Dissabte 20 de Juliol de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
MILLORA URBANA DE LA BARCELONETA (BARCELONA)
Mariana Debat - Román Caracciolo

Actualitzat a 31/12/2007

L’Ajuntament de Barcelona posa en marxa, a començament del 2007, la modificació puntual del Pla general metropolità (PGM) per a remodelar i transformar el barri de la Barceloneta. Aquest pla, altrament conegut amb el nom de “pla dels ascensors”, s’emmarca dins d’una política de transformació i millora del barri, però, tot i aquest objectiu primer, genera, al llarg de l’any sencer, una important mobilització per part dels veïns del barri contraris a les directrius proposades.

Articles posteriors 2008

La Barceloneta és un barri de la ciutat de Barcelona construït en el segle XVIII per a substituir els habitatges que es van enderrocar amb la voluntat de donar pas a la Ciutadella. Actualment està habitat per més de 22.000 persones (22.322 en el cens de l’any 2000). Projectat per l’enginyer Verboom, fou concebut originàriament com un barri basat en les idees de l’higienisme, segons les quals els habitatges es disposaven de manera que tinguessin ventilació encreuada i que totes dues cares estiguessin assolellades. Malgrat tot, al llarg del procés de densificació de la ciutat, els pisos d’origen, les dimensions originals dels quals eren de més de 120 m2, primer es van dividir en dos i més endavant en allò que avui dia es coneix com “pisos habitació”, que actualment representen la majoria dels habitatges d’aquest barri.

Ha estat aquest procés de subdivisió de la propietat allò que ha generat les condicions actuals tan precàries d’habitabilitat que l’Ajuntament va considerar que calia revertir o millorar d’una manera o altra. Són intencions que fa temps que el consistori estudia, cercant-ne la fórmula òptima, i que a la fi es van traduir en la tramitació de la modificació puntual del Pla general metropolità (PGM) per a regular l’edificació tradicional del barri de la Barceloneta de Barcelona, presentada a la darreria de l’any 2006, i que constituïa el marc normatiu per a desenvolupar el Pla de millora urbana a través del qual es concretaven les actuacions de rehabilitació, entre les quals hi havia el conegut “pla dels ascensors” i altres operacions com ara la transformació de la plaça del mercat, el mercat mateix o l’enderrocament d’una sèrie d’edificis que l’Ajuntament considerava que es podien substituir, entre els quals destaca un centre social ocupat que es coneix amb el nom de Miles de Vivienda, que possibilitaria la construcció de diversos equipaments.

El començament del procés
La proposta del consistori municipal per a millorar les condicions d’habitabilitat al barri de la Barceloneta es va posar en marxa el dia 30 de novembre de 2006 quan es va aprovar la modificació puntual del PGM. Aquesta acció era necessària per poder començar a discutir una intervenció al barri per mitjà d’un pla de millora urbana. Aquesta instància va rebre el consens de totes els forces polítiques del districte de Ciutat Vella de Barcelona.

El plantejament de l’Ajuntament per a millorar la qualitat ambiental i la qualitat dels habitatges del barri (constituïts per gairebé 5.500 pisos, la majoria dels quals no superen els 34 m2) incloïa la col•locació d’ascensors als edificis, la qual cosa va plantejar d’entrada tres situacions a les quals els veïns es van oposar des del primer moment.

En primer lloc, la superfície dels pisos impossibilita posar ascensor als blocs sense intervenir-hi d’una manera dràstica. Les dimensions tan mínimes dels habitatges no permeten posar ascensor a les finques sense eliminar prèviament un pis per planta, la qual cosa significa que un dels veïns es veuria forçat a abandonar la comunitat per sempre més.

En segon lloc, la col•locació dels ascensors obligaria les comunitats de veïns, que fins en aquell moment havien funcionat independentment, a unir-se. Finalment, i en tercer lloc, el pla plantejava que la decisió de col•locar ascensors havia de procedir directament del veïnat, per la qual cosa ells eren els qui havien de cursar-ne la petició a l’Ajuntament, el qual els proporcionaria avantatges econòmics i de gestió per a fer les obres sempre que prèviament hagués tingut lloc una votació interna de cada comunitat (o bloc d’habitatges) que hauria de decidir per majoria simple. Aquesta situació en principi és conflictiva perquè la majoria dels habitants del barri són llogaters que no estan habilitats per a prendre aquesta mena de decisions. Per tant, les decisions dependrien estrictament dels interessos dels propietaris dels immobles.

Polèmica i oposició
Un cop es va haver fet l’aprovació inicial de la proposta de modificació del PGM, els principals punts conflictius van provocar una reacció immediata dels veïns de la Barceloneta, que es va reflectir en una sèrie d’accions conjuntes entre les diverses associacions de veïns existents i altres entitats solidaritzades amb els afectats eventuals. La primera reacció va tenir a veure amb la presentació d’al•legacions al pla per part de les associacions de veïns del barri, que reclamaven que se’ls tingués en compte quan se’n fes l’aprovació provisional, que estava prevista per al mes de febrer de 2007.

Aquesta acció va anar acompanyada d’una sèrie de mobilitzacions que van començar el 17 de febrer i que van durar tota una setmana, i que van congregar les agrupacions veïnals i altres entitats com ara Arquitectos sin Fronteras. L’Ajuntament va tirar endavant el procés tot i les protestes veïnals, i va continuar afegint-hi noves propostes amb les quals poder concretar els passos que calia seguir al llarg del projecte, però sense canviar les característiques de la intervenció. N’hi va haver una adreçada a resoldre la necessitat de reallotjament dels veïns que havien de ser traslladats com a conseqüència de les reformes.

Finalment, el dia 23 de febrer l’Ajuntament va aprovar provisionalment, al plenari municipal, la modificació del PGM, en la qual s’establia que l’Ajuntament permetrà i subvencionarà la iniciativa privada per a dur-hi a terme les reformes necessàries per a adequar els habitatges del barri, dins del pla de millora urbana del barri. L’Associació de Veïns l’Ostia, per mitjà del fullet informatiu que editen, amb el mateix nom, va acusar l’Ajuntament que el pla i la manera de gestionar-lo que s’havia proposat responien a un objectiu especulatiu, atès que la decisió quedava en mans dels propietaris, quan la majoria d’habitants són llogaters, i aquesta obria les portes a promotors externs a fer negocis immobiliaris per mitjà de la compra de finques senceres, amb la consegüent expulsió d’un important nombre de veïns. El fulletó també indicava, després d’haver-se fet l’aprovació provisional, una sèrie de propostes alternatives al pla que tenien en compte fer un estudi més detallat dels problemes reals del barri, amb la voluntat d’intentar acostar la transformació del barri a les necessitats reals dels veïns. Alhora, Carles Martí, regidor del districte de Ciutat Vella, davant les protestes, va prometre als veïns que es crearia una comissió de seguiment que vetllaria per actuar conjuntament amb les agrupacions veïnals del barri. La idea era que la comissió permetés que els veïns poguessin seguir el procés d’evolució del pla, però a més també es proposava estudiar la situació actual del barri en matèria social i urbanística amb la finalitat de sol•licitar a la Generalitat les ajudes corresponents de la LLEI DE BARRIS.

Un tema crucial
Les crítiques que van fer els veïns al pla es manifestaven de manera diversa: des de l’objecció directa a la concepció mateixa del pla i a les seves característiques, fins a la gestió que se’n proposava o la manca de previsió sobre els trasllats dels veïns afectats o la manca de consens i de consulta social. Per tot plegat, les associacions veïnals van acusar l’Ajuntament d’haver començat el procés sense tenir la participació ciutadana adequada. Si bé l’oposició dels veïns a l’execució del pla s’estenia pràcticament al procés complet que plantejava l’Ajuntament, un dels problemes que va generar més dubtes fou el dels reallotjaments dels veïns que es veien obligats a traslladar-se de casa, per sempre o amb caràcter transitori, durant el procés de les obres que havien de permetre col•locar els ascensors a les finques. En aquest sentit, l’Ajuntament tenia diverses alternatives de relocalització en pisos de propietat pública escampats per diversos sectors de la ciutat. Una de les localitzacions que proposava eren els pisos de protecció oficial que hi ha al costat de l’Estació de França, si bé el nombre de què es disposava era insuficient per la quantitat de veïns que s’havia previst que caldria reallotjar. Es calculava que, tan bon punt haguessin començat les obres, es faria fora de casa seva un 20% dels veïns, percentatge que coincidia, a més, amb els que no hi podrien tornar mai.

Davant d’aquestes alternatives, els veïns van plantejar, de bon començament, la seva voluntat de ser reallotjats al barri mateix de la Barceloneta, i per a això van al•legar que hi havia edificis que podien cobrir aquesta finalitat. Van emfasitzar que alguns edificis de titularitat pública o de titularitat dubtosa que estaven en estat d’abandonament es podrien fer servir per a donar un habitatge als veïns afectats per les obres, i que això n’evitaria l’expulsió del barri. Entre aquests edificis, van fer esment de la Cooperativa Siglo XX, de l’antiga associació de veïns, de l’antiga escola d’adults i de l’edifici de la Marina.

L’aprovació provisional del pla va generar una sèrie continuada de manifestacions, en concret cada dia a les sis de la tarda des de l’aprovació mateixa del pla final el 4 de març, convocades per la Plataforma en Defensa de la Barceloneta i per l’Associació de Veïns l’Ostia. De tota manera, davant de la falta de reacció per part de les autoritats, les manifestacions es van allargar tot el mes de març. Els mesos següents, les protestes van ser disperses però continuades. Enmig d’aquestes protestes, l’Ajuntament, continuant el pla previst per a intervenir al barri, va començar a fer fora els ocupants de l’edifici Miles de Viviendas, amb l’objectiu final de poder enderrocar-lo. Aquest fet va generar una intensificació de les protestes veïnals. L’intent de desallotjament es va repetir dues vegades en quinze dies, envoltat d’importants mesures de seguretat, i finalment l’acció va permetre tirar definitivament l’edifici a terra. Si bé es van començar les obres, aquestes es van haver d’aturar provisionalment arran d’una denúncia de la Confederació General del Treball (CGT), que va acusar l’Ajuntament d’actuar irregularment durant el procés d’enderroc, tant pel que feia al procés de sol•licitud com a les mesures de seguretat que s’havien adoptat per a executar-lo. Malgrat tot, a la fi la feina es va reemprendre i l’edifici finalment es va acabar d’enderrocar.

Modificació del PGM
L’1 de juny, a la sessió plenària de l’Ajuntament, es va procedir a aprovar definitivament la modificació del PGM, destinada a constituir el marc normatiu sobre el qual s’haurien de regir posteriorment els diferents projectes de millora del barri. D’aquesta manera, el consistori va posar en marxa, d’una manera definitiva, diverses accions, entre les quals destacava la previsió de l’obertura, durant els primers dies de juliol, de l’oficina des de la qual es desenvoluparia el procés de rehabilitació i s’informaria continuadament els veïns del barri. Això havia estat una promesa del Carles Martí, el qual va recordar que el procés estava en fase inicial: tot just s’acabaven d’acordar les mesures del Govern, si bé encara faltava la concreció urbanística del pla.

De tota manera, l’Ajuntament va continuar ininterrompudament les accions que estava posant en pràctica dins del pla d’actuacions per a la millora del barri. D’aquesta manera, al juliol van començar les obres de remodelació de l’espai urbà de les places de la Font i del Poeta Boscà, al costat del mercat, on els veïns reclamaven que s’hi habilités un espai esportiu. Les eleccions van tenir conseqüències posteriors: l’arribada de la nova regidora del districte de Ciutat Vella, Itziar González Virós, una coneguda especialista en processos de participació ciutadana, que feia pensar en un canvi positiu de les relacions entre veïns i Ajuntament, ateses les ofertes d’acostament que feia la nova funcionària. Una de les seves iniciatives va ser la convocatòria, a mitjan setembre, a participar en una sèrie de reunions explicatives sobre com es duria a terme el procés del pla. Malgrat tot, la reacció veïnal fou adversa: les diferents associacions del barri van presentar un recurs contenciós administratiu davant els tribunals per a frenar el desenvolupament del pla, tot i reconèixer que, certament, s’havien obert nous canals de diàleg. El que invocaven era l’absència de resultats concrets Després de gairebé un any sencer ple de traves i manifestacions, a mitjan novembre van arribar els acords. Si bé els veïns continuaven tenint dubtes sobre l’aplicació del pla, l’arribada de la nova regidora de districte va comportar un canvi radical en les relacions entre les autoritats i els veïns que es va traduir en un procés de participació ciutadana. El dia 15, en una reunió entre la regidora i diverses associacions contràries al pla, es va arribar a la decisió de posar en marxa les operacions urbanístiques necessàries per a transformar el barri tradicional de la Barceloneta, entre les quals hi ha “el pla dels ascensors”. D’altra banda, la petició d’incloure el pla dins dels requisits i ajuts que ofereix la Llei de barris de la Generalitat permetrà disposar de finançament per a desenvolupar projectes urbanístics, socials i comunitaris.

Mes informació
www.bcn.es
www.bdebarna.net
www.gencat.net
www.labarceloneta.org
www.liberinfo.net
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada