Dissabte 26 de Maig de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PARC NATURAL DEL DELTA DE L'EBRE
Maria Herrero i Manuela Tomàs

Actualitzat a 31/12/2003

Se celebra el vintè aniversari del Parc Natural del Delta de l’Ebre amb un augment constant d’activitats i visitants. Els temporals, projectes com el Pla Hidrològic Nacional i l’increment d’activitats agrícoles i de lleure, incompatibles dins els límits del Parc, posen de manifest la fragilitat del Delta i la necessitat de protegir-lo.


Articles posteriors 2004

El Parc Natural del Delta de l’Ebre (PNDE) ocupa una superfície de 7.802 ha, de les quals 5.382 pertanyen al Montsià (hemidelta dret) i 2.420 al Baix Ebre (hemidelta esquerre). Es tracta de la zona humida més gran de Catalunya. Comprèn les llacunes de les Olles, el canal Vell, el Garxal, l’Alfacada, la Platjola, la Tancada, l’Encanyissada, les illes de Buda, Sant Antoni i Sapinya, les penínsules de la Punta de la Banya (els Alfacs) i del Fangar, els ullals de Baltasar i els erms de Casablanca. A més de ser una important àrea de cria i hivernació d’aus, s’hi han identificat prop de tres-centes trenta aus del total de sis-centes que hi ha a Europa.

El 2003 el Parc Natural del Delta de l’Ebre rebia prop d’un mi-lió de visitants per any i havia esdevingut l’espai natural de Catalunya amb una major instal·lació de miradors (disset en total) que faciliten l’observació del paisatge i la fauna als gairebé 1.500 visitants que s’hi desplacen cada cap de setmana.

Evolució de la protecció del Delta
Els inicis de la protecció del delta de l’Ebre daten del 1962 quan la UNESCO va decidir incloure’l a la llista de zones humides susceptibles de ser conservades. Tot i això, no va ser fins el 1983, amb el Decret 357/1983, de 4 d’agost, que es va declarar el Parc Natural del Delta de l’Ebre (DOGC 359,31-08-83). Aquest decret fou substituït pel Decret 332/1986, de 23 d’octubre, que ampliava la protecció a les reserves naturals de la Punta de la Banya i l’illa de Sapinya (DOGC 779, 17-12-86). Deu anys després, amb el Decret 269/1996, de 23 de juliol, s’aprovà el canvi de nom i la modificació de la superfície de la reserva de caça de l’Encanyissada, a més d’ampliar els límits del PNDE (DOGC 2236, 29-07-96). També cal remarcar el fet que el Parc fos classificat com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), atenent a la Directiva 79/409/CEE del Consell de la Unió Europea, de 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació de les aus silvestres. El 1993 el PNDE també va ser inclòs a la llista del Conveni de zones humides d’importància internacional (Ramsar, BOE 73, 26-03-93).

La fragilitat del Delta
a) Les tempestes

El mes de febrer del 2003 es va registrar una important tempesta al Delta que va provocar la inundació de la plat ja dels Eucaliptus, el trencament per tres punts del braç del Trabucador i la quasi desaparició del mur de la Marquesa. Aquestes destrosses eren el darrer capítol d’una història que feia anys que es repetia i posaven de manifest la necessitat de prendre mesures. Per això, l’endemà mateix de la tempesta, la senadora d’Esquerra Republicana de Catalunya per l’Entesa Catalana de Progrés, Marta Cid, va demanar informació al ministre de Medi Ambient, Jaume Matas, sobre el projecte de millora del braç del Trabucador. La resposta va ser que es trobava en procés de licitació. Davant d’això, ERC va denunciar que tant aquest projecte com molts altres (el de la bassa de les Olles de l’Ampolla o el del passeig fluvial de Deltebre) feia anys que estaven redactats i inclosos dins els pressupostos de l’Estat, però no s’havien licitat encara per motius d’oportunisme electoral.

b) Activitats esportives prohibides dins els límits del parc i presumpte delicte de rompuda d’aiguamolls per convertir-los en arrossar

Durant el 2003 es van detectar pràctiques esportives prohibides al Parc, entre les quals destaquen el kittesurfing (surf amb parapent) per damunt les dunes, l'accés a zones protegides amb vehicles 4x4 o fins i tot la pràctica de golf al Fangar. A més, la fiscalia de Tarragona va investigar durant aquell mateix any un presumpte delicte de rompuda de 14 hectàrees d’aiguamolls del delta de l’Ebre, concretament als erms de Casablanca, important zona humida que el propietari va voler convertir en arrossar. Segons la llei, qualsevol actuació que afecti zones humides protegides requereix l’autorització del Departament de Medi Ambient, permís que en aquest cas fou denegat.

La preocupació de la Comissió Europea i el debat sobre el cabal mínim
El mes d’octubre del 2003 la premsa es va fer ressò de les declaracions de funcionaris de Medi Ambient de la Comissió Europea que, sense identificar-se, expressaven la seva preocupació pel precari estat del Delta, al mateix temps que destacaven el progressiu enfonsament del delta de l’Ebre i del seu valor com a àrea humida mediterrània.

El progressiu enfonsament del delta de l'Ebre s’havia començat a detectar a la dècada dels seixanta com a conseqüència principalment de la disminució de les aportacions sedimentàries que havia produït la construcció d’embassaments al llarg de l’Ebre, els quals impedien l’arribada del 98% dels sediments. Segons les previsions, l’enfonsament encara es podria accelerar més pels efectes derivats del canvi climàtic i pel transvasament que tenia previst fer el Govern central en el marc del PLA HIDROLÒGIC NACIONAL.

Pel que fa al canvi climàtic, les previsions indicaven que els episodis climàtics extrems serien més freqüents, amb més tempestes, seguides de llargues etapes de sequera. Aquesta radicalització del clima es temia que pogués afectar greument l’estabilitat d‘ecosistemes tan fràgils com el del delta de l’Ebre.

Els tècnics comunitaris van expressar a la premsa la seva sorpresa per la disparitat de dades que presentaven les diferents institucions, entitats i organismes referents als cabals de l’Ebre. Els estudis del Pla Hidrològic Nacional presentats pel Govern central mostraven un Ebre que tindria entre tres i quatre vegades la quantitat d’aigua necessària per fer el transvasament i mantenir el Delta. Per altra banda, els estudis presentats tant pel Govern d’Aragó com per entitats ecologistes, plataformes o la fundació Nova Cultura de l’Aigua preveien que, si continuaven les darreres tendències de precipitació, el canvi climàtic i al-tres variables, no hi hauria aigua per satisfer les necessitats del riu. Per il·lustrar-ho, van presentar sèries en les quals es demostrava que el cabal de l’Ebre havia disminuït a la meitat des dels anys seixanta. Per aquest motiu, abans de cedir els fons comunitaris, la UE volia saber quina era la realitat actual del riu, del delta i quina es preveia que en podria ser l'evolució futura.

El Pla Hidrològic Nacional preveia deixar un cabal mínim ecològic del riu de 100 metres cúbics per segon a la desembocadura, mentre que el govern de la Generalitat de Catalunya volia aconseguir establir-hi un cabal ecològic mínim de 135 metres cúbics per segon. Tot i això, diverses entitats ecologistes i experts discrepaven d’aquestes xifres. Segons l’enginyer agrònom i professor d’Hidrologia de la Universitat Internacional de Catalunya, Josep Maria Franquet, el cabal mínim per garantir l’estabilitat i les funcions ecològiques del tram final de l’Ebre hauria de ser de 269 metres cúbics per segon.

La celebració del vintè aniversari del Parc destaca la importància de seguir preservant i dinamitzant el Delta
El mes d’agost del 2003 es va celebrar el vintè aniversari del Parc Natural del Delta de l’Ebre amb un acte institucional a l’ecomuseu de Deltebre, al qual van assistir, entre al-tres, el president de la Generalitat, Jordi Pujol i el conseller de Medi Ambient, Ramon Espadaler, que va destacar la necessitat de continuar treballant en el binomi preservaciódinamització dels espais naturals i d’enfortir els vincles amb el món universitari.

Jordi Pujol va declarar que, malgrat les reticències que vint anys enrere havien mostrat els habitants del parc, vint anys després «al Delta hi ha més gent, més restaurants, més càmpings, més turistes i també més flamencs». Durant aquests temps, la gestió del Parc tenia com a objectiu mantenir-ne la conservació dels valors naturals d’una manera que fos compatible amb l’explotació racional dels recursos i l’activitat dels habitants, impulsant a més el desenvolupament social, econòmic i cultural de la població local. Segons la presidenta del Parc i alcaldessa del municipi de Deltebre, Imma Juan, el primer que s’havia de millorar eren els accessos a la zona per als habitants del Parc, a més d’alguns espais naturals com la bassa de les Olles.

La tasca de continuar compaginant la preservació del Delta amb els diferents usos per al desenvolupament de la zona, com ara l’activitat turística, agrícola, etc., era, segons els assistents a la celebració, una feina que havien de realitzar conjuntament les tres administracions competents a la zona, representades al CONSORCI PER A LA PROTECCIÓ INTEGRAL DEL DELTA DE L’EBRE (CPIDE): el Parc, els ajuntaments, la Generalitat i la Direcció General de Costes del Ministeri de Medi Ambient.

El 18 de desembre de 2003, la Junta Rectora del Parc va mantenir una reunió en què va presentar el programa d’actuacions per al 2004. Entre totes destacava l’estudi de freqüentació turística encarregat a l’empresa Observatori de la Fundació Estudis Turístics de la Costa Daurada. L’ estudi hauria de servir per definir el perfil dels turistes que visiten el Delta i la percepció que se'n fan, a fi de millorar-ne la gestió de l’ús públic. Per aconseguir-ho, l’estudi s'hauria de dur a terme en tretze espais diferents del Parc i durant quatre èpoques diferents de l’any. En aquesta reunió també es va decidir demanar als arrossaires i a l’agrupació de maquinària agrícola que no trituressin la palla que quedava després de la sega de l’arròs. El director del Parc, Jordi Roig, va explicar que la palla triturada es podria molt de pressa i que aquest fet provocava greus problemes ambientals, ja que "per una banda, els peixos que queden als quadres d’arròs moren en l’aigua putrefacta i, per l'altra, aquesta aigua també contamina llacunes i desguassos".

Més informació
www.ebre.com/delta/cat/index.htm
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada