Dissabte 18 d ' Agost de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
HABITATGE
Maria Herrero

Actualitzat a 31/12/2003

L’habitatge irromp com a tema central en el debat territorial i en l’agenda política en un moment en què la producció, el preu i la demanda de pisos creix al mateix temps que el nombre de persones amb dificultats per accedir-hi.

Articles posteriors 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010

L’habitatge és un element fonamental en la transformació del territori i en la vida de les persones i en facilita o dificulta el desplegament de les capacitats durant generacions. Durant el 2003 l’habitatge ha acaparat molt protagonisme mediàtic: titulars, trobades d’especialistes, programes de difusió, debats i programes electorals, etc. Tot plegat ha convertit l’habitatge en un dels temes territorials més importants de l’any a Catalunya i l'ha situat com un element clau de les polítiques de cohesió social i equitat territorial.

Per aquesta raó presentem una síntesi de les aportacions i els temes que han protagonitzat el debat de l’habitatge durant el 2003, mirant d’incorporar-hi la dimensió social, cultural i territorial.

Estudis i informes presentats durant el 2003
Els estudis sobre habitatge s’han multiplicat vertiginosament el darrer any. Aquesta és una breu síntesi dels resultats més destacats i que mostren les transformacions que s’estan produint en la percepció i la valoració social del tema.

L’informe del Ministeri de Foment publicat el novembre del 2003 situa el creixement dels preus dels habitatges a Barcelona durant el 2003 en el 17%, en un 85% a Catalunya entre el 1997 i el 2003 i en un 100% a Barcelona al mateix període. Més enllà de les dades generals l’informe confirma que l’habitatge de segona mà tampoc seria una opció més econòmica a Catalunya, ja que el preu ha arribat a ser igual que el dels habitatges de nova construcció a Barcelona, Girona, Tarragona i l’Hospitalet de Llobregat. L’ informe relaciona l’augment del preu de l’habitatge amb el descens dels ti-pus d’interès, fet que hauria permès a moltes famílies comprar un habitatge i que posa de manifest que una bona part del creixement econòmic dels darrers anys està en relació al creixement del sector de la construcció. Aquest mateix informe assenyalava la dificultat creixent que diversos grups socials, cada vegada més amplis, tenen per accedir a l’habitatge.

La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), en un estudi presentat el mes de juliol del 2003, sostenia que l'augment del preu de l’habitatge a Barcelona ciutat i en el conjunt de la regió metropolitana des del 1996 seria un indicador de salut econòmica i de l’atractiu que té la ciutat per als inversors. Tanmateix l’enquesta municipal sobre les inquietuds dels ciutadans elaborada a la primavera del mateix any revelava que la preocupació per l’accés a l’habitatge a Barcelona s’havia doblat els últims dotze mesos.

El mes d’octubre també es va presentar un estudi del Registre d’Economistes i Assessors Fiscals (REAF) que considerava excessiu l’impost que les comunitats autònomes recapten sobre les transaccions d’habitatges, el 30’6% dels impostos indirectes que graven la compra d’habitatge –el 41,9% correspondria a l’Estat espanyol i el 27,4, als ajuntaments–. Els autors proposaven, per tal de contribuir a la contenció dels preus de l’habitatge, incrementar l’oferta d’habitatges de lloguer i reduir els impostos directes i indirectes que segons les seves da-des representaven el 15% del preu final.

D’acord amb un estudi recent presentat pel Gabinet d’Estudis Urbanístics i el Gabinet Tècnic de Programació de l’Ajuntament de Barcelona les necessitats d’habitatges per als vint anys vinents a l’àmbit metropolità podrien aproximar-se a les 427.000 unitats –en relació amb una hipòtesi moderada de creixement del PIB i dels llocs de treball–. Aquesta és aproximadament la xifra d’habitatges construïts durant els darrers deu anys al mateix àmbit.

La Fundació Jaume Bofill va presentar l’estudi Els habitatges de la població catalana, elaborat i dirigit per Carme Trilla i Joffre López. Segons l’estudi, l’any 2003 el 55,4% de la població catalana no havia de destinar cap recurs al pagament de casa se-va. Aquest xifra incloïa un 46% que havia finalitzat el pagament de l’habitatge, un 5,1% que l’havia heretat o rebut i un 4,4% que el tenien cedit. Només el 17% de les unitats familiars a Catalunya vivien en cases de lloguer i el 27% restant la tenien en propietat però hipotecada amb pagaments pendents. Tanmateix, l’estudi posa en relleu que l’esforç mensual per la compra és inferior al del lloguer perquè el lloguer afecta segments de població amb menys recursos. El 24% dels llogaters declaraven tenir moltes dificultats per fer front a les despeses de l’habitatge tot i que el preu mitjà del lloguer a Catalunya és de 219 euros i el dels qui paguen hipoteques és de 431 euros. L’ estudi també remarcava que el 49% de les persones més grans de 65 anys viuen soles, més de la meitat dels joves catalans ha necessitat l’ajut de la família per pagar la hipoteca i un de cada tres per fer front al lloguer. Els joves i les persones grans són, segons aquest estudi, els col·lectius amb més problemes per accedir a l’habitatge i un 8,7 % dels habitatges de Catalunya –uns dos-cents mil– pateix alguna deficiència.

Carme Trilla també va ser la coordinadora de l’informe L’habitatge, luxe o necessitat?, presentat per Cáritas a la darreria de l’any 2003. Segons l’informe, el 3,5% de les famílies catalanes, és a dir, 88.000, tenien dificultats per pagar un habitatge, 270.000 famílies, l’11,6%, estaven mal allotjades (rellogades, amuntegades, amb amenaces de desnonament o en pisos inhabitables). Cáritas calculava que a Catalunya trenta mil persones vivien al carrer l’any 2003, i reclamava la creació d’un parc d’habitatges de lloguer i que es garantissin allotjaments alternatius en cas de desnonaments o sobreocupació. El 60% de les persones que atenia aquesta organització tenia problemes d’habitatge. El 18,5% de les persones més grans de 65 anys, enquestades per l’ONG al barri del Raval de Barcelona, havien hagut de deixar el seu habitatge i actualment vivien rellogats. Cáritas afirmava que l’encariment del preu de l’habitatge havia afavorit l’aparició de màfies, empreses especulatives, condicions abusives i relloguers. Durant el darrer any s’han anat succeint a la premsa notícies en relació amb grups organitzats que «coordinen» el relloguer d’habitacions, i agències que practiquen el mobbing immobiliari que afecta especialment persones grans que habiten pisos de lloguer de renda antiga en àrees revalorades i que reben pressions per abandonar-los.

Un dels fenòmens més característics dels darrers temps en relació amb l’habitatge ha estat l’aparició de noves formes d’infrahabitatge i barraquisme, fenòmens que es consideraven en via d’erradicació des de temps enrere. Els estudis presentats per l’equip EARHA el 2003 entenen l’infrahabitatge com el conjunt d’habitatges que «per l'antiguitat i el deteriorament, per la deficient construcció o per una degradació dels espais col·lectius on s’ubiquen, presenten un elevat nivell d’inadequació física i social». Aquest fenomen reapareix a nuclis històrics, àrees de barraquisme, les anomenades cases barates, extensions suburbanes, urbanitzacions marginals i polígons d’habitatge.

Durant el període preelectoral, la Plataforma per al Dret a un Habitatge Digne –constituïda l’any 1998 per Justícia i Pau, Cáritas, l'Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona i els sindicats CCOO i UGT– va denunciar el creixement del nombre de desnonaments durant el 2002 –més de tres mil a la ciutat de Barcelona–, i l’empitjorament de l’accés a l’habitatge. La Plataforma es va mostrar especialment crítica amb la venda de sòl públic per part dels ajuntaments per a finançar altres serveis i va reclamar una proporció d’intervenció pública en habitatge com la dels països de la Unió Europea (UE), més un pla de xoc per l’habitatge que equiparés el dret a l’habitatge al de la sanitat i l’educació. Entendre el dret a l’habitatge com un dret equiparable a altres drets socials és excepcional en el marc dels estudis revisats. Dins aquest context de reflexió destaquen veus que com la del professor Domènech Sibina Tomàs que es preguntava si el dret a l’habitatge que preveu l’article 47 de la Constitució sempre ha de ser dret a un habitatge de propietat que generi plusvàlues suficients per a la jubilació.

Les grans xifres: el parc d’habitatges
El número d’habitatges existents a Catalunya segons el cens d’habitatge de 2001 és de 3.389.076, aquesta xifra suposa un increment del 21% respecte el cens de 1991. El ritme de construcció d’habitatges s’ha intensificat el darrer any: les dades del Col·legi d’Aparelladors xifren en 88.649 els habitatges construïts l’any 2003. Aquest és un ritme de construcció residencial molt important i creixent que comença a acostar-se als valors relatius de construcció d’habitatge nou, assolits en la dècada de 1960-70, quan es va construir el 27% del parc d’habitatges del Cens de 1991. Si el 1996 es construïen 7,8 habitatges per cada mil habitants, el 2003 aquesta xifra quasi s’ha doblat i arriba als 14,8 habitatges nous construïts per cada mil habitants.

Per territoris, el creixement del parc d’habitatges ha estat similar arreu de Catalunya. No obstant això, cal remarcar un increment inferior a Barcelona, on de 1991 a 2001 es va construir un 18,4% d’habitatges nous respecte al parc d’habitatges del cens anterior. En comparació, a les comarques de Girona aquest augment va ser del 21,3%, a Lleida del 21,8% i a Tarragona del 25,1%. Aquests resultats són força diferents dels obtinguts a la dècada anterior en què el creixement del parc d’habitatges en termes relatius es concentrava a les comarques de Girona i Tarragona.

L’oferta d’habitatges de nova construcció als municipis catalans, s’ha mantingut relativament estable amb una lleugera tendència a l’increment. El nombre de promocions ha passat de 738 el 2002 a 778 l’any 2003. El volum d’oferta de nous habitatges més important el trobem als municipis de Terrassa i Tarragona (uns 2000 habitatges), seguides per Lleida, Girona, Sabadell i Reus que van oferir uns 1000 habitatges nous el darrer any. Hi ha alguns municipis de l’entorn més immediat de Barcelona, amb una oferta d’habitatge nou l’any 2003 molt baixa, com ara Sant Just Desvern (5), Sant Joan Despí (12) i Montcada i Reixac (36).

L’augment de preus
Les xifres sobre l’augment dels preus de l’habitatge constaten que l’increment de preu de l’habitatge és molt superior a l’increment dels salaris. Entre 1997 i el 2002 el preu de l’habitatge ha augmentat un 88,5% a Catalunya i s’ha duplicat a la ciutat de Barcelona. Entre 1987 i 2003 els preus han crescut el 472%. Aquest àmbit temporal més ampli ha permès que els experts posin en qüestió el mite que l’habitatge mai es devalua: a l’inici de la dècada dels noranta els preus de l’habitatge van experimentar una lleugera davallada en un context de crisi econòmica generalitzada que no es va superar fins l’any 1996, moment en el que s’inicia l’actual cicle de creixement de preu i demanda.

L’any 2003 el preu del m2 construït dels habitatges de nova construcció, al conjunt dels municipis de Catalunya, sense Barcelona, ha assolit els 1.884€/m2, xifra que representa un increment de preu del 13% respecte l’any anterior. Aquest augment, encara que molt significatiu, és menys important que el de 2002. El municipi més car és Sitges amb un preu mitjà de 3.337€/m2, que s’acosta molt al de Barcelona, i el més econòmic Balaguer amb 1.007€/m2. A Barcelona ciutat els preus de l’habitatge durant el 2003 han crescut una mitjana del 18,6%, assolint els 3.476€/m2. No s’han desaccelerat els preus sinó que han pujat un punt i mig més que l’any anterior, tot i que la pujada del darrer trimestre ha estat un 6% menor a la del darrer any. El districte més car segueix sent Sarrià-Sant Gervasi, amb un preu de 4.200€/m2, i el més barat Nou Barris, amb un preu de 2.852€/m2. La diferència entre el districte més car i més barat no arriba al doble i s’ha anat reduint els darrers temps, el que podria indicar, segons els experts, que l’escalada de preus dels habitatges més cars hauria tocat sostre.

L’increment general dels preus de l’habitatge de segona mà a la ciutat va ser del 30,2% el 2002 i del 16% en 2003. Tanmateix, mentre els preus de segona mà a Ciutat Vella (27,8%) i Gràcia (20,2%) havien continuat creixent per sobre els augments registrats el 2002, al districte de les Corts, el preu dels habitatges de segona mà només hauria crescut el 9,2%, en contrast amb el 31,9% de l’any 2002. A Sarrià-Sant Gervasi els preus dels habitatges de segona mà haurien crescut el 2003 un 5,7% en front el 27,4% de l’any anterior. El més excepcional però fou el cas del barri de Sants, dins el districte Sants-Montjuïc, que era l’únic que mostrava una davallada del preu de l’habitatge de segona mà de l’1,1% de mitjana.

Propostes i debats durant l’any 2003
L’ habitatge entra en les prioritats de l’agenda pública quan, repassant les dades estadístiques observem que, tot i no haver estat el període d'augment de preu més elevat dels darrers anys, sí que s’ha viscut l’endeutament més important de les famílies i el major augment de preu en relació amb la capacitat adquisitiva que tenen.

A la premsa, els debats i propostes sobre la qüestió de l’habitatge s’han centrat en tres grans aspectes: la possible bombolla immobiliària, el debat de la venda de sòl públic per part dels ajuntaments i les propostes de polítiques per a afavorir l’accessibilitat de l’habitatge.

– El debat sobre la bombolla immobiliària
A partir del mes de juliol del 2003 van aparèixer successivament a la premsa articles que anunciaven una possible davallada o oscil·lació dels preus de l’habitatge a causa de la suposada bombolla (sobrevaloració dels habitatges), mentre d’altres negaven aquest fet.

Els informes de la Sociedad de Tasación confirmaven la fortalesa de la demanda encara que s’estiguessin assolint xifres rècord en construcció d’habitatges nous. Tanmateix, Isidre Fainé, director general de La Caixa, demanava més rigor en la concessió d’hipoteques en atenció a possibles fluctuacions dels tipus d’interès. El Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes alertava de l’augment de risc que comportava, per al sector immobiliari, el fet d’haver-se convertit en valor refugi per a les inversions de capital. Aquesta entitat feia públiques dades segons les quals el preu dels locals comercials ja haurien començat a baixar.

El vicepresident del Govern central, Rodrigo Rato, va fer unes declaracions el mes de juliol insistint que no hi havia símptomes de bombolla immobiliària però reconeixia que, com que els tipus d’interès podien créixer i això podia afectar seriosament el creixement econòmic i la renda disponible de les famílies, calia subscriure hipoteques a interès fix, no endeutarse més i sanejar les hipoteques familiars tant com fos possible.

El mes de setembre un dossier monogràfic dedicat al mercat de l’habitatge i publicat per la Fundació de les Caixes d’Estalvis Confederades apuntava que la bombolla immobiliària podria representar una sobrevaloració del 28% sobre el preu real dels habitatges. Els autors d’aquest estudi posaven de manifest que els costos de producció reals havien baixat de manera persistent i discutien tres dels mites que els darrers anys acompanyen el creixement del sector de la construcció residencial i del preu de l’habitatge: que l’habitatge no pot baixar de preu encara que les estadístiques demostrin el contrari, que s’està convergint amb els preus europeus deixant de banda el mercat local i els suposats beneficis de la compra en oposició al lloguer que sempre dependrien del cost d’ús de l’habitatge. El fet que el mercat espanyol de l’habitatge tingui una proporció tan baixa d’habitatges de lloguer i una proporció tan elevada d’hipoteques d’interès variable seria, segons els autors de l’estudi, un factor de risc molt elevat que predisposaria el mercat de l’habitatge a la situació de sobrevaloració o bombolla immobiliària.

El Fons Monetari Internacional i The Economist també es van afegir a les declaracions que situaven l’Estat espanyol entre els països susceptibles de patir un esclat de la bombolla immobiliària. El Banc d’Espanya, a l’Informe sobre l’activitat econòmica, va advertir que els preus del sector immobiliari podrien estar sobrevalorats entre un 8 i un 17% al butlletí del mes d’octubre, i el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va respondre descartant aquesta possibilitat però augurant una desitjable estabilització dels preus immobiliaris. Les entitats financeres declaraven també que esperaven un descens de la demanda de préstecs hipotecaris el tercer trimestre de l’any, després de molts trimestres de fort creixement, i que era possible un moderat enduriment de les condicions.

Durant la celebració de la fira immobiliària Barcelona Meeting Point, administracions i constructors van negar l’existència de la bombolla immobiliària. Tanmateix, tot un seguit d’articles de fons, de vegades de figures reconegudes, que repassaven els efectes de la bombolla immobiliària a països europeus com Alemanya, Itàlia, Finlàndia o Holanda i que valoraven estudis i dades respecte a la possible situació de bombolla immobiliària, es van anar repetint fins el mes de desembre.

– La venda de sòl públic per part de les administracions
Des del mes de gener, apareixien repetidament articles valorant la paradoxa de la manca de sòl públic per construir habitatge protegit i la venda de sòl públic urbà per part de diverses administracions.

Primer es van recollir les declaracions de José Luís Rodríguez Zapatero, secretari general del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), que en una entrevista a La Vanguardia atribuïa la manca d’habitatge a la venda de sòl públic que estava fent el Govern central per aconseguir plusvàlues i l’objectiu del dèficit zero, posant com a exemple la subhasta de terrenys de RENFE o del Ministeri de Defensa. Tot seguit la premsa va destacar també que l’Ajuntament de Barcelona havia venut sòls de RENFE i de les CASERNES DE SANT ANDREU posant en evidència que la venda de sòl públic, el que s’ha anomenat model de concertació públic-privat, no ha estat una característica exclusiva del govern del Partit Popular (PP).

Els articles de premsa descrivien el fenomen com un model de gestió caracteritzat per la coincidència d’interessos entre les administracions públiques i els agents econòmics privats per aconseguir dur a terme projectes que d’altra manera serien molt costosos o lents, i es preguntaven si no hi havia una certa contradicció o canvi de rols. Segons algunes fonts, el fet de vendre sòl, és a dir, patrimoni públic, a preu de mercat, permetria augmentar el preu final del producte, reforçar la dinàmica de l’especulació i fer que els ciutadans paguessin dues vegades el cost dels serveis i de les infraestructures. Alguns autors van destacar que si les administracions locals de Catalunya haguessin conservat el sòl derivat de la legislació vigent sobre les cessions gratuïtes de sòl i no l’haguessin venut, després de 25 anys de democràcia, gaudirien d’una important reserva de sòls públics que els permetria ser els propietaris de sòl més importants dels municipis i d’aquesta manera incidir i regular el mercat del sòl.

El primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Casas, va explicar repetidament que la venda de sòls públics permetia comprar altres espais i edificar un nombre fins a tres vegades major d’habitatges i va insistir alhora que al sòl venut sempre s’hi ha acabat realitzant el que estava previst en el planejament. Des de l’Ajuntament de Barcelona es va destacar que aquesta gestió també tenia l’avantatge que permetia construir els habitatges protegits fins i tot abans que els de règim lliure en els sòls venuts. Els partits de l’oposició, amb dades de l’anuari estadístic de la ciutat, mostraven que entre els anys 1990 i 2001 l’Ajuntament de Barcelona havia venut prop de 100.000 m2 de sòl i havia ingressat per aquest concepte 16.000 milions de pessetes. L’ any 2002, segons Convergència i Unió (CiU), s’haurien ingressat 11.000 milions de pessetes més. El mes de novembre en subhastar-se els terrenys de Transports Metropolitans de Barcelona a la zona del FÒRUM [Link a l’article] la polèmica va tornar a les pàgines dels diaris.

– Propostes per a millorar l’accés a l’habitatge
El gener del 2003 arrencava amb la comprovació que l’any anterior, per primera vegada en trenta anys, l’interès real (el tipus oficial menys la inflació) resultava negatiu. L’ euríbor, índex de referència per a calcular els préstecs hipotecaris, havia tancat l’any precedent al 2,87% i la inflació al 4%. Tanmateix, del debat sobre la qüestió de l’habitatge han destacat dos tipus de propostes: les que fan referència a instruments de gestió i reformes a l’actual sistema d’habitatge i les que fan referència a debats més de fons com ara l’augment del preu dels habitatges respecte als salaris, la insostenibilitat de l’activitat constructiva per al territori i el procés de formació de les plusvàlues. En l'àmbit d'aquest darrer aspecte es podria situar el debat que es genera entre els experts que defensen que el preu de l’habitatge està determinat per la quantitat de sòl disponible i que pro-posen polítiques de liberalització del sòl i els autors que, en contraposició, volen demostrar que el preu de l’habitatge, i també el del sòl, està determinat per la demanda –camp en què seria possible intervenir– i les expectatives d’urbanització, ja que el sòl no seria un bé flux, sinó un recurs limitat.

El mes de gener, la Generalitat es reconeixia obligada a denegar la majoria de sol·licituds d’ajuts públics per la compra d’habitatges a Barcelona i rodalies perquè el preu estava molt per damunt del màxim permès per aquesta subvenció. Per aquesta raó va signar un acord amb el Govern central que permetés de cara al futur apujar el preu del mòdul a ciutats com Barcelona, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat. Aquest acord incorporava també un dret preferencial per a la Generalitat en cas de venda de sòl que fos propietat d’algun organisme de l’Estat.

Josep Antoni Acebillo, arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, proposava un pacte sobre l’habitatge que consistiria a «retocar» la normativa i les ordenances i a incorporar els sectors públic i privat en l’objectiu comú d’aconseguir habitatges assequibles a la ciutat. L’ objectiu era augmentar la producció d’habitatges nous a la ciutat –4.000 per any, aproximadament– i construir entre 50.000 i 100.000 nous habitatges dins una idea d’urbanisme de transformació bàsicament d’antics àmbits industrials. Acebillo es va mostrar preocupat per l’habitatge de sectors socials específics, com els immigrants, i va declarar que, en cas que la gent hagués de marxar cap a altres ciutats a causa de l’elevat preu dels habitatges de Barcelona, la ciutat perdria capacitat productiva i competitivitat.

Per a concretar aquesta proposta, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el 29 de gener, amb l'acord de la Comissió de Govern, que es demanés la modificació de les normes urbanístiques del Pla General Metropolità i les ordenances metropolitanes d’edificació que fins aleshores limitaven el nombre d’habitatges en funció del sòl. L’ objectiu era poder construir més habitatges en una mateixa parcel·la sense augmentar el sostre edificat: és a dir, disminuint la superfície dels habitatges i permetent fer servir els baixos com a habitatge, espais que fins ara es destinaven a altres usos. Per a Xavier Casas, aquest acord estaria en consonància amb les necessitats d’habitatge i la disminució del nombre d'habitants per habitatge registrades els darrers anys a Barcelona. La Generalitat, que en darrera instància hauria d’aprovar l’acord, va respondre a través del conseller Felip Puig que qualsevol increment del nombre de pisos per construir s’hauria de destinar a habitatges de protecció, al·legant que el fet que es construïssin més pisos no incidia en la moderació dels preus tant com ho feia el creixement del parc d’habitatges de protecció. Carme Trilla en una entrevista també es va mostrar prudent davant la proposta de construir habitatges més petits perquè això no contribuiria a abaratir l’habitatge i seria negatiu per la barreja de grups socials que comportaria. La superfície mitjana dels habitatges a Barcelona només hauria crescut de 65m2 fins a 75m2 des de l’aprovació del Pla General Metropolità el 1976. Segons Trilla, tot i admetre que cada vegada hi ha menys habitants per habitatge, calia tenir en compte que avui als habitatges s’hi realitzen moltes més activitats que temps enrere.

El més de febrer el grup parlamentari Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) va presentar al Parlament una proposició de llei per fomentar l’accés a l’habitatge. Oriol Nel·lo va insistir en les polítiques de rehabilitació, especialment a partir d’un projecte integral de rehabilitació urbanística, social i econòmica per als quaranta barris més degradats de Catalunya i va proposar la construcció de 42.000 habitatges protegits a Catalunya a un ritme de 10.000 per any. La proposta també incloïa la possibilitat de construir, en àrees on no s'hagués assolit el sostre d’edificabilitat, habitatges protegits de lloguer sobre els equipaments, d'atribuir temporalment sòls destinats a equipaments a construir-hi habitatge de protecció oficial i de crear una nova cèdula d’habitabilitat que fixés una superfície mínima per habitant de 15 m2 per pisos de nova construcció i de 10 m2 per als habitatges de segona mà, amb l’objectiu d’evitar-ne la sobreocupació. La proposició de llei també plantejava redactar un pla català de l’habitatge i augmentar la reserva de sòl per a habitatge protegit del 20% mínim obligatori que marcava la Llei d’urbanisme de Catalunya del 2002 al 50%.

Barraca Barcelona fou un cicle de debats organitzat pel Foment de les Arts Decoratives (FAD), el mes de febrer. Arquitectes i altres professionals van voler alertar sobre l’augment dels infrahabitatges, ara més invisibles i opacs, que per aquestes circumstàncies dificulten la percepció de les situacions d’exclusió i marginació. Els participants van posar de manifest la importància de l’habitatge com «el lloc on totes les persones s’ubiquen en el món» i també el valor del dret a l’habitatge.

El mes de juny el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Jesús Alonso Sainz, al fòrum Tribuna Barcelona, va declarar que les polítiques d’habitatge públic havien fracassat, fet que significava una certa perversió de l’estat del benestar, i va pro-posar un pacte social per l’habitatge.

El mes de setembre la Generalitat, per mitjà del conseller Felip Puig va presentar un nou acord amb els sindicats per oferir més sòls a les seves cooperatives de construcció d’habitatges, a fi que s'hi construïssin nous habitatges de protecció, tant de propietat com de lloguer. El mes de novembre la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) va demanar participar també en la gestió de sòl per a habitatge protegit. Per a fomentar el cooperativisme social, van proposar la creació de «taules locals pel dret a l’habitatge» que farien de mediadores entre les necessitats d’habitatge de les poblacions i les possibles solucions. Aquesta entitat també demanava una nova llei d’habitatge i que s'augmentés el mínim obligatori d’habitatge protegit de la Llei d’urbanisme, passant del 20 al 35%.

El més d’octubre l’Ajuntament de Barcelona va recuperar el debat sobre la necessitat de gravar l’Impost de Béns Immobles (IBI) i va proposar un augment del 50% per als habitatges buits de la ciutat. L’ objectiu d’aquesta mesura era fomentar el mercat d’habitatges de lloguer. Aquesta possibilitat, que es va incloure a la reforma de la Llei reguladora de les hisendes locals, aprovada el desembre del 2002 pel Congrés dels Diputats, a la ciutat de Barcelona estava pendent de concreció de normatives, reglaments i fórmules de detecció dels habitatges buits. Mentre alguns consideraven que aquesta mesura permetria racionalitzar l’ús dels habitatges existents, altres professionals advertien que el recàrrec fiscal podria obligar els petits propietaris a vendre's les propietats a les grans immobiliàries. Les dades sobre la quantitat d’habitatges buits eren també força contradictòries: el mes d’octubre, el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona xifrava els habitatges buits en uns 30.000. L’ Institut Nacional d’Estadística (INE), a partir de les dades que tenien sobre els habitatges on no constaven persones censades, en comptava uns 200.000. El més de novembre, però, fonts de l'Ajuntament de Barcelona mateix, per mitjà d’un estudi dut a terme pels serveis tècnics municipals, treballaven amb la xifra de 19.000 habitatges buits susceptibles de pagar el recàrrec de l’IBI, tot i que reconeixien que amb les da-des del padró municipal a la mà serien 84.000. L’ Ajuntament de Barcelona remarcava les dificultats d'aquesta situació i demanava al Govern central que concretés el concepte d’«habitatge buit».

La Generalitat va aprovar el mes d’octubre un decret per a fer obligatòria la cèdula d’habitabilitat a tots els habitatges de Catalunya abans del 2014. A l’actualitat la cèdula d’habitabilitat és obligatòria només per als habitatges nous i els rehabilitats. El reglament endureix les condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges nous i dels usats. La primera versió del document recollia la proposta d’establir unes dimensions mínimes per habitant i unes condicions d’accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda. Al document aprovat el mes d’octubre, aquesta proposta queda com una recomanació –una persona per cada 10 m2, i fins a 9 persones en un habitatge de 80m2–, i se'n delega la concreció als ajuntaments. La premsa va fer notar que amb només una recomanació seria difícil evitar les situacions de sobreocupació dels habitatges.

La inauguració del Barcelona Meeting Point també va servir perquè des del Govern central es demanés una major liberalització del sòl per poder abaratir-lo i que es facilités a la gent l’accés a l’habitatge. El ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos, culpava les autonomies i els municipis de l’encariment dels preus a causa dels alentiments que, segons ell, provocaven en la producció de sòl urbanitzable i de les tramitacions i valorava positivament la contribució del sector de la construcció al creixement de l’economia i de l’ocupació. Artur Mas, conseller en cap de la Generalitat, va respondre defensant unes polítiques urbanístiques que va definir com «marcades pel control i la seguretat que revertirien en el benestar general». Xavier Casas, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, va destacar la necessitat que creixés la inversió en polítiques d’habitatge per donar resposta a l’important grup social que en quedava exclòs. Paral·lelament, l’associació de promotors d’habitatge públic demanava la supressió de les desgravacions de l’IRPF en comprar habitatges i que es dediquessin aquestes quantitats per als sectors socials més necessitats en qualitat d'ajuts directes.

Amadeu Petitbó, president del Tribunal de Defensa de la Competència, en un article publicat a La Vanguardia el mes de setembre, parlava del sòl com d'un factor productiu bàsic de qualsevol activitat i titllava la situació actual d'excessivament intervencionista i limitadora de la competència. Per a aquest autor, les dades que reflectien que només es disposava d'un 5% de sòl urbanitzat reclamaven més mercat i menys intervenció en les polítiques de sòl i habitatge, ja que tot el territori seria susceptible d’urbanització i la manca de sòl urbanitzable seria una de les principals causes de l'augment del preu de l'habitatge. El professor José Manuel Naredo va respondre el mes d’octubre amb un article al mateix diari on, després de demostrar el gran creixement del sòl urbanitzable registrat al llarg dels darrers anys, constatava el continuat augment dels preus de l’habitatge. El professor Naredo explicava l’efecte de creixement de preus del sòl a partir de les requalificacions en sòl urbanitzable i el volum de negoci que això significava. Per a aquest autor, la confusió es generava pel fet de considerar el sòl com un bé de flux, que es pot produir, quan en realitat és un recurs limitat.

Per acabar, destacar que diferents ciutats, com ara Manresa, l’Hospitalet de Llobregat, Barcelona i Mataró van crear o van continuar treballant amb organismes mediadors entre propietaris i usuaris per a gestionar habitatges de lloguer. Aquestes iniciatives aportaven condicions de seguretat als propietaris amb l’objectiu de fer aflorar habitatges que estaven buits. Alguns ajuntaments, com el de Manresa, han sumat a aquesta iniciativa una estratègia de recuperació del nucli antic incorporant mesures d’ajut als propietaris que rehabilitessin els seus habitatges.

A la darreria d’any, la Cambra Oficial de Contractistes d’Obres de Catalunya (CCOC) constatava la contenció per sota de l’IPC dels costos de la construcció i, en previsió d’una possible davallada de la demanda, va proposar un pla de mesures per augmentar la competitivitat del sector que va fer arribar a Govern de la Generalitat i sindicats. El pla s’articulava a partir de dos grans apartats que apostaven per aconseguir més transparència en l’adjudicació d’obres i més inversió en investigació i formació. Alhora, el vicepresident de l’Associació Hipotecària d’Espanya, Roberto Colomer, en la seva intervenció en unes jornades sobre el mercat hipotecari organitzades per la revista Metros Cuadrados, va declarar que l’obligació de cedir sòl per a construir habitatges de protecció oficial que recullen a la legislació urbanística algunes autonomies –com Catalunya– contribuiria a elevar el preu de l’habitatge lliure i promouria el frau perquè els propietaris d'habitatges de protecció oficial tindrien forts incentius per a vendre abans dels quinze anys que imposa la normativa. També va considerar lògic que els promotors traslladessin a l’habitatge lliure el rendiment de la part del sòl que haurien hagut de cedir.

L’habitatge a l’agenda política del 2003
a) L’habitatge a les eleccions municipals
L’ habitatge fou un del temes centrals de la precampanya i la campanya de les eleccions municipals. Des del mes de gener es van succeir les propostes. Joan Clos, alcalde de Barcelona, va obrir l’any presentant les dades de l’enquesta municipal, que per primera vegada situava l’accés a l’habitatge entre les preocupacions principals dels ciutadans, i va proposar obrir la possibilitat de construir pisos més petits a la ciutat per poder assolir així, al llarg dels cinc anys vinents, entre 65.000 i 100.000 habitatges nous. La proposta plantejava modificar la normativa que només permetia construir 350 habitatges per hectàrea urbanitzable i augmentar aquesta xifra sempre que, com a màxim, només el 15% dels habitatges fossin menors de 50 m2. Xavier Casas, primer tinent d’alcalde de Barcelona, demanava un tractament fiscal que afavorís la figura del lloguer per assolir un objectiu d’un 30% d’habitatge de lloguer a la ciutat, i insistia en la necessitat d’incrementar els ajuts de rehabilitació per poder fer entrar en el mercat de lloguer habitatges existents que estarien en condicions precàries.

Els alcaldes metropolitans del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) van proposar construir i refer fins 247.000 pisos en aquest àmbit, entre nous i rehabilitats, en els propers sis anys, majoritàriament de propietat, entre un 25 i un 35% dels quals serien protegits. Els observadors de la campanya van fer notar que aquesta proposta significava un fort augment del ritme de construcció residencial. Els alcaldes van remarcar també que, malgrat no tenir competències plenes en habitatge, els ajuntaments metropolitans aconseguien que el 14% dels nous habitatges fossin de protecció, mentre que a Catalunya la proporció era del 9%. Entre les propostes realitzades destacava també la demanda de poder formular, des de la Generalitat, els propis plans d’habitatge, millorar les reserves de sòl per habitatge protegit de la nova Llei d’urbanisme de Catalunya, desgravar la meitat de l’import del lloguer, afavorir la rehabilitació mitjançant ajudes públiques i incentius fiscals, estendre el model aplicat a Barcelona de programes d’apartaments per a gent jove i gent gran i reduir les limitacions actuals de metre quadrat d’habitatge i habitatges per par-cel·la, a fi de poder fer pisos amb una superfície útil inferior a 50 m2 a tot l’àmbit metropolità.

El programa electoral de CiU per a les eleccions municipals incorporava la proposta de 77.000 habitatges nous a la ciutat de Barcelona en vuit anys: la meitat de nova construcció, 28.000 de rehabilitats i la resta per incorporació al mercat de lloguer de part dels 30.000 habitatges buits que calculaven que hi havia a la ciutat. Xavier Trias, el candidat a l’alcaldia de Barcelona, es plantejava la creació d’un estoc propi d’habitatges de lloguer a través de la compra de solars i la rehabilitació d’immobles, considerava que la proposta de reduir la dimensió dels pisos «generarà una nova escalada de preus i més especulació» i denunciava la venda de sòl públic per part de l’Ajuntament de Barcelona. Felip Puig, conseller de Política Territorial, va presentar un informe per mostrar que la Generalitat, a través de l’Institut Català del Sòl (INCASOL), havia construït els darrers cinc anys a Catalunya gairebé el doble de pisos de protecció oficial en règim de lloguer que les administracions locals.

En el marc d’una conferència en el Fórum Vía Inmobiliaria, Josep Piqué, dins la campanya del PP, va expressar la necessitat d’un pacte entre totes les administracions que permetés reduir el preu de l’habitatge. Per a Barcelona va proposar fer un pla de detecció de les prioritats de la ciutat que, en matèria d’habitatge, diferenciés entre pisos de nova construcció i pisos construïts, i establís un cens d’habitatges buits.

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), en la seva campanya per l’alcaldia de Barcelona, proposava impulsar el Consorci de l’Habitatge de Barcelona per coordinar i gestionarne les competències, sol·licitar una àrea de rehabilitació per districte, apostar decididament pel lloguer i aconseguir l’entrada al mercat de 10.000 habitatges del total d'habitatges buits.

Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) va proposar construir 12.000 nous habitatges protegits a Barcelona, la meitat en règim de lloguer, i més de 9.000 de promoció de l'Ajuntament mateix i reservar per a l’habitatge protegit el 50% del nou sòl generat al planejament.

Tots els partits coincidien durant la campanya de les municipals en la necessitat de potenciar de nou la rehabilitació i el lloguer i, pel que fa a Barcelona, discrepaven sobre els efectes de la venda de sòl municipal. CiU, PP i ERC consideraven que la proposta de l’Ajuntament de Barcelona de fer pisos més petits no contribuiria a frenar l’increment de preus a la ciutat.

El mes de maig les propostes i ofertes d’habitatges continua-ven i la premsa declarava l’habitatge tema estrella de les eleccions. Els articles de fons admetien d'una manera oberta que les polítiques d’habitatge eren el fracàs més important de totes les administracions públiques i totes les formacions polítiques asseguraven que l’habitatge era la seva prioritat. Les xifres sobre habitatges se succeïen malgrat les opinions dels experts. Carme Trilla va explicar en una entrevista al diari Avui el 12 de maig que el preu dels habitatges no està determinat pel preu del sòl, sinó per la demanda, i que el ritme de construcció dels darrers anys a Barcelona no havia estat de més de 4.000 habitatges/any, excepte els darrers tres anys en què s’havia superat els 5.000 habitatges per any. Tanmateix, aquesta especialista calculava que la ciutat només podria acollir 65.000 habitatges més de nova construcció i que, en endavant, s’hauria de basar en la rehabilitació.

b) L’habitatge a les eleccions autonòmiques
El més d’octubre es va iniciar la precampanya de les eleccions autonòmiques i l’habitatge va continuar essent un dels temes més presents. Els articulistes constataven la paradoxa del creixement del volum de construcció d’habitatges i de les dificultats d’accés.

El programa de CiU proposava que el Govern de la Generalitat aportés el 20% del cost del primer habitatge als menors de 35 anys, que es desenvolupés sòl per construirhi 60.000 habitatges nous, que se'n construïssin 20.000 de protecció oficial en règim de lloguer per a gent jove, que es posés sòl a disposició de les cooperatives d’habitatges, que es concedissin microcrèdits per a rehabilitar habitatges destinats al lloguer i als joves i que es potenciés el règim de lloguer amb reformes fiscals i garanties per als propietaris. Els seus candidats explicaven les novetats que introduïa la Llei d’urbanisme de Catalunya aprovada el 2002 en matèria de reserva del 20% del sòl residencial de nova ocupació per a habitatge protegit i la impossibilitat de subhastar terrenys cedits als ajuntaments. Jordi Pujol va rebre fortes crítiques quan va declarar al Parlament que l’augment del preu de l’habitatge era parcialment responsabilitat dels ciutadans, que havien decidit majoritàriament adquirir-ne.

El PSC prioritzava durant la campanya l’emancipació juvenil a partir de bosses de lloguer d’habitatge, lloguer rotatori i convivència amb gent gran, i una desgravació o ajuda de fins a 240 euros mensuals per l’habitatge de joves de 25 a 32 anys amb una renda anual inferior a 21.000 euros, ajuts anuals per a contractes de lloguer a persones joves i IVA reduït per a les promocions de sòl destinades a habitatge protegit.

ERC proposava deduccions per a facilitar l’accés a l’habitatge tant de propietat com de lloguer a les famílies nombroses, joves menors de 32 anys i aturats de llarga durada, persones amb discapacitat i vídues de més de 65 anys. Preveia construir 50.000 habitatges protegits, la meitat de lloguer, i incentivar les caixes d’estalvi a dedicar el 5% de les inversions pròpies a promoure l’habitatge protegit.

Les propostes del PP passaven per fer un pla per a detectar les necessitats d’habitatge a deu anys vista, per a rehabilitar immobles amb ajuts públics per als promotors, més ajuts i agilitat en la tramitació dels permisos i llicències municipals sobre habitatge i aprovar una nova llei d’urbanisme.

ICV proposava la promoció de 44.000 habitatges de lloguer per a joves a preu assequible i frens a l’especulació immobiliària.

Tots els programes repetien les propostes de creació d’oficines o organismes d’intermediació per a afavorir el creixement del parc d’habitatges de lloguer i reduir el parc d’habitatge vacant.

Més informació
Càritas (2003) Habitatge: luxe o necessitat? Informe sobre la situació de l’habitatge. Barcelona: Càritas Diocesana de Barcelona. En línia:
www.caritasbcn.org/Common/Imagenes%20portal%20cat/pdf/campanya.pdf
Costa, J.; García, E.; Tatjer, M. et al. (2003), Infrahabitatge a Catalunya, Scripta Nova. Revista electrònica de geografia i ciències socials, vol. VII, núm. 146 (049). Barcelona: Universitat de Barcelona. En línia:
www.ub.es/geocrit/sn/sn-146(049).htm
Estadístiques de la construcció d’habitatges a Catalunya, núm. 80, gener 2004, Tecnigrama pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Informe del sector de la construcció, Idescat 2004. En línia:
Liu, J.; Dally, G. C.; Ehrlich, P. R. i Luck, G.W. : "Effects of household dynamics on resource consumption and biodiversity", Nature, 2003. En línia:
www.nature.com/cgi-taf/DynaPage.taf?file=/nature/journal/v421/n6922/abs/nature01359_fs.html&dynoptions=doi1077641007
Sánchez García, A. i Plandiura Riba, R. (Universitat de Barcelona), "La provisionalidad del régimen de protección de la vivienda pública en España", Scripta Nova, Revista electrònica de Geografía y Ciencias Sociales. Actas del V Coloquio Internacional de Geocrítica, La vivienda y la construcción del espacio social de la ciudad, 2003. En línia:
www.ub.es/geocrit/sn/sn-146(090).htm
Scripta Nova Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales Universidad de Barcelona, Vol. VII, núm. 146, 1 de agosto de 2003 La vivienda y la construcción del espacio social de la ciudad, Número extraordinario dedicado al V Coloquio Internacional de Geocrítica (Actas del Coloquio). En línia:
www.ub.es/geocrit/sn/sn-146.htm
Servicio de estudios BBVA (2003) Situación inmobiliaria. Octubre 2003. Madrid: BBVA.Trilla, C. (2003) "L’ estat del benestar i la família. L’ habitatge per als joves" a Navarro, V. [coord] L’estat del benestar a Catalunya. Barcelona: Diputació de Barcelona.Trilla, C i López, J. Els habitatges de la població catalana, Fundació Jaume Bofill, novembre 2003.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati