Dilluns 17 de Desembre de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
MUNTANYA DE TOR
Xavier Basora, Jordi Romero i Xavier Sabaté

Actualitzat a 31/12/2005

La muntanya de Tor és una extensa propietat situada al sud-est del poble homònim, un nucli que pertany al municipi d'Alins de Vallferrera. L' any 1896 les tretze famílies del poble van crear una societat per la qual es consideraven copropietàries de la muntanya, amb la condició que hi visquessin tot l'any. Amb el despoblament de Tor a partir de la postguerra, i l'arrendament de la muntanya a un promotor immobiliari l'any 1976 per dos dels propietaris, es desencadenen diversos conflictes judicials i fins i tot tres assassinats. El 2005 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya atorga la propietat als hereus de les tretze famílies originàries, i es tanca així el litigi. El novembre es publica un llibre sobre el cas i, d'altra banda, la Fundació Territori i Paisatge s'interessa per comprar una part de la muntanya.

Tor és un petit poble pirinenc molt proper a la frontera amb Andorra. Situat a 1.790 m d’alçada, Tor pertany al municipi d’Alins de Vallferrera, al Pallars Sobirà. A final del segle XIX, concretament el juliol de 1896, les tretze famílies que vivien al poble van decidir crear la Societat de Copropietaris de la Muntanya de Tor, una extensa finca de 4.800 ha (2.300 segons el cadastre) que s’estén al sud-est del nucli fins a arribar al port de Cabús, a la frontera andorrana. Els usos d’aquesta propietat eren bàsicament forestals i ramaders. Segons els estatuts de la societat, una condició per continuar essent propietari de la muntanya era que els membres de les famílies fossin veïns de Tor i hi tinguessin la casa oberta, és a dir, que hi visquessin tot l’any.

Després de la Guerra Civil, les condicions de vida a Tor van fer-se molt dures, ja que el poble quedava sovint incomunicat per les nevades, que cobrien de neu la pista de terra que porta a Alins. A més, no hi havia telèfon, ni llum, ni aigua corrent. A poc a poc, el poble es va anar despoblant fins que no hi va quedar ningú que hi visqués tot l’any. De les tretze famílies de Tor, tres sempre havien estat les més fortes: casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà.

Tres assassinats per diversos interessos sobre la muntanya
L’any 1976, Sansa i Cerdà, que era com es coneixien respectivament Josep Montané i Francesc Sarroca, juntament amb la sogra del darrer, es van autoproclamar membres únics de la Societat. A partir d’aquí, i en nom de la Societat de Copropietaris, van signar un contracte d’arrendament de la muntanya de Tor amb Rubèn Castanyer, un promotor immobiliari d’Andorra que pretenia construir-hi una estació d’esquí (amb habitatges associats) que connectés amb les estacions andorranes de Pal i Arinsal.

Aquest acord va provocar les ires de Jordi Riba, conegut com Palanca, que s’oposava a qualsevol canvi a la muntanya, tant perquè volia mantenir les explotacions tradicionals, com també pels seus interessos ocults en el contraban que operava a través de les pistes forestals que, des de Tor, s’enfilen al port de Cabús, el qual està comunicat amb Andorra per una carretera asfaltada. De fet, Palanca i Sansa ja estaven enfrontats des de sempre. El 1978, Palanca i els altres copropietaris van constituir una junta paral·lela que revocava els acords presos per Sansa i Cerdà i van arrendar la fusta de la muntanya a dos llenyataires (que a la vegada feien de guardaespatlles de Palanca), fet que va incrementar encara més la tensió al poble.

L’estiu de 1980 es va produir un enfrontament que va acabar amb tragèdia. El 3 de juliol Rubèn Castanyer, acompanyat de dos guardaespatlles, va pujar a Tor i va trobar-se amb Palanca i els seus llenyataires, amb els quals va mantenir una forta discussió sobre la titularitat de la muntanya. La disputa va acabar amb la mort dels llenyataires de Palanca, que van ser assassinats pels guardaespatlles de Castanyer.

L’any 1981 Sansa i Cerdà van posar una demanda contra els altres onze veïns per tal que el Jutjat de Tremp dictaminés qui tenia els drets sobre la muntanya. Segons Sansa i Cerdà, els altres veïns ja no hi tenien cap dret perquè no tenien casa oberta a Tor i, per tant, incomplien els estatuts fundacionals de la Societat. No va ser fins al febrer de 1995 que el jutge de Tremp va emetre una sentència polèmica: va declarar Sansa amo únic de la muntanya, ja que considerava provat que era l’únic que vivia tot l’any a Tor. Poc després, els altres veïns van presentar recurs a l’Audiència de Lleida contra la sentència. Al juliol, cinc mesos després, Sansa va aparèixer mort a casa seva, amb evidents signes de violència. Malgrat que va haver-hi dos acusats que finalment van ser absolts, i també diversos sospitosos, el cas de l’assassinat de Sansa no es va arribar a resoldre.

Una successió de sentències acaba atorgant la propietat de la muntanya als hereus de les famílies originàries
L’any 1997 l’Audiència de Lleida va determinar que la muntanya era comunal, és a dir, de tots els veïns de Tor, històrics o no, descendents dels tretze signants de 1896 o no. Aquesta sentència implicava que el bisbat, que hi té l’església i algunes finques, i fins i tot un grup de hippies que s’havien instal·lat en uns prats propers al poble, n’eren propietaris. Les parts implicades van recórrer aquesta sentència al Tribunal Suprem, el qual l’any 2002 va decidir anul·lar el procés per defectes formals i va ordenar repetir els tràmits a l’Audiència de Lleida. L’any 2004 l’Audiència va dictar una nova sentència que atorgava la propietat de la muntanya als hereus dels tretze fundadors perquè tots havien tingut la finca registrada al seu nom durant més de trenta anys, segons una figura legal anomenada usucapió. Novament, Palanca i també els hereus de Sansa van presentar sengles recursos davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Finalment, el 19 de maig de 2005 el TSJC va dictar l’última sentència sobre la propietat de la muntanya de Tor, on ratificava el dictamen de l’Audiència de Lleida. Així, doncs, aquesta sentència, que posava fi a quasi vint-i-cinc anys de conflictes judicials, tornava a deixar les coses tal com estaven l’any 1896: els hereus dels tretze fundadors de la Societat de Copropietaris eren els propietaris definitius de la muntanya. Posteriorment, dotze dels hereus, tots menys Palanca, van iniciar un procés de redacció d’uns nous estatuts per crear una societat adaptada a les lleis vigents i que eliminés la clàusula que obligava a viure a Tor. Tot restava pendent, doncs, del que fes Palanca, si bé aquests canvis també es podien dur a terme sense la seva aprovació perquè els impulsors eren majoria.

Es publica un llibre sobre el cas i la Fundació Territori i Paisatge s'interessa per la muntanya de Tor
Paral·lelament a tots els fets, els mesos de gener, febrer, març i abril de 1997 tres periodistes de TV3 encapçalats per Carles Porta van elaborar un reportatge per al programa 30 Minuts titulat “Tor, la muntanya maleïda”, emès el 20 d’abril d’aquell any. Aquell reportatge i posteriors investigacions van servir de base a Carles Porta per escriure el llibre Tor. Tretze cases i tres morts, presentat el novembre de 2005.

D’altra banda, a mitjan setembre de 2005, la Fundació Territori i Paisatge de Caixa Catalunya va confirmar el seu interès per comprar la part de la muntanya de Tor propietat de Palanca, amb qui ja havien iniciat converses. A final d’any, però, tot continuava igual, amb la muntanya en mans de tretze propietaris.

Més informació
Porta, Carles (2005). Tor. Tretze cases i tres morts. Barcelona: Edicions La Campana.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Pallars Sobirà