Dimecres 17 de Juliol de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
HABITATGE
Moisès Jordi

Actualitzat a 31/12/2004

El nou Ministeri de l'Habitatge i la Secretaria d'Habitatge del també nou Departament de Medi Ambient i Habitatge presenten plans i mesures per a facilitar l'accés a l'habitatge entre els col·lectius més desafavorits i per a impulsar el lloguer com a alternativa a l'habitatge de propietat, tot plegat a partir d'un consens generalitzat que assumeix la realitat d'un escenari de forta demanda d'habitatge principal per als anys vinents, per bé que a la resta d'Europa els escenaris són ben diversos. Durant el 2004 el nombre d'habitatges construïts i els preus de l'habitatge continuen assolint màxims històrics. Segons algunes fonts, però, el creixement dels preus mostraria una certa desacceleració, si bé altres estudis ho neguen.


Antecedents 2003

Artilces posteriors 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010

L'habitatge ha continuat acaparant un gran protagonisme mediàtic, però més enllà d'aspectes com la dificultat d'accés, l'increment dels preus i la possible bombolla immobiliària, durant el 2004 l'actualitat també ha estat marcada per les noves mesures proposades per a facilitar l'accés a l'habitatge i pels plans presentats per les diferents administracions. L' habitatge ha esdevingut un element central en la formulació de polítiques públiques orientades a la cohesió social i a l'equitat territorial i, alhora, la construcció residencial continua essent un dels sectors més dinàmics de l'economia.

El nombre d'habitatges construits continua creixent
L' any 2004 va marcar de nou un màxim històric en la construcció d'habitatges a Catalunya, tot i que l'increment registrat durant aquest any fou inferior al registrat el 2003 respecte a l'any anterior i, per a alguns analistes, això podria marcar l'inici d'una certa desacceleració.

Segons el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), durant el 2004 es van començar a construir 96.481 habitatges, que significaven un increment del 8,8% respecte dels habitatges començats el 2003, mentre que l'increment del 2003 sobre el 2002 havia estat del 19% i, per a comparar, el 1996 se n'havien iniciat 46.847. El 2004 els habitatges acabats, 71.101, van créixer un 3,3% respecte del 2003, mentre que el 2003 aquest creixement havia estat del 5%.

En xifres relatives, durant el 2004 s'havien iniciat 14,2 habitatges per cada 1.000 habitants en el conjunt de Catalunya. Aquesta taxa era superior als 25 habitatges per 1000 habitants a les comarques turístiques com la Val d'Aran, el Pallars Sobirà, l'Alt Empordà o el Baix Camp. En canvi a altres comarques com la Terra Alta, les Garrigues, el Barcelonès i el Baix Llobregat es construïen menys de 10 habitatges per cada 1.000 habitants. Durant el 2004 va continuar creixent també el nombre d'hipoteques sobre habitatges, que va superar les 210.000, un 30,6% més que el 2003, mentre que en termes monetaris l'increment encara fou més elevat, un 44,6%.

La taxa de creixement del sector de la construcció continuà essent el 2004, amb la del sector serveis, els principals factors de creixement del PIB. Tanmateix, l'evolució del PIB real per components d'oferta del sector de la construcció va passar de taxes del 7,8 i 6,2 l'any 2000 i 2001. respectivament, al 5,2 i el 5 el 2003 i 2004. Tot i que les dades són molt elevades, el creixement del sector de la construcció mostraria una moderació en el creixement.

Dades contradictòries sobre la possible desacceleració en l'augment del preu de l'habitatge
Segons l'informe realitzat per la Societat de Taxació (ST) -mitjançant sondeigs directes sobre preus de les noves promocions- l'any 2004 el preu de l'habitatge nou a Catalunya es va situar a 3.146 euros per m2, un 12,3% més que el 2003. Aquest increment era inferior al que s'havia produït el 2003, un 16,4%, fet que confirmaria una tendència a l'alentiment del creixement dels preus.

Catalunya se situava com la segona comunitat autònoma amb el preu de l'habitatge nou més elevat, només per darrere de la Comunitat de Madrid. La ciutat de Barcelona se situava per sobre de la mitjana catalana, amb 3.442 euros/m2 , amb un increment de l'11,8%. L' any 2003 aquest creixement també havia estat més alt, del 16,3%. El districte de Sarrià Sant-Gervasi era el més car, 4.848 euros/m2, mentre que el més barat era Sant Andreu, a 2.838 euros/m2. La ciutat de Girona arribava als 1.998 euros/m2 amb el creixement més important respecte del 2003 de tot l'estat, un 21,8%. Tarragona se situava en els 1.773 euros/m2, un 17,2% més que l'any anterior, i Lleida en els 1.329 euros/m2, amb un increment del 14,3%. Aquestes dades mostraven una lleugera desacceleració respecte del creixement del 2004. Tanmateix, la Societat de Taxació preveia que durant el 2005 l'habitatge continuaria essent una inversió atractiva i que l'augment de preus se situaria al voltant del 10%.

No obstant això, l'estudi Informe sobre el sector de l'habitatge a Catalunya. Any 2004, presentat pel Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), no confirmava aquesta desacceleració. En habitatge nou, el preu mitjà de venda se situava a 4.194 euros/m2 a la ciutat de Barcelona, a 3.080 euros/m2 a la resta de l'àmbit metropolità i a 2.112 euros/ m2 a la resta de municipis de Catalunya. Això suposava un augment mitjà de prop del 20% en tots els casos, una variació superior a la que s'havia assolit el 2003: un 18% a Barcelona i un 14% a la resta de Catalunya. Pel que fa a l'habitatge de segona mà, la mitjana de Barcelona se situava a 3.178 euros/m2 construït, xifra que suposava un increment anual del 19,6%, per sota del creixement del 2003, del 21,1%. A la resta de deu municipis analitzats, la mitjana se situava a 2.111,5 euros/m2 amb un 22,6%, molt per sobre del registrat l'any 2003, que havia estat d'un 11,1%. Finalment en el mercat del lloguer, a la ciutat de Barcelona els preus es van situar en 699,66 euros al mes de mitjana (un 9,4% més que l'any anterior), a l'àmbit metropolità en 624,89 euros (amb un increment del 9,8%) i a la resta de Catalunya en 403,91 (un 13,8% més)

L'estudi del DMAH incorporava el mercat de compra-venda d'habitatges d'obra nova dels quaranta-quatre municipis més importants de Catalunya, el mercat de compra-venda d'habitatges de segona mà d'onze municipis significatius i el mercat de lloguer d'habitatges de quaranta-sis municipis. Per aquesta raó, els resultats no podien ser directament comparats amb els estudis de la Societat de Taxació.

Continua obert el debat entorn de la possible bombolla immobiliària
D'altra banda diversos organismes com el Banc Central Europeu, el Banc d'Espanya, el Fons Monetari Internacional (FMI) o l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) van alertar al llarg del 2004 del risc d'una caiguda "brutal" a mitjà termini del preu de l'habitatge a l'Estat espanyol, ja que en els darrers anys els preus havien crescut sense justificacions econòmiques, com ara el nivell de vida o l'índex demogràfic. El Banc d'Espanya assegurava, en aquest sentit, que el preu de l'habitatge estava sobrevalorat en un 20%. No obstant això, el vicepresident econòmic del Govern espanyol, Pedro Solbes (PSOE), va assegurar que el govern no preveia aquesta caiguda tan forta de preus tot i que va admetre que si augmentessin els tipus d'interès la venda de pisos s'alentiria o es reduiria, fet que podria tenir efectes sobre el preu de l'habitatge, que tendiria a estabilitzar-se. En la mateixa línia del Govern s'expressava el secretari general de l'Associació de Promotors i Constructors d'Espanya (APCE), Manuel Martí, que descartava una caiguda brusca dels preus i únicament preveia una progressiva frenada.

L'accessibilitat a l'habitatge
El fort augment en els preus durant els últims anys ha tingut un fort impacte sobre la capacitat econòmica de les llars a l'hora de poder accedir a l'habitatge. Segons el DMAH, l'esforç econòmic mitjà d'una llar per accedir a l'habitatge a la ciutat de Barcelona l'any 2004 superava el 60,3% dels seus ingressos, un 42,2% a la resta de l'àmbit metropolità i un 28,8% a la resta de Catalunya i, segons l'estudi abans esmentat de la ST, des de 1985 el preu s'havia multiplicat per 8. Segons el Banc d'Espanya, per tal de garantir el pagament de les hipoteques i evitar la morositat, l'esforç econòmic s'hauria de situar per sota del 33% dels ingressos, i aquesta mateixa entitat explicava que a l'Estat espanyol el primer trimestre del 2004 comprar un habitatge requeria 7,6 anys de sou, dos anys més que els que es necessitaven l'any 2001.

L'Institut Nacional d'Estadística (INE) va donar a conèixer el mes d'agost que entre l'any 1999 i el 2003 el preu de l'habitatge havia incrementat a Catalunya cinc vegades més que els sous. D'acord amb les dades de l'INE, el preu dels habitatges havia incrementat un 82,8%, mentre que els salaris només ho havien fet un 15,3% i reconeixia que l'alça dels preus immobiliaris dificultava l'accés a l'habitatge entre un important segment de la població.

Així doncs, a causa del fort increment de preus, durant el 2004 es continuava generant una demanda d'habitatges no atesa pel mercat, tant de lloguer com de compra, que provocava una problemàtica social de difícil solució que afectava especialment les famílies amb rendes baixes, la gent jove i la gent gran. Mentrestant, la producció d'habitatges protegits (ja fossin públics o privats) respecte al total d'habitatges iniciats es mantenia en uns percentatges inferiors al 10% des de l'any 2000, segons reconeixia el DMAH.

Estudis i jornades sobre habitatge el 2004
Al llarg de l'any es van succeir, com l'any anterior, la presentació d'estudis i la convocatòria de jornades de treball i intercanvi amb l'habitatge com a tema central. Alguns estudis, que ja s'havien donat a conèixer, parcial o totalment, el 2003, insistien en un creixement de la demanada de nous habitatges i van aportar uns possibles horitzons de treball. Altres especialistes demanaven la incorporació de visions alternatives i de la diversitat d'escenaris que altres països europeus estan plantejant respecte a l'habitatge.

El Centre de Polítiques del Sòl i Valoracions de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) calculava que fins al 2011 es necessitarien entre 375.000 i 570.000 habitatges de primera residència a Catalunya, i que la demanda provindria en bona part de la immigració. El Gabinet Tècnic de Programació i el Gabinet d'Estudis Urbanístics de l'Ajuntament de Barcelona havia calculat la quantitat de 427.000 habitatges com la xifra necessària de la regió metropolitana de Barcelona fins al 2022, en un estudi que, com l'anterior, combinava les dades demogràfiques, un creixement moderat del PIB i dels llocs de treball associats, sense tenir en compte, però, un possible augment de la productivitat o que una part del creixement del PIB està associada a la construcció residencial mateixa.

El mes de febrer la Fundació Jaume Bofill va presentar Andel: el nou model escandinau d'accés a l'habitatge, de Raül Turmo. Aquest estudi posava a l'abast els continguts i la metodologia de les cooperatives d'habitatge daneses, amb un estudi de les adaptacions legislatives necessàries. El model Andel, a més d'afavorir la creació d'habitatge assequible, té la característica de permetre que aquests habitatges no passin al cap dels anys a mans privades, sense ser però una càrrega per a les administracions, és a dir, contribuint a la creació d'un parc d'habitatges assequible a llarg termini.

El mes d'octubre l'Institut de Dret Públic de la Universitat de Barcelona va celebrar la Jornada sobre els Desenvolupaments Normatius en Matèria d'Habitatge, on es van donar a conèixer els recents desenvolupaments normatius que, des de diferents comunitats autònomes, s'han aprovat en matèria d'urbanisme i habitatge. En la presentació i el desenvolupament de la jornada es va posar de manifest la necessitat d'una visió sistèmica entre urbanisme i habitatge i la íntima relació entre l'habitatge, les possibilitats d'accedir-hi i el model de ciutat i de vida urbana resultant.

A mitjans desembre es van celebrar unes jornades sobre Cohesió social i territorial i polítiques públiques d'ordenació del territori, urbanisme i habitatge, també organitzades per l'Institut de Dret Públic i el Parc Científic de la Universitat de Barcelona. Aquestes jornades van oferir l'oportunitat d'aproximar-se a l'àmbit de l'habitatge des del món del dret i de l'economia, amb aportacions nord-americanes i europees, amb l'objectiu d'intercanviar experiències sobre instruments que permetessin garantir la cohesió social i territorial en l'actual escenari en transformació. El professor Domènec Sibina va posar l'accent en els processos de transformació, degradació i o substitució de la ciutat construïda i el patrimoni immobiliari com a part essencial dels processos que intervenen en la cohesió social i territorial de les ciutats. Des de la seva perspectiva, la intervenció de les administracions en la qualitat social i ambiental de les ciutats construïdes seria una forma de garantir els drets constitucionals de dret a l'habitatge, però també d'altres drets com ara els de l'educació i la protecció de la vida familiar. L' urbanisme i les polítiques d'habitatge, tot i que a l'inici del segle XXI no podien ser vistes com la so-lució per a tots els problemes urbans, sí que serien claus per a ajudar o dificultar els processos urbans amb més o menys cohesió o exclusió. La rehabilitació i la reconstrucció de la ciutat construïda haurien de ser els processos en els quals, en el futur, se centressin els mecanismes per a desenvolupar noves polítiques, i calia trobar instruments per a injectar sòl assequible per a habitatge protegit a través dels processos de reconstrucció de les ciutats. Durant les jornades es va remarcar que en l'actualitat el sòl urbà consolidat sempre augmenta de valor i, tanmateix, més enllà de la pressió fiscal, no hi ha mecanismes per a redistribuir d'alguna manera aquests increments de riquesa. Uns altres processos bàsics per a la reconstrucció de la ciutat són la declaració de ruïna, la degradació i la rehabilitació. La declaració de ruïna és un mecanisme àmpliament conegut per a permetre el canvi d'usuaris, ja que permet finalitzar els contractes de lloguer existents. L' objectiu de les polítiques de rehabilitació hauria de ser mantenir una elevada ocupació del patrimoni immobiliari, amb una estructura social diversa, i serien necessàries accions de les administracions per a dotar la ciutat de serveis, infraestructures, rehabilitar habitatges i introduir quan fos necessari, habitatge protegit. A través dels ajuts de l'Administració en matèria de rehabilitació caldria pensar els nous mecanismes d'intervenció en la ciutat: es va proposar que aquests ajuts impliquessin limitacions per a recuperar la inversió o, també, que s'establissin mecanismes per a recuperar en el futur aquests ajuts, quan els habitatges es transmetessin a tercers. Els ajuts, en cas de rehabilitació, serien l‘oportunitat per a introduir règims de protecció en els habitatges de la ciutat construïda.

També a mitjan desembre es va celebrar el I Congrés Internacional sobre la Fiscalitat de l'Habitatge i la Despesa Pública, organitzat per l'Àrea de Dret Financer i Tributari de la Universitat Pompeu Fabra. En aquesta trobada internacional es van examinar la situació i els instruments dels països europeus del nostre context entenent que la fiscalitat sobre l'habitatge així com les polítiques de despesa pública en aquesta matèria són uns instruments que incideixen molt directament en la vida dels ciutadans.

Noves propostes de política d'habitatge des del nou Ministeri de l'Habitatge
El resultat de les eleccions generals del mes de març va permetre que el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) fos l'encarregat de formar executiu i va implicar novament la creació del Ministeri de l'Habitatge, encapçalat per María Antonia Trujillo. Des del primer moment Trujillo es va comprometre a promoure cent vuitanta mil actuacions específiques a l'any per a facilitar l'accés a un habitatge, de les quals la meitat anirien destinades a la creació de nous habitatges protegits. A més, va anunciar que a principi de 2005 es presentaria un pla d'habitatge per al període 2005-2008 que modificaria l'elaborat el 2002 pel govern del Partit Popular (PP).

Entre les primeres propostes que estudiava el Ministeri hi havia la possibilitat d'equiparar el tractament fiscal de la compra d'habitatges amb el del lloguer, a fi de fomentar aquesta última opció. No obstant això, el vicepresident segon del Govern, Pedro Solbes, va desautoritzar aquesta proposta en subratllar que la fiscalitat de l'habitatge s'estudiaria en el marc de la modificació de l'IRPF que s'aprovaria el 2005 i entraria en vigor el 2006.

La ministra Trujillo també meditava la possibilitat d'estendre, a tots els compradors, l'IVA reduït del 4% per habitatge de protecció oficial, fins aquells moments només per a rendes molt baixes. De nou Pedro Solbes va corregir públicament la ministra afirmant que el Govern no estudiava aquesta proposta.

El 23 de juliol el Govern espanyol va aprovar un pla de xoc en matèria d'habitatge a través de la modificació del Reial decret 1/2002 que regia el Pla d'habitatge pel període 2002-2005, i que havia de ser el pas previ del futur Pla d'habitatge 2005-2008. La vicepresidenta primera del Govern Teresa Fernández de la Vega va senyalar que els objectius del Decret eren "impulsar el mercat de lloguer, estimular la promoció de nous habitatges protegits i l'adquisició protegida d'altres ja existents, i millorar, alhora, el control i la transparència de l'adjudicació d'habitatges protegits".

El Pla establia mesures per a impulsar el lloguer, com ara ajudes als propietaris de pisos buits, de fins a 6.000 euros, per a cobrir les des-peses de conservació i reparació prèvies a la cessió en arrendament. Pel que fa als inquilins, totes les persones que lloguessin un habitatge i que tinguessin ingressos 2,5 vegades inferiors al salari mínim interprofessional, fixat en 490 euros, podrien rebre ajudes econòmiques. Una altra mesura era augmentar el preu dels mòduls dels habitatges de protecció oficial entre el 4 i el 15%, dependent de les zones, per fer-los més atractius als promotors.

El mes d'octubre el Ministeri d'Habitatge va decidir ajornar fins al 2006 l'entrada en vigor del Pla d'habitatge per manca de finançament. El Ministeri, però, va reiterar que mantenia els seus objectius de posar en marxa cent vuitanta mil actuacions anuals per a facilitar l'accés a un habitatge. El mateix mes María Antonia Trujillo va anunciar que el 40% del pressupost del Ministeri per al 2005, que arribava a 888 milions d'euros, es dedicaria a ajudes directes per a facilitar el pagament de l'entrada d'un habitatge.

Noves polítiques d'habitatge de la Generalitat
Segons el DMAH el fort augment en la demanda d'habitatge a Catalunya s'explicava per diversos motius. En primer lloc, per un increment de la demanda d'habitatge principal per formació de noves llars a causa de diversos factors com l'evolució de la piràmide d'edats, la reducció de la dimensió mitjana de les llars i la immigració. No obstant això, aquestes premisses només explicaven la meitat del creixement, ja que, segons un estudi publicat per Caixa de Catalunya per al decenni 2001-2011, les necessitats primàries de nous habitatges a Catalunya se situaven en la xifra de 47.456 anuals. La resta del creixement s'explicava per la demanda de segona residència i, també, per la demanda d'inversió. Aquest últim aspecte havia estat esperonat per les condicions favorables d'inversió a llarg termini en habitatge que hi havia hagut en els darrers anys, amb uns ti-pus d'interès molt baixos (de l'11% el 1995 al 3,3% el 2004), per uns terminis d'amortització dels préstecs molt llargs (fins a quaranta anys), per un percentatge de cobertura financera molt elevada dels habitatges hipotecats i per un volum de crèdit suficient per a atendre la creixent demanda.

La formació del govern de coalició a la Generalitat de Catalunya (Partit dels Socialistes de Catalunya PSC, Esquerra Republicana de Catalunya ERC i Iniciativa per Catalunya Verds ICV) va implicar la creació de la Direcció General d'Habitatge, adscrita al nou Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), que tenia com a secretari Ricard Fernández. A final de gener de 2004, el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà (ICV), va nomenar l'economista Carme Trilla directora general d'Habitatge. Trilla havia treballat per a diverses institucions públiques com el Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona o la Generalitat mateixa, on fou cap d'estudis de la Direcció General d'Arquitectura i Habitatge.

El mes de maig el DMAH va aprovar el Pla pel dret a l'habitatge 2004-2007 que proposava la construcció de 42.000 habitatges protegits, la meitat dels quals serien de lloguer, i la rehabilitació de 40.000 més al llarg de la legislatura. També preveia la creació d'una agència catalana de l'habitatge i d'un registre únic que regularien les operacions amb pisos protegits per a evitar-ne el frau. Aquestes me-sures suposaven una inversió per part de la Generalitat de 100 milions d'euros anuals.

La creació dels 42.000 habitatges de protecció es preveia realitzar en cooperació amb el món local i els promotors públics, privats i cooperatius. 21.000 anirien destinats al règim de lloguer i es prioritzarien els destinats a l'emancipació dels joves, a la gent gran i als col·lectius específics amb rendes baixes. Els àmbits territorials on calia impulsar més aquests habitatges eren, segons el DMAH, les comarques amb major dificultat per a l'accés a l'habitatge i les zones de major creixement econòmic i demogràfic potencial.

Una altra mesura que preveia el Pla era la creació de l'habitatge de preu taxat, a mig camí entre el protegit i el no protegit. Aquesta figura, amb uns preus que oscil·larien entre els 1.200 i els 2.300 euros per m2 útil, havia de ser una opció més atractiva per als promotors que l'habitatge protegit i havia de permetre cobrir les expectatives d'una part important de població amb un nivell de renda superior a la mínima per a accedir a un habitatge protegit però insuficient per a comprar al mercat lliure.

D'altra banda, el Pla incorporava nombroses mesures per a incentivar el lloguer. Així, es creava la Xarxa Catalana de Mediació (que havia de garantir el cobrament i la reparació de possibles desperfectes) amb l'objectiu d'empènyer els propietaris de pisos buits a llogar-los i crear una borsa de pisos de lloguer. A més s'impulsaven ajuts al lloguer per a persones de rendes baixes amb la intenció d'evitar els desnonaments per falta de pagament. També es preveien altres mesures, com desgravacions fiscals a l'IRPF de fins a 600 euros anuals pel lloguer de llars per part de persones amb ingressos reduïts.

El pla d'habitatge es va començar a concretar durant el mateix 2004 amb tres normes concretes: La MODIFICACIÓ DE LA LLEI D'URBANISME, el Decret 454/2002 i el Decret 455/2004. La modificació de la Llei d'urbanisme, aprovada el desembre de 2004, ampliava les exigències del 20% per habitatge de protecció oficial amb un 10% més per habitatges taxats o concertats i feia extensible aquestes reserves no només als nous plans d'ordenació urbanística municipal sinó també a tot el planejament derivat que s'aprovés, encara que provingués de planejament anterior a la nova llei. El Decret 454/2004, aprovat el 17 de desembre, es fixava com a objectius establir un conjunt de mesures de reforç i de foment de les diverses tipologies d'habitatge assequible a Catalunya. Finalment, el Decret 455/2004, aprovat en la mateixa data, introduïa l'obligatorietat de realitzar un dictamen tècnic dels edificis (TEDI) com a requisit previ a l'obtenció d'ajuts de rehabilitació.

Durant el 2004 es van iniciar un total de 6.390 habitatges protegits (un 6,6% del total d'habitatges iniciats), fet que suposava un increment del 26% respecte a l'any anterior. D'aquests, una tercera part (2.170) eren de lloguer social. A més la Direcció General d'Habitatge assegurava, a final de 2004, que ja tenia en estudi diversos projectes que suposarien més de 6.000 habitatges protegits, per als quals es podria signar el conveni el 2005.

Política d'habitatge de l'Ajuntament de Barcelona
L'Ajuntament de Barcelona va presentar el mes de maig el Pla d'habitatge 2004-2010 que tenia com a principal objectiu la construcció d'entre 65.000 i 100.000 nous habitatges durant aquesta etapa, i que un 35% fossin de protecció o assequibles. La majoria dels nous habitatges previstos corresponien als projectes de TRANSFORMACIÓ URBANA DE LA MARINA-ZONA FRANCA i DEL BON PASTOR. D'aquests, un total de 10.000 s'havien de realitzar fins el 2007. Per això el consistori preveia destinar 435 milions d'euros anuals (el 20% del pressupost d'inversió) a polítiques d'habitatge, un 85% més que en l'anterior mandat. També es reclamava a la Generalitat i al Govern de l'Estat un major esforç en política d'habitatge, ja que segons el regidor d'Urbanisme, Xavier Casas (PSC), el grau de compliment del Pla dependria en bona mesura del paper d'aquestes administracions.

El Pla s'articulava en quatre eixos bàsics. El primer, la rehabilitació d'habitatges a través d'incentius i la seva incorporació al mercat de lloguer. El segon, la política de sòl, a partir de l'increment de la reserva de sòl per a habitatge protegit en el planejament o el requeriment de sòls en desús a administracions supramunicipals. En tercer lloc, la promoció de l'habitatge assequible a través d'ajudes directes i de tractament fiscal, la figura de l'habitatge a preu taxat o la modificació de les normatives urbanístiques (lleis, reglaments, planejament, ordenances) d'acord amb les noves realitats de les llars). I, per últim, el foment de la informació i l'assessorament als ciutadans i ciutadanes en l'àmbit de l'habitatge. L' instrument per a fer-ho possible havia de ser el Consorci de l'Habitatge de Barcelona que es preveia reformar i ampliar per tal que s'encarregués de la gestió de tot el sòl públic de la ciutat, inclòs el d'altres administracions.

Per al 2005 s'esperava que el Govern espanyol comencés a redactar el nou Pla d'habitatge i que es comencessin a veure els resultats del Pla pel dret a l'habitatge de la Generalitat. Mentrestant caldria seguir de prop l'evolució del sector de la construcció residencial i dels preus dels habitatges nous i de segona mà per veure si es confirma-va la tendència a la desacceleració.

Més informació
mediambient.gencat.net/cat/ciutadans/habitatge
www.mviv.es
www.upc.es/cpsv/presento.htm
www.ub.es/geocrit/earha.htm
www10.gencat.net/ptop/AppJava/cat/estadistica/sintesi/activitat/produccio/activitat.jsp
PIB de Catalunya 2000-2004. Sèrie de la nova Comptabilitat Econòmica de Catalunya, Idescat.
Bosch, J. I Gibaja, O.: L'habitatge a Catalunya en l'àmbit local: diagnosi, propostes i solucions a un problema creixent, Fundació Carles Pi Sunyer d'Estudis Autonòmics, 2003
Oliver, Josep: Demografia i habitatge a Espanya i les CC.AA. Barcelona, Caixa de Catalunya. 2005
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati