Divendres 23 d ' Agost de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
LLEI DEL DRET A L'HABITATGE
Jordi Bosch

Actualitzat a 31/12/2005

El mes d'octubre el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, presenta l'esborrany de l'Avantprojecte de llei del dret a l'habitatge. Aquesta nova llei, que haurà de substituir la Llei 24/1991, de 29 de novembre, té per objectiu fer efectiu el dret a la ciutat i a un allotjament digne i adequat a Catalunya. Les previsions són que la nova llei sigui aprovada al Parlament al llarg de 2006.

Antecedents 2003, 2004

Articles posteriors 2006, 2007

Amb l’objectiu de convertir en accions identificables l’Acord de Govern signat al saló del Tinell el 14 de desembre de 2003 (ACORD PER UN GOVERN CATALANISTA I D’ESQUERRES), el Govern de la Generalitat va elaborar durant el 2004 l’anomenat Pla de Govern 2004-2007. En matèria d’habitatge, aquest Pla assenyalava la necessitat d’elaborar un projecte de llei de l’habitatge que actualitzés la Llei de l’habitatge vigent de l’any 1991, a fi de construir el nou marc jurídic de referència en el qual poder desenvolupar les polítiques d’habitatge.

L'Avantprojecte de llei del dret a l'habitatge
L’esborrany de la nova llei, elaborat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), fou presentat a l’auditori Winterthur de Barcelona el dia 24 d’octubre de 2005. El text legislava sobre els aspectes que havien de garantir l’accés a l’habitatge, la garantia de la qualitat dels habitatges, l’assetjament immobiliari, la sobreocupació i la subocupació i els infrahabitatges. L’avantprojecte s’estructurava en un títol preliminar i set títols més.

Al títol preliminar es definien l’objecte, les finalitats i altres conceptes bàsics que, en conjunt, constituïen les disposicions generals del text. En el títol I, es delimitaven les competències en matèria d’habitatge de la Generalitat, el Consell Assessor de l’Habitatge i les administracions locals.

Els aspectes relacionats amb la planificació i la programació en matèria d’habitatge quedaven desenvolupats en el títol II. Es preveien amb aquesta finalitat tres instruments: el Pla territorial sectorial d’habitatge i els seus plans directors, els programes supralocals i els plans locals d’habitatge. A més, també es detallaven les directrius pel planejament urbanístic respecte dels habitatges i les reserves de sòl per a la construcció d’habitatges protegits.

Les mesures que tindrien per objectiu millorar la qualitat del parc immobiliari d’habitatges es recollien en el títol III i hi destacava la unificació de la tramitació de la cèdula d’habitabilitat i de la llicència de primera ocupació als ajuntaments i la regulació dels casos de sobreocupació i subocupació. Respecte d’aquests darrers, es plantejava la possibilitat que els habitatges buits poguessin arribar a ser expropiats quan, inclosos en el Registre d’Habitatges, no complissin la funció social, és a dir, quan, en època de forta demanda residencial, no s’incorporessin al mercat lliure ni s’acollissin a algun dels programes de mediació o rehabilitació del Pla d’habitatge dirigits a promoure el lloguer social.

Aquesta mesura va centrar la major part de les crítiques fetes al text. Tant el Partit Popular (PP) com Convergència i Unió (CiU) van adduir la inseguretat jurídica que podria generar aquesta mesura, en fer prevaler la funció social davant del dret a la propietat, i també en destacaven l’elevat cost econòmic que podria suposar-ne l’aplicació i la poca o gairebé nul·la utilitat que tindria, per la qual cosa van sol·licitar la retirada del projecte. Fins i tot, dins del Govern mateix, Joaquim Nadal, conseller del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), va expressar la seva disconformitat en plantejar que l’aplicació d’aquest punt perjudicaria sobretot els petits propietaris i no els especuladors.

El títol IV, referit a la protecció del consumidor, regulava els agents que intervindrien en la transacció immobiliària i la publicitat de l’habitatge. La principal innovació d’aquest títol era la proposta de crear uns registres voluntaris d’agents de la transacció immobiliària, a fi que el consumidor pogués accedir al servei d’uns professionals que disposessin d’uns coneixements garantits, que demostressin un respecte a les normes deontològiques, i que, si s’esqueia, se sotmetessin a l’arbitratge del propi registre.

Els aspectes de la política de protecció pública de l’habitatge es regulaven en el títol V on s’introduïa l’anomenat objectiu de solidaritat urbana. Similar a la llei francesa del mateix nom, aquesta solidaritat urbana obligaria els municipis de més de cinc mil habitants i tots els inclosos en l’Àrea Metropolitana a disposar, en un termini de vint anys, d’un parc d’habitatges destinats a polítiques socials que representés el 15% del total del parc d’habitatges principals.

Una altra de les novetats de la Llei era la regulació del procés d’adjudicació i transmissió dels habitatges amb protecció oficial. Amb la voluntat de millorar la transparència i el control en els procediments es preveia canalitzar totes les sol·licituds d’habitatge protegit i tots els processos d’adjudicació mitjançant la creació d’un registre únic de sol·licitants d’habitatge protegit, figura ja existent en altres comunitats (per exemple, a Aragó, La Rioja, el País Basc o al Principat d’Astúries). En la majoria dels casos, el sistema de selecció dels adjudicataris es faria per sorteig públic, i només la selecció de l’anomenat contingent especial format per discapacitats i altres col·lectius vulnerables amb risc d’exclusió social es faria per mitjà d’un barem de puntuació que tingués en compte els diversos trams de renda.

Finalment, el títol VI es referia al règim sancionador i el títol VII, a la necessària col·laboració de notaris i registradors en l’aplicació de la Llei.

Desenvolupament de la Llei del dret a l'habitatge
Un cop feta la presentació pública, en la qual el conseller Salvador Milà va insistir en la voluntat d’assolir un acord intersectorial per al dret a l’habitatge i en la necessària participació de tots els col·lectius afectats, l’esborrany de la Llei va iniciar un període d’informació pública paral·lel a la seva tramitació interdepartamental.

D’acord amb la redacció de l’esborrany presentat, moltes de les disposicions incloses a l’avantprojecte haurien de ser desenvolupades posteriorment. Concretament, l’aplicació territorial d’algunes mesures restarien subjectes a les determinacions del futur Pla territorial de l’habitatge. Igualment, es preveia que per via reglamentària es definissin qüestions com els llindars de sobreocupació o el nou contingut del llibre de l’edifici. En el mateix sentit, la futura aprovació de la Llei també es preveia que comportés la creació de determinades entitats, com l’Observatori de l’Hàbitat i la Segregació Urbana, el Registre d’Agents Immobiliaris o el Registre de Sol·licitants d’Habitatge amb Protecció; i fins i tot, en el marc legislatiu, l’actualització de la normativa sobre mínims d’habitabilitat.

Per al 2006, es preveu que, un cop aprovada pel Govern, comenci el tràmit parlamentari d’aprovació de la Llei.

Més informació
mediambient.gencat.net
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada