Diumenge 18 de Febrer de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
EUROREGIÓ DE L’ARC MEDITERRANI
Josep Báguena

Actualitzat a 31/12/2003

Propostes com l’Euroregió de l’Arc Mediterrani o l’Euroregió política dinamitzen el debat sobre la necessitat d’un impuls neoregional als territoris compresos entre el País Valencià, el sud de França, l’Aragó i les Illes Balears. Les propostes busquen compromisos institucionals per planificar i gestionar aquest àmbit territorial de manera més eficient en matèria d’infraestructures i desenvolupament econòmic.


Euroregió de l'Arc Mediterrani, Euroespai Llatí Central… han estat i són propostes de cooperació entre les administracions dels territoris valencià, balear, català, aragonès, andorrà, del Migdia Pirineus i llenguadocians. Aquestes propostes, de geometries variables segons el cas, procedents de diferents sectors socials i polítics i amb objectius diferenciats, volen esdevenir la resposta institucional a la voluntat política de la Unió Europea (UE) de promoure la cooperació interregional. Els orígens, però, d’aquestes noves «aliances territorials» responen en gran mesura a estratègies de caràcter local només abordables des de l’escala interregional. L’ articulació d’aquests nous territoris institucionals està protagonitzada bàsicament per les esferes local i europea. Els estats, però, es reserven bona part de les decisions en el repartiment de fons europeus destinats a la cooperació interregional.

Els interessos de cadascuna de les propostes poden arribar a ser ben variats. Hi ha propostes en què el principal aspecte és la creació d’infraestructures per al desenvolupament econòmic i industrial; en d’altres és el desenvolupament de la llengua, la coordinació de polítiques en matèria de gestió del territori o la promoció conjunta del turisme o, en una altre sentit, l’evolució cap a un model federal de l’Estat espanyol.

Catalunya ha estat, durant l’any 2003, protagonista de dues d’aquestes propostes: l’Euram o Euroregió de l’Arc Mediterrani, construïda sota criteris de racionalitat i funcionalitat econòmica; i l’Euroregió, proposada per Pasqual Maragall, de caire més polític, amb l’objectiu de crear una unió de caràcter federal de les regions que van formar la Corona d’Aragó proposant d'aquesta manera un model territorial de l’Estat amb més protagonisme per a les comunitats autònomes.

Els antecedents de les dues propostes
Els primers antecedents de la proposta d’Euroregió feta per Maragall els trobem en el Pacte de Tortosa del 18 de maig de 1869. Sota l’impuls del dirigent federalista Valentí Almirall, hereu del catalanisme de Pi i Maragall, es van reunir a Tortosa representants valencians, balears, aragonesos i catalans amb la intenció de vertebrar un sistema federal d’articulació de l’Estat. «A Espanya –deia Almirall– hi ha dues tendències ben marca-des i diferents: la "tendència central" que ens porta a l’absorció, al predomini i a la imposició, i la "tendència de les regions de llevant" que ens porta a l’expansió, la llibertat i l’autonomia.» L’ Euram, plantejada per Josep Vicent Boira des de l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga, reivindicava la creació d’una regió econòmica europea encapçalada pel País Valencià, Catalunya i Balears amb instruments de planificació i ordenació territorial conjunts basats en una xarxa de comunicacions nord-sud integrades amb la Xarxa Transeuropea de Transport. Aquest eix de comunicacions i activitat conegut com a Corredor mediterrani ja va ser plantejat per polítics i economistes de començament del segle XX. Personalitats polítiques dels anys trenta, com Ignasi Villalonga o Lluís Lucia, i economistes com Romà Perpinyà van defensar la connexió ferroviària, amb ample de via europeu, del port de València amb la frontera francesa, passant pel port i la ciutat de Barcelona.

El 26 de febrer de 2003, l’Institut d’Estudis Territorials va organitzar, en el marc de l’Eurocongrés 2000, una jornada de debat sobre la mobilitat a l’Euroespai Llatí Central amb representants de les universitats i de les administracions valencianes, catalanes i del sud de França. Aquesta jornada va generar un debat interdisciplinari i transfronterer sobre dos dels aspectes que podien marcar l’esdevenir del territori de l'Euroespai Llatí Central els propers anys: la progressiva implantació de la xarxa ferroviària per a l'alta velocitat i la configuració de les infraestructures per a la mobilitat a partir dels centres estatals de poder econòmic i polític.

L’EURAM. Una proposta de base econòmica
El dimecres 18 de juny l’Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa (IIVEE) va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya el llibre Euram 2010. La via europea amb la presència, entre d’altres, de Manel Nadal, nomenat el desembre de 2003 secretari per a la Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (PTOP). L’ IIVEE, que disposa d’oficina a les ciutats de València, Barcelona i Palma, és una associació sense ànim de lucre que agrupa professionals i institucions de la regió amb la intenció de fomentar la cooperació entre les regions del Mediterrani nord-occidental.

La proposta de Josep Vicenç Boira partia d’una anàlisi crítica de l’estat de les autonomies, que denunciava l’excessiu pes de l’Administració de l’Estat respecte a les comunitats autònomes i l’Administració local. Segons Boira aquest fet impedia l’aplicació del principi de subsidiarietat i la col·laboració horitzontal i generava noves fronteres físiques, polítiques i fins i tot –deia l’autor– mentals. Un exemple serien l'ordenació dels sistemes sanitaris i escolars o l'organització del transport ferroviari regional i de rodalia, fets a partir dels límits administratius i no de plantejaments d’eficiència econòmica i de caràcter funcional.

A Euram 2010. La via europea, Boira presentava l’arc mediterrani, una regió econòmica clau a Europa que inclouria el País Valencià, Catalunya i Illes Balears més l’Aragó, Andorra i el Llenguadoc-Rosselló, amb una sèrie de problemes comuns, la solució dels quals només es podria assolir mitjançant la col·laboració horitzontal i sectorial entre les comunitats.

La proposta de Boira es recolzava en la constatació que un terç dels productes del mercat interior espanyol van circular, l’any 2000, per les carreteres i autopistes catalanes i valencianes. Entre Catalunya i el País Valencià, el mateix any, es va generar un flux bidireccional de mercaderies d’11 milions de tones, que representaven un 23,10% de les exportacions catalanes a la resta de comunitats de l’Estat i un 20,84% de les valencianes. Així, Catalunya i el País Valencià esdevenien, mútuament, els seus principals clients pel que fa a transport per carretera.

Segons l’Informe Van Miert, sobre infraestructures a la UE, les prioritats europees en matèria de transport no passaven per la creació d’un corredor mediterrani integrat en la xarxa europea d’alta velocitat i de mercaderies, tot i que aquesta opció encaixava perfectament en la futura xarxa transeuropea de transport. Mentre que a l’Europa central es desenvolupaven projectes de construcció d’eixos ferroviaris entre París i Bratislava o Berlín i Bolonya, a Espanya es deixava de banda el corredor mediterrani per desenvolupar les connexions de Madrid amb la resta de capitals provincials de l’Estat seguint un dibuix radial.

L’ Euram no tenia vocació política sinó que es presentava com un marc referencial per a establir lligams i realitzar projectes d’interès conjunt en matèria econòmica, de transports i d’ordenació i planificació territorial. L’ Euram reivindicava per a Europa una nova geografia creativa, adaptativa, flexible i imaginativa en el marc geopolític del segle XXI que superés les nocions jeràrquiques de l’espai, articulant sistemes urbans complexos i xarxes polifuncionals.

L’ IIVEE va organitzar el 24 d’abril a Vic una jornada de debat sobre el dèficit fiscal que suportava la regió. Així, un informe econòmic de la regió elaborat pels serveis d'estudis de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, la Caixa Catalunya, la Caja de Ahorros del Mediterráneo, "Sa Nostra" Caixa de Balears i Ibercaja Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Zaragoza Aragón y Rioja, a petició de l’IIVEE posava en evidència el dèficit fiscal de la zona. Entre altres consideracions, l'estudi alertava que més del 50% de les inversions estrangeres en territori estatal durant l'any 2001 havien estat destinades a la Comunitat de Madrid «pel fet de ser la que concentra la majoria d'oficines reguladores de l'activitat de l'economia de l'Estat». Segons els autors, aquesta situació posava en perill «la competitivitat de l'Euram». Els mateixos informes destacaven la importància de les infrastructures com a puntals per al creixement econòmic i la manca de lògica coherent de racionalitat econòmica i social de l'actual disseny. «La reinversió de part dels recursos generats per l'economia de l'Euram, destinats durant anys al reequilibri territorial de l'estat, són en aquests moments absolutament necessaris per incrementar i aconseguir el capital públic imprescindible per poder ser competitius», afirmava l'IIVEE.

L’Euroregió. Una proposta de base federal
La proposta d’Euroregió de Pasqual Maragall pretenia trencar amb les inèrcies centralistes, coordinant entre els territoris de l’antiga Corona d’Aragó una voluntat compartida d’avançar cap al desenvolupament federal de la Constitució. Amb aquesta intenció es van reunir el 9 de setembre de 2002 a Barcelona els representants dels partits socialistes de cada una de les quatre comunitats per definir estratègies sectorials conjuntes en matèria d’aigua, transport, ports i aeroports. Les regions franceses de Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus també entra-ven en les perspectives d’una gestió conjunta dels recursos i de formulació de polítiques comunes en matèria d’ordenació i planificació territorial. En aquest sentit, la proposta d’Euroregió és hereva de la xarxa de ciutats C-6 creada els anys vuitanta i formada per Palma, València, Barcelona, Saragossa, Montpeller i Tolosa.

Mentre Maragall proposava l’Euroregió, els governs conservadors balear i valencià establien acords bilaterals per crear un «marc estable de cooperació». Així, el 24 de setembre de 2003 Jaume Matas i Francisco Camps van signar una trentena d’acords en matèria de política turística, empresarial, energètica, sanitària, cultural, social, pesquera, ambiental i d’interior. Un dels aspectes importants d’aquests acords va ser la creació de la Fundació Cultural Consolat de Mar, tot recuperant una antiga institució present a València i a Palma en temps de la Corona d’Aragó, quan aquestes dues ciutats «marcaven les pautes d’intercanvi comercial al Mediterrani occidental».

El 20 d’octubre de 2003, al llarg d’unes jornades de reflexió sobre Europa celebrades a Barcelona amb la presencia de nombrosos representants socialistes de tot Europa, Maragall va afirmar que «les fronteres ja no existeixen» i va defensar la idea de «l’Europa en xarxa», amb el suport de Karel van Miert, excomissari per al transport i director de l’Informe sobre l’estat de les infraestructures a la Unió, presentat el juny del mateix any.

Més informació
www.iivee.org
www.eurocongres.com
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame