Dijous 14 de Novembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
EUROREGIÓ PIRINEUS-MEDITERRÀNIA
Moisès Jordi

Actualitzat a 31/12/2004

Neix l'Euroregió Pirineus-Mediterrània com a espai de cooperació entre els actors polítics, econòmics i socials de les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó i les Illes Balears i les regions franceses de Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló. El president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, decideix no participar-hi en considerar que no entra dins l'estratègia d'aquesta comunitat.

Antecedents 2003

Les euroregions són plataformes voluntàries compostes per col·lectivitats regionals i locals de diversos estats amb la finalitat de promoure la cooperació interfronterera en matèries diverses. La seva aparició ha estat estretament lligada al procés d'integració europea i al creixent reconeixement del paper de les regions a l'hora de governar en l'àmbit tant estatal com europeu. La Unió Europea (UE) n'ha estimulat l'aparició i els ha donat suport legal i financer. El 2004 es comptabilitzaven un total de setanta associacions de cooperació transfronterera sota designacions diferents, com comunitats de treball, euroregions o euregios.

La primera iniciativa d'aquest tipus va tenir lloc el 1958 amb la creació de l'Euregio, a la frontera entre Alemanya i Holanda. Durant els anys setanta van proliferar les comunitats de treball que, tot i ser també associacions de cooperació, en realitat eren més un fòrum d'intercanvi d'experiències que no pas una plataforma per a desenvolupar projectes concrets. L' eclosió de les euroregions pròpiament dites es va produir a partir dels anys noranta, especialment a l'Europa central i oriental.

El 1991 els màxims representants polítics de Catalunya i de les regions franceses del Llenguadoc-Rosselló i del Migdia-Pirineus van signar la Carta de l'Euroregió, que es proposava, com a objectius, facilitar els intercanvis entre els actors econòmics, socials i culturals de les tres regions i reforçar el paper motor de l'euroregió en el marc del mercat únic europeu tot afavorint la integració europea i el reequilibri d'Europa en benefici de les regions del sud. L' existència d'aquesta carta es va traduir en alguns projectes concrets, però a final de la dècada dels noranta va restar, a la pràctica, inoperativa.

Maragall proposa la creació de l'euroregió
L'agost de 2003 el llavors candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, va proposar la creació d'una euroregió que inclogués les comunitats autònomes d'Aragó, Balears, Catalunya i el País Valencià; les regions franceses del Migdia-Pirineus i Llenguadoc-Rosselló, i l'estat d'Andorra, i que agruparia, d'aquesta manera, 17 milions d'habitants que concentraven el 4,1% del Producte Interior Brut (PIB) de la UE. Per a Maragall, aquesta regió ja existia a la pràctica, ja que, des de feia anys, el mercat havia traçat xarxes de relació i només faltava que el sector públic reconegués també aquesta realitat.

En un acte celebrat el mateix mes d'agost a Palma de Mallorca el president del Govern espanyol, José María Aznar, va rebutjar la proposta i va assegurar que era un intent de Maragall de desfer-se de la Constitució espanyola. No obstant això, Pasqual Maragall remarcava que la seva proposta no tenia cap significat polític i que únicament plantejava la conveniència d'establir mecanismes de col·laboració entre una sèrie de territoris amb interessos comuns en el terreny de les infraestructures, l'economia i la cultura.

A principi de febrer de 2004 el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i el de la regió francesa de Migdia-Pirineus, Martin Malvy, van acordar formalment impulsar l'euroregió i posar-se en contacte amb els dirigents de les altres regions de l'àrea. La cimera fundacional es va convocar per al mes d'octubre. Pasqual Maragall va proposar batejar-la amb el nom de Mediterrània-Pirineus o bé, Comunitat del Canigó, pel seu significat simbòlic com a nexe d'unió entre els territoris situats al nord i al sud de l'antiga Corona d'Aragó.

El president de les Illes Balears, Jaume Matas (PP), va confirmar que assistiria a la cimera i va afirmar que la presència del seu executiu era la garantia que l'euroregió no seria un ens polític sinó únicament un acord de col·laboració en matèria econòmica i cultural. El president d'Aragó, Marcelino Iglesias, del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) també es va mostrar disposat a participar en la creació de l'euroregió però va rebutjar que fos batejada amb el nom de Comunitat del Canigó per les seves connotacions polítiques. Els presidents de les regions del Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, ambdues governades pel Partit Socialista francès, també van acceptar la invitació.

Per la seva banda, el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps (PP), va rebutjar la iniciativa en considerar que situava el País Valencià a la perifèria i Barcelona a l'epicentre. Per a Camps la proposta d'euroregió no entrava dins l'esquema estratègic d'aquesta comunitat, que passava per la potenciació de l'anomenat Eix de la Prosperitat, un acord de col·laboració entre les comunitats autònomes de Madrid, el País Valencià i les Illes Balears. No obstant això, es va mostrar disposat a negociar amb Catalunya diverses qüestions concretes com la connexió amb FERROCARRIL DEL CORREDOR MEDITERRANI o el desdoblament sense peatge de l'autopista AP-7.

Neix l'euroregió Pirineus-Mediterrània
El 29 d'octubre es va constituir formalment l'euroregió, que finalment va prendre el nom de Pirineus-Mediterrània. L'acte es va celebrar al palau de Pedralbes de Barcelona i hi van intervenir els presidents autonòmics de Catalunya, Pasqual Maragall; de Balears, Jaume Matas; d'Aragó, Marcelino Iglesias; el president de la regió francesa de Migdia-Pirineus, Martin Malvy, i el vicepresident del Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin. A part de l'absència esperada del president de la Generalitat Valenciana, el cap de Govern d'Andorra, Marc Forné, tampoc hi va assistir per les dificultats legals d'aquest estat per integrar-se en una organització de naturalesa regional.

L'Euroregió Pirineus-Mediterrània tenia un total de 13 milions d'habitants i generava el 3% del PIB dels vint-i-cinc estats de la Unió Europea. En el document fundacional es definia com un espai flexible de cooperació entre els diferents actors polítics, econòmics i socials sense que aquest fet suposés la creació de cap govern ni de cap administració nova.

Segons aquest document, l'àrea comptava amb elements molt valuosos com una xarxa de centres metropolitans de dimensió europea, una posició clau en la mediterrània occidental, una considerable base científica i tecnològica (universitats i escoles tècniques, parcs tecnològics, laboratoris d'investigació...), una estructura econòmica diversificada, indústries capdavanteres consolidades o en emergència (aeronàutica, automobilística, biotecnologia, medicina...), una producció agrícola i vitícola abundant i un turisme amb una oferta variada durant l'any (platja, muntanya, turisme cultural, turisme rural, patrimoni urbà...). No obstant això, s'afirmava que aquest territori es trobava amb reptes tant de tipus extern, com l'ampliació de la UE a l'est i la liberalització dels intercanvis en l'àmbit mediterrani, com de tipus intern, per exemple, les àrees industrials en declivi.

L'objectiu final era que l'euroregió esdevingués un pol d'innovació i creixement sostenible basat en la connexió entre els centres industrials, científics i tecnològics de la zona. Per fer-ho possible s'establien quatre objectius bàsics: la creació d'un espai econòmic comú d'investigació i innovació tecnològica, l'ampliació i millora de la xarxa d'infraestructures, la participació en comú de les institucions regionals europees i l'intercanvi cultural.

L'euroregió es plantejava com un projecte obert geogràficament. Si bé el nucli central l'havien de formar les regions fundacionals es preveia que els projectes es poguessin obrir a altres socis, seguint l'arc mediterrani cap a Múrcia, Andalusia i el Magrib, i també cap a Provença, la vall del Roina i el nord d'Itàlia.

El 2005 havien de començar les reunions de treball de l'eureoregió per tal de fixar els eixos d'actuació i debatre les propostes d'organització i de funcionament.

Més informació
www.iivee.org
www.gencat.net/relacions_exteriors/docs/euroregio.pdf
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame
Fotogaleria relacionada