Divendres 19 d ' Octubre de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PLA HIDROLÒGIC NACIONAL
Traçat i cabals de transvassament previstos pel PHN. Mapa: Montse Ferrés
Julia Rubert

Actualitzat a 31/12/2003


L’any 2003 ha estat l’any de l’aprovació del projecte i de la Declaració d’impacte ambiental del transvasament de l’Ebre, inclòs dins del Pla hidrològic nacional. El debat tècnic i l’enfrontament entre defensors i detractors del transvasament s’ha ampliat, ha arribat amb força a les institucions europees i ha esquitxat les eleccions municipals i autonòmiques, entre els intents del Govern central per accelerar l’inici de les obres i els dels col·lectius i administracions contraris al transvasament per aturar-les.

Article posteriors 2004 2005


La tramitació del Pla Hidrològic Nacional (PHN) plantejat pel Govern del Partit Popular (PP) es va iniciar a principis de l’any 2001 amb l’aprovació per part del Consell Nacional de l’Aigua, òrgan consultiu del Govern espanyol en aquesta matèria, de l’avantprojecte del pla.

El PHN va ser aprovat al Congrés dels Diputats, amb els vots favorables del PP, Convergència i Unió (CiU) i Coalició Canaria (CC), per mitjà de la Ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional (BOE núm.161), amb l’objectiu explícit de regular l’article 43 de la Ley 29/1985, de 2 de agosto, de Aguas i d'establir-ne les normes necessàries per al compliment.

Els objectius del PHN
En la presentació de la Llei, el Govern espanyol entenia que la norma responia a una necessitat clau per al futur desenvolupament d’Espanya, concretament a la necessitat de gestionar eficientment un recurs escàs com és l’aigua. La Llei partia, segons els redactors, del bon estat del domini públic hidràulic i dels volums d’aigua i establia com a objectius principals gestionar l’oferta d’aigua i satisfer les demandes presents i futures per mitjà d’un aprofitament racional, sostenible, equilibrat i equitatiu d'aquest element, permetent garantir-ne la qualitat per a cada ús i la protecció a llarg termini dels recursos hídrics disponibles. Altres objectius generals de la Llei eren equilibrar el desenvolupament regional i sectorial que permetés vertebrar el territori amb una distribució justa de les disponibilitats d’aigua i protegir-ne la qualitat i l’estalvi d'una manera harmònica amb el medi ambient i amb la resta de recursos naturals.

Per a aconseguir els esmentats objectius la Llei proposava regular les mesures necessàries per a coordinar els diferents plans hidrològics de cada conca, la solució per a les alternatives que es proposessin en cada pla, la previsió i les condicions de les transferències de recursos hidràulics entre conques, les modificacions que calia preveure en la planificació de l’ús de l’aigua i les matèries vinculades a una planificació eficaç de l’aigua com a recurs.

En la presentació de la Llei, les pàgines informatives del Govern central explicaven que hauria de donar resposta a un aspecte que havia estat un problema llargament ajornat pels anteriors governs. L’ Executiu expressava que volia donar-hi una resposta coherent, amb el major consens possible o, amb el que anomenava, «una visió d’Estat». Declarava que la Llei del PHN havia estat resultat d’un llarg procés d’anàlisi i discussió i que comptava amb un ampli recolzament del Consell Nacional de l’Aigua.

El PHN, segons la presentació de l’Executiu, respondria a les necessitats reals d’aigua de la societat espanyola, permetria satisfer el creixement de la demanda que s'esperava de cara al futur, estaria adaptat a la normativa europea en matèria de medi ambient i gestió de l’aigua i respondria als plantejaments del Libro Blanco del Agua, elaborat pel Ministeri de Medi Ambient.

L’ Executiu preveia una inversió d’uns 20.000 milions d’euros fins el 2008, el 80% de la qual aniria destinada a accions d’estalvi i gestió del medi ambient, com el tractament i depuració de les aigües residuals, a un programa de control i qualitat de les aigües subterrànies i al sanejament i reforestació de les conques fluvials. Els transvasaments només estarien previstos des d’una òptica restrictiva, és a dir, només quan fos necessari atendre la demanda real d’una determinada conca, fet que implicaria mantenir una reserva estratègica que garantís els usos futurs i una reserva de cabals mínims ecològics.

La Llei del PHN preveia única i exclusivament transferències ordinàries del riu Ebre i altres transferències de petit volum no previstes directament al PHN. Concretament preveia transvasar del tram final de l’Ebre fins a 1.050 hm3 repartits de la manera següent: fins a 190 hm3 cap a les conques internes de Catalunya, fins a 315 hm3 cap a la conca del Xúquer, fins a 450 hm3 cap a la conca del Segura i fins a 95 hm3 cap a la conca sud.

Segons la disposició addicional desena, introduïda per CiU i acceptada pel PP a canvi del seu vot favorable a la Llei, s’hauria d’elaborar el Pla de protecció integral del delta de l’Ebre (PIPDE) que establiria les condicions del transvasament a partir de la definició del règim ecològic del riu i també a partir de l’establiment de garanties de conservació. Aquest document hauria d’estar redactat pel CONSORCI PER A LA PROTECCIÓ INTEGRAL DEL DELTA DE L’EBRE (CPIDE), un organisme de futura creació presidit per la Generalitat de Catalunya i integrat per totes les administracions i entitats amb competències i interessos en l’àmbit del delta de l’Ebre.

El PHN va aixecar una forta oposició entre els col·lectius ecologistes i conservacionistes, en l’àmbit acadèmic i en un ampli sector de la població, especialment la que habitava les riberes de l’Ebre.

Al principi del mes de maig del 2003 el Ministeri de Medi Ambient va anunciar que el PHN es duria a terme amb finançament europeu i que el projecte per a transvasar aigua de l’Ebre, pràcticament enllestit, seria sotmès en pocs dies a informació pública. Segons la ministra de Medi Ambient, Elvira Rodríguez, les obres previstes al PHN estarien totalment executades l’any 2008.

El PHN a les eleccions municipals
Durant tot el mes de maig, amb l’anunci per part del Govern central de tirar endavant el transvasament de l’Ebre i amb la imminència de les eleccions municipals a final de mes, els diferents partits polítics finalment es van definir respecte al PHN. Mentre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) es posicionaven clarament en contra del PHN, amb matisos concrets sobre la interconnexió de xarxes en el si del PSC, des de CiU s’afirmava que si es complien les garanties de protecció del delta de l’Ebre es podrien transvasar fins a 600 hm3/any. Per la seva banda, el PP defensava que el PHN ajudaria a protegir el delta de l’Ebre contra la regressió i la salinització.

La PDE (Plataforma en Defensa de l’Ebre) va recordar durant la campanya quins eren els partits pro transvasament, però no va demanar el vot per a cap partit en concret.

Al juny es presenten el projecte de transvasament de l’Ebre i l’estudi d’impacte ambiental
Complint les previsions de la ministra de medi ambient, el secretari d’Estat d’Aigües i Costes, Pascual Fernández, presenta-va a començament de juny la Memoria del proyecto de las transferencias autorizadas por el art. 13 de la ley 10/2001, de 5 de julio, del Plan Hidrológico Nacional, y su estudio de impacto ambiental (publicat al BOE, núm. 131, 2/06/2003), referit al transvasament de l’Ebre. El mateix secretari afirmava que les obres s’iniciarien a començament del 2004, sense determinar els punts concrets per on començarien. A la presentació va defensar el PHN al·legant que ciutats com Barcelona estaven bevent aigua de mala qualitat i que aquest Pla tenia totes les garanties ambientals per a garantir l’estabilitat del delta de l’Ebre, independentment del tema del cabal ecològic mínim, sobre el qual discutien CiU i el PP en el si del CPIDE.

El projecte de transvasament presentat preveia per al riu Ebre un cabal mínim de 100 m3/s per poder transvasar els 1.050 hm3/any. Es preveia un total de 914 km de conduccions que, cap al nord, es concretarien en dues canonades paral·leles d’1’9 metres de diàmetre que avançarien al costat de l’AP-7 i un minitransvasament a Tarragona, amb un total de 172 km. El ramal sud, de 742 km, aprofitaria per al tram català part del canal Xerta-Sénia. El punt de captació per als dos ramals es faria dos quilòmetres al sud de Tortosa. La distribució de l’aigua transvasada prevista al projecte del transvasament era la mateixa que ja preveia la llei del PHN: 190 hm3/any a les conques internes de Catalunya, 315 a la conca del Xúquer, 450 a la conca del Segura i 95 a les conques del sud.

El debat del cabal mínim
Sobre els 1.050 hm3/any que preveia el transvasament de l’Ebre, el Govern de la Generalitat de Catalunya va advertir que si es transvasava aquesta quantitat s’incrementarien els problemes de regressió del delta de l’Ebre i l’entrada de la falca salina.

Segons estudis presentats per Ramon Espadaler, conseller de Medi Ambient, el riu Ebre requeria un cabal ecològic mínim que oscil·laria entre 135 i 155 m3/s, fet que suposaria rebaixar l’aigua transvasada a la meitat del que preveia el Govern, que feia un càlcul del cabal ecològic del riu Ebre xifrat en 100 m3/s basant-se en el pla de conca redactat uns anys abans. De totes maneres, el cabal ecològic s’hauria d’establir al PIPDE, document que s'estava redactant per part del CPIDE.

Immediatament després de la presentació del projecte i de l’estudi d’impacte ambiental, la Generalitat de Catalunya va anunciar que hi presentaria al·legacions, ja que no s'hi preveia el cabal ecològic mínim que es fixava des de l’Administració catalana, xifrat en 135 m3/s, just en el moment en què l’Ebre passa per Tortosa amb un cabal de 84’8 m3/s. S’exigia que es paressin les tramitacions administratives del projecte fins que no s’enllestís el PIPDE.

Des del Govern central es va rebutjar la petició del Govern català i es va decidir continuar amb el calendari previst, tot afirmant que el CPIDE no tenia competències per a fixar el cabal mínim. La Generalitat va respondre que si no es garantia la protecció del delta de l’Ebre i no es considerava l’alternativa del Roine recorreria als tribunals de justícia.

És a partir d’aquest moment que s’inicia una «guerra» de xifres al voltant del cabal ecològic del riu Ebre. Així, mentre que per al govern espanyol la xifra se situava en 100 m3/s, per a la Generalitat de Catalunya s’incrementava fins als 135 m3/s. Però un estudi de l’enginyer agrònom i expert en temes hidràulics, Josep Maria Franquet, afirmava que el cabal ecològic hauria de ser de 269 m3/s, segons l’anàlisi dels cabals dels darrers setanta anys, i acusava el PP i CiU d’establir uns «cabals polítics» sense fonaments científics. Altres científics, com Narcís Prat, defensaven cabals ecològics d’uns 300 m3/s, superiors als de Josep Maria Franquet.

El termini per a presentar al·legacions al projecte de transvasament es va tancar amb moltes al·legacions presentades tant pels partidaris com pels opositors al PHN. Entre els contraris, el Govern d’Aragó va presentar 10.000 al·legacions i la PDE unes 60.000, a les quals se sumava el plec que també havia presentat el Govern de la Generalitat. Per la banda dels partidaris del projecte, la Plataforma Agua i l’Ajuntament de Múrcia van presentar unes 200.000 al·legacions. La Generalitat Valenciana en va presentar una de favorable.

Els municipis governats per CiU, l’Ametlla de Mar, l’Ampolla, Camarles, Deltebre, Amposta, Santa Bàrbara, Masdenverge, Xerta i el Perelló, també van presentar-hi al·legacions, referents sobretot a la necessària aprovació del PIPDE abans d’autoritzar cap mena de transvasament.

Les al·legacions de la PDE incorporaven, entre altres consideracions, les dades sobre cabal mínim dels estudis de Narcís Prat, i també esmentaven la manca d’alternatives plantejades, tot i que rebutjaven l’opció del Roine.

Davant l’allau d’al·legacions presentades, que podrien dificultar la resolució sobre la declaració d’impacte ambiental, des del Ministeri de Medi Ambient ja s’anunciava que aquest procés estaria enllestit cap al mes de novembre.

Front institucional dels ajuntaments
Davant la presentació del projecte i de l’estudi d’impacte ambiental del transvasament de l’Ebre (2/06/2003), diversos ajuntaments de les Terres de l’Ebre governats per partits polítics d’esquerra o independents van decidir constituir un front institucional per a defensar els seus interessos i actuar de manera conjunta i coordinada davant l’Administració de l’Estat amb l’objectiu de paralitzar el transvasament. A la darreria de juliol formaven part d’aquest front els ajuntaments de Sant Jaume d’Enveja, Sant Carles de la Ràpita, la Sénia, Ulldecona, la Galera, Alcanar i Godall, de la comarca del Montsià; la Torre de l’Espanyol, Miravet, Riba-roja d’Ebre, Móra d’Ebre i Rasquera, de la comarca de la Ribera d’Ebre; Batea, Gandesa, i la Fatarella, de la comarca de la Terra Alta, i Tortosa, Roquetes, Aldover, Tivenys, Benifallet i Paüls, de la comarca del Baix Ebre.

Com a primera mesura van decidir presentar al·legacions al projecte i a l’estudi d’impacte ambiental incorporant-hi les da-des que sobre el cabal mínim havia recomanat Josep Maria Franquet, que va ser qui va dirigir la redacció de les al·legacions.

La signatura del Compromís per l’Ebre
Un cop passat el tràmit d’informació pública del projecte de transvasament i en vista de la voluntat del Govern de l’Estat de tirar-lo endavant, des de la PDE es va decidir centrar les actuacions en l’àmbit català i, concretament, exercir pressió social aprofitant la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya que van tenir lloc el mes de novembre. Des de la PDE es procurava que els partits polítics que es presentaven a les eleccions definissin les seves posicions respecte al PHN. Concretament es va acordar de proposar-los la signatura d’un document de set punts anomenat Compromís per l’Ebre que contenia d'una manera explícita la renúncia als transvasaments de l’Ebre i la defensa d’una nova cultura de l’aigua, basada en l’estalvi, l'eficiència i la gestió de la demanda.

Tot i que en un principi el PSC es va mostrar poc disposat a signar-lo, ja que defensava el transvasament cap a Barcelona i la interconnexió de xarxes, finalment el van signar els tres grups parlamentaris d’esquerra amb representació al Parlament de Catalunya: PSC-Ciutadans pel Canvi, ERC i ICV.

Reunió d’experts a Brussel·les
Cap a la darreria d’any la Comissió Europea (CE) va anunciar un debat d'àmbit europeu amb la participació de tècnics procedents de les administracions i organitzacions afectades per tal de contrastar els impactes que el transvasament podria ocasionar en el tram final del riu. Aquesta trobada d’experts s’emmarcava dins la darrera etapa d’avaluació mediambiental del projecte de transvasament amb la intenció d’informar a la Unió Europea, amb caràcter no vinculant, sobre la conveniència o no de finançar part de les obres.

Els organismes convidats al debat van ser onze representants del Ministeri de Medi Ambient; dos tècnics del Govern d’Aragó; dotze representants de les organitzacions no governamentals, entre les quals hi havia Adena-WWF, la Fundació Nova Cultura de l’Aigua i la PDE, i representants de l’Agència Europea de Medi Ambient. De la Generalitat de Catalunya, la Comunitat Valenciana i la Comunitat de Múrcia no s'hi va convidar cap representant.

Des de la CE s’apuntava, abans de la reunió d’experts, que, ja abans del transvasament, el delta de l’Ebre es trobava en una situació precària i es qüestionaven les xifres que els havia facilitat l’Estat espanyol sobre el cabal de l’Ebre.

La reunió d’experts finalment va tenir lloc els dies 16 i 17 d’octubre a Brussel·les. Segons la PDE aquest debat entre moviments socials i Govern espanyol ja representava tot un èxit i a més consideraven que els arguments dels contraris al transvasament havien estat superiors als dels tècnics aportats pels representants de l’Estat. Els tècnics del Ministeri de Medi Ambient defensaven els 100m3/s que preveia el PHN, mentre que els tècnics dels moviments socials i del Govern d’Aragó defensaven un cabal mínim de 300m3/s. Segons els representants dels moviments socials, els arguments aportats pels tècnics estatals estaven mancats de dades contrastades.

En aquest context, José María Aznar, president del Govern de l’Estat va advertir, no obstant això, que les obres es durien igualment a terme malgrat no arribessin els fons europeus, unes aportaciones que es valoraven en uns 1.400 milions d’euros sobre un total de 4.200 milions.

Just després de la celebració del debat tècnic, la UE va decidir obrir un expedient al Govern espanyol en detectar irregularitats en la contractació de l’empresa Trasagua (Infraestructuras del Trasvase, S.A.) com a empresa consultora i assessora tècnica relacionada amb el transvasament de l’Ebre. Concretament es volia investigar la no publicació de les licitacions per a la contractació de Trasagua al Diari Oficial de la CE (DOCE). L’ explicació que en va donar el Govern va ser que no s’havia publicat perquè la legislació espanyola no establia que s’hagués de fer en el moment en què es va produir. Mentre s’afirmava, des de la PDE, que l’Estat espanyol no podria rebre el finançament europeu perquè havia comès una infracció, des del Govern es recordava que encara no s’havia demanat el finançament i que, per tant, no estava compromès.

La Declaració d’impacte ambiental
En aquest context, a la darreria d’octubre, el Govern de l’Estat va emetre la Declaració d’impacte ambiental (DIA) (BOE nº 262, de 01/11/2003) relativa a les obres relaciona-des amb el transvasament de l’Ebre. La declaració, positiva per a tots els trams, va provocar la indignació del moviment antitransvasament que manifestava que la DIA incomplia la directiva europea d’avaluació ambiental i, fins i tot, la llei del PHN. La DIA establia dues-centes deu mesures per a protegir la fauna i la flora, la vegetació, les aigües i els espais protegits per la Xarxa Natura 2000 al llarg dels 914 km de recorregut de les conduccions del transvasament.

La ministra de Medi Ambient, Elvira Rodríguez, explicava que es tractava d’un bon exemple de desenvolupament sostenible i que el delta de l’Ebre no se’n ressentiria significativament. També va aportar una novetat quant al cabal ecològic que, segons els estudis encarregats pel Ministeri de Medi Ambient, se situaria entre els 86 i els 143 m3/s.

Segons el Govern central el transvasament de l’Ebre ja havia superat tots els tràmits administratius i es trobava en condicions de començar les obres, previstes per abans del febrer del 2004.

Com a reacció a la DIA positiva, el Govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar que recorreria aquesta autorització davant del Tribunal Suprem a través de la interposició d’un recurs contenciós administratiu amb l’argument que no es podia donar llum verda a la DIA sense haver aprovat abans el PIPDE i sense haver estudiat l’alternativa del Roine. Segons el Govern central, la DIA considerava que l’aprovació del PIPDE no era indispensable, des del punt de vista legal, per a poder tirar endavant les obres del transvasament.

Les obres surten a concurs
A la darreria d’any, amb la sortida a concurs de les obres per a l’execució dels primers trams del transvasament de l’Ebre, es van donar a conèixer alguns detalls tècnics de l’obra com ara la localització del punt de captació i l’estació de bombament, situat a l’altura del barranc de Sant Antoni, al terme municipal de Tortosa.

Les primeres adjudicacions corresponien als trams d’Almeria i Múrcia, territoris favorables al transvasament. Segons el Govern central s’iniciaven les obres en aquests territoris per qüestions tècniques. Els dos primers trams adjudicats tenien un pressupost de gairebé 22 milions d’euros i una longitud de 15 km, i en tots dos casos s’utilitzaven infraestructures hidràuliques preexistents. El tram d’Almeria comprenia 8’2 km i el de Múrcia, 6’5. L’ Estat tenia previst de licitar immediatament dos nous trams, un túnel entre València i Alacant, i un tram de 4 km al municipi de Vinaròs.

Des del moviment antitransvasament es va acusar el Govern del PP d’utilitzar fons públics, com ara els destinats a les obres del transvasament de l’Ebre, per fer propaganda electoral en els territoris més favorables al transvasament, i anunciaven la intenció de denunciar judicialment qualsevol indici que demostrés que es volien començar les obres i de seguir organitzant manifestacions massives de protesta.

Davant la imminència de l’inici de les obres, des del Govern d’Aragó es preparava una estratègia legal per a obstaculitzar el transvasament. Es tractava de preparar una llei de protecció dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja d’Ebre que fixés uns cabals ecològics mínims que farien impossible cedir les aigües per al transvasament. Fent ús de les seves competències, el Govern d’Aragó pretenia garantir la funció mediambiental dels embassaments i de l’abastament urbà, dels regadius i de les activitats industrials i turístiques necessàries per al desenvolupament econòmic de la zona d’influència dels embassaments.

Malgrat la publicació de la DIA i l'arrencada de les licitacions per part del Govern espanyol, des de la CE es continuaven mantenint els dubtes sobre el transvasament de l’Ebre. Així ho evidenciaven les conclusions del debat tècnic presentades a la darreria de novembre que qüestionaven la predicció de cabal feta pel Govern central, establerta en 100 m3/s, i també les prediccions sobre la demanda d’aigua, l’impacte del transvasament sobre la vegetació i la fauna i la preservació del delta de l’Ebre. El cap de la Unitat de l’Aigua de la Direcció General de Medi Ambient de la CE, Patrick Murphy, va anunciar que la CE demanaria nous informes al Govern espanyol. També a la darreria de novembre la PDE va demanar a la Comissió de Peticions de la UE que reactivés la queixa formal que havien presentat els agents antitransvasament sobre el PHN i que estava bloquejada des del setembre, quan els grups popular i socialista van votar contra la redacció de l’informe que havia de respondre a la queixa.

El Govern central reforma la Llei del PHN
A la darreria d’any, i davant les dificultats creixents per poder tirar endavant amb certa tranquil·litat les obres del transvasament de l’Ebre, el Govern central va decidir canviar la Llei del PHN per evitar que el Govern de la Generalitat pogués vetar, al CPIDE, les obres del transvasament amb la no aprovació del PIPDE.

La mesura proposada consistia a presentar una esmena a la Llei d’acompanyament dels pressupostos de l’Estat del 2004, que permetria al Govern central passar a tenir competències directes en el disseny i l'aprovació del PIPDE, en detriment de la Generalitat, que fins aleshores hi tenia l'última paraula. Aquesta mesura va escandalitzar tant la resta de partits polítics com el moviment antitransvasament. El Govern en funcions de la Generalitat va recórrer novament el PHN, sol·licitant-ne la paralització de les obres fins que no es resolgués el recurs i amenaçant de votar contra els pressupostos de l’Estat. L’ Ajuntament de Tortosa va seguir el mateix camí i va anunciar la presentació d’un contenciós administratiu contra els projectes de transferències previstes al PHN.

Finalment, la CE feia l’anunci que no prendria cap decisió respecte del finançament del transvasament de l’Ebre fins a l’estiu del 2004. Mentrestant el Govern de l’Estat enllestia els preparatius per a iniciar les obres al principi del 2004, anunciant la petició formal a la UE dels 1.262 milions d’euros necessaris per a les obres del transvasament.

Amb la constitució del nou Govern de la Generalitat de Catalunya (PSC-ERC-ICV), el nou conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, va anunciar diferents propostes per a frenar el transvasament, encaminades a fomentar una nova cultura de l’aigua basada en l’estalvi i l’eficiència de la demanda més que no pas en l’oferta.

Posicionaments i reaccions
a) La posició de la UE
Al principi del 2003 la Comissió Europea (CE) va fer arribar al Ministeri de Medi Ambient una petició d’informació referent a l’avaluació de les diferents alternatives possibles al transvasament d’aigua del riu Ebre. Es volia comparar el cost del transvasament amb el d’altres alternatives, com ara mesures per a incentivar i potenciar l’estalvi d’aigua, obtenir aigua a partir de processos de desalinització o la implementació de tècniques de regadiu més efectives i eficients.

Des de la CE es va demanar al Govern espanyol que les decisions preses amb relació al PHN fossin compatibles amb la no-va directiva de l’aigua, aprovada en el marc de la Unió Europea, la qual seria efectiva a la darreria del 2003. Fins aleshores, des de la CE no s’havia pres cap determinació formal sobre si el PHN era compatible amb la legislació europea, mentre s'esperava que l’Estat espanyol els enviés el PIPDE, l’estudi d’impacte ambiental i un informe de científics dels Estats Units. Aquest estudi, que va presentar el ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, va ser realitzat per sis experts de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) i concloïa que el transvasament de l’Ebre estava ben fonamentat i que l’Ebre disposava de prou aigua per tolerar el transvasament. Només hi feia lleugeres crítiques puntuals de millora, com ara la necessitat de dissenyar un pla de regeneració del delta de l’Ebre i de les zones altes de la conca i estudis financers sobre el projecte i el preu final de l’aigua.

Per a aclarir els dubtes sobre el PHN, des del Parlament Europeu es va enviar al delta de l’Ebre i a Múrcia una delegació de parlamentaris de la Comissió de Medi Ambient perquè coneguessin de primera mà quins eren els principals problemes relacionats amb el transvasament i quins efectes podria tenir sobre el delta de l’Ebre. El Parlament Europeu, sense capacitat executiva, podia, però, aconsellar o desaconsellar a la CE el finançament del 30% del pressupost necessari (8.000 dels 20.000 milions d’euros) per a l’execució de les obres relacionades amb el PHN, tal com estava previst que faria.

La visita va posar de manifest la disparitat de criteris i opinions entre els parlamentaris, ja que mentre Alexander de Roo, del grup dels verds i vicepresident de la Comissió de Medi Ambient del Parlament Europeu, assegurava que des de la Comissió es veia amb escepticisme la viabilitat ecològica i financera del PHN, Cristina García, del grup popular, afirmava que el PHN era una oportunitat per a garantir l’estabilitat del Delta.

b) La Generalitat
Respecte al PHN, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya defensava l’opció de transvasar aigua del riu Roine per reduir la quantitat que caldria extreure de l’Ebre i alhora defensava la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona i l’entorn metropolità de Barcelona. Al mateix temps, la Fundació Catalunya Oberta, dirigida per ex alts càrrecs de la Generalitat, va donar a conèixer, durant el 2003, un dictamen que exigia la paralització del PHN mentre encara hi hagués alternatives en estudi.

Abans de les eleccions autonòmiques, el Govern de la Generalitat va canviar la postura de crítica i distanciament que fins al moment havia tingut respecte al PHN per una altra basada en l’oposició taxativa al seu desenvolupament i l’enfrontament amb el Govern central.

El Govern de la Generalitat afirmava tenir capacitat per a aturar el desenvolupament del PHN bloquejant, gràcies a la majoria que tenia al CPIDE, la presa d’algunes decisions relatives a l’aprovació del PIPDE.

c) Plataforma en Defensa de l’Ebre
L’origen del moviment antitransvasament a les Terres de l’Ebre es remunta a l’any 1989, amb la creació de la Coordinadora Antitransvasament, que es va crear per a evitar el transvasament de 30m3/s del riu Ebre cap a les conques internes de Catalunya, tal com estava previst a l’Avantprojecte d’aqüeducte Ebre-Pirineu Oriental, impulsat per la Generalitat de Catalunya amb el recolzament del Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU). Tot i que aquesta coordinadora va organitzar diversos actes i manifestacions, va comptar amb un suport ciutadà força limitat. No obstant això, la Plataforma va aconseguir limitar l’execució total del transvasament cap al nord, ja que finalment només es va executar el minitransvasament fins al Camp de Tarragona.

Després d’uns anys de pràctica inactivitat, l’any 1995, i en el marc de les discussions relatives al PHN plantejat pel Govern del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), es va fundar a Tortosa la Coordinadora d’Afectats per Grans Embassaments i Transvasaments (COAGRET), a instàncies de Greenpeace i la Coordinadora d’Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA) i amb la participació de la Coordinadora Antitransvasament.

L’any 1999, el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes del Camp (GEPEC) va informar l’opinió pública de les Terres de l’Ebre que hi havia nombrosos projectes i inversions, entre els quals la intenció de transvasar aigua del riu Ebre, fet que posava en perill el manteniment dels ecosistemes naturals i el medi ambient.

L’estiu del 2000, l’anunci del Govern central de realitzar el transvasament de l’Ebre va mobilitzar ràpidament la Coordinadora Antitransvasament amb l’objectiu d’aconseguir organitzar, a partir de la societat civil, un moviment unitari contra el transvasament. Aquest moviment es va concretar en la creació de la PDE el 15 de setembre de 2000, a partir de la qual es van començar a articular els posicionaments contraris al PHN basats en la convocatòria de diversos actes informatius i manifestacions di-verses, com la de Móra d’Ebre, el 4 de febrer de 2001 amb 25.000 persones, i la de Barcelona el 25 del mateix mes amb més de 300.000.

La PDE es caracteritzava per l’heterogeneïtat dels seus membres, (economistes, ambientòlegs, enginyers, sociòlegs, pagesos...), un sistema assembleari de funcionament i la manca d’un portaveu únic. La PDE s’organitzava al voltant dels ciutadans a tall individual, coordinats en una vintena de grups locals i comarcals, els representants dels quals es reunien a les trobades intercomarcals realitzades setmanalment on es definien els posicionaments unitaris i es decidien els calendaris de les mobilitzacions.

Anualment es realitzava una assemblea general en què participaven tots els membres de la PDE que ho desitgessin. A banda dels ciutadans, també hi havia diversos grups i entitats que hi donaven suport, amb nivells d’implicació i de participació diversos. En aquest sentit, cal destacar que el Manifest constituent de la PDE va tenir el recolzament de més de tres-centes entitats, entre sindicats, partits polítics, associacions, ecologistes, ajuntaments de les Terres de l’Ebre, etc.

El març del 2001, la PDE, junt amb altres entitats participants a les manifestacions antitransvasament, van decidir crear la Xarxa per una Nova Cultura de l’Aigua, amb una vocació mes pedagògica orientada a la conscienciació de la societat sobre la problemàtica de l’aigua com a recurs escàs i a favor d’una gestió més racional i eficient dels recursos hídrics.

Durant el 2003 la PDE va decidir intensificar també les seves accions de protesta amb l’objectiu d'influir en les decisions que es poguessin prendre des de Brussel·les en relació amb el finançament del PHN.

Durant el mes de febrer es va celebrar la VI Assemblea General de la PDE, en la qual es va acordar el calendari de mobilitzacions i el posicionament contrari al CPIDE i al transvasament del Roine.

D’altra banda, al País Valencià l’Associació Valenciana d’Agricultors-Associació Agrària Joves Agricultors (AVA-Asaja), amb el suport institucional i financer de la Generalitat Valenciana i de les tres diputacions, totes governades pel PP, va convocar al principi del mes de març a la ciutat de València una manifestació a favor del PHN que va aplegar unes 700.000 persones, segons l’organització. Tant des de la resta de partits polítics com des de la PDE es va qualificar la manifestació d’electoralista i es va interpretar com una malversació de fons públics. Amb la manifestació a favor del PHN, que va tenir lloc a València al principi del mes de març, el Govern del PP volia donar un cop d’efecte davant l’opinió pública amb un acte multitudinari de suport. Tant des de Catalunya com des del País Valencià es va criticar el finançament públic de l’acte per part de la Generalitat Valenciana.

Després de la presentació del projecte de transvasament de l’Ebre, tant des de la PDE com des del Govern d’Aragó es van presentar a la Unió Europea cinc informes científics contraris al PHN que concloïen que era inviable econòmicament, tant pels costos de l’obra dels transvasaments com pel preu final de l’aigua, i ecològicament, pels impactes que l’extracció tindria sobre el delta de l’Ebre. Segons els estudis fets per la PDE, el preu final de l’aigua no seria inferior a 0’5 euros/l, una quantitat inviable per a una producció agrícola rendible, principal argument del Govern del PP per a justificar el transvasament.

Des de la PDE es van organitzar durant el 2003 manifestacions populars de protesta al PHN per a pressionar els partits polítics de cara a les eleccions municipals i per a demostrar la vitalitat del moviment social contrari al PHN i al transvasament de l’Ebre. Les manifestacions celebra-des el 23 de març a Sant Jaume d’Enveja i el 6 d’abril a Barcelona van aplegar 45.000 i 300.000 persones, respectivament, segons els organitzadors.

d) Fundació Nova Cultura de l’Aigua i el món universitari
Des de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA), formada per científics contraris al PHN, es va encarregar un estudi a les universitats de Louisiana i de Londres i des del Govern d’Aragó es feien públics un seguit d’informes que desaconsellaven el transvasament de l’Ebre. També des de les universitats catalanes es feien campanyes informatives adreçades a la comunitat universitària. En una d’aquestes sessions celebrada a la Universitat Rovira i Virgili, el president de la FNCA i catedràtic d’economia de la Universitat de Saragossa, el Dr. Pedro Arrojo, que mesos després seria guardonat amb el Premi Goldman 2003, considerat el Nobel de Medi Ambient, advertia que el transvasament d’aigua no era la manera més barata d’obtenir aquest recurs. Arrojo deia que si s’incloïen tots els costos reals, alguns dels quals no havien estat considerats pel Ministeri de Medi Ambient, el cost final de l’aigua podria ascendir fins als 0’70 euros/l, més del doble previst pel Govern de l’Estat espanyol, que el xifrava en 0’30 euros/l. També feia esment del cost global de l’execució del PHN, que xifrava en quasi un 40% més del que preveia el Govern.

Durant el 2003 es donaven a conèixer xifres de l’increment del nombre de camps de golf previstos al País Valencià. Precisament aquesta era una de les critiques dels sectors oposats als transvasaments, que entenien que l’aigua de l’Ebre no serviria per a l’agricultura, tal com afirmaven des del Govern de l’Estat, sinó per al foment d’activitats lúdiques i urbanístiques basades en un model de creixement territorial que consideraven insostenible. Al País Valencià hi havia catorze camps de golf el 1992, que van passar a vint-i-dos el 2003, fet pel qual la Comunitat va esdevenir la tercera en la llista de comunitats autònomes amb aquest tipus d’instal·lacions. A més, des de la subsecretaria de Turisme de la Generalitat Valenciana s’afirmava que d'aquí a quatre o cinc anys es construirien deu camps més i que en farien falta uns vint-i-dos més per poder cobrir la demanda del sector. Aquestes informacions no feien més que alimentar els arguments dels opositors al transvasament de l’Ebre.

Mentre durava la polèmica generada al voltant del projecte del transvasament, des de la UE es va anunciar que quedava bloquejat el finançament del transvasament de l’Ebre a Barcelona fins que no en quedessin clars els impactes ambientals i ajornava el debat tècnic sobre el PHN fins després de l’estiu. Aquest posicionament va ser valorat de manera molt positiva per part de la PDE, que veia indicis que feien pensar que el transvasament de l’Ebre es podria paralitzar d'una manera total (cap al nord i cap al sud) per manca de finançament europeu.

Més informació
www.la-moncloa.es/web/gob04d.htm
www.mma.es/rec_hid/plan_hidro/index.htm
www.agua-debate.org/htm/biblioteca/doc/ly102001.pdf
www.mma.es/rec_hid/mem_transv/index.htm
www.ebre.net
www.mma.es/rec_hid/plan_hidro/planhidro.htm
noticias.juridicas.com/base_datos/Admin/l10-2001.html
www.agua-debate.org
www.agua-debate.org/htm/biblioteca/biblio.asp?Id=5
www.chebro.es
www.portal-agua.com
http://www.iecat.net/institucio/societats/ACSociologia/Publicacions/Estudis/TERRES%20DE%20L'EBRE.doc
Nel·lo, Oriol (Ed.), 2003, Aquí no! Els conflictes territorials a Catalunya, Barcelona, Editorial Empúries.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada