Dissabte 21 de Setembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PLA HIDROLÒGIC NACIONAL I PROGRAMA AGUA
Xavier Basora, Jordi Romero i Xavier Sabaté

Actualitzat a 31/12/2004

El transvasament del riu Ebre previst al Pla hidrològic nacional aprovat l'any 2001 ha estat un dels temes més destacats de la campanya electoral de les eleccions generals celebrades al març. Una de les primeres mesures del nou Govern ha estat la derogació del transvasament i l'aprovació d'una sèrie de mesures alternatives recollides dins l'anomenat Programa AGUA. La derogació, que deixa en suspens la interconnexió de conques entre l'Ebre i el Llobregat, ha estat rebuda d'una manera diferent als diversos territoris de l'Estat.

Antecedents 2003

Articles posteriors 2005

L'any 2003 es va aprovar el projecte de transvasament del riu Ebre que preveia el Pla hidrològic nacional (PHN), plantejat l'any 2001 pel govern presidit per José María Aznar (Partit Popular, PP). Aquest projecte preveia transvasar del tram final de l'Ebre fins a 1.050 hm3 d'aigua cada any, repartits de la manera següent: 190 hm3 cap a les conques internes de Catalunya, 315 hm3 cap a la conca del Xúquer, 450 hm3 cap a la conca del Segura i 95 hm3 cap a la conca sud. El projecte va aixecar una forta oposició entre els col·lectius ecologistes, en l'àmbit acadèmic i entre un ampli sector de la població, especialment la que habitava les riberes de l'Ebre.

La proximitat de les eleccions atia el conflicte del transvasament
Durant les darreres setmanes de la legislatura governada pel PP a l'Estat espanyol, es va intensificar el conflicte del transvasament. Davant la proximitat de les eleccions generals del 14 de març, el Govern va fer una ofensiva final per demostrar que el transvasament tirava endavant malgrat l'oposició dels governs d'Aragó i Catalunya, i de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE). Segons aquesta entitat, l'objectiu del PP era rendibilitzar electoralment el PHN, especialment a la regió de Múrcia i a la Comunitat Valenciana, comunitats receptores de l'aigua de l'Ebre. Aquesta ofensiva va topar amb una forta oposició, tant des del territori afectat pel transvasament com des de l'àmbit polític. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), per la seva banda, incloïa la derogació del transvasament entre les seves promeses electorals. L'activitat política al voltant del transvasament va ser molt intensa durant les setmanes prèvies a les eleccions. Mentre que el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, reclamava al Govern central la paralització de qualsevol obra prevista al projecte de transvasament fins després de les eleccions generals, el PP no desaprofitava cap ocasió per a defensar la necessitat del transvasament i col·locava les primeres pedres de les obres, a Múrcia i Almeria, alhora que aprovava la licitació de la fabricació dels 550 quilòmetres de canonades necessaris per a fer realitat el projecte.

Des del Govern català es van dur a terme diverses accions legals. D'una banda, es van presentar recursos davant el Tribunal Constitucional, entre els quals un contra la Llei d'acompanyament dels pressupostos de l'Estat de 2003, que introduïa un article que arrabassava les competències de la Generalitat per poder fixar el cabal ecològic de l'Ebre a través del CONSORCI PER A LA PROTECCIÓ INTEGRAL DEL DELTA DE L'EBRE (CPIDE), considerat la clau de pas del transvasament. D'altra banda, es van presentar quatre denúncies a la Comissió Europea, per incompliment de directives comunitàries relacionades amb la gestió de l'aigua. A més, el conseller Salvador Milà i el seu homòleg aragonès, Alfredo Boné, van signar a Mequinensa (el Baix Cinca) una declaració contrària al PHN i a favor del diàleg, la unitat de la conca de l'Ebre i el desenvolupament sostenible.

A mesura que les eleccions s'apropaven, les declaracions dels representants polítics pujaven de to. La ministra de Medi Ambient, Elvira Rodríguez, va assegurar que no renunciaria al transvasament d'aigua de l'Ebre a Barcelona digués el que digués el Govern de la Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, el president català, Pasqual Maragall, va plantejar a les autoritats comunitàries el seu rebuig al transvasament cap a les conques internes de Catalunya. En aquest sentit, el president de la regió de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel, va arribar a dir que "entendria l'oposició de Maragall [al transvasament de l'Ebre] si parléssim de vi, perquè en beu molts hectolitres al dia".

Aquesta lluita preelectoral també es va manifestar al territori, concretament als municipis d'Alcanar i Ulldecona (el Montsià), on van començar els treballs previs al transvasament. A Alcanar, uns 130 veïns estaven afectats directament per les expropiacions de les finques per on estava previst que passés la canalització del transvasament cap al sud. A Ulldecona, l'Ajuntament va decretar la paralització de les proves geològiques que s'estaven fent en diverses finques del terme municipal, però els treballs no es van aturar, atès que l'obra gaudia de la qualificació d'interès general.

Davant la possibilitat que el Govern de l'Estat posés la primera pedra del transvasament en territori català, la PDE va arribar a plantejar la convocatòria d'una vaga a tot Catalunya el mateix dia en què es col·loqués aquesta primera pedra. Finalment no se'n va col·locar cap a Catalunya, però sí que es va marcar el punt de captació d'aigua del transvasament, dos quilòmetres riu avall de Tortosa. Aquest punt va ser considerat l'epicentre de la resistència al transvasament i va ser l'escenari de diverses manifestacions i reivindicacions de la PDE, entre les quals va destacar la del 7 de març, que va aplegar, segons els organitzadors, fins a 10.000 persones.

Informes tècnics de la Comissió Europea es mostren contraris al transvasament
En plena campanya electoral, un dels pilars bàsics del transvasament -el finançament europeu- va trontollar amb l'aparició de tres informes tècnics de la Comissió Europea contraris al transvasament. Els fons de la Unió Europea (UE) eren considerats claus per tirar endavant el transvasament, ja que significaven el 30% dels 4.200 milions d'euros que, segons els càlculs oficials, costava l'obra.

Els informes que van transcendir provenien de la Comissió Europea, en concret de les direccions generals de Medi Ambient, Economia i Lliure Comerç. El document de la Direcció General de Medi Ambient sostenia que s'havien sobrevalorat els avantatges del transvasament i que, al contrari, se n'havien subestimat els costos i no s'aclaria el preu que tindria l'aigua transvasada. Així mateix, es considerava que no s'havia provat que hi hagués prou aigua per cobrir l'extracció d'aigua de l'Ebre i es destacava l'oposició al projecte per part de la Generalitat de Catalunya. Tot i això, la Direcció General d'Agricultura en va emetre un informe favorable, mentre que un altre informe de la Direcció General de Consum no es posicionava clarament en cap dels dos sentits.

Tot i que els tres dictàmens tècnics negatius no implicaven necessàriament que Brussel·les acabés negant-ne el finançament, van provocar l'eufòria entre les administracions i els moviments contraris al transvasament i van fer que agafés més pes la possibilitat que no es fes l'obra.

La derogació del transvassament i el Programa AGUA
Pocs dies després de fer-se públics els informes tècnics de la Comissió Europea, el PSOE guanyava les eleccions generals del 14 de març. Tot i que el Govern en funcions del PP va mantenir el procés d'adjudicació de les obres del transvasament, el canvi de govern va provocar l'aturada de les obres del transvasament, i en el mateix debat d'investidura del nou president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero va reiterar la seva voluntat de paralitzar definitivament l'obra, tal com havia promès durant la campanya electoral.

El president de l'Associació Empresarial de l'Àrea del Mediterrani, Miguel del Toro, va sol·licitar al nou Govern socialista que mantingués l'execució del PHN "pels avantatges econòmics i socials que comportava i per la major oportunitat de finançament que representava". En aquest sentit, el president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps (PP), va demanar una reunió del Consejo Nacional del Agua i del Consell General de les Comunitats Autònomes al Senat abans que el Govern estatal prengués una decisió definitiva sobre el transvasament de l'Ebre.

Aquestes reunions van tenir lloc durant la primera quinzena de juny. El 18 d'aquest mateix mes el Consell de Ministres aprovava el Decret llei 2/2004 que modificava la Llei 10/2001 del PHN, i que derogava definitivament el transvasament de l'Ebre. El Decret llei incloïa un pla de mesures alternatives, amb noves plantes dessalinitzadores i actuacions diverses per millorar la gestió i la reutilització de l'aigua. Amb aquestes mesures es pretenia proporcionar uns 1.000 hm3 a Catalunya, València, Múrcia i Andalusia, a un preu més baix del que s'aconseguiria, segons l'executiu, amb el transvasament. Es va xifrar en 8 milions d'euros les indemnitzacions que el Govern hauria de pagar a les empreses adjudicatàries del transvasament.

Unes setmanes després, al Congrés dels Diputats es va aprovar la convalidació del Decret Llei, amb 185 vots a favor i 141 en contra i es va acordar que es tramitaria parlamentàriament com a projecte de llei, durant la primera meitat de 2005. Va ser un debat marcat per la polèmica. En començar la intervenció de la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, els diputats del PP van protestar amb uns cartells on es llegia "Aigua per a tots", i fins i tot hi va haver un fort enfrontament verbal entre el diputat José Antonio Labordeta, diputat per la Chunta Aragonesista, i Carlos Aragonés, un diputat Popular.

Al principi de setembre, Cristina Narbona va presentar l'anomenat Programa d'Actuacions per a la Gestió i Utilització de l'Aigua (Programa AGUA), que aplegava les alternatives d'estalvi, reutilització i dessalinització que substituirien el transvasament de l'Ebre. Aquest programa preveia per a Catalunya l'abastament de 145 hm3 d'aigua a l'any (davant dels 190 hm3 que plantejava el transvasament) i 1.110 milions d'euros d'inversió a tot Catalunya (848 milions a l'Àrea Metropolitana de Barcelona). Entre les obres confirmades destacava una planta dessalinitzadora a l'àrea de Barcelona. Pel que fa a la protecció del PARC NATURAL DEL DELTA DE L'EBRE , es van reservar prop de 38 milions d'euros destinats, entre altres programes, a evitar la regressió del delta, a fer controls de qualitat de l'aigua i, de manera especial, al projecte per a resoldre el greu problema de CONTAMINACIÓ DEL RIU EBRE A FLIX. També es van preveure 25 milions per a modernitzar els sistemes de reg al voltant del riu Ebre.

El Programa AGUA posava èmfasi en la millora de la qualitat de l'aigua, destinant-hi dues terceres parts del pressupost, mentre que el terç restant es dedicava a l'obtenció de nous recursos hídrics. En contraposició a l'anterior PHN, el Programa AGUA basava principalment l'obtenció d'aigua en l'ús de dessaladores. Aquesta proposta va rebre crítiques de l'entitat ecologista Greenpeace, que argumentava que les dessaladores consumeixen una gran quantitat d'energia. Concretament, Greenpeace considerava que s'haurien de promoure prioritàriament les mesures d'estalvi i eficiència en l'ús de l'aigua, i plantejar el dessalatge com la darrera alternativa per al consum humà d'aigua potable. El PP i els governs de Múrcia i València també van criticar durament el Programa AGUA. Per la seva part, el Govern català i l'aragonès, així com els grups socialistes a l'oposició en tot el llevant mediterrani van valorar positivament la nova política de l'aigua de Cristina Narbona.

Com a conseqüència de la derogació del transvasament, el CPIDE, que es va crear l'any 2002 arran de les negociacions per a l'aprovació de la Llei del PHN, va patir diversos canvis d'orientació, fins que a la darreria d'any el Govern català i el Ministeri de Medi Ambient en van acordar la dissolució.

D'altra banda, la ministra va assegurar que el transvasament d'aigües des del riu Roine, plantejat per l'anterior Govern català, estava "completament aparcat" i va qüestionar la viabilitat econòmica, financera i ambiental d'aquesta opció.

València i Múrcia duen la derogació del transvasament al Tribunal Constitucional
La reacció de les conques receptores del transvasament no es va fer esperar. Els governs de València i Múrcia van mantenir la seva lluita a favor del transvasament i van presentar recursos a la Comissió Europea i al Tribunal Constitucional. El PP també va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra la derogació del transvasament de l'Ebre, ja que considerava que vulnerava 8 articles de la Constitució Espanyola, així com la Llei d'aigües i la normativa de la Unió Europea. D'altra banda, els governs de València i Múrcia i la Diputació d'Almeria van fer una petició a Cristina Narbona per fer el transvasament de l'Ebre pel seu compte, proposta que va ser rebutjada pel Ministeri de Medi Ambient.

A Múrcia es va celebrar una concentració multitudinària convocada per la Plataforma Agua para Todos, a la qual van assistir unes 15.000 persones (segons la policia local), per a exigir una solució urgent a la manca d'aigua que pateix la regió. A Madrid, alcaldes murcians van interrompre un ple del Congrés dels Diputats, just quan intervenia la ministra de Medi Ambient, amb crits contra la derogació del transvasament i la consigna "aigua per a tothom". Les reivindicacions de les regions afectades per la derogació del transvasament es van mantenir, amb menor intensitat, durant la resta de l'any 2004.

El futur del finançament europeu
Entre el maig i el juliol, Cristina Narbona es va reunir diverses vegades amb la comissària de Medi Ambient de la Unió Europea, Margot Wällstrom, per comunicar la renúncia del Govern espanyol al transvasament de l'Ebre i per presentar 160 projectes alternatius al transvasament, previstos al Programa AGUA, a fi de no perdre els 1.262 milions d'euros sol·licitats per l'anterior Govern del PP.

Des d'instàncies europees es va admetre que l'executiu comunitari considerava "molt millor, des del punt de vista ecològic", la reforma del PHN que havia fet el Govern socialista que el pla anterior. Es va assegurar que la Comissió n'analitzaria minuciosament la modificació. A l'acabament de l'any, la Comissió Europea encara no s'havia pronunciat sobre el futur finançament de les obres alternatives al transvasament.

La interconnexió de conques entre l'Ebre i el Llobregat
El Decret llei de derogació del transvasament no va derogar la connexió de la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona (CAT) amb la planta potabilitzadora d'Abrera, que pertany a la xarxa d'Aigües Ter Llobregat (ATLL). Aquest projecte estava inclòs a l'Annex II de la Llei del PHN, i era considerat per la PDE com un transvasament intern encobert: la interconnexió entre les xarxes CAT i ATLL suposaria la cessió de fins a 50 hm3 a l'any d'aigües de l'Ebre a les comarques de Barcelona, quan el transvasament derogat preveia una cessió de fins a 190 hm3 a l'any.

Davant la inquietud que van mostrar alguns col·lectius i partits polítics sobre el fet que aquesta possible connexió no fos derogada, des de diverses instàncies de la Generalitat es va reiterar el rebuig de la interconnexió de conques.

Amb tot, el projecte va restar vigent tot l'any, en espera de la tramitació parlamentària del Decret llei que havia de derogar el transvasament, previst pel 2005. A l'inici de setembre, el conseller Salvador Milà va donar a conèixer les esmenes que el Departament de Medi Ambient i Habitatge presentaria durant aquesta tramitació parlamentària. En aquestes esmenes es reiterava la renúncia a la interconnexió de les xarxes CAT i ATLL i es proposava un seguit d'obres per a substituir la inversió i no perdre els fons europeus ja previstos per a aquesta finalitat. A més, es demanava que les actuacions cofinançades pel Ministeri de Medi Ambient i per les comunitats autònomes fossin executades, i, si esqueia, explotades, per aquestes últimes i que hi hagués capacitat pròpia a l'hora de determinar el cabal ecològic del delta de
l'Ebre, entre altres mesures.

No obstant això, al final de setembre, l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal (Convergència i Unió, CiU), va tornar a posar sobre la taula la interconnexió de xarxes, arran de la sortida a la llum pública dels estudis sobre la contaminació del riu Ebre a Flix. Davant la possibilitat que s'afectés greument la salubritat del riu Ebre, l'alcalde va plantejar que la interconnexió no només significaria enviar aigua de l'Ebre a Barcelona, sinó que la del riu Ter s'enviaria també a Tarragona en cas de necessitat.

La crisi interna de la Plataforma en Defensa de l'Ebre
La PDE, principal artífex de la mobilització ciutadana en contra del transvasament, va patir al llarg de l'any dues grans crisis internes que van contrastar amb els diversos èxits que havia assolit, especialment la derogació del transvasament que n'havia justificat la creació feia quatre anys.

La PDE patia des de feia temps una divisió interna, entre un sector majoritari liderat per Manolo Tomàs, de caràcter més reivindicatiu, i un sector crític liderat per Àngel Aznar, considerat pròxim al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). Ambdós líders havien estat els principals portaveus de la PDE fins aleshores. Uns dies abans de les eleccions generals, el sector que liderava Àngel Aznar va desautoritzar la representativitat de Manolo Tomàs com a portaveu de la PDE. Aquest enfrontament va tenir lloc després que es fes públic el cicle de reunions que Manolo Tomàs havia mantingut a la darreria de 2002 amb Joaquim Fabra (PP), director del CPIDE.

Davant aquesta crisi i la imminència de les eleccions generals, la PDE va fer una crida a la unitat. Tot i que els informes tècnics de la Comissió Europea i la derogació del transvasament van tenir un efecte balsàmic sobre la divisió interna de la PDE, poc temps després es va reobrir la fractura. El punt àlgid es va assolir l'11 d'agost, quan un grup de 6 plataformes locals de les 18 que integraven el moviment van llegir un document que desautoritzava Manolo Tomàs com a portaveu de la PDE, pel fet d'haver actuat al marge dels acords presos per les assemblees intercomarcals.

Durant la segona meitat de l'any, el debat intern es va centrar en la necessitat de formular de nou el futur de la PDE, un cop el transvasament havia estat derogat. Els dos grups principals tenien visions enfrontades: mentre que el grup liderat per Àngel Aznar creia que la PDE ja havia complert el seu objectiu i que, per tant, s'havia de dissoldre o canviar de nom, el sector liderat per Manolo Tomàs considerava que la lluita per l'Ebre no havia acabat i que calia mantenir la mobilització i reorientar-la cap a la reivindicació d'una millora de la qualitat de l'aigua. A més, la interconnexió de conques entre ATLL i CAT i el redimensionament del CANAL XERTA-LA SÉNIA eren uns dels temes que encara es mantenien oberts i que justificaven el manteniment de l'activitat de la plataforma. Tomàs acusava els socialistes d'estar darrere del sector crític, amb l'objectiu de desactivar la plataforma durant les legislatures governades per aquest partit.

Durant la darrera assemblea general de la PDE de l'any, celebrada el 13 de novembre, i sota el lema "qualitat i quantitat", el moviment social de l'Ebre va posar de manifest que encara continuava actiu i es van rebaixar les tensions de fractura. Era la primera assemblea que es feia des de la derogació del transvasament i, malgrat que no va aconseguir convocar tantes persones com les assemblees prèvies, hi van participar més de 200 persones. Es va aprovar la integració de la PDE dins la comissió de seguiment que hauria de decidir el destí dels residus de Flix, es va decidir participar de manera activa en el debat parlamentari de la derogació del transvasament que es faria durant el 2005 i es van marcar altres objectius de futur.

D'altra banda, el 29 de juny la Fundación Ecología y Desarrollo va atorgar a la PDE el premi Desenvolupament Sostenible per la seva tasca d'oposició al PHN i al transvasament de l'Ebre.

El IV Congrés Ibèric de Gestió i Planificació de l'Aigua
Tortosa va acollir durant la segona setmana de desembre el IV CONGRÉS IBÈRIC DE GESTIÓ I PLANIFICACIÓ DE L'AIGUA, organitzat per la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (FNCA) i que va reunir més de 600 persones, entre científics, polítics i artistes. Segons el president de la FNCA, Pedro Arrojo, aquest congrés va servir per constatar "tècnicament" que "no tenia sentit parlar de transvasaments perquè els costos doblaven i arribaven a triplicar les despeses de les plantes dessalinitzadores". Una altra de les conclusions importants va ser la necessitat de buscar mecanismes de participació per a l'aplicació de la nova cultura de l'aigua.

Durant el Congrés es va reconèixer la importància de la PDE i d'altres col·lectius en el procés per a implantar una nova política hidrològica a l'Estat espanyol, així com les dificultats que tenia el Govern de l'Estat per tirar endavant el programa alternatiu al transvasament. Un altre punt sensible del Congrés va ser la necessitat d'aplicar correctament la Directiva marc d'aigua i, per tant, d'ajustar la planificació estatal a la legislació comunitària. El fet que la celebració d'aquest IV Congrés tingués lloc a Tortosa, després de la derogació del transvasament, va tenir una elevada càrrega simbòlica. Es va posar de manifest l'important paper que va tenir la comunitat científica en relació amb la defensa d'una nova cultura de l'aigua i pel que fa al suport als moviments d'oposició al projecte de transvasament. En aquest sentit, el Ministeri de Medi Ambient va fer públics la darrera setmana de 2004 els 84 informes sobre el transvasament de l'Ebre que l'anterior Govern havia encarregat a diferents experts, i que fins llavors s'havien considerat confidencials. Dels 84 informes, 46 eren clarament contraris al transvasament. Malgrat que les administracions liderades pel PP no descartaven la recuperació del projecte inicial de transvasament, a final d'any s'estava en espera de fer-ne la tramitació efectiva de la derogació.

Més informació
www.agua-debate.org
www.ebre.net
www.mma.es/agua
www.agua-debate.org/htm/biblioteca/doc/ly102001.pdf
www.mma.es/rec_hid/plan_hidro/derogacion_trasvase.pdf
Nel·lo, Oriol (Ed.), 2003, Aquí no! Els conflictes territorials a
Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries.
Arrojo, Pedro, 2003, El Plan Hidrológico Nacional: una cita frustrada
con la historia, Barcelona, RBA Libros
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada