Dilluns 17 de Desembre de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PEDRERA DE LA VALLENÇANA. RESTAURACIÓ AMB RESIDUS
Xavier Basora, Jordi Romero i Xavier Sabaté

Actualitzat a 31/12/2005

L'Agència de Residus de Catalunya aprova un projecte pilot per reomplir amb material de rebuig dels ecoparcs la pedrera de la Vallençana (Montcada i Reixac), que havia estat clausurada a final de 2004. La Plataforma Cívica per la Reducció dels Residus, en representació de la Federació d'Ecologistes de Catalunya, i els partits a l'oposició del govern municipal mostren la seva oposició i denuncien que sota el projecte s'amaga la voluntat de la Generalitat d'ubicar a Badalona un nou abocador. D'altra banda, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sentencia que la pedrera Berta (el Papiol) només es pot reomplir amb material inert procedent de runes i enderrocs i, en cap cas, de bales de material de rebuig procedent dels ecoparcs, tal com havia proposat l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient.


El 31 de desembre de 2004 es va clausurar la pedrera de la Vallençana, ubicada a la carretera que connecta Badalona amb Montcada i Reixac. L’empresa Pydsa tenia la concessió de l’explotació, gràcies a la qual havia extret més de quatre milions i mig de metres cúbics de terra, pedres i sorra des de l’any 1949. El tancament de la pedrera permetria la rehabilitació de la muntanya i la seva integració en l’espai natural de la Serra de Marina.

La tinent d’alcalde i regidora de Medi Ambient de l’Ajuntament de Badalona, Muntsa Niso (Iniciativa per Catalunya-Verds, ICV), va anunciar que Pydsa disposava de set mesos per retirar tot el material i les infraestructures que quedaven a la pedrera. Durant aquell temps, el consistori municipal treballaria en la redacció del projecte definitiu de restauració per recobrar el perfil de la muntanya, reforestar l’espai i recuperar la fauna, en un període de cinc anys. El projecte també preveia crear una zona d’esbarjo i repòs i rehabilitar els camins que connectessin amb els que ja hi havia a tota la serralada. En el projecte de restauració, hi participarien l’Ajuntament de Badalona i l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMMA). Gràcies als impostos cobrats pels abocaments i a una aportació de l’empresa explotadora, les administracions comptaven amb 1,8 MEUR per portar a terme el projecte.

El tancament de la pedrera es va produir mig any abans del previst, després d’un acord a què havien arribat les parts anys abans. Des de la signatura de l’acord, l’any 2001, el 30% del volum perforat s’havia reomplert amb terres i runes, tot i que, segons el portaveu d’Els Verds de Badalona, Francesc Alfambra, aquesta operació no s’estava fent de manera correcta, per la qual cos no era difícil trobar-hi pintures i resines que podien contaminar l’aqüífer de la Vallençana.

L’Agència de Residus de Catalunya aprova un projecte pilot per reomplir amb residus no reutilitzables dels ecoparcs la pedrera de la Vallençana
Tot i que el projecte municipal inicial de restauració de la pedrera de la Vallençana preveia recuperar la zona reomplint el forat amb terres i runes procedents d’obres, el Consell de Direcció de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) va aprovar a final de maig, amb el vot en contra de la representant ecologista, Mercè Girona, un conveni per fer la prova pilot que determinés si la pedrera de la Vallençana es podia reomplir amb els materials de rebuig dels ecoparcs. El conveni va ser signat per Salvador Milà, conseller de Medi Ambient i Habitatge i president de l’ARC, José Cuervo, president de l’EMMA, Maite Arqué, alcaldessa de Badalona, i Ramon Tella, conseller delegat de l’empresa Gestora Metropolitana de Runes.

Manuel Hernández, gerent de l’ARC, va explicar que, al llarg d’un any, es pretenia omplir el forat de la muntanya badalonina amb 84.000 tones de rebuig procedents de la PLANTA DE TRACTAMENT DE RESIDUS ECOPARC 2 (MONTCADA I REIXAC) i de l’Ecoparc de la Mediterrània (Sant Adrià de Besòs). D’aquestes instal·lacions surten grans paquets amb la matèria de rebuig premsada i envasada. Es tracta de residus que no s’han pogut reciclar ni tractar, i que als ecoparcs se sotmeten a un tractament per reduir la fermentació de la matèria orgànica que puguin contenir. L’ARC confiava a utilitzar aquests espais per dipositar els materials de rebuig dels ecoparcs per poder clausurar, així, definitivament l’abocador del Garraf. De fet, ja feia mesos que el dipòsit controlat de la Vall d’en Joan, al massís del Garraf, era objecte d’una prova pilot similar.

La prova pilot havia de servir per estudiar el comportament dels paquets i per comprovar que el sistema previst no comportava problemes de lixiviació ni de gasos. El projecte incloïa els estudis previs, la preparació i el segellament del terreny, i també el transport de les bales. Els responsables preveien aïllar una part de la pedrera, dipositar els paquets de residus i, posteriorment, acabar de tapar el forat d’aquesta muntanya com es faria en un procés habitual de restauració.

Gestora Metropolitana de Runes, responsable de la restauració de la pedrera amb terres i runes, seria l’empresa encarregada de realitzar la prova pilot, mentre que la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) s’encarregaria dels estudis. L’EMMA i la Generalitat finançarien a parts iguals l’operació, valorada en quasi 3 MEUR, mentre que l’Ajuntament de Badalona, com a compensació per l’ús d’aquestes instal·lacions, rebria 1,5 euros per cada tona de rebuig que es diposités. D’aquesta manera, el consistori badaloní rebria en un any 126.000 euros.

Ecologistes i partits a l'oposició en contra del projecte
Les entitats ecologistes i els partits a l’oposició del govern municipal (Partit Popular, PP, i Convergència i Unió, CiU) van denunciar que sota el projecte pilot s’amagava la voluntat de la Generalitat d’ubicar a Badalona un nou abocador per als quatre milions de tones de residus que sortirien dels ecoparcs. Mercè Girona, representant al Consell de Direcció de l’ARC i portaveu de la Plataforma Cívica per la Reducció dels Residus (PCRR), en representació de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, va assenyalar que aquell sistema no incentivava la reducció dels residus generats, i continuava sense promoure la recollida selectiva.

Per la seva part, CiU va demanar una reunió urgent del Fòrum de Medi Ambient perquè la regidora de Medi Ambient de Badalona, Muntsa Niso, expliqués detalladament el projecte. El president del grup municipal de CiU, Ferran Falcó, va declarar que el govern municipal havia ocultat el projecte fins al moment mateix de la signatura i va instar el moviment ecologista de la comarca a mobilitzar-se en contra del projecte. Segons Falcó, el fet que el tema no s’hagués tractat abans manifestava un menyspreu al Fòrum de Medi Ambient i als partits de l’oposició. Miguel Jurado, vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (FAVB), va recolzar les demandes de Falcó.

Finalment, el 28 de novembre, les màquines van començar a desar i encaixar les primeres bales de residus d’un total aproximat de 16.000 que omplirien la pedrera de la Vallençana. Tal com estava previst, l’UPC faria el seguiment de la prova pilot i determinaria, en un any, si es podia fer extensible l’operació a la resta de l’antiga planta d’extracció. En cas que la provafos un èxit, el govern va anunciar que no descartava estendre l’experiència a trenta-tres pedreres més del cinturó barceloní en el marc del PLA D’ACCIÓ PER A LA GESTIÓ DE RESIDUS MUNICIPALS . D’aquesta manera, es podrien restaurar les pedreres i hi hauria prou superfície per dipositar els residus dels ecoparcs i així es podria clausurar definitivament l’abocador del Garraf.

A final d’any, les entitats ecologistes i els partits a l’oposició (els Verds de Badalona i el grup municipal de CiU) s’hi van oposar perquè no es podia assegurar que les bales no segreguessin gasos contaminants i lixiviacions a llarg termini. Ferran Falcó va anunciar que el seu partit estava estudiant la possibilitat de plantejar un contenciós administratiu en contra del projecte.

La pedrera Berta
El 7 de juny, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va donar la raó a l’Ajuntament del Papiol (Baix Llobregat) i va sentenciar que la pedrera Berta, situada al PARC DE COLLSEROLA i activa des de 1922, només es podria reomplir amb material inert procedent de runes i enderrocs i, en cap cas, amb bales de material de rebuig procedent dels ecoparcs, tal com havia proposat l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient (EMMA). Segons la sentència judicial, que va ser divulgada per la PCRR, era incompatible un projecte de restauració d’un espai degradat per una activitat extractiva amb un projecte de dipòsit controlat, és a dir, de residus municipals. Segons la PCRR, l’única solució perquè les pedreres poguessin rebre aquesta mena de residus consistiria a modificar-ne la classificació i que passessin de ser infraestructures de classe I, que només admeten runa de la construcció, a ser instal·lacions de classe II, que acullen residus municipals. Tant la pedrera de la Vallençana com la pedrera Berta són de classe I.

L’EMMA va proposar al Govern l’any 2001 la modificació de l’article 39 de la Normativa del Pla especial de protecció de Collserola, que permetria instal·lar un abocador de residus municipals dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Collserola. Aquesta proposta va provocar el rebuig de l’Ajuntament perquè considerava que podria provocar la contaminació dels aqüífers del municipi. Per tal d’impedir-ho, va interposar un recurs contenciós administratiu. Tot i la sentència del TSJC a favor de l’Ajuntament, l’EMMA continuava indicant que els materials de rebuig que s’extreuen dels ecoparcs són inerts i no comporten cap perill de contaminació, per la qual cosa es poden fer servir per a la restauració paisatgística. Per demostrar-ho, es remetien a les proves pilots que s’estaven fent a la pedrera Vallençana i al dipòsit controlat del Garraf.

El mes d’octubre, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) va aprovar la Declaració d’impacte ambiental del projecte definitiu de restauració de la pedrera Berta. En aquest projecte, presentat per l’empresa Jaume Franquesa SA, concessionària de l’explotació, es preveia l’entrada de 110.000 tones mensuals de residus inerts, durant vint-i-cinc anys, produïts en obres de demolició, remodelació i construcció, bàsicament formigó i runes, de les quals només el 30% s’utilitzarien com a rebliment del dipòsit. La resta de materials (ceràmics, graves i àrids) es podrien revalorar allà mateix.

Més informació
www.montcada.org
www.elpapiol.es
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Vallès Occidental
Fotogaleria relacionada