'augment de les zones forestals, per exemple). I també es podia incrementar un 7% més pels crèdits que l'Estat espanyol pretenia acordar amb països sud-americans on no s'han produït increments de les emissions. Com que al 2004 les emissions de l'Estat espanyol ja eren un 40% superiors a les del 1990, l'esforç real per a complir amb el Protocol suposaria aconseguir un increment l'any 2012 de només un 24%.

El primer pas emprès pel Govern central va ser la transposició de la Directiva europea 2003/87/CE mitjançant el Reial decret llei 5/2004, de 27 d'agost, pel qual es regula el règim del comerç de drets d'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Aquesta norma va fixar les instal·lacions industrials i energètiques, les emissions de les quals s'haurien de sotmetre a autorització. Eren les de producció i cogeneració elèctrica, les refineries d'hidrocarburs, les productores de carbó de coc, les siderúrgiques (productores i transformadores de metalls fèrrics), les fàbriques de ciment, les instal·lacions de fabricació de vidre, les fàbriques de productes ceràmics i, finalment, les fàbriques de paper i cartró.

A mitjan juny, es va iniciar la posada a exposició pública del Pla nacional d'assignació de drets d'emissió per al període 2005-2007, que va ser aprovat dos mesos després, a principi de setembre, a través del Reial decret 1866/2004. Aquest pla va assignar a cadascun dels grans sectors industrials descrits prèviament un màxim anual d'emissions de gasos hivernacle, de manera que si a partir del 2005 superaven el llistó, haurien d'acudir al mercat a comprar drets d'emissió a altres indústries que no els utilitzessin, o bé instal·lar millores tecnològiques per a reduir les emissions.

Durant el període 2005-2007, el Pla aprovat proposava congelar les emissions i invertir la tendència de fort augment de les emissions dels anys anteriors. Així, es fixava l'objectiu d'assolir unes emissions globals a Espanya de 400,7 tones equivalents de CO2 per any, fet que suposava una modesta reducció del 0,2% respecte a les emissions de l'any 2002. El Pla també assumia un increment addicional de les emissions d'un 3,5% per a noves instal·lacions entrants. L' esforç més important d'estalvi i eficiència, per tant, s'hauria de produir durant el segon període, del 2008 al 2012.

L'actuació més important per a començar a aplicar el Pla era la distribució del nombre de drets d'emissió (en tones equivalents de CO2) que les diverses instal·lacions industrials podrien emetre de manera gratuïta durant el període 2005-2007. El 30 de setembre va finalitzar el termini que tenien les empreses per a presentar les corresponents demandes d'autoritzacions d'emissions de les seves instal·lacions. L' assignació es va fer pública a final de novembre, però en acabar l'any restava pendent d'aprovació. Aquestes assignacions individuals afectaven 927 instal·lacions, 139 menys de les previstes en el moment en què es va aprovar el Pla. Segons el Ministeri de Medi Ambient, el preu de les mesures derivades del Pla suposaria al conjunt de les empreses un cost màxim d'uns 85 milions d'euros anuals, si bé la xifra es multiplicava per 50 en estudis elaborats per part d'alguns sectors industrials. El Ministeri va considerar que aquest era un cost perfectament assumible.

Dels 400 milions de tones equivalents de CO2 que es podrien emetre durant el període 2005-2007, una part important (86,4 milions per any) es va assignar a les centrals elèctriques. El repartiment entre les diferents empreses generadores d'electricitat va apostar per l'ús del gas natural en detriment del carbó. Aquesta decisió va afavorir fonamentalment l'empresa Iberdrola, que té la proporció més gran d'energies renovables en la producció elèctrica, i Gas Natural, que produeix electricitat en les anomenades centrals de cicle combinat, basades en l'ús de gas natural. En canvi, Endesa, que utilitzava com a font principal el carbó, en va sortir perjudicada.

El Ministeri d'Indústria va assenyalar que aquest repartiment no afectaria l'evolució de les tarifes elèctriques ni tampoc hauria d'influir en el compte de resultats de les empreses. Tanmateix, sindicats com els de les mines de carbó van demanar la retirada del Pla nacional d'assignació d'emissions perquè consideraven que l'aplicació suposaria la desaparició de la mineria del carbó l'any 2007.

La posada en marxa del mercat d'emissions estava prevista per a l'1 de gener de 2005. Prèviament, però van ser necessàries dues actuacions més. La primera va ser la creació del Registre Nacional de Drets d'Emissió de Gasos d'Efecte Hivernacle, la gestió del qual es va encomanar a l'empresa Iberclear. Aquest Registre és un suport informàtic per a fer el seguiment administratiu de l'assignació dels drets d'emissió i de les transaccions posteriors entre empreses. L'altre actuació important, que va quedar pendent de concretar-se en acabar l'any, va ser la creació d'un mercat (en el sentit físic del terme) on es negociarien i es produirien les operacions de compravenda dels drets d'emissió. La ciutat de Barcelona va optar a ser la seu d'aquest mercat, una proposta que comptava amb el suport dels departaments d'Economia i Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Més informació
mediambient.gencat.net/cat/el_medi/C_climatic/inici.jsp
www.mma.es/oecc
www.europa.eu.int/comm/environment/climat/home_en.htm
www.mma.es/oecc/pdf/nota_aplicacion_ce.pdf
www.mediambient.gencat.net/Images/43_46111.pdf
Doñate, I. (2002). "El Protocol de Kyoto: un instrument de futur". A: Medi Ambient, Tecnologia y Cultura, núm. 32. (revista monogràfica dedicada al canvi climàtic)
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada