Dimecres 17 de Juliol de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
LLEI FERROVIÀRIA DE CATALUNYA
Marta Sánchez

Actualitzat a 31/12/2006

L’any 2006 el Parlament de Catalunya aprova la Llei ferroviària de Catalunya, dita Llei 4/2006, amb l’objectiu de definir, regular i promoure el sector ferroviari al territori català. La Llei adapta la normativa catalana a les directrius europees i coordina les competències de la Generalitat en la matèria amb les de l’Estat. Entre altres, defineix i estableix les competències ferroviàries de Catalunya, les bases per a liberalització del mercat ferroviari i els drets i els deures dels ciutadans.


L’any 2001, la Unió Europea (UE) va publicar el Primer Paquet Ferroviari amb l’objectiu de reformar el sector ferroviari i millorar la competència i l’ús eficient de la capacitat d’aquesta infraestructura. Aquest primer paquet incloïa tres directives que promovien la liberalització del transport ferroviari: la Directiva 2001/12/CE feia referència al desenvolupament dels ferrocarrils comunitaris; la Directiva 2001/13/CE fixava el marc de la concessió de llicències a les empreses ferroviàries; la Directiva 2001/14/CE feia referència a l’adjudicació de la capacitat d’infraestructura ferroviària, a l’aplicació de cànons per a utilitzar-la i a la certificació de la seguretat.

L’any 2003, la Llei estatal 39/2003 i el Reglament que la desenvolupava van implantar els principis de les directives europees al sector ferroviari espanyol, donant lloc a la transformació de Renfe en dues empreses diferents: l’Administrador d’Infraestructures Ferroviàries (Adif) i Renfe-Operadora.

El mateix 2003 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 9/2003, de la mobilitat, els principis i objectius de la qual inspirarien més tard els preceptes de la Llei ferroviària de Catalunya, aprovada el 2006.

S’aprova la Llei ferroviària de Catalunya
El 16 de març de 2006 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei ferroviària de Catalunya. Aquesta llei, que adaptava la normativa catalana a les directrius europees i coordinava les competències de la Generalitat en la matèria amb les de l’Estat, estava orientada a definir, regular i promoure el sector ferroviari a Catalunya. El seu objectiu principal era regular les infraestructures i els serveis de transport ferroviari en el marc competencial vigent de la Generalitat.

La Llei 4/2006, de 31 de març, i publicada al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) número 4.611, va entrar en vigor al juliol. Amb aquesta, es derogaven la Llei 19/2001 de creació de l’ens d’Infraestructures Ferroviàries de Catalunya (Ifercat), l’article 79 de la Llei 31/2002 de mesures fiscals i administratives i tota l’altra disposició de rang igual o inferior que s’hi oposés.

Estructura de la Llei ferroviària de Catalunya
El text de la Llei 4/2006 va quedar estructurat en deu títols. El primer definia el Sistema Ferroviari de Catalunya; el segon tractava de la planificació, agafant com a base el PLA D’INFRAESTRUCURES DE TRANSPORT DE CATALUNYA, 2006-2026 (PITC); el tercer feia referència a la projecció, construcció i integració del sistema ferroviari en el territori; el quart recollia el contingut de la Llei 19/2001; el cinquè abordava el tractament del servei de transport ferroviari; el sisè determinava les normes específiques dels sistemes tramviaris; el setè feia referència a la seguretat; el vuitè constituïa un catàleg dels drets i deures dels usuaris; el novè regulava el règim econòmic i tributari del sistema ferroviari, i, finalment, el desè estava dedicat a la inspecció i al règim sancionador.

Definició de les competències ferroviàries de Catalunya
La Llei definia el sistema ferroviari català com “el conjunt d’infraestructures que eren titularitat de la Generalitat, així com el conjunt de serveis que fossin competència seva, independentment de la infraestructura per la qual passaven”. Així, la Llei afectava el metro, els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i els de Renfe, i preparava el terreny per a integrar en la planificació i la gestió del sistema ferroviari català tots els trens de rodalies de l’operadora estatal, que es podrien traspassar un cop aprovat el nou ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA.

D’altra banda, també definia la Generalitat com a entitat competent en la planificació estratègica del Sistema Ferroviari de Catalunya, l’ordenació i regulació del sistema pel que feia a les regles bàsiques del mercat ferroviari, l’atorgament de llicències i autoritzacions a les empreses ferroviàries, l’autorització de la prestació de serveis ferroviaris declarats d’interès públic, l’atorgament de certificats de seguretat i certificats d’obertura de línies, trams i terminals ferroviàries, la definició del règim tarifari i l’establiment dels cànons que havien de pagar les empreses explotadores per a l’ús de les infraestructures ferroviàries.

La Llei també establia que el transport tramviari seria competència de la Generalitat quan el recorregut passés per més d’un municipi.

Establiment de les bases per a la liberalització del mercat ferroviari
La Llei ferroviària de Catalunya va desplegar les directrius comunitàries respecte a la separació de la infraestructura i el servei i a la liberalització del transport de mercaderies i de passatgers.

D’acord amb les previsions de la directiva europea, la Llei establia que els serveis considerats com a servei públic per motius d’intercomunicació territorial i les xarxes locals o regionals aïllades o serveis urbans i suburbans quedaven exclosos del règim de lliure competència pel fet que podien necessitar aportacions econòmiques de l’Administració per a un bon funcionament. D’altra banda, la Llei establia la competència de l’Entitat Metropolitana del Transport (ETM, una entitat local integrada per divuit municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona –AMB– amb l’objectiu de prestar d’una manera conjunta els serveis de transport públic de viatgers dins del seu àmbit territorial) respecte de les línies de metro de l’entorn de Barcelona. Aquestes restriccions a la liberalització van ser criticades per Convergència i Unió (CiU) i el Partit Popular (PP) durant el debat del ple del Parlament, ja que no les consideraven necessàries.

La Llei establia que Ifercat exerciria d’administrador de les infraestructures ferroviàries que li adscrigués el Govern, construiria les infraestructures que es determinessin i percebria els cànons per la utilització de les infraesturctures ferroviàries, les estacions o altres instal•lacions per part de les empreses que prestarien els serveis de transport.

La Llei també creava la Comissió de Regulació Ferroviària per a garantir el manteniment, l’explotació i la gestió correctes de les infraestructures per part de les operadores autoritzades a utilitzar-les.

La Llei ferroviària defineix els drets i els deures dels ciutadans
Una de les novetats importants de la nova Lle, consistia en el fet que preveia, per primera vegada, els drets i deures que afectaven tant els usuaris directes com el conjunt dels ciutadans. Tots ells quedaven resumits en el catàleg de drets dels usuaris. Entre els drets destacaven el dret a la informació sobre les incidències que afectessin la prestació del servei i a ser indemnitzats per incompliment de les obligacions de l’empresa ferroviària.

Més informació
www.gencat.net/diari/4611/06088055.htm
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame