Dilluns 26 d ' Agost de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
HABITATGE
Jordi Bosch

Actualitzat a 31/12/2006

Tot i els pronòstics d’una imminent desacceleració, la fase expansiva del sector de l’habitatge continua durant el 2006 amb nous i forts augments dels preus i del nombre d’habitatges iniciats, i per tant, accentuant tant l’endeutament de les llars catalanes com les dificultats per a accedir a un habitatge digne. Per a protestar contra aquesta crisi d’accessibilitat i reivindicar el dret a un habitatge, durant el 2006 tenen lloc nombroses manifestacions. En el pla social, les problemàtiques residencials més greus són els pisos pastera i el casos d’assetjament.


Antecedents 2003, 2004, 2005

Articles posteriors 2007, 2008, 2009, 2010

Durant l’any 2006, el sector de l’habitatge va continuar creixent a Catalunya, mantenint un any més la fase expansiva iniciada a final dels noranta, i sense donar compliment als advertiments d’un estancament pròxim que van pronosticar la major part dels estudis sobre l’evolució futura del mercat residencial fets públics l’any anterior.

Segons l’informe sobre el sector de l’habitatge de l’any 2006 elaborat per la Direcció General d’Habitatge (DGH), el nombre d’habitatges iniciats va incrementar-se un 17,6% respecte de l’any 2005, assolint la xifra de 127.117 unitats, quantitat rècord mai assolida a Catalunya. Territorialment aquest augment es va produir en comarques de l’interior i en les àrees metropolitanes de Lleida i Tarragona, és a dir, fora de l’àmbit Metropolità de Barcelona. D’altra banda, l’any 2006 es van acabar a Catalunya uns 77.309 habitatges, volum d’obra que significava un increment més moderat, de tan sols el 3,5% respecte de l’any anterior.

Aquesta forta dinàmica del mercat residencial va comportar un nou augment del nivell d’endeutament de les llars catalanes. Durant el 2006, es van subscriure més de 245.000 noves hipoteques, un 8% més que en l’exercici anterior.

L’evolució dels preus
La tendència inflacionista del mercat d’habitatges tampoc no va experimentar cap símptoma d’alentiment. Segons l’informe sobre el sector de l’habitatge de la DGH en conjunt, durant el 2006 els preus van apujar per sobre del 18%, de manera que el preu mitjà del metre quadrat construït d’obra nova es va situar en 5.791 € a la ciutat de Barcelona, en uns 4.262 € per metre quadrat a la resta de l’àmbit Metropolità i en uns 3.176 € per metre quadrat fora de l’àmbit Metropolità. Els preus del mercat de segona mà, tot i seguir la mateixa tendència, continuaven sent lleugerament inferiors, uns 4.298 € per metre quadrat a Barcelona, i uns 3.025 € per metre quadrat de mitjana a la resta de municipis estudiats. Per la seva part, els preus mitjans de lloguer a Catalunya van incrementar en un any al voltant del 12,3%, de manera que el lloguer mensual contractual va arribar a quasi bé 780 €.

La resta de fonts estadístiques fetes públiques el 2006 reflectien també aquest comportament inflacionista del mercat. D’acord amb l’informe trimestral de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, el preu mitjà del lloguer de la ciutat era de 819 € mensuals, és a dir, havia pujat un 12,8% en un any, i arribava després d’augmentar prop d’un 40% en només un any als 835 € mensuals a Ciutat Vella.

Amb similars resultats, un estudi sobre els habitatges de segona mà elaborat per la xarxa immobiliària Comprarcasa i fet públic a mitjan juny assenyalava que els preus dels habitatges de Barcelona havien pujat un 15% de mitjana en un any, amb un preu mitjà de 4.800 € per metre quadrat. Per districtes, l’esmentat estudi detectava diferències importants en els preus, ja que Sarrià-Sant Gervasi amb uns 5.913 € per metre quadrat i les Corts amb 5.374 € se situaven molt per sobre de la mitjana, mentre que els districtes més econòmics eren Sant Andreu amb 4.131 € per metres quadrat, Sants-Montjuïc amb 4.395 € per metres quadrat i Horta-Guinardó, amb 4.433 € per metre quadrat.

Segons l’informe semestral de Sociedad de Tasación que es va presentar a final de juny, el preu de l’habitatge va créixer al voltant d’un 12% de mitjana els darrers dotze mesos, increment que fou especialment intens al cinturó de Barcelona, amb un augment proper al 15% en només sis mesos en municipis com Santa Coloma de Gramenet, Sabadell i Terrassa, i de l’ordre del 10% a l’Hospitalet del Llobregat, Rubí, Gavà o Montcada i Reixac.

Amb una visió temporalment més àmplia, l’informe de conjuntura elaborat per Caixa Catalunya i difós el mes de juny concloïa que comprar un habitatge el 2006 a Barcelona era un 76% més car que l’any 2000, mentre que el sou només s’havia revalorat un 24,4% durant el mateix període de temps. Aquest esforç econòmic més gran havia comportat que, mentre l’any 2000 només calia destinar el salari total de 4,8 anys per comprar un habitatge, cinc anys més tard els catalans necessitaven el sou sencer de 6,8 anys de mitjana.

Aquest encariment de l’habitatge i el repunt produït en el tipus mitjà foren les principals causes per les quals el valor mitjà de les noves hipoteques va créixer un 17%, situant-se en els 169.886 € per habitatge. Lògicament, aquest increment de l’esforç econòmic va repercutir en els terminis mitjans de comercialització, que van passar dels catorze mesos necessaris del 2005 als dinou mesos de l’any següent.

Les necessitats de rehabilitació del parc d’habitatges
El mes de març Salvador Milà, conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), va presentar l’informe sobre l’habitatge a Catalunya, el tercer que s’havia realitzat des de l’any 2000. Segons aquest treball, a Catalunya uns 210.000 habitatges tenien greus problemes que requerien la realització urgent d’obres de rehabilitació, més de tres-cents mil tenien esquerdes i una xifra similar, problemes d’humitats. Així mateix, un 13,5% dels catalans afirmaven en l’enquesta feta durant el 2005 que el seu habitatge tenia algun tipus de deficiència, deficiència que era greu o que fins i tot suposava que l’immoble estava en estat ruïnós per al 2,4% dels entrevistats. Segons l’estudi, els habitatges que necessitaven alguna reforma eren prop de 716.000, mentre que uns dos-cents deu mil requerien una rehabilitació més completa, quantitat aquesta que representava aproximadament el 7,8% del total de 2,6 milions d’habitatges existents a Catalunya.

Les xifres de la política d’habitatge duta a terme a Catalunya
Segons dades de la DGH, durant l’any 2006 es van iniciar gairebé 7.600 habitatges protegits, xifra que suposava un increment del 9,5% respecte de l’any anterior, i una quota de tot just el 6% sobre el total de l’oferta residencial. Territorialment, aquesta oferta protegida fou majoritàriament el resultat de l’actuació dels operadors públics i de les entitats sense ànim de lucre de la demarcació de Barcelona (un 66,4% del total), i en menor proporció, de les de Tarragona (15,9%) i Girona (12,8%), mentre que els operadors de Lleida només significaven un 4,9% del total.

En matèria de rehabilitació, durant el 2006 es van aprovar subvencions per a 3.329 habitatges corresponents a plans antics, amb un import de 4,1 MEUR; i per a 21.271 habitatges més en el marc de la convocatòria de 2006 dotada amb uns 47,1 MEUR. Així mateix, arran de l’ampliació de les àrees de rehabilitació integral (ARI) que va aprovar el Govern de l’Estat en el marc del Pla d’habitatge 2005-2008, el mes de maig es va signar un conveni entre el Ministeri d’Habitatge, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) i els ajuntaments de Barcelona i Manresa amb l’objectiu de possibilitar la realització d’obres de rehabilitació en uns 2.685 habitatges dels barris de Ciutat Vella, el Clot, Gràcia, Horta, Poblenou, Poble Sec, Prosperitat, Sant Andreu i Sants a Barcelona, a més del nucli antic de Manresa, amb una inversió aproximada de 27 MEUR.

Per la seva part, a l’octubre el nou conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, va signar un conveni amb el alcaldes dels municipis d’Agramunt, les Borges Blanques, Solsona, Lleida i Tàrrega per a promoure la rehabilitació de gairebé uns dos mil habitatges en tres anys, treballs per als quals la Generalitat, mitjançant l’empresa pública, preveia destinar uns 5 MEUR. Amb similars objectius, a principi del mes de desembre l’Estat, la Generalitat i els ajuntaments de Barcelona, Terrassa i Manresa van signar un acord per destinar uns 68 MEUR a la rehabilitació de pisos i a la promoció d’habitatges protegits. En les actuacions previstes s’incloïen la remodelació del Turó de la Peira, de Via Trajana, del barri del Polvorí, del barri del Besòs, de la Trinitat Nova i del Governador a Barcelona; de Sant Roc a Badalona, i de Sant Cosme al Prat del Llobregat.

Pel que fa als ajuts al pagament del lloguer, línia d’actuació que per primer cop es va instituir a Catalunya a final de l’any 2004 mitjançant el Decret 454/2004, en la convocatòria de 2006, amb un pressupost de 17,1 MEUR es va subvencionar part del lloguer mensual d’un total de 8.376 famílies, 2.034 de les quals ja havien estat beneficiades en la primera convocatòria feta l’any 2005, amb un ajut mitjà mensual de 180,50 €.

Sota el lema per un habitatge digne
Davant la creixent crisi d’accessibilitat econòmica que va generar el fort augment dels preus dels habitatges produït en els darrers anys, al llarg del 2006 van ser nombroses les protestes que reclamaven el dret a un habitatge digne. El 14 de maig es va organitzar un assentada al centre d’unes seixanta ciutats de l’Estat per a reivindicar-lo. Aquesta concentració, organitzada de anònimament per internet, segons dades de la Guàrdia Urbana va aplegar unes mil cent persones a la plaça Catalunya de Barcelona. Els assistents a l’assentada eren en la seva majoria joves d’entre divuit i trenta-cinc anys. Al cap d’una setmana, el 21 de maig es va repetir la mateixa convocatòria d’assentada. Posteriorment, el 2 de juliol es van manifestar pel centre de Barcelona un miler de persones per a reivindicar el dret a un habitatge en una protesta organitzada per l’Assemblea per un Habitatge Digne.

El 30 de setembre novament l’Assemblea va organitzar una manifestació festiva al centre de la ciutat, en la qual es van reunir unes cinc mil persones segons la Guàrdia Urbana i unes quinze mil segons els mateixos organitzadors. El 14 d’octubre un centenar de joves convocats també per l’Assemblea Popular per un Habitatge Digne van entrar en un centre comercial de mobles de la firma sueca Ikea i van protestar pel problema d’accés a l’habitatge tots vestits amb pijames i estirats als llits d’aquest centre comercial.

El dia 16 d’octubre l’Assemblea Popular per un Habitatge Digne va organitzar dues noves accions de protesta, una primera convocatòria de concentració que va aplegar mig miler de manifestants davant del Palau de Congressos de la Diagonal on era previst que tingués lloc ’una cimera de ministres europeus d’habitatge, i una segona convocatòria per a fer una cassolada al vespre a la plaça Sant Jaume. Ambdues manifestacions van tenir lloc sense cap mena d’incident, però els temors d’actes violents van provocar la suspensió de l’esmentada cimera europea, fet que va encetar una crisi institucional entre el Govern de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament, ja que la decisió de suspensió presa pel Govern de l’Estat es va justificar per motius de seguretat, mentre que el consistori i la Generalitat van negar haver fet cap proposta de suspensió per aquest motiu i van reivindicar la seva capacitat de gestió d’aquesta mena d’esdeveniments a la ciutat.

El dia 28 de novembre, aprofitant la visita del responsable de l’ONU, Miloon Kothari, a Barcelona, el col•lectiu V de Vivienda, Assemblea per Dret a un Habitatge Digne, van organitzar una assemblea ciutadana oberta en la qual, el relator de Nacions Unides va demanar una reflexió sobre les polítiques d’habitatge a fi de recuperar la funció social i el dret a un habitatge digne. La darrera protesta de l’any fou el dia 23 de desembre amb una altra manifestació convocada novament l’Assemblea i que va recórrer els centres de les principals ciutats espanyoles.

L’assetjament immobiliari
Durant unes jornades sobre assetjament immobiliari organitzades per la Secretaria d’Habitatge i la Universitat de Barcelona (UB) que es van realitzar a Barcelona durant el mes d’abril, Francesc Baltasar, conseller del DMAH va quantificar en més de deu mil les llars catalanes que estaven patint assetjament immobiliari, és a dir, que eren coaccionades per a deixar el seu habitatge. Entre les pràctiques més freqüents, el conseller va assenyalar el tall del subministraments, la promoció de problemes de convivència amb veïns conflictius i la realització d’accions dirigides a crear problemes de salubritat, humitats o, fins i tot, incendis en els edificis.

Per a combatre aquesta problemàtica, Baltasar va anunciar, d’una banda, que el projecte de LLEI DEL DRET A L’HABITATGE preveia un règim sancionador que permetria que el DMAH imposés multes de fins a 900.000 € als assetjadors, i, de l’altra, que per a canalitzar les denúncies es crearia l’Observatori de l’Habitatge. Segons Laura Díez, adjunta al Síndic de Greuges, el perfil de les persones assetjades es corresponia amb persones grans que continuaven pagant lloguer de renda antiga. Per a intervenir contra aquesta pràctica, Díez va proposar dotar els policies locals d’unitats d’anàlisi contra aquests casos d’assetjament. Per la seva part, Joan Ollé, president del Col•legi d’Agents de la Propietat Immobiliària, va expressar la necessitat de donar assessorament legal als afectats, atès que es tractava de col•lectius socioeconòmicament molt vulnerables.

Amb l’objectiu d’evitar aquest fenomen del “mobbing immobiliari”, a mitjan mes de maig es va fer públic un manifest titulat “Carta de mesures contra la violència immobiliària i urbanística” subscrit per més de seixanta entitats, entre les quals figura Arquitectes sense Fronteres, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), nombroses plataformes veïnals i persones com Arcadi Oliveres, Joan Subirats o Manu Chao. El manifest proposava, entre altres coses, la supressió del termini màxim de cinc anys de vigència per als contractes de lloguer, una moratòria de reformes urbanístiques i l’establiment d’un sostre màxim al preu de lloguers i pisos.

A l’octubre, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va obrir per primera vegada a Barcelona a petició del DMAH una investigació per a determinar si en un immoble del barri del Raval s’estava produint un delicte d’assetjament immobiliari.

Els pisos pastera
A principi del mes de febrer es va presentar l’estudi “Immigració i Habitatge a Espanya” elaborat pel Colectivo Ioé, Intervención Sociológica i editat pel Ministeri de Treball i Afers Socials. L’estudi, basat en el cens de l’any 2001 i en enquestes fetes durant els anys 2004 i 2005 a estrangers residents a Catalunya, Madrid i a la Comunitat Valenciana, posava en relleu que un 19% del immigrants vivien en els anomenats pisos pastera, és a dir, en una situació d’amuntegament amb una relació inferior a 10 m2 per ocupant; i que, a més, al voltant d’un 47% dels estrangers no comunitaris estaven rellogats, usualment en una habitació amb dret a bany i cuina. Una altra conclusió de l’estudi sobre les dificultats dels immigrants per a accedir a un habitatge era la baixa proporció d’immigrants que podien accedir a la propietat, un règim de tinença que tenien només un 15% dels estrangers enquestats.

Per la seva part, el mes de maig es va presentar el llibre “Un sostre per viure”, un manual elaborat per un equip de professors d’arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) sota la coordinació de Pedro Lorenzo que recull solucions per a facilitar que comunitats amb pocs recursos puguin gestionar la construcció del seu habitatge. En aquesta presentació, experts en cooperació i arquitectura van alertar de la creixent proliferació dels pisos pastera i dels problemes d’infrahabitatge, i van advertir que l’única solució passava per un pacte entre administració i promotors immobiliaris. Segons Pere Pujol, professor d’arquitectura i cooperació de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) i fundador de l’ONG Arquitectes sense Fronteres, el cas del jove magrebí que va morir en una barraca que s’havia fet ell mateix en un terrat de Ciutat Vella era un exemple dels milers de persones sense sostre que malviuen a Barcelona.

Per a detectar i eradicar aquesta problemàtica del pisos pastera, l’Ajuntament de Barcelona va crear un equip format per Gerard Capó, responsable del programa d’intervenció i prevenció social del districte de Ciutat Vella, altres dos tècnics, una inspectora i dos agents de la Guàrdia Urbana. Fruit de l’activitat d’aquest equip, a final de maig els serveis municipals havien detectat un total de dinou habitatges que, o bé eren utilitzats com a pensions il•legals, o bé hi havia problemes de sobreocupació.

Perspectives sobre l’evolució futura del mercat d’habitatges
En conjunt, la majoria dels pronòstics fets públics l’any 2006 sobre l’evolució prevista del mercat residencial auguraven un canvi en la tendència expansiva dels darrers anys caracteritzada per uns forts increments de preus i d’activitat constructora.

Segons un estudi elaborat conjuntament per la Universitat de Barcelona (UB) i la consultora Forcadell presentat el mes de febrer, entre els anys 2007 i 2009 els preus de l’habitatge haurien de caure al voltant d’un 20% a tot Espanya, descens que es preveia especialment intens en les zones més cares i on el volum d’inversió especulativa era major, és a dir, principalment en els centres històrics de les capitals i en àrees del litoral, on més del 70% de la demanda era especulativa. Les raons que adduïa aquest estudi per a explicar aquesta caiguda dels preus eren que entre els anys 2007 i 2009 confluirien simultàniament, d’una banda, una dràstica reducció de la demanda degut a l’evolució econòmica, i de l’altra, hi hauria un fort augment de l’oferta residencial. A més a més, els pronòstics sobre l’evolució dels tipus d’interès de referència del Banc Central Europeu situaven el preu del diner en el 3,5%, alhora que s’augurava una caiguda del consum i de la creació de llocs de treball com a conseqüència de les altes taxes d’endeutament familiar. Segons l’opinió de Gonzalo Bernardos, director de l’informe, a Barcelona el mercat residencial de la zona del passeig de Gràcia seria una de les àrees que patiria aquesta caiguda de preus de manera més brusca degut a la fragilitat més accentuada que defineix la demanda d’habitatges de luxe.

En la mateixa línia, la patronal de constructors, l’APCE (Associació de Promotors Constructors d’Espanya) pronosticava un descens de la demanda residencial d’entre un 5% i un 9,5% durant el 2006, fins a situar-la en els 475.000 habitatges. Segons Guillermo Chicote, president de l’APCE, aquest descens de la demanda i el continu creixement de l’oferta havien de contribuir a moderar els preus, circumstància que ja es detectava ateses les dificultats que tenien cada vegada més les immobiliàries per a vendre els habitatges.

Per la seva part, José Ramon Montserrat, subdirector general de “la Caixa”, amb motiu del llançament d’una nova hipoteca afirmava el mes de febrer que es preveia un suau aterratge dels preus de l’habitatge causat principalment per la reducció de la demanda, que se situaria en el mig milió d’habitatges, 250.000 menys que el 2005. Segons Montserrat, aquest refredament del mercat comportaria que l’increment del preu de l’habitatge s’estabilitzés al mateix nivell que l’índex de preus al consum (IPC) a partir de 2007.

Igualment, en la presentació de l’informe sobre el mercat residencial elaborat pel serveis d’estudis del Banc Bilbao-Vizcaya (BBVA) i fet públic el mes de juliol, José Luis Escrivá, director d’aquest servei, alertava del risc d’una propera crisi immobiliària a Espanya deguda a l’excessiva construcció d’habitatge i al repunt dels preus registrat els primers mesos de l’any. Per a Escrivá, fins ara s’observava un refredament suau del sector, però aquesta situació podria accelerar-se principalment amb el creixement del nombre d’habitatges iniciats i amb la pujada dels tipus.

A mitjan setembre es va presentar l’informe del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre “Perspectives Econòmiques Mundials”, en el qual s’advertia Espanya del risc de sobrevaloració de l’habitatge. Segons Timothy Allen, coordinador de l’informe, els preus dels habitatges a Espanya continuaven essent excessivament elevats, per la qual cosa, en un context de tipus d’interès a l’alça, era previsible un alentiment immediat de les pujades dels valors dels immobles, fet que tindria un impacte negatiu sobre els llocs de treball relacionats amb la construcció i la inversió immobiliària.

Més informació
extranjeros.mtas.es/es/general/Inmigracion_y_vienda_en_Esp.pdf
mediambient.gencat.net/cat/inici.jsp
www.apce.es
www.bcnviu.org
www.mviv.es
www.vdevivienda.net
www.viviendadigna.org
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati