Dimecres 13 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
LLEI DEL DRET A L'HABITATGE
Joffre López

Actualitzat a 31/12/2007

El 28 de desembre el Parlament de Catalunya aprova la Llei 18/2007, del dret a habitatge. El document, fruit d’un llarg procés de gairebé tres anys, representa un esforç per a regular tots els aspectes relacionats amb el sector de l’habitatge. Considerant la funció social de la propietat i la provisió d’habitatges destinats a polítiques socials com un servei d’interès general, defineix i desenvolupa nous conceptes com la solidaritat urbana, la sobreocupació, l’infrahabitatge, l’assetjament immobiliari, el Registre de Sol•licitants d’Habitatges amb Protecció Social, la figura del promotor social o el Pla territorial social d’habitatge.

Antecedents 2003, 2004, 2005, 2006

La necessitat d’elaborar una nova llei d’habitatge era una de les mesures que, per a resoldre el problema de l’HABITATGE, es va recollir al Pla de Govern 2004-2007 aprovat el 2004. Segons el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, hi havia una necessitat primordial de revisar la normativa d’habitatge. La llei vigent fins aleshores, la Llei 24/1991, en el seu moment havia representat un pas endavant però responia a una conjuntura econòmica, social i política que no tenia res a veure amb la de començament de segle XXI: la desproporció entre la capacitat adquisitiva de la població i les condicions imposades pel mercat immobiliari havia assolit magnituds insòlites, la demanda d’habitatge principal i no principal s’havia multiplicat, la producció d’habitatges amb protecció oficial havia anat minvant de manera progressiva, el sector de la construcció, en ple procés expansiu, havia esdevingut un dels motors del creixement econòmic global i, s’havien estès les pràctiques abusives a l’hora d’adquirir, llogar o romandre en un habitatge.

La Llei del dret a l’habitatge, de 136 articles, 22 disposicions addicionals, 8 disposicions transitòries, 1 disposició derogatòria i 1 disposició final, era aprovada definitivament pel Parlament de Catalunya durant la darrera sessió parlamentària de l’any. Abans d’arribar a aquest punt havia transcorregut per diverses fases de gestació: l’octubre de 2005 era presentada com a Avantprojecte, l’abril de 2006 es convertia en Projecte de llei, la seva tramitació parlamentària havia estat interrompuda per l’avançament de les eleccions autonòmiques i, finalment, es va veure sotmesa al dictamen del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya.

Tanmateix, la Llei del dret a l’habitatge no es limitava tan sols a actualitzar i reconfigurar els preceptes de 1991 sinó que, per primera vegada, procurava abordar des d’una perspectiva integral el funcionament del sector de l’habitatge, anant més enllà de les tradicionals mesures de foment de construcció, dels ajuts a l’adquisició i la rehabilitació d’habitatges i de la regulació de la transmissió i la qualitat dels habitatges. D’aquesta manera, la Llei incorporava en el marc legislatiu català definicions concises sobre la sobreocupació dels habitatges, la situació dels sense llar, els habitatges dotacionals públics, els habitatges d’inserció, la masoveria urbana, la cohesió social des del punt de vista residencial i els contractes de copropietat.

En l’àmbit de les actuacions específiques, la Llei ampliava el ventall d’instruments de la política social d’habitatge: preveia l’elaboració del Pla territorial sectorial d’habitatge, recurs bàsic per a concretar en el territori les actuacions de la política d’habitatge, prèvia diagnosi de les necessitats d’habitatge i les disponibilitats de sòl segons el planejament urbanístic; convertia els plans locals d’habitatge en un tràmit imprescindible de la concertació de polítiques d’habitatge entre la Generalitat i els ajuntaments; instaurava les àrees de tempteig i retracte, que asseguraven el dret preferent de l’Administració en les transmissions d’habitatge dins de zones delimitades pel Pla territorial sectorial d’habitatge; preveia la construcció d’habitatges amb protecció oficial sobre sòl urbà consolidat, tant en operacions d’obra nova com en grans rehabilitacions; tipificava i perseguia l’assetjament immobiliari, l’infrahabitatge i els allotjaments il•legals; implantava l’objectiu de la solidaritat urbana, segons el qual tots els municipis amb més de cinc mil habitants i les capitals de comarca havien de disposar, en un termini de vint anys, d’un parc mínim d’habitatges destinats a polítiques equivalent al quinze per cert del total d’habitatges principals; determinava que totes noves promocions havien de complir els requisits de qualitat, ecoeficiència, sostenibilitat i accessibilitat per a les persones amb disminució; obligava el Govern a la creació d’un registre públic d’homologació d’agents immobiliaris i de constructors; creava la figura del promotor social; instituïa el deure de conservació i rehabilitació dels immobles; convertia en prestació social els ajuts al pagament de lloguer i a les quotes d’amortització dels préstecs hipotecaris en determinades circumstàncies; articulava diverses estratègies a fi de preservar en el temps els parcs públics d’habitatge; vinculava la qualificació dels habitatges amb protecció oficial a la qualificació del sòl en els casos de sòls públics o de sòls procedents de les reserves urbanístiques previstes a la LLEI D’URBANISME; constituïa les juntes administradores en les promocions d’habitatges de protecció oficial en règim de lloguer per tal de vetllar per la conservació i manteniment dels elements comuns i afavorir la convivència veïnal; perfilava els procediments i mecanismes d’adjudicació dels habitatges amb protecció oficial mitjançant l’establiment del Registre de Sol•licitants d’Habitatges amb Protecció Oficial; i estructurava un fort règim sancionador per a les infraccions.

El dictamen del Consell Consultiu
Un dels darrers tràmits que hagué de superar la Llei abans de la seva sanció definitiva fou el dictamen del Consell Consultiu, sol•licitat el 30 d’octubre per la Mesa del Parlament a instàncies de Convergència i Unió (CiU) i el Partit Popular de Catalunya (PPC) en entendre que vint articles del Projecte de llei eren clarament inconstitucionals. El 29 de novembre sortiren a la llum les deliberacions concloents del Consell Consultiu. L’informe, subscrit íntegrament per quatre del set membres del Consell, avalava tots els articles que havien estat qüestionats, llevat del 42.6, que feia referència a la possibilitat d’expropiar els habitatges buits situats en els àmbits de demanda residencial forta i acreditada que especifiqués el Pla territorial sectorial d’habitatge. La raó per considerar inconstitucional el precepte era que, tal com estava formulat, vulnerava el principi d’igualtat dels propietaris, tot deixant a mans dels ajuntaments els criteris a l’hora de seleccionar els habitatges vacants objecte de l’expropiació.

Malgrat que les recomanacions del dictamen no eren vinculats, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) acabà suavitzant la redacció final del postulat. Es matisaren els supòsits de la intervenció de l’Administració pública i se substituí el concepte inicial d’expropiació pel d’”expropiació temporal de l'usdefruit de l'habitatge per llogar-lo a tercers”.

La Llei comptà amb el vots a favor de les tres forces polítiques del Govern, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), l’abstenció del membres del Grup Mixt i el rebuig de CiU i el PPC, justificada precisament per la no-supressió de l’article 42.6. Tanta polèmica suscità la possibilitat d’expropiar els habitatges buits, que ni CiU ni PPC signaren el PACTE NACIONAL PER L’HABITATGE que s’estava negociant en paral•lel.

El futur de la Llei
L’aplicació efectiva de la Llei, que entrava en vigor el 9 d’abril de 2008, estava condicionada al desenvolupament de diversos reglaments i decrets: l’adaptació del Decret de condicions d’habitabilitat, la definició del mètode d’homologació dels promotors socials, la presentació del Pla territorial social d’habitatge, la creació del Registre de Sol•licitants d’Habitatges amb Protecció Social, del Registre d’Agents Immobiliaris i de Constructors, de l’Observatori de l’Hàbitat i la Segregació Urbana, del Consell de Qualitat, Sostenibilitat i Innovació de l'Habitatge i del Fons de Solidaritat Urbana. Totes aquestes normes havien de ser aprovades pel Govern dins un interval de temps que oscil•lava, segons el cas, entre els tres mesos i l’any a partir de la data de publicació de Llei al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Més informació
www.cconsultiu.es
www.mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame