Dissabte 26 de Maig de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PARC NATURAL DE L’ALT PIRINEU
Localització i perímetre del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Mapa: Montse Ferrés
Maria Herrero i Manuela Tomàs
Actualitzat a 31/12/2003

S’aprova el Decret de constitució del Parc Natural de l’Alt Pirineu, el parc natural més gran de Catalunya. La vall d’Àrreu en queda exclosa per l’ampliació prevista de l’estació d’esquí de Vaquèira.

Articles posteriors 2004

L’àmbit territorial inclòs dins el Parc el converteix en el parc natural més gran de Catalunya, amb una extensió total de més de 69.000 ha que afecten un total de quinze municipis de les comarques del Pallars Sobirà (Alt Àneu, la Guingueta d’Àneu, Esterri d’Àneu, Alins, Esterri de Cardós, Farrera, Lladorre, Llavorsí, Rialp, Soriguera, Sort, Trívia, Vall de Cardós) i l’Alt Urgell (les Valls de Valira, Montferrer i Castellbó). El territori del Parc dibuixa una C invertida, que limita al nord-oest amb el Tuc de Marimanha, a l’est amb la Pica d’Estats i Andorra i al sud amb Arcalís.

Els límits del Parc no van incloure les parts baixes de les valls d'Àneu, la ribera de Cardós i la Vallferrera ni els nuclis on hi ha bordes o instal·lacions, com l’estació d’esquí nòrdic de Bonabé. També es va excloure dels límits del Parc la vall d’Àrreu, Baqueira/Beret i la zona de Tavascan, argumentant que a la zona es practicaven activitats d’esquí alpí. En canvi sí que es van incloure tres àrees integrants del Pla d’Espais d’Interès Nnatural (PEIN) aprovat el 1992: l’Alt Àneu, les capçaleres de la Noguera de Vallferrera i la Noguera de Cardós i la vall de Santa Magdalena.

Evolució de la protecció de l’espai
Els germans Rubió i Tudurí, pares del Regional Planning català, ja havien proposat l’any 1932 la necessitat de protegir diversos espais del Pirineu català. El 1966 bona part de l’àrea avui protegida fou declarada Reserva Nacional de Caça. El 1976, el Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans suggeria protegir la Pica d’Estats i altres espais de l’alt Pirineu. Al 1992, amb la creació del PEIN es van introduir les primeres figures de protecció en alguns àmbits. El 1999 la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) i el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) van proposar la creació del Parc Natural del Pirineu. Finalment, el 2001, la Generalitat de Catalunya va fer una proposta per incloure la zona a la Xarxa Natura 2000 àmbits pirinencs en compliment de la Directiva 92/43/CEE.

El 10 de març de 2003 es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) l’anunci públic del projecte de declaració del Parc Natural de l’Alt Pirineu (PNAP). El 8 d’agost del mateix any es va publicar el Decret 194/2003 on es definia definitivament el Parc, finalitzant així un procés que havia començat tres anys enrere.

A l’acte de presentació del Parc es va destacar que incloïa els cims més alts de Catalunya, com la Pica d’Estats (3.143 m), i valls interiors de gran interès per l'elevat grau de conservació. La complexitat orogràfica i altitudinal de l’àrea va permetre incloure gran diversitat de formacions geològiques, hàbitats i espècies animals i vegetals del Pirineu axial català, donant com a resultat un conjunt amb una gran diversitat paisatgística. El nou parc inclou vint-i-nou trams de rius i barrancs i vint-i-vuit estanys d’origen glacial, a més dels testimonis més ben conservats de l’activitat glacial quaternària.

Quant a la vegetació, es van ressaltar les avetoses del Goodyero-Abietetum, com a superfície forestal de distribució molt localitzada i d’àrea reduïda a Catalunya, les comunitats calcícoles alpines, les congestes i les molleres. També es va presentar una relació dels elements arquitectònics i arqueològics més significatius i es va subratllar que gran part dels valors ecològics i paisatgístics del parc els representa l’existència d’activitats tradicionals com l’agricultura, la ramaderia extensiva i la silvicultura.

En la presentació del nou parc es va explicitar que l’objectiu era potenciar el patrimoni natural, les activitats ramaderes, com ara la ramaderia extensiva i les races ramaderes autòctones, els usos silvícoles que garantissin l’aprofitament controlat dels recursos forestals i les activitats cinegètiques correctament regulades, que en conjunt han modelat el paisatge. Igualment, es va exposar que s’havia de fomentar un desenvolupament ordenat i sostenible de les activitats recreatives, tot evitant l'excés de freqüentació i la degradació del medi. També es va anunciar la creació d’una marca de qualitat distintiva, principalment per al sector primari, ramader i forestal, i per als productes i serveis del sector terciari. Es va destacar que la protecció proposada no impedia ni prohibia la creació de noves activitats econòmiques ni el creixement de les ja existents, sempre que fossin planificades correctament per assegurar la pervivència dels valors amb què compta la zona.

La Junta Rectora del PNAP estaria formada per representants de les administracions actuants, dels ens locals i de les organitzacions i sectors socials interessats, amb la finalitat d’aconseguir un model de gestió basat en el principi de concertació.

Entre els aspectes positius de la creació del PNAP es va destacar la voluntat de millorar, restaurar i conservar els edificis singulars i les instal·lacions tradicionals d’interès historicoarqueològic, recuperar el patrimoni relacionat amb les pràctiques i les infraestructures tradicionals lligades als aprofitaments ramaders i forestals, així com potenciar la ramaderia extensiva ecològica i l’ús de les propietats comunals.

Es va realitzar un sondeig entre les entitats locals, al qual només van respondre tres dels quinze ajuntaments inclosos al Parc. Segons alguns observadors, aquest fet podia tenir di-verses lectures, entre les quals un cert rebuig de la població pallaresa a protegir certs usos tradicionals incompatibles amb els efectes que l’aprovació del Parc podia comportar per a la zona.

Les entitats ecologistes van criticar el disseny dels límits del Parc, que no és continu sinó que està notablement fragmentat. Els límits del Parc aprovat van incloure els territoris ja protegits i d’altres de comunals, però van excloure els àmbits en què més ha intervingut l’acció humana. Entitats i grups ecologistes van proposar que, per tal de millorar aquest aspecte, s’hi haurien d’incorporar enclavaments exclosos en la proposta actual, espais de fons de vall i valls secundàries, cursos d’aigua interromputs i espais adjacents de característiques especials com és la Vall d’Àrreu. La vall d’Àrreu, que havia format part dels àmbits que en primera instància, l’any 2000, la Generalitat havia proposat per formar part dels llocs d’interès comunitari de la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, va ser a la fi parcialment exclosa del la xarxa i dels límits del Parc a causa de l’ampliació de L’ESTACIÓ D’ESQUÍ DE VAQUÈIRA.

Estava prevista per al mes de setembre la constitució de la Junta Rectora del Parc i posteriorment la constitució de l’equip de gestió i la dotació i adequació de la seu provisional a Llavorsí. Tanmateix, el desembre del 2003, totes aquestes accions encara no s’havien realitzat.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati