Dilluns 18 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
HABITATGE
Jordi Bosch

Actualitzat a 31/12/2005

El manteniment del període d'expansió del sector immobiliari registrat durant el 2005 comporta l'assoliment de màxims històrics pel que fa al nombre d'habitatges iniciats i acabats i el manteniment d'una inflació aproximada del 15-20% anual. Paral·lelament, l'endeutament familiar continua creixent i els indicadors d'accessibilitat mostren un augment de dificultats. En aquest context, totes les previsions, encara que amb diferents matisos, assenyalen una propera moderació del mercat. En matèria de política d'habitatge, a banda de la polèmica generada pels "pisos pastera" i els minipisos, l'actualitat ha estat marcada per la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social, el programa de sòl 2005-2008, la Llei del dret a l'habitatge i el compliment de més de la meitat de l'objectiu de promoure 42.000 habitatges protegits durant la legislatura.

Antecedents 2003, 2004, 2010

Articles posteriors 2006, 2007, 2008, 2009

L’expansió del sector immobiliari va continuar durant el 2005, i en certa manera, es van complir les previsions que a principi d’any feia el servei d’estudis del BBVA i el RICS, l’organització mundial d’experts immobiliaris. Segons dades del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), el 2005 es van iniciar a Catalunya 110.513 habitatges, un 8,8% més que l’any anterior, i es van acabar 78.403 unitats, un 10,3% més que el 2004. Ambdues xifres suposaven un rècord en el nombre d’habitatges iniciats i acabats a Catalunya.

Territorialment, els majors increments es van donar a la demarcació de Lleida (un 26%) i Tarragona (27,8%), mentre que van ser més moderats a Girona (12,3%) i a Barcelona (8,1%).

Evolució dels preus
Aquesta forta activitat constructora va anar acompanyada de creixements importants dels preus. Segons l’Informe sobre el sector de l’habitatge a Catalunya de l’any 2005 elaborat per la Direcció General d’Habitatge (DGH), l’increment de preus el 2005 fou d’un 23,6% de mitjana per a l’obra nova, d’un 17,8% per a la segona mà i d’un 12% per a les rendes del lloguer. Segons dades de la consultora Aguirre Newman, a final de 2005 els preus de l’obra nova a Barcelona van superar per primer cop els 6.000 euros per m2, amb un valor màxim de 8.876 euros el m2 a l’Eixample.

A l’octubre, el Banc d’Espanya va fer públic que el valor mitjà del m2 de sòl havia pujat un 44% a final del 2004, de manera que arribava a representar el 70% del cost dels habitatges a les grans ciutats. Igualment, l’estudi Una nova cultura per afrontar el creixent problema de l’habitatge a Espanya, elaborat per Comissions Obreres (CC.OO) destacava que el benefici dels promotors havia augmentat 17,8 punts els darrers vuit anys fins a situar-se al 26,6% del preu final de l’habitatge. Per al Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya (CSCAE) aquest benefici encara era superior, ja que estimava que arribava al 36,3%.

Accessibilitat econòmica i endeutament familiar
A causa de la continuïtat del període d’expansió del sector immobiliari, tots els indicadors d’accessibilitat i d’endeutament de les famílies van mostrar durant l’any 2005 un empitjorament de les condicions econòmiques necessàries per accedir a un habitatge i un progressiu increment del nombre i volum del deute hipotecari de les llars.

Un estudi realitzat per la Caixa de Pensions fet públic el mes de gener advertia que per comprar un habitatge els catalans van passar de necessitar l’equivalent a 5,2 anys de renda neta l’any 1996 a 7,9 anys de renda a final de 2003. En la mateixa línia, un altre estudi elaborat pel despatx Defensa y Reclamación Letra2 estimava que el preu dels immobles havia pujat sis vegades més que els salaris, i que el major increment dels preus dels habitatges de venda havia comportat que el 2005 l’esforç econòmic per comprar un habitatge fos el doble que el de llogar-lo.

Quant a l’endeutament, segons una enquesta encarregada per l’Agència Catalana de Consum (ACC), dues de cada tres famílies catalanes que pagaven una hipoteca no podien estalviar, i una de cada tres afirmava tenir moltes dificultats per arribar a final de mes. D’entre tots els col·lectius, era preocupant la situació dels joves, per als quals la quota de l’hipoteca arribava a representar més del 50% dels ingressos.

En el conjunt d’Espanya, la situació era força similar. El Banc d’Espanya estimava que l’esforç familiar per accedir a un habitatge durant el 2004 havia arribat a representar el 57% de la renda familiar bruta, és a dir, l’equivalent a 8,4 anys de salari. Segons xifres de l’Associació Hipotecària Espanyola (AHE), unes tres-centes mil famílies dedicaven més de la meitat de la seva renda al pagament de l’habitatge.

De fet, seguint la tendència dels darrers anys, les hipoteques que es van constituir durant el 2005 van continuar creixent tant en nombre com en volum de diners. Per a l’Institut Nacional d’Estadística (INE), l’import dels crèdits hipotecaris que es van subscriure a Espanya l’abril del 2005 havia crescut un 44,2% respecte del mateix mes de 2004, i l’import mitjà per hipoteca s’havia situat en 134.678 euros, un 15,8% més que feia un any.

Per la seva part, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) va fer públic el proppassat octubre que un 23,5% dels espanyols tenia pendent el pagament de l’hipoteca de l’habitatge, mentre que només un 11,6% vivia en règim de lloguer. Per tenir una idea de l’elevat nombre d’hipoteques concedides a Espanya en comparació amb altres països, els espanyols van acaparar durant el 2004 el 20% del total dels préstecs hipotecaris concedits a Europa.

Perspectives de futur
Altres indicadors van reflectir un cert esgotament de la demanda per fer front a aquests preus. Un estudi fet per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) amb dades de Tecnocasa afirmava que durant el 2005 el període necessari per a la venda d’un pis havia augmentat uns quinze dies. En el mateix sentit, un informe de Comprarcasa fet públic el mes d’octubre coincidia en l’allargament del termini de venda i el situava en un mitjana d’entre tres i sis mesos.

Segons el Banc d’Espanya, la sobrevaloració dels habitatges a principi del 2005 era d’entre un 8 i un 20%, i anunciava que els tipus podrien arribar al 4,75% abans de sis anys, amb el consegüent risc d’esclat de la bombolla immobiliària.

Les previsions per als propers anys recollides en un estudi elaborat per la consultora Forcadell i la Universitat de Barcelona (UB) preveia un estancament dels preus per al 2006, amb possibilitat, fins i tot, de descensos en el mercat de segona mà. D’una manera similar, al gener, el Banc Central Europeu va advertir que aquest creixement dels preus era insostenible. Cal tenir present que segons l’informe trimestral de la zona euro fet públic a mitjan juliol, en el període 1999-2004, Espanya fou el país amb un creixement més elevat dels preus reals dels habitatges, amb una mitjana anual del 12%.

Per la seva part, l’informe del sector immobiliari del BBVA de novembre preveia una suau desacceleració dels preus per a l’any 2006 amb un increment estimat del 6%.

La demanda d'habitatge per part dels immigrants i els pisos pastera
D’acord amb l’estudi titulat Demografia i habitatge a Espanya i a les comunitats autònomes, elaborat per Josep Oliver, durant els darrers anys la immigració va representar prop del 20% en la formació de la demanda d’habitatge, i previsiblement hauria de mantenir aquest pes fins a l’any 2011. En coherència amb aquestes xifres, el president de Compracasa, Xavier Garrigós, afirmava que la demanda d’aquest col·lectiu representava a Barcelona entre un 15 i un 20% dels pisos de segona mà.

Segons el director de la companyia de serveis jurídics Defensa y Reclamación Letra2, Carlos Jordana, només un 28% dels immigrants podien accedir a un habitatge de propietat, per la qual cosa l’increment del nombre de nouvinguts va fer créixer la demanda de pisos de lloguer molt per sobre de l’oferta disponible. Jordana estimava que a principi de 2005, la demanda d’habitatge de lloguer era cinc vegades més gran que l’oferta, tot i la recuperació del mercat d’habitatge de lloguer a Catalunya, que, segons dades de les fiances dipositades a l’Institut Català del Sòl (INCASOL), va incrementar un 15% el nombre de contractes respecte del 2004.

No obstant això, les xifres de les últimes adjudicacions d’habitatges de la Generalitat , tant de compra com de lloguer, mostraven que poc més d’un 7,5% de tots els pisos que es van adjudicar havien anat a parar a immigrants. Per tant, tenint en compte les dificultats dels immigrants per accedir a un habitatge i el seu pes en el total de la població, un 11,4% segons el cens de l’any 2004, es desmentia el tòpic segons el qual una gran part dels pisos públics anaven a mans dels immigrants.

Arran d’aquestes dificultats, les estratègies residencials de molts immigrants van consistir a compartir l’habitatge fins a nivells que en alguns casos es podien qualificar-se d’amuntegament. Aquest problema, principalment estès en l’àrea metropolitana, ha estat motiu de debat polític. A Barcelona, el president del grup municipal de Convergència i Unió (CiU), Xavier Trias, va alertar de la proliferació a Barcelona, sobretot a Ciutat Vella, dels anomenats pisos pastera, habitatges majoritàriament ocupats per immigrants en condicions d’amuntegament. Concretament, es van comptabilitzar cent seixanta-sis amb una mitjana de trenta-cinc residents. Per posar fi a aquest barraquisme interior, com ho va anomenar el cap de CiU, Trias va proposar que es creés un grup d’inspectors en cada districte a fi de detectar aquests habitatges i poder intervenir-hi. Per la seva part, l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va reconèixer l’existència d’un greu problema d’explotació residencial d’immigrants a la ciutat i va anunciar que l’ajuntament estava treballant per adoptar mesures contra aquest barraquisme.

Però aquesta problemàtica no fou exclusiva de Barcelona. Al llarg de 2005 se’n van detectar altres casos a Mataró, l’Hospitalet del Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Badalona, Castelló d’Empúries, Cassà de la Selva, o Salt, entre altres localitats. Davant la proliferació d’aquest problema, van ser molts els municipis i entitats que van reclamar eines per poder controlar la sobreocupació dels habitatges. Pilar Porcel, assessora en matèria d’immigració de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), va exposar que si bé l’administració local, per la seva proximitat, es trobava amb el problema dels pisos sobreocupats, en canvi no disposava de cap eina per actuar perquè es tractava de competències del Govern.

En resposta a aquestes peticions, Ricard Fernández, secretari d’Habitatge del DMAH, va assenyalar que l’avantprojecte de la llei per al dret a l’habitatge (LLEI DEL DRET A L’HABITATGE [2005:93]) que preparava el govern incloïa el concepte de sobreocupació, amb la qual cosa hi hauria base legal perquè els ajuntaments poguessin controlar a través d’ordenances els habitatges sobreocupats i els abandonats que s’estiguessin degradant.

Els minipisos
El mes d’abril passat es van obrir les portes de la XIVa. edició de la fira Construmat, la més important del sector de la construcció que se celebra a Catalunya. En aquesta edició es va presentar el programa anomenat APTM, acrònim d’apartament, en el qual un total de sis equips d’arquitectes mostraven les seves propostes d’apartaments mínims. Es tractava d’exemples d’habitatge mínim amb determinats serveis comunitaris que apostaven per la ciutat densa i la convivència veïnal.

La ministra d’Habitatge, María Antonia Trujillo, aprofitant l’acte inaugural d’aquesta fira va fer públic que el Ministeri es plantejava modificar la legislació sobre habitatges de protecció oficial amb la finalitat que es poguessin construir pisos de fins a 30 m2, destinats a ser llogats per joves o usuaris temporals; i en aquest sentit, va anunciar que el Ministeri havia signat un conveni amb Fira de Barcelona per estudiar aquest tipus d’habitatges, el qual es complementaria amb un altre de l’Institut de Tecnologia de la Construcció (ITeC) per determinar els mínims d’habitabilitat que caldria oferir.

Per la seva part, el DMAH va expressar immediatament el seu rebuig a la possibilitat de reduir la mida dels pisos de protecció oficial. Carme Trilla, directora general d’Habitatge, va afirmar que el Govern no investigaria noves tipologies de pisos més petits, ja que apostava per una mida digna i que satisfés les necessitats dels ciutadans. Segons Trilla, no s’hauria de repetir l’error del franquisme amb polígons d’habitatge que es van convertir en infrahabitatges.

El Partit Popular (PP) i CiU també van rebutjar la proposta. El portaveu d’Habitatge del PP, Pablo Matos, va qualificar-la d’autèntica barbaritat, i va sol·licitar la compareixença urgent de la ministra al Congrés; el president de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, per la seva banda, comparant la proposta feta amb la política d’habitatge franquista, la va titllar d’indigna i immoral.

En canvi, la valoració feta pels col·legis professionals no fou tan negativa. Per al degà del Col·legi d’Arquitectes (COAC), Jesús Alonso, aquests habitatges mínims podien ser una solució sempre que es tractés d’habitatges de qualitat dirigits a determinats col·lectius com joves o gent gran. Per la seva banda, el director del gabinet tècnic del Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona (CAATB), Ramon Puig, va destacar que la ministra havia obert un debat que el sector feia temps que esperava.

D’una manera encara més favorable, el president de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Barcelona (APCE), Enric Reyna, va afirmar que la proposta de la ministra reflectia la diversitat de situacions familiars.

Davant les crítiques, la ministra va respondre que la dignitat no es mesurava pels m2, i va afegir que aquest era un projecte a llarg termini reservat als joves que vivien de lloguer. Amb tot, però, al final, la proposta dels minipisos no es va incorporar en el nou pla estatal.

La Xarxa de Mediació per al Lloguer Social
A principi de 2005, el Govern va anunciar que en breu crearia la Xarxa de Mediació per al Lloguer Social amb l’objectiu de fer aflorar en els propers anys entre 6.000 i 7.000 habitatges buits al mercat de lloguer. La Xarxa de Mediació era un instrument que ja s’incloïa en el Decret 454/2004, i es preveia que fos gestionat per Adigsa, empresa pública adscrita al Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Al juny, la Direcció General d’Habitatge i Adigsa van signar un conveni que formalitzava la creació d’aquesta Xarxa, i poc després disset municipis van subscriure un altre conveni amb la Generalitat per posar en funcionament aquesta Xarxa de Mediació mitjançant les borses d’habitatge de lloguer social. Aquests ajuntaments van ser Valls, la Seu d’Urgell, Manresa, Cambrils, Olesa de Montserrat, Sant Boi de Llobregat, el Masnou, Mataró, Olot, Manlleu, Arbúcies Solsona, Tàrrega, Rubí, Terrassa, Granollers i Mollet. Posteriorment, al juliol, l’Ajuntament de Barcelona i el secretari d’Habitatge de la Generalitat van signar un conveni per continuar treballant en aquesta línia de millorar les condicions dels propietaris amb una garantia d’impagament de fins a vuit mesos, d’assumir les despeses que es poguessin produir a l’habitatge i de concedir ajuts específics per promoure obres de rehabilitació, quan calgués. Al novembre, les administracions locals adherides a la Xarxa ja eren trenta-dues entre consistoris, un consell comarcal, un consorci i una mancomunitat que, en total, suposaven la meitat de la població catalana.

Amb els mateixos objectius, és a dir, facilitar la signatura de contractes a preu moderat, també es va posar en funcionament a través d’Adigsa el Programa de cessió d’habitatges buits, mitjançant el qual el propietari cedia l’habitatge buit a Adigsa a canvi d’una renda mensual i la garantia del retorn del pis en bones condicions un s’hagués acabat el contracte.

El programa de sòl 2005-2008
El Govern de la Generalitat va anunciar el mes de març el Programa de sòl 2005- 2008, mitjançant el qual es preveia el desenvolupament de 1.525 ha de sòl residencial distribuïdes en unes trenta-cinc actuacions que haurien de suposar la construcció de 76.500 nous habitatges, la meitat dels quals de protecció oficial. El Programa també impulsava la creació de 1.480 ha de sòl industrial en unes vint actuacions. El pressupost d’aquestes actuacions ascendia als 2.600 MEUR, uns 1.660 MEUR per a les promocions residencials i uns 940 MEUR per a les industrials.

La construcció d'habitatges protegits
Un dels compromisos del Govern al principi de la legislatura (ACORD PER UN GOVERN CATALANISTA I D’ESQUERRES) fou que es construís durant aquest període uns quaranta- dos mil habitatges protegits. En relació amb això, al juliol, el secretari d’Habitatge, Ricard Fernández, assenyalava que hi havia més de vuit mil habitatges en construcció o en fase de redacció del projecte executiu i amb el solar disponible. D’aquestes, 2.283 s’havien de destinar a reformar barris, 4.484 serien de lloguer i 1.264, de venda. Segons Fernández, a aquesta xifra s’havien de sumar uns quatre mil habitatges més que estava previst realitzar mitjançant conveni amb cooperatives i caixes d’estalvi.

A final d’octubre, el Govern va fer públic que el total de projectes en marxa, en obres o amb tots els tràmits iniciats, sumaven un total de 27.968 habitatges, una mica més de la meitat de l’objectiu fixat dels 42.000.

La rehabilitació d'habitatges
Segons les estimacions de l’informe Euroconstruct que l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (Itec) va presentar el mes de novembre, es preveia que la rehabilitació prengués el relleu a l’edificació durant els propers anys. Com va exposar Josep Ramon Fontana, director de l’estudi, l’edificació residencial podria caure a partir de 2007, mentre que les previsions de la rehabilitació assenyalaven un creixement per sobre del 3,5%, almenys fins al 2008. De fet, a Espanya, la rehabilitació només suposava el 24% de l’activitat davant d’un 37% de mitjana en el total de la construcció a Europa.

Igualment, el Gremi de Constructors d’Obres de Barcelona i Comarques també van augurar un creixement de les obres de manteniment i rehabilitació del parc d’habitatges per als propers anys que respondria, entre altres causes, a la manca de sòl i a les polítiques públiques de foment de la rehabilitació.

En consonància amb aquestes xifres, segons l’empresa mixta Proeixample, el ritme de rehabilitació de les finques privades va créixer durant el 2005 un 12% més que l’any anterior. Concretament, es van concedir 2.037 llicències destinades a la rehabilitació d’habitatges, amb una inversió mitjana de 33.166,40 euros per llicència.

Així mateix, per facilitar la rehabilitació, els promotors i constructors espanyols van sol·licitar una deducció de l’IVA per a les obres de rehabilitació, ja que si l’obra no afectava l’estructura, els fonaments o la coberta no era possible deduir l’IVA. Amb el mateix objectiu, el conseller de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), Salvador Milà, va proposar a l’executiu central que equiparés el 7% d’IVA que s’aplicava a la construcció d’habitatges nous a totes les obres de rehabilitació.

El Pla estatal de l'habitatge
A mitjan 2005, el Govern de l’Estat va aprovar el nou Pla estatal de l’habitatge. D’entre les principals innovacions que introduïa el pla, destacaven l’allargament fins a trenta anys del període mínim de qualificació dels habitatges protegits, un increment del 3% del preu bàsic dels habitatges protegits, la regulació dels habitatges concertats, més cars que els de protecció oficial, com una alternativa per a la demanda exclosa del mercat amb una renda mitjana, la progressiva creació dels registres d’habitatge per a la compra i venda dels habitatges protegits, i les subvencions per a joves i altres col·lectius amb necessitats especials per pagar el lloguer.

L’Associació Nacional de Promotors i Constructors (APCE) va criticar el pla estatal, ja que, segons Rafael Santamaría, vicepresident de la Patronal Nacional, no recollia cap de les seves propostes.

Al desembre, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i la ministra d’Habitatge, María Antonia Trujillo, van signar un conveni per als propers tres anys pel qual el Govern central destinava a Catalunya 857,4 milions d’euros del Plan de Vivienda 2005-2008, per construir, entre altres edificis, habitatges protegits, per urbanitzar i comprar sòl i per fer efectives les ajudes al pagament del lloguer. Segons una primera estimació del Govern de la Generalitat, aquestes ajudes podrien beneficiar unes 72.000 famílies catalanes.

La Societat Pública de Lloguer
El febrer de 2005, el Govern de l’Estat va crear la Societat Pública de Lloguer, entitat adscrita al Ministeri d’Habitatge que tenia com a objectiu promoure el lloguer d’habitatges a preus assequibles i reduir el parc buit. Aquesta mesura, que formava part del paquet d’accions urgents del Govern, fou criticada per l’oposició i moltes comunitats. De fet, la Comissió de Foment i Habitatge del Congrés de Diputats va aprovar a l’abril una proposició no de llei en la qual s’instava el Govern a suspendre la creació d’aquesta societat, ja que alguns territoris ja tenien una societat que feia la mateixa funció. A Catalunya, el Departament de Medi Ambient i Habitatge va fer públic a mitjan abril que aquesta activitat la duria a terme l’empresa pública Adigsa en lloc de la Societat Pública de Lloguer

El mercat d'oficines
Segons un informe de la consultora immobiliària Cushman & Wakefield difós el mes de gener, la demanda d’oficines a Barcelona va continuar a l’alça durant el 2004. Concretament, la capital catalana va absorbir uns 375.000 m2, un 38,9% més que el 2003. Aquest creixement del mercat d’oficines confirmava la capacitat de Barcelona per atraure i consolidar la seu d’empreses multinacionals. El mateix informe detectava la consolidació de determinades zones com el 22@ (TRANSFORMACIÓ URBANA DEL POBLENOU I 22@), la Zona Franca, la Gran Via de l’Hospitalet (TRANSFORMACIÓ URBANA DE LA GRAN VIA DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT) i Diagonal Mar (TRANSFORMACIÓ URBANA DE DIAGONAL MAR), com a nous focus de l’activitat empresarial de cara als propers anys, en detriment d’altres àrees com la zona de Passeig de Gràcia o la Diagonal.

El director del departament d’oficines d’Aguirre Newman va assenyalar que durantels darrers tres anys 180.000 m2 d’oficines havien passat a convertir-se en habitatges. Aquest canvi d’ús havia estat especialment visible al Passeig de Gràcia, on els inversors van voler treure el màxim rendiment d’una ubicació turística privilegiada promovent apartaments de luxe. La transformació en habitatges de l’antiga seu de l’empresa BASF n’era un bon exemple.

Per a Andrew MacGregor, director d’inversió a Barcelona de la consultora Jones Lang LaSalle, l’augment de la demanda i l’escassetat de l’oferta eren els motius de l’augment dels preus que previsiblement patiria el mercat d’oficines en el futur.

Els locals comercials
En conjunt, els preus dels locals comercials va continuar creixent durant el 2005 a Barcelona, encara que d’una manera molt desigual segons les zones. La manca d’espai disponible al centre de Barcelona en va desplaçar la demanda cap a altres eixos de la ciutat, fet que va provocar un important augment dels preus en altres zones, com per exemple a la Ronda Universitat on els preus van pujar un 80% el 2005, o al Born, amb un increment del 28%. Per contra, l’obertura de grans superfícies fou la causant de la caiguda dels preus en altres parts de la ciutat, com el cas del centre comercial Gran Via 2 (l’Hospitalet de Llobregat), que, segons la consultora Aguirre Newman, va influir decisivament en el descens d’un 17% dels preus dels locals de la carretera de Sants el 2005.

Per la seva part, el Passeig de Gràcia va continuar mostrant una gran capacitat d’atracció per a les principals firmes mundials, ja que es va confirmar que Montblanc, Rabat i B&B havien decidit obrir una botiga en aquell carrer. Com a mostra d’aquest bon moment, durant els primers trimestres de 2005, els preus dels locals van créixer un 7,3% i es van arribar a pagar 115,19 euros al mes per m2.

A final de 2005, el mercat immobiliari català continuava mostrant signes visibles de creixement tant pel que fa a l’activitat constructora com al volum de crèdit hipotecari concedit, i únicament la inflació dels preus semblava tenir certes dificultats per mantenir els intensos creixements dels anys anteriors. En matèria de política d’Habitatge, el debat es va anar centrant principalment en la Llei del dret a l’habitatge (LLEI DEL DRET A L’HABITATGE).

Més informació
mediambient.gencat.net
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati
Fotogaleria relacionada