Diumenge 18 de Febrer de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PARC FLUVIAL DEL BESÒS
Josep Báguena

Actualitzat a 31/12/2003

La cooperació entre les administracions fa possible la transformació i recuperació del tram final del riu Besòs. Els canvis més significatius són la recuperació de la llera del riu com a espai públic, la creació d’un hàbitat natural a la desembocadura, la supressió de les torres d’alta tensió i la remodelació urbana del Raval de Santa Coloma de Gramanet.

El 1981 es va constituir el Consorci per a la Defensa de la Conca del Besòs, una mancomunitat de municipis riberencs en el marc de la qual, per primera vegada, es va plantejar la possibilitat de restaurar el riu Besòs i recuperar-lo per a un ús propi d’espai públic. Des d’aleshores, la majoria dels ajuntaments afectats han elaborat projectes de restauració urbana dels respectius trams de riu. Entre aquestes propostes figura-ven plans com els projectes de restauració del darrer tram del riu Besòs, entre el municipi de Montcada i Reixac i la desembocadura.

L' ecosistema del Besòs es va deteriorar seriosament a partir de la segona meitat del segle passat a causa dels abocaments i la sobreexplotació dels aqüífers. Després de la riuada del 1962, que va provocar nombroses víctimes, es va decidir canalitzar el tram final del riu amb una llera de 130 metres d'ample i murs de formigó de 4 metres d'alçada. Això va fer créixer encara més la marginalitat de la llera fins al punt que l’Agència Catalana de l’Aigua el va considerar un dels rius més contaminats de Catalunya.

La recuperació del Besòs com a projecte de millora urbana
El 1997 es van posar en marxa les obres corresponents a la primera fase del projecte de recuperació del riu, entre els termes municipals de Montcada i Santa Coloma de Gramenet. Les obres consistien en la creació d’un parc de ribera de 4 km que descendia des de Montcada, on s’havien reconstruït els terrenys humits destruïts els últims decennis per la contaminació, fins al límit amb Sant Adrià. Dins del terme municipal de Santa Coloma, es va habilitar un passeig només per a vianants i bicicletes que circulava paral·lel al curs del riu. Es van construir nous accessos per salvar els murs de contenció de la llera, construïts el 1969 per frenar les crescudes, i uns dics pneumàtics regulables per estabilitzar el cabal depurat del Besòs. Tot el recorregut estava dotat d’un sistema de vigilància permanent per evitar que les crescudes del riu poguessin posar en perill els usuaris del parc.

La inauguració, el febrer del 2000, de la primera fase de recuperació del Besòs va tenir un cost total de 20 milions d’euros, dels quals 12,6 milions van anar a càrrec dels fons de cohesió de la Unió Europea, mentre que la resta van ser finançats per les administracions locals. Quedava, però, pendent la remodelació del darrer tram del riu, al terme municipal de Sant Adrià de Besòs.

La posada en marxa de les obres DE TRANSFORMACIÓ URBANA DEL FÒRUM 2004, a la franja litoral, entre els termes municipals de Barcelona i Sant Adrià, va fer que l’empresa pública Infraestructures de Llevant, encarregada d’executar les obres, assumís els treballs de recuperació dels darrers 2,7 km del riu Besòs.

El projecte, obra de Sito Alarcón i Ferran Puig, va suposar l’eixamplament del riu i la construcció de sis preses inflables, una més que al primer tram a causa de la major amplada del riu, que tenien com a objectiu mantenir el cabal amb una presència permanent d’aigua i que s'havien de desinflar automàticament en cas de pluges fortes per permetre el pas de la crescuda.

A diferència de la primera fase, s'havien construït esculleres inclinades a les dues bandes del riu amb l'objectiu que la vegetació tapés les pedres i afavorís així l'arribada d'aus.

La urbanització i la senyalització de l’avinguda, paral·lela al curs fluvial, es regiria segons els criteris del primer tram.

Com ja es va fer en la primera fase del parc, es van instal·lar uns sistemes d'alerta per als usuaris que utilitzaven mecanismes visuals i sonors a fi de prevenir la presència de públic en el parc en moments de risc d’avingudes.

Les obres, que van finalitzar el setembre del 2003, van suposar la recuperació de 35,75 ha i 2,7 km de llera i van representar un cost de 16 milions d’euros que es van finançar un 80% amb fons de cohesió de la Unió Europea i un 20% amb fons de l’Ajuntament de Barcelona. Es van fer deu accessos laterals a cada banda del riu, situats de manera equidistant cada 500 m, i es va ampliar el carril bicicleta que d'aquesta manera es va integrar a la xarxa comarcal del Barcelonès.

Més transformacions al nord del Barcelonès
L’ Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va aprovar per unanimitat, el mes de desembre del 2003, el projecte de requalificació i remodelació de la façana fluvial del barri del Raval. Amb aquest important projecte, que suposava l’expropiació i el reallotjament de cent quaranta-quatre famílies, s’obririen 6.000 m2 de nou espai públic, 1.600 m2 de nous equipaments, 4.600 m2 destinats a activitats comercials i es crearien quatre-cents nous habitatges i quatre-centes trentacinc places d’aparcament. En aquesta operació, de gran envergadura per al municipi de Santa Coloma, la participació dels veïns va ser clau, sobretot en el disseny de l’espai públic i en el procés d’expropiació i reallotjament, que s’hauria de portar a terme progressivament i sense cap cost per als habitants. Segons un acord entre veïns i Ajuntament, signat el mes de març del 2003, l’Ajuntament es comprometia a reallotjar les famílies expropiades al mateix barri, seguint la fórmula de «pis per pis». L’ ajuntament es va comprometre a fer-se càrrec dels dèficits de l’operació a compte d’una subvenció rebuda dels fons europeus.

Resultat també de la participació ciutadana en la concepció del projecte de recuperació del tram final del Besòs va ser la inclusió, no prevista en el projecte inicial, d’una àrea d’interès ecològic a la desembocadura del riu. L’ empresa Infraestructures de Llevant va acceptar la demanda de l’Ajuntament de Sant Adrià, a instàncies de diferents entitats ecologistes, de restringir l’ús públic de la desembocadura del riu i de construir-hi una llacuna de 200 m2 amb vegetació, per recrear-hi un hàbitat propici a l’arribada d’aus migratòries i afavorir-hi la reproducció d’amfibis, rèptils i petits mamífers, recuperant així l’ambient propi de la zona abans de la industrialització de la conca del Besòs.

Si bé el Besòs era, fa deu anys, un riu biològicament mort degut als continus abocaments de contaminants industrials i urbans, a la darreria del 2003, gràcies a les depuradores existents a tota la conca, el Besòs ja no podia ser considerat una claveguera a cel obert. Ara bé, els diferents valors, tant físics i químics com biològics, de qualitat de l’aigua demostraven, encara el 2003, les pèssimes condicions ecològiques del riu. Tant l’Índex Simplificat de Qualitat de l’Aigua utilitzat per l’Agència Catalana de l’Aigua, com l’índex FBiLL elaborat pel Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona demostraven que el Besòs no assolia uns valors mínims per poder-lo considerar biològicament i ecològicament eficient, degut, a més dels abocaments contaminants, a l’alt contingut d’amoni registrat en els processos de depuració de les aigües residuals.

Des del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya es va promoure el projecte de construir un gran col·lector que recollís els abocaments contaminants salins de les indústries pròximes al riu als municipis de la conca del Besòs.

Una de les transformacions més evidents del tram final del Besòs va ser la desaparició de les seixanta-vuit torres d’alta tensió que van acompanyar el riu durant els darrers quaranta anys.

Amb la mirada posada a l’escenari del Fòrum 2004, les administracions i Fecsa-Endesa van acordar a principis del 2002 eliminar les línies elèctriques aèries d’alta tensió situades entre el nus de la Trinitat i la desembocadura del Besòs. El cost total de l’operació, de 25 milions d’euros, es va repartir, d’una banda, en l’operació de soterrament de 100 km de noves línies que havien de circular per galeries de servei, construïdes per a tal efecte per Infrastructures de Llevant, amb un cost de 9 milions d’euros, i, de l’altra, en el desballestament de les seixanta-vuit torres d’alta tensió.

El procés de desballestament, que va constar de tres fases, va començar el mes de maig del 2002 amb la retirada de les torres i línies elèctriques situades a la vora de la llera del Besòs un cop ja eren operatives les noves línies soterrades. El maig del 2003 es van haver de retirar les torres situades a la llera del riu a l’alçada del nou pont d’Eduard Maristany, per on circula el tramvia del Besòs. Finalment, el 18 de desembre es va retirar la darrera torre. En conjunt, es van retirar 1.425 tones d’acer i 300 tones de cable.

Tot i suposar una millora paisatgística evident, l’empresa Fecsa-Endesa era reticent a retirar les línies aèries ja que el soterrament comportava dificultats afegides en la solució de possibles avaries de la xarxa.

Abans de la retirada de la darrera torre es va obrir un debat al voltant d’un possible «indult» per a una de les torres, en memòria del paisatge industrial que ha caracteritzat durant bona part del segle XX el Barcelonès nord. Finalment, però, es va optar per fer desaparèixer totalment les estructures metàl·liques.

A finals del 2003 acabava l’operació per recuperar el tram final del Besòs com un dels espais públics de referència al nord de la ciutat de Barcelona.

Dos aspectes pendents: el finançament del manteniment i la qualitat de les aigües
A finals del 2003, els ajuntaments de Santa Coloma, Sant Adrià, Badalona, Montgat i Tiana, reunits en el Fòrum de Municipis del Barcelonès Nord, van reclamar a l’Agència Catalana de l’Aigua que assumís el 50% dels costos de manteniment del parc tenint en compte que es tractava d’un equipament comarcal i que, per tant, hauria de ser gestionat tant per l’Administració local com per l’Administració autonòmica. A finals de 2003, la Diputació de Barcelona n'assumia la meitat del manteniment i també la gestió, mentre que la resta era aportada pels municipis riberencs.

Durant el procés de disseny i construcció del parc, finançat bàsicament amb fons europeus, la Generalitat de Catalunya va exigir mesures de seguretat referents a les avingudes, que van fer augmentar considerablement els costos del projecte final i del manteniment de les infraestructures hidràuliques del parc. Des de la Diputació de Barcelona es reclamava que la Generalitat assumís la meitat d’aquests costos que, en cas que el parc no existís, encara serien més importants i de responsabilitat autonòmica.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Barcelonès