Dijous 20 de Setembre de 2018
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
CANAL SEGARRA-GARRIGUES
Moisès Jordi
Actualitzat a 31/12/2013
El Govern de la Generalitat encarrega un informe al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible sobre el futur del canal Segarra-Garrigues en un moment de certa preocupació per la baixa adhesió dels propietaris de les zones regables. A final de 2013 únicament s’aprofiten 3.000 de les 12.000 hectàrees preparades per regar.
Antecedents 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2009, 2010
La plana de Lleida és la més extensa de Catalunya i és creuada pel riu Segre i els seus afluents. L’any 1862 va entrar en funcionament el canal d’Urgell, una infraestructura hidràulica que va permetre el regadiu de 70.000 hectàrees de conreus de les comarques de l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues. En canvi l’àmbit de la plana de Lleida situat a l’est del canal va quedar fora de l’àmbit d’influència del canal i va mantenir un paisatge de secà amb conreus de cereals, oliveres i ametllers.
L’any 1957 la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va redactar el Plan de aprovechamiento total del río Segre para el riego de la Segarra y las Garrigues, que preveia construir un canal paral•lel a la traça del canal d’Urgell per incrementar les zones de regadiu a la plana de Lleida. El projecte, però, va quedar paralitzat. Tanmateix, l’aprovació l’any 1977 del projecte d’embassament de Rialb va suposar un gir d’inflexió ja que permetia cobrir totes les demandes d’aigua vinculades al canal d’Urgell i obria les portes a la construcció del nou canal. Les obres de l’embassament van començar el 1992 i es van enllestir el 1999.
L’any 1994 el Govern espanyol va declarar el Canal Segarra-Garrigues d’utilitat pública (Llei 40/1994). El 1998 va ser inclòs al Pla hidrològic de la conca de l’Ebre i el 1999 es van signar els Protocols de col•laboració entre el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat de Catalunya, d'una banda, i entre la CHE i la Comunitat de Regants, de l'altra. El 2001 es va adjudicar la construcció de l’estació de bombeig a l’embassament de Rialb i del primer dels cinc trams en què es dividia el canal i el juliol de 2003 es va col•locar la primera pedra.
El projecte permetria transformar a regadius 70.150 ha de terres de secà del marge esquerre del canal d’Urgell i havia de beneficiar uns 17.000 regants. També es preveia que proveís alguns nuclis urbans i indústries de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. El sistema es vertebra per un canal amb un traçat paral•lel al canal d’Urgell -que comença a l’embassament de Rialb (la Noguera) i acaba a l’embassament de l’Albagés (les Garrigues)- i una xarxa secundària per fer arribar l’aigua arreu. Amb un recorregut de 85 km, passa per totes les comarques de la plana de Lleida: la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, Urgell, el Segrià i les Garrigues. El regadiu es dissenyava amb criteris d’eficiència, incorporant les darreres innovacions tecnològiques disponibles per tal de consumir l’aigua imprescindible per a cada tipus de plantació. El sistema Segarra-Garrigues està format per dues zones regables:
-A l’est del canal, la zona de reg de suport als conreus de secà existents, amb una dotació de 1500 m3/Ha i any.
-A l’oest, la zona de reg de transformació de secà a regadiu, amb una dotació de 6500 m3/Ha i any.
El pressupost total de la infraestructura era de 1.543 MEUR i constituïa, així, el projecte hidràulic de més magnitud de l’Estat espanyol i la segona inversió en infraestructures a Catalunya (només superada per la línia 9 del metro). El Ministeri de Medi Ambient, mitjançant l'empresa pública CASEGA, dependent de la CHE, havia d'invertir un total de 440 milions d’euros i fer-se responsable de la construcció del canal principal i l’estació de bombeig a l'embassament de Rialb. La Generalitat de Catalunya, mitjançant l'empresa pública REGSEGA, adscrita al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) havia de desenvolupar la xarxa secundària de canalització i regadiu (unes 3.500 quilòmetres) i la concentració parcel•lària, amb un pressupost total de 1.103 milions d'euros.
Segons el Govern català, el canal Segarra-Garrigues representava una oportunitat de desenvolupament única per les Terres de Lleida que no únicament beneficiaria els regants sinó també la indústria agroalimentària i, al mateix temps, impulsaria l’assentament de la població en les zones rurals i l’equilibri territorial.
El canal Segarra-Garrigues i la Xarxa Natura 2000
La transformació de les terres de secà de Lleida va topar a partir de l’any 2001 amb la figura de protecció de la XARXA NATURA 2000, un sistema europeu d’àrees protegides que integren mostres representatives dels hàbitats naturals i de les espècies d’interès comunitari. Es compon de dos tipus d’espais: les zones especials de conservació (ZEC) i les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Aquestes últimes tenen com a objectiu, en el cas català, protegir les dotze espècies d’aus estèpiques que hi ha, majoritàriament localitzades al secà de Lleida.
Des de l’aprovació de la Directiva Hàbitats, l’any 1992, el Govern català treballava en la definició dels espais a incloure en la Xarxa Natura 2000 i havia anat formulant una sèrie de propostes successives que la Unió Europea considerava insuficients. En aquest context, l’any 2001 les entitats ecologistes SEO/Birdlife, IPCENA, EGRELL i DEPANA van interposar una denúncia davant el Tribunal de Luxemburg per la insuficient declaració de ZEPA en l’àmbit que resultaria afectat pel Canal Segarra-Garrigues. En la seva opinió la transformació de conreus a regadiu suposaria la pèrdua de l’hàbitat de les aus estepàries.
La Declaració d’Impacte Ambiental del Canal Segarra-Garrigues, aprovada el 2002, va proposar excloure 5.800 hectàrees (prop d’un 7% del total d’àrees regades) i declarar-les com a ZEPA a canvi de compensacions econòmiques. Aquesta mesura va rebre el rebuig de les entitats conservacionistes, que la consideraven insuficient, i dels pagesos, que reclamaven poder regar en tot el perímetre.
El març de 2004 la Comissió Europea, en resposta a les demandes de les entitats conservacionistes, va advertir, a través d'un informe, que el canal Segarra-Garrigues “destruirà l'hàbitat i eradicarà les aus estepàries de la zona”. El document concloïa amb la recomanació que Catalunya ampliés les zones ZEPA ja que, en el conjunt de Catalunya, només un 25% de les àrees d'interès per a les aus havien estat designades com a espais protegits.
Creix la polèmica sobre les ZEPA
Després de l’informe de la Unió Europea, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) va reconèixer la necessitat d’ampliar les ZEPA en l’àrea d’influència del Canal Segarra-Garrigues. Tanmateix asseguraven que aquestes zones no quedarien excloses de rec, sinó que es podria fer rec de suport als conreus actuals.
La decisió del DMAH no va agradar al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), que era un dels ens impulsos del canal. Es donava la circumstància que el Govern català estava format per la coalició de tres partits (PSC, ERC i ICV) i els dos departaments estaven en mans de partits diferents (ICV al DMAH i PSC al DARP).
Des del punt de vista del DARP, el DMAH volia declarar ZEPA els indrets que tinguessin un valor agronòmic més accentuat, mentre que el DMAH considerava que el DARP s’oposava a declarar com a ZEPA els millors llocs per als ocells. El DMAH es recolzava en la legitimitat d’haver de complir la legislació europea, però el DARP considerava que amb les ZEPA ja declarades fins al moment es podia complir la normativa, i que només calia garantir la gestió eficaç dels hàbitats d’interès comunitari, sense haver d’anar més enllà de les expectatives europees. D’altra banda, el DMAH incidia en l’oportunitat de desenvolupament que significava la declaració de protecció europea per al territori, mentre que el DARP s’erigia com a garant de l’execució del canal i dels drets històrics dels regants.
Malgrat aquesta polèmica, el febrer de 2005 el Govern català va presentar a informació pública una proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000 en 236.000 hectàrees, de les quals 20.267 coincidien amb el Canal Segarra-Garrigues (un 29% del total de l’àrea regable) en un total de 7 ZEPA (Secans de Mas de Melons-Alfés, Anglesola-Vilagrassa, Granyena, Valls del Sió-Llobregós, Bellmunt-Almenara, Plans de Sió i Secans del Segrià-Utxesa). L’acord no va comportar, tanmateix, que es tanqués el conflicte entre els dos departaments. En aquest sentit, les divergències es van tornar a evidenciar durant la discussió sobre la inclusió o no d’una zona de reg de l’Urgell, de 6.000 ha, corresponent a la ZEPA de Belianes. Aquesta zona no va ser inclosa en la proposta del mes de febrer, però no se’n va descartar la futura inclusió, i, per tant, el conflicte intern es mantenia viu.
La situació va començar a inquietar els pagesos i els ajuntaments afectats que van organitzar, a finals de 2005, diverses manifestacions de protesta contra l’ampliació. Reclamaven més informació sobre les implicacions de la declaració de les ZEPA i exigien al DMAH la definició de les mesures de gestió que es requeririen per garantir la conservació de les àrees protegides. D’una manera generalitzada es criticava la proposta d’ampliació perquè no hi havia hagut prou diàleg amb el territori.
L’abril de 2006 el Govern català va presentar una nova proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000, que incrementava encara més l’afectació sobre les àrees de regadiu de Segarra-Garrigues, concretament fins a les 27.595 (un 39% del total regable), amb l’ampliació d’algunes de les ZEPA existents i la inclusió de tres més (Els Bessons, Secans de Belianes-Preixana i Vall de Vinaixa).
El Govern de la Generalitat encarrega un informe al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible sobre el futur del canal Segarra-Garrigues en un moment de certa preocupació per la baixa adhesió dels propietaris de les zones regables. A final de 2013 únicament s’aprofiten 3.000 de les 12.000 hectàrees preparades per regar.
Antecedents 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2009, 2010
La plana de Lleida és la més extensa de Catalunya i és creuada pel riu Segre i els seus afluents. L’any 1862 va entrar en funcionament el canal d’Urgell, una infraestructura hidràulica que va permetre el regadiu de 70.000 hectàrees de conreus de les comarques de l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues. En canvi l’àmbit de la plana de Lleida situat a l’est del canal va quedar fora de l’àmbit d’influència del canal i va mantenir un paisatge de secà amb conreus de cereals, oliveres i ametllers.
L’any 1957 la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va redactar el Plan de aprovechamiento total del río Segre para el riego de la Segarra y las Garrigues, que preveia construir un canal paral•lel a la traça del canal d’Urgell per incrementar les zones de regadiu a la plana de Lleida. El projecte, però, va quedar paralitzat. Tanmateix, l’aprovació l’any 1977 del projecte d’embassament de Rialb va suposar un gir d’inflexió ja que permetia cobrir totes les demandes d’aigua vinculades al canal d’Urgell i obria les portes a la construcció del nou canal. Les obres de l’embassament van començar el 1992 i es van enllestir el 1999.
L’any 1994 el Govern espanyol va declarar el Canal Segarra-Garrigues d’utilitat pública (Llei 40/1994). El 1998 va ser inclòs al Pla hidrològic de la conca de l’Ebre i el 1999 es van signar els Protocols de col•laboració entre el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat de Catalunya, d'una banda, i entre la CHE i la Comunitat de Regants, de l'altra. El 2001 es va adjudicar la construcció de l’estació de bombeig a l’embassament de Rialb i del primer dels cinc trams en què es dividia el canal i el juliol de 2003 es va col•locar la primera pedra.
El projecte permetria transformar a regadius 70.150 ha de terres de secà del marge esquerre del canal d’Urgell i havia de beneficiar uns 17.000 regants. També es preveia que proveís alguns nuclis urbans i indústries de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. El sistema es vertebra per un canal amb un traçat paral•lel al canal d’Urgell -que comença a l’embassament de Rialb (la Noguera) i acaba a l’embassament de l’Albagés (les Garrigues)- i una xarxa secundària per fer arribar l’aigua arreu. Amb un recorregut de 85 km, passa per totes les comarques de la plana de Lleida: la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, Urgell, el Segrià i les Garrigues. El regadiu es dissenyava amb criteris d’eficiència, incorporant les darreres innovacions tecnològiques disponibles per tal de consumir l’aigua imprescindible per a cada tipus de plantació. El sistema Segarra-Garrigues està format per dues zones regables:
-A l’est del canal, la zona de reg de suport als conreus de secà existents, amb una dotació de 1500 m3/Ha i any.
-A l’oest, la zona de reg de transformació de secà a regadiu, amb una dotació de 6500 m3/Ha i any.
El pressupost total de la infraestructura era de 1.543 MEUR i constituïa, així, el projecte hidràulic de més magnitud de l’Estat espanyol i la segona inversió en infraestructures a Catalunya (només superada per la línia 9 del metro). El Ministeri de Medi Ambient, mitjançant l'empresa pública CASEGA, dependent de la CHE, havia d'invertir un total de 440 milions d’euros i fer-se responsable de la construcció del canal principal i l’estació de bombeig a l'embassament de Rialb. La Generalitat de Catalunya, mitjançant l'empresa pública REGSEGA, adscrita al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) havia de desenvolupar la xarxa secundària de canalització i regadiu (unes 3.500 quilòmetres) i la concentració parcel•lària, amb un pressupost total de 1.103 milions d'euros.
Segons el Govern català, el canal Segarra-Garrigues representava una oportunitat de desenvolupament única per les Terres de Lleida que no únicament beneficiaria els regants sinó també la indústria agroalimentària i, al mateix temps, impulsaria l’assentament de la població en les zones rurals i l’equilibri territorial.
El canal Segarra-Garrigues i la Xarxa Natura 2000
La transformació de les terres de secà de Lleida va topar a partir de l’any 2001 amb la figura de protecció de la XARXA NATURA 2000, un sistema europeu d’àrees protegides que integren mostres representatives dels hàbitats naturals i de les espècies d’interès comunitari. Es compon de dos tipus d’espais: les zones especials de conservació (ZEC) i les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Aquestes últimes tenen com a objectiu, en el cas català, protegir les dotze espècies d’aus estèpiques que hi ha, majoritàriament localitzades al secà de Lleida.
Des de l’aprovació de la Directiva Hàbitats, l’any 1992, el Govern català treballava en la definició dels espais a incloure en la Xarxa Natura 2000 i havia anat formulant una sèrie de propostes successives que la Unió Europea considerava insuficients. En aquest context, l’any 2001 les entitats ecologistes SEO/Birdlife, IPCENA, EGRELL i DEPANA van interposar una denúncia davant el Tribunal de Luxemburg per la insuficient declaració de ZEPA en l’àmbit que resultaria afectat pel Canal Segarra-Garrigues. En la seva opinió la transformació de conreus a regadiu suposaria la pèrdua de l’hàbitat de les aus estepàries.
La Declaració d’Impacte Ambiental del Canal Segarra-Garrigues, aprovada el 2002, va proposar excloure 5.800 hectàrees (prop d’un 7% del total d’àrees regades) i declarar-les com a ZEPA a canvi de compensacions econòmiques. Aquesta mesura va rebre el rebuig de les entitats conservacionistes, que la consideraven insuficient, i dels pagesos, que reclamaven poder regar en tot el perímetre.
El març de 2004 la Comissió Europea, en resposta a les demandes de les entitats conservacionistes, va advertir, a través d'un informe, que el canal Segarra-Garrigues “destruirà l'hàbitat i eradicarà les aus estepàries de la zona”. El document concloïa amb la recomanació que Catalunya ampliés les zones ZEPA ja que, en el conjunt de Catalunya, només un 25% de les àrees d'interès per a les aus havien estat designades com a espais protegits.
Creix la polèmica sobre les ZEPA
Després de l’informe de la Unió Europea, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) va reconèixer la necessitat d’ampliar les ZEPA en l’àrea d’influència del Canal Segarra-Garrigues. Tanmateix asseguraven que aquestes zones no quedarien excloses de rec, sinó que es podria fer rec de suport als conreus actuals.
La decisió del DMAH no va agradar al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), que era un dels ens impulsos del canal. Es donava la circumstància que el Govern català estava format per la coalició de tres partits (PSC, ERC i ICV) i els dos departaments estaven en mans de partits diferents (ICV al DMAH i PSC al DARP).
Des del punt de vista del DARP, el DMAH volia declarar ZEPA els indrets que tinguessin un valor agronòmic més accentuat, mentre que el DMAH considerava que el DARP s’oposava a declarar com a ZEPA els millors llocs per als ocells. El DMAH es recolzava en la legitimitat d’haver de complir la legislació europea, però el DARP considerava que amb les ZEPA ja declarades fins al moment es podia complir la normativa, i que només calia garantir la gestió eficaç dels hàbitats d’interès comunitari, sense haver d’anar més enllà de les expectatives europees. D’altra banda, el DMAH incidia en l’oportunitat de desenvolupament que significava la declaració de protecció europea per al territori, mentre que el DARP s’erigia com a garant de l’execució del canal i dels drets històrics dels regants.
Malgrat aquesta polèmica, el febrer de 2005 el Govern català va presentar a informació pública una proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000 en 236.000 hectàrees, de les quals 20.267 coincidien amb el Canal Segarra-Garrigues (un 29% del total de l’àrea regable) en un total de 7 ZEPA (Secans de Mas de Melons-Alfés, Anglesola-Vilagrassa, Granyena, Valls del Sió-Llobregós, Bellmunt-Almenara, Plans de Sió i Secans del Segrià-Utxesa). L’acord no va comportar, tanmateix, que es tanqués el conflicte entre els dos departaments. En aquest sentit, les divergències es van tornar a evidenciar durant la discussió sobre la inclusió o no d’una zona de reg de l’Urgell, de 6.000 ha, corresponent a la ZEPA de Belianes. Aquesta zona no va ser inclosa en la proposta del mes de febrer, però no se’n va descartar la futura inclusió, i, per tant, el conflicte intern es mantenia viu.
La situació va començar a inquietar els pagesos i els ajuntaments afectats que van organitzar, a finals de 2005, diverses manifestacions de protesta contra l’ampliació. Reclamaven més informació sobre les implicacions de la declaració de les ZEPA i exigien al DMAH la definició de les mesures de gestió que es requeririen per garantir la conservació de les àrees protegides. D’una manera generalitzada es criticava la proposta d’ampliació perquè no hi havia hagut prou diàleg amb el territori.
L’abril de 2006 el Govern català va presentar una nova proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000, que incrementava encara més l’afectació sobre les àrees de regadiu de Segarra-Garrigues, concretament fins a les 27.595 (un 39% del total regable), amb l’ampliació d’algunes de les ZEPA existents i la inclusió de tres més (Els Bessons, Secans de Belianes-Preixana i Vall de Vinaixa).
El Manifest de Vallbona: debat i propostes
Enmig del debat sobre el canal Segarra-Garrigues i les ZEPA, el novembre de 2004 es va presentar a Tàrrega el Manifest de Vallbona, amb el qual es pretenia fomentar la discussió i el debat d'alternatives sobre el canal Segarra-Garrigues i el seu futur. El document defensava el canal com un element de cohesió territorial generador de noves economies per a l'assentament de la població en unes comarques que havien patit una contínua emigració durant el darrer segle. Tanmateix reclamava el replantejament del projecte tenint en compte l'ordenació del territori, un nou finançament, una reestructuració de l'organització agrària, la incorporació als preceptes de la nova cultura de l'aigua i la constitució d'un fons de terres per a facilitar l'accés dels joves a l'agricultura i la valoració del patrimoni paisatgístic.
Així mateix, entre gener i abril de 2005 el col•lectiu del Manifest de Vallbona va organitzar (amb el patrocini de la Fundació Territori i Paisatge i la col•laboració de la Universitat de Lleida) la jornada “Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI”. Es van organitzar cinc sessions repartides per diversos indrets de la Plana de Lleida on es van tractar des de les expectatives de producció agrària amb el nou canal fins a la preservació i potenciació del paisatge i el patrimoni rural. Una de les idees que va sorgir és que, enlloc de diverses ZEPA aïllades, calia fer-ne una de sola per a tota la geografia del canal, amb diferents graus de protecció.
L’octubre de 2006 el col•lectiu va presentar “Un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI”, un llibre que integra les conclusions de diversos mesos de debat sobre el canal. L’edició del llibre va anar a càrrec d’Ignasi Aldomà, professor de la Universitat de Lleida (UdL) i un dels promotors del Manifest.
Acord sobre les ZEPA i obres a bon ritme
Per resoldre la polèmica del Canal Segarra-Garrigues, el Govern va crear una comissió de treball interdepartamental, coordinada pel conseller primer, Josep Bargalló, amb tècnics, secretaris generals i consellers de les àrees de Política Territorial i Obres Públiques, Treball i Indústria, el DMAH i el DARP. En successives reunions d’aquesta comissió, el DARP i el DMAH van acostar posicions vers una solució definitiva. Els dos departaments van acordar, concretament, reduir en 277 ha (un 13%) la superfície de la ZEPA de Belianes (l’Urgell), reduir en un 19% la superfície de la ZEPA d’Anglesola-Vilagrassa, en un 7% la dels secans de Mas de Melons-Alfés, en un 9% la de les valls del Sió-Llobregós i revisar alguns criteris tècnics dels Plans de Sió (la Segarra).
Finalment, el setembre de 2006 el Govern català va aprovar definitivament el projecte de la Xarxa Natura 2000, després d’haver estudiat les al•legacions i d’haver inclòs les modificacions sorgides del procés d’informació pública. Es reduïa lleugerament la superfície respecte a la proposta d’abril fins les 26.343,6 hectàrees (38% del total regable).
Paral•lelament a la discussió sobre les ZEPA, el Canal Segarra-Garrigues va anar avançant durant el 2006 i el 2007 amb la construcció del primer tram i l’adjudicació dels dos següents trams. Els treballs es feien en una zona de difícil orografia i incloïen la perforació de túnels i la construcció d’aqüeductes i sifons per superar les pendents. També va sortir a informació pública el projecte de l’embassament de l’Albagés (Garrigues), amb un pressupost de licitació de 62,9 MEUR. Aquest embassament, amb una capacitat de 80 hm3, contribuiria a regular els nivells d’aigua del canal i tancaria la infraestructura pel sud.
Sentència europea i inauguració del canal
A finals de 2007 el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) va dictaminar que el canal vulnerava la Directiva d’Aus i va instar el Govern català a preservar de la transformació una representació més gran dels hàbitats esteparis presents a la zona. Després de mesos de negociacions, el maig de 2009 el Govern català va presentar a informació pública una nova proposta que ampliava fins a 40.547 ha (58% del total regable) l’extensió dels espais ZEPA. Creixien especialment les dels Plans de Sió, a la Segarra (quasi 5.000 ha més) i la de Belianes-Preixana, a l’Urgell, que passava de les 1.925 ha a les 6.529 ha. La nova delimitació s’estenia des del nucli urbà d’Arbeca fins a les proximitats de Tàrrega, al bell mig del sector de reg del canal Segarra-Garrigues, i ajudava a connectar les ZEPA de la Segarra amb les de les Garrigues. Segons el DMAH, els criteri principal de la nova ampliació era assegurar la conservació de quatre espècies prioritàries: la terrerola vulgar (Calandrella brachytactyla), el sisó (Tetrax tetrax), la calàndria (Melanocorypha calandra) i el gaig blau (Coracias garrulus).
Poc després, el 5 de juliol de 2009, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, i el secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM), Josep Puxeu, van inaugurar oficialment el primer tram del canal Segarra-Garrigues i van posar en reg la primera finca del sistema a Oliola. José Montilla, va afirmar que el Sistema Segarra-Garrigues “és l’emblema més gran de transformació territorial que es fa a hores d’ara a Europa” i va assegurar que tindria efectes en el reequilibri econòmic i social del conjunt de Catalunya.
Segons alguns mitjans de comunicació, la Unió Europea va encaixar com una burla la inauguració del canal quan encara s’estava discutint sobre l’ampliació de les zones ZEPA. En aquest sentit fons comunitàries asseguraven que la darrera proposta no era encara satisfactòria, i que seguia incomplint la normativa comunitària. Pocs dies després de la inauguració del canal, la portaveu de Medi Ambient de la CE, Barbara Helfferich, va formular un ultimàtum a la Generalitat i el Govern espanyol: si no s’ampliaven les zones de protecció d’ocells abans del 22 de juliol, l’Estat hauria de pagar una multa de centenars de milers d’euros per cada dia de reg. Davant d’aquesta situació, els consellers d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, van viatjar a Brussel•les per negociar amb la comissió encarregada de supervisar aquest projecte. De la reunió en van sortir dos mesos més de marge per resoldre el conflicte.
Darrera ampliació de les ZEPA i reaccions adverses
Poc abans de la finalització del termini imposat per la CE, i després d’un estiu de negociacions a Brussel•les, al setembre de 2009, la Generalitat va presentar a informació pública una tercera ampliació de les ZEPA fins a 42.144 ha (60% del total regable), la qual satisfeia les demandes europees, resolia els litigis oberts i desactivava l’amenaça d’una multa milionària. Aquesta ampliació era de només unes 1.597 ha respecte de la proposta feta el mes de juny, però recollia la demanda europea de connectar diferents sectors d’una mateixa ZEPA i enllaçar diverses zones de protecció per millorar-ne la funcionalitat ecològica i reduir-ne la fragmentació. El mateix mes de setembre la Generalitat va aprovar definitivament l’ampliació en Acord de Govern.
L’ampliació afectava sobretot el sector del Segrià i les Garrigues, concretament els secans de Mas de Melons, Alfés, el Segrià i Utxesa, que en conjunt guanyaven 1.404 ha noves. La polèmica ZEPA de Belianes quedava intacta, mentre que la dels Plans de Sió s’ampliava en unes 114 ha. El conjunt de la superfície protegida significava un 60% de la que podia regar originalment el sistema del canal Segarra-Garrigues.
Diversos sindicats agraris van mostrar-se indignats per aquesta nova ampliació. El 21 de setembre, unes 300 persones van participar a Tàrrega en una manifestació de protesta convocada per Unió de Pagesos (UP). La manifestació va tenir el suport de responsables polítics de Convergència i Unió (CiU), del sindicat Unió de Ramaders i Pagesos de Catalunya (URAPAC) i de l’Associació d’Empresaris Agraris de Lleida.
Els plans de gestió de les ZEPA
Un cop delimitades les ZEPA, el pas següent era redactar els respectius plans de gestió, que haurien d’incloure, almenys, els objectius de conservació del lloc i les mesures apropiades per mantenir els espais en un estat de conservació favorable. Segons molts pagesos, els plans de gestió significarien la concreció sobre si podien regar o no a les seves explotacions, i sobre les compensacions econòmiques en cas de no poder regar. Tanmateix la Comissió Europea (CE) afirmava que les ZEPA no eren incompatibles amb el reg, sinó que, a través dels plans de gestió, es podrien preveure alguns tipus de reg sempre que no afectessin les aus en perill d’extinció.
Els plans de gestió havien d’abraçar totes les zones estèpiques de la plana agrícola, i concretament nou espais naturals protegits de la plana de Lleida: els secans de Mas de Melons-Alfés; els secans de Segrià i Utxesa; Anglesola-Vilagrassa; Granyena; Bellmunt-Almenara; els plans de Plans de Sió, els secans de Beliane i Preixana, els secans de la Noguera i els plans de la Unilla. Els dos darrers espais es trobaven més enllà de l’àmbit del Segarra-Garrigues. Així, el pla incloïa 54.000 ha, de les quals 42.000 coincidien amb l’àmbit regable del canal.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge va encarregar a finals de 2009 la redacció del Pla de gestió dels espais protegits en l’àmbit del canal Segarra-Garrigues a l’empresa Limonium i el procés participatiu a X3 Estudis Ambientals. El procés participatiu va rebre la participació de 691 persones, de les quals més de la meitat provenien del sector agrari (53%), seguits de l’administració local (30%), les entitats conservacionistes (9%), els centres de recerca i persones a tall individual (ambdós amb un 3%) i les empreses (2%).
Enmig del debat sobre el canal Segarra-Garrigues i les ZEPA, el novembre de 2004 es va presentar a Tàrrega el Manifest de Vallbona, amb el qual es pretenia fomentar la discussió i el debat d'alternatives sobre el canal Segarra-Garrigues i el seu futur. El document defensava el canal com un element de cohesió territorial generador de noves economies per a l'assentament de la població en unes comarques que havien patit una contínua emigració durant el darrer segle. Tanmateix reclamava el replantejament del projecte tenint en compte l'ordenació del territori, un nou finançament, una reestructuració de l'organització agrària, la incorporació als preceptes de la nova cultura de l'aigua i la constitució d'un fons de terres per a facilitar l'accés dels joves a l'agricultura i la valoració del patrimoni paisatgístic.
Així mateix, entre gener i abril de 2005 el col•lectiu del Manifest de Vallbona va organitzar (amb el patrocini de la Fundació Territori i Paisatge i la col•laboració de la Universitat de Lleida) la jornada “Per un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI”. Es van organitzar cinc sessions repartides per diversos indrets de la Plana de Lleida on es van tractar des de les expectatives de producció agrària amb el nou canal fins a la preservació i potenciació del paisatge i el patrimoni rural. Una de les idees que va sorgir és que, enlloc de diverses ZEPA aïllades, calia fer-ne una de sola per a tota la geografia del canal, amb diferents graus de protecció.
L’octubre de 2006 el col•lectiu va presentar “Un canal Segarra-Garrigues per al segle XXI”, un llibre que integra les conclusions de diversos mesos de debat sobre el canal. L’edició del llibre va anar a càrrec d’Ignasi Aldomà, professor de la Universitat de Lleida (UdL) i un dels promotors del Manifest.
Acord sobre les ZEPA i obres a bon ritme
Per resoldre la polèmica del Canal Segarra-Garrigues, el Govern va crear una comissió de treball interdepartamental, coordinada pel conseller primer, Josep Bargalló, amb tècnics, secretaris generals i consellers de les àrees de Política Territorial i Obres Públiques, Treball i Indústria, el DMAH i el DARP. En successives reunions d’aquesta comissió, el DARP i el DMAH van acostar posicions vers una solució definitiva. Els dos departaments van acordar, concretament, reduir en 277 ha (un 13%) la superfície de la ZEPA de Belianes (l’Urgell), reduir en un 19% la superfície de la ZEPA d’Anglesola-Vilagrassa, en un 7% la dels secans de Mas de Melons-Alfés, en un 9% la de les valls del Sió-Llobregós i revisar alguns criteris tècnics dels Plans de Sió (la Segarra).
Finalment, el setembre de 2006 el Govern català va aprovar definitivament el projecte de la Xarxa Natura 2000, després d’haver estudiat les al•legacions i d’haver inclòs les modificacions sorgides del procés d’informació pública. Es reduïa lleugerament la superfície respecte a la proposta d’abril fins les 26.343,6 hectàrees (38% del total regable).
Paral•lelament a la discussió sobre les ZEPA, el Canal Segarra-Garrigues va anar avançant durant el 2006 i el 2007 amb la construcció del primer tram i l’adjudicació dels dos següents trams. Els treballs es feien en una zona de difícil orografia i incloïen la perforació de túnels i la construcció d’aqüeductes i sifons per superar les pendents. També va sortir a informació pública el projecte de l’embassament de l’Albagés (Garrigues), amb un pressupost de licitació de 62,9 MEUR. Aquest embassament, amb una capacitat de 80 hm3, contribuiria a regular els nivells d’aigua del canal i tancaria la infraestructura pel sud.
Sentència europea i inauguració del canal
A finals de 2007 el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) va dictaminar que el canal vulnerava la Directiva d’Aus i va instar el Govern català a preservar de la transformació una representació més gran dels hàbitats esteparis presents a la zona. Després de mesos de negociacions, el maig de 2009 el Govern català va presentar a informació pública una nova proposta que ampliava fins a 40.547 ha (58% del total regable) l’extensió dels espais ZEPA. Creixien especialment les dels Plans de Sió, a la Segarra (quasi 5.000 ha més) i la de Belianes-Preixana, a l’Urgell, que passava de les 1.925 ha a les 6.529 ha. La nova delimitació s’estenia des del nucli urbà d’Arbeca fins a les proximitats de Tàrrega, al bell mig del sector de reg del canal Segarra-Garrigues, i ajudava a connectar les ZEPA de la Segarra amb les de les Garrigues. Segons el DMAH, els criteri principal de la nova ampliació era assegurar la conservació de quatre espècies prioritàries: la terrerola vulgar (Calandrella brachytactyla), el sisó (Tetrax tetrax), la calàndria (Melanocorypha calandra) i el gaig blau (Coracias garrulus).
Poc després, el 5 de juliol de 2009, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, i el secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM), Josep Puxeu, van inaugurar oficialment el primer tram del canal Segarra-Garrigues i van posar en reg la primera finca del sistema a Oliola. José Montilla, va afirmar que el Sistema Segarra-Garrigues “és l’emblema més gran de transformació territorial que es fa a hores d’ara a Europa” i va assegurar que tindria efectes en el reequilibri econòmic i social del conjunt de Catalunya.
Segons alguns mitjans de comunicació, la Unió Europea va encaixar com una burla la inauguració del canal quan encara s’estava discutint sobre l’ampliació de les zones ZEPA. En aquest sentit fons comunitàries asseguraven que la darrera proposta no era encara satisfactòria, i que seguia incomplint la normativa comunitària. Pocs dies després de la inauguració del canal, la portaveu de Medi Ambient de la CE, Barbara Helfferich, va formular un ultimàtum a la Generalitat i el Govern espanyol: si no s’ampliaven les zones de protecció d’ocells abans del 22 de juliol, l’Estat hauria de pagar una multa de centenars de milers d’euros per cada dia de reg. Davant d’aquesta situació, els consellers d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, van viatjar a Brussel•les per negociar amb la comissió encarregada de supervisar aquest projecte. De la reunió en van sortir dos mesos més de marge per resoldre el conflicte.
Darrera ampliació de les ZEPA i reaccions adverses
Poc abans de la finalització del termini imposat per la CE, i després d’un estiu de negociacions a Brussel•les, al setembre de 2009, la Generalitat va presentar a informació pública una tercera ampliació de les ZEPA fins a 42.144 ha (60% del total regable), la qual satisfeia les demandes europees, resolia els litigis oberts i desactivava l’amenaça d’una multa milionària. Aquesta ampliació era de només unes 1.597 ha respecte de la proposta feta el mes de juny, però recollia la demanda europea de connectar diferents sectors d’una mateixa ZEPA i enllaçar diverses zones de protecció per millorar-ne la funcionalitat ecològica i reduir-ne la fragmentació. El mateix mes de setembre la Generalitat va aprovar definitivament l’ampliació en Acord de Govern.
L’ampliació afectava sobretot el sector del Segrià i les Garrigues, concretament els secans de Mas de Melons, Alfés, el Segrià i Utxesa, que en conjunt guanyaven 1.404 ha noves. La polèmica ZEPA de Belianes quedava intacta, mentre que la dels Plans de Sió s’ampliava en unes 114 ha. El conjunt de la superfície protegida significava un 60% de la que podia regar originalment el sistema del canal Segarra-Garrigues.
Diversos sindicats agraris van mostrar-se indignats per aquesta nova ampliació. El 21 de setembre, unes 300 persones van participar a Tàrrega en una manifestació de protesta convocada per Unió de Pagesos (UP). La manifestació va tenir el suport de responsables polítics de Convergència i Unió (CiU), del sindicat Unió de Ramaders i Pagesos de Catalunya (URAPAC) i de l’Associació d’Empresaris Agraris de Lleida.
Els plans de gestió de les ZEPA
Un cop delimitades les ZEPA, el pas següent era redactar els respectius plans de gestió, que haurien d’incloure, almenys, els objectius de conservació del lloc i les mesures apropiades per mantenir els espais en un estat de conservació favorable. Segons molts pagesos, els plans de gestió significarien la concreció sobre si podien regar o no a les seves explotacions, i sobre les compensacions econòmiques en cas de no poder regar. Tanmateix la Comissió Europea (CE) afirmava que les ZEPA no eren incompatibles amb el reg, sinó que, a través dels plans de gestió, es podrien preveure alguns tipus de reg sempre que no afectessin les aus en perill d’extinció.
Els plans de gestió havien d’abraçar totes les zones estèpiques de la plana agrícola, i concretament nou espais naturals protegits de la plana de Lleida: els secans de Mas de Melons-Alfés; els secans de Segrià i Utxesa; Anglesola-Vilagrassa; Granyena; Bellmunt-Almenara; els plans de Plans de Sió, els secans de Beliane i Preixana, els secans de la Noguera i els plans de la Unilla. Els dos darrers espais es trobaven més enllà de l’àmbit del Segarra-Garrigues. Així, el pla incloïa 54.000 ha, de les quals 42.000 coincidien amb l’àmbit regable del canal.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge va encarregar a finals de 2009 la redacció del Pla de gestió dels espais protegits en l’àmbit del canal Segarra-Garrigues a l’empresa Limonium i el procés participatiu a X3 Estudis Ambientals. El procés participatiu va rebre la participació de 691 persones, de les quals més de la meitat provenien del sector agrari (53%), seguits de l’administració local (30%), les entitats conservacionistes (9%), els centres de recerca i persones a tall individual (ambdós amb un 3%) i les empreses (2%).
També van tenir lloc processos de participació paral•lels al que havia endegat la Generalitat. D’una banda, la Universitat de Lleida, a partir de les propostes del “Manifest de Vallbona“, va conduir un debat que proposava replantejar el conflicte com una oportunitat per al desenvolupament de les Terres de Lleida. D’altra banda, la Diputació de Lleida va proposar un document de consens als diversos agents del territori per presentar-lo com una proposta unitària al procés participatiu del pla de gestió. El document consensuat proposava, entre altres coses, garantir un fons de compensació per al sector agrari, amb un import anual de 30 MEUR. Entre els signants d’aquest document de consens hi havia des de les comunitats de regants i les organitzacions agràries contràries a les ZEPA fins a SEO/BirdLife.
El 9 de juny de 2010, i sis mesos després d’iniciar-se, el procés participatiu es va tancar en una sessió de retorn a Tàrrega en la qual es van presentar els resultats obtinguts i les propostes recollides al pla de gestió. De les 43 propostes efectuades per al conjunt de les ZEPA, 34 van ser incorporades, parcialment o total, al pla de gestió. Només 9 no ho van ser, principalment pel fet que les competències del pla de gestió no permetien abordar-les.
Es presenta el pla de gestió i es revisa la DIA del Segarra-Garrigues
Coincidint amb la sessió de retorn del procés participatiu, la Generalitat va treure a informació pública el pla de gestió. El pla comprenia 262 accions i una inversió de gairebé 38 MEUR en sis anys. L’objectiu del pla era harmonitzar la conservació dels hàbitats i de la fauna amb l’activitat agrària per mitjà d’un model agrari rendible, l’ordenació d’altres activitats econòmiques i infraestructures i potenciar les activitats turístiques basades en els valors i els recursos naturals, paisatgístics, històrics i culturals. El pla preveia, també, un sistema de contractes o arrendaments per compensar econòmicament els pagesos afectats i creava un òrgan de gestió amb pressupost propi. Malgrat que una de les demandes del procés participatiu havia estat la creació d’un parc natural, segons fonts del DMAH l’òrgan de gestió de les ZEPA disposaria de més diners que qualsevol parc natural, i no es descartava declarar-lo més endavant. Amb tot, els ecologistes consideraven insuficient el pla, mentre que per als sindicats agraris, els recursos també eren insuficients.
El Govern va aprovar definitivament el pla de gestió l’11 d’octubre de 2010, coincidint amb l’aprovació per part de la ponència ambiental de la nova Declaració d'impacte ambiental (DIA) del projecte de regadiu del Segarra-Garrigues. Aquesta declaració tenia com a objecte l’anàlisi de la viabilitat del regadiu en termes ambientals, i reemplaçava la DIA feta l’any 2002, que, a més, no tenia en compte les ampliacions de les ZEPA fetes des d’aleshores.
La DIA es basava en un estudi d’impacte ambiental lliurat el mes de gener, que delimitava espais exclosos de reg i espais on es podria fer un reg de suport, amb dotació i condicions agronòmiques restringides per tal d’assegurar la compatibilitat del desenvolupament de l’activitat agrària amb l’obligada protecció dels espais i les espècies. A les zones de regs històrics es permetria regar d’acord amb la dotació concedida, tot i que es modernitzaria el sistema de regadiu. L’estudi també proposava fer una prova pilot per al reg de suport al cereal d’hivern en terrenys ZEPA per assegurar l’esmentada compatibilitat.
El Govern, a més, va declarar el regadiu del Segarra-Garrigues i la concentració parcel•lària d’interès públic de primer ordre. D’aquesta manera, la Generalitat podia acollir-se a l’article 6.4 de la directiva d’hàbitats, que permet tirar endavant aquells aspectes del projecte que la DIA va informar de caràcter desfavorable sempre que es prenguin mesures compensatòries addicionals. El Govern també va aprovar les mesures ambientals compensatòries del projecte, que preveien una compensació que oscil•lava entre 400 i 600 € per ha/any per l’aplicació d’unes mesures actives de caire agronòmic en aquells espais sense dotació de reg segons la DIA.
Amb tot, la Generalitat preveia destinar 109 MEUR els pròxims deu anys per executar la DIA del canal (especialment les mesures compensatòries), 37,8 MEUR corresponents al pla de gestió, i 12 MEUR més en el marc del Pla de desenvolupament rural (PDR 2007-2013).
Deu anys més tard, Europa arxiva les denúncies
Amb l’aprovació dels plans de gestió, l’adaptació del DIA i les mesures ambientals compensatòries de l’Acord de Govern de la declaració d’interès públic de primer ordre, la Generalitat satisfeia les demandes de la Unió Europea arran de les sentències pel Segarra-Garrigues. A final de juny, Europa va arxivar la primera sentència, tot i que fonts comunitàries van enunciar que tenien la intenció de controlar el compliment de tots els compromisos sobre la preservació del medi durant l’execució del projecte de regadiu.
Els governs de la Generalitat i de l’Estat van celebrar la retirada de les sentències, ja que donava per tancat un llarg litigi que havia amenaçat de paralitzar les obres, havia generat sancions milionàries i havia provocat la retenció de fons europeus. El secretari d'Estat de Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu, va subratllar l’esforç de consens fet entre les parts afectades.
No obstant això, alguns agents del territori no ho veien igual. Per exemple, el responsable d’aigua d’Unió de Pagesos (UP) a Lleida, Felip Domènech, va assegurar que es podria haver evitat l’ampliació de les hectàrees de ZEPA de 2006, ja que allò que amoïnava la CE no era la superfície protegida, sinó l’absència d’un pla de gestió. Per la seva banda, el president de la comunitat de regants del canal, Josep París, manifestava la seva frustració per les successives ampliacions de les ZEPA, tot i que considerava que el regadiu continuava sent viable.
Segueixen les obres malgrat la crisi
Durant el 2011 -a part del primer tram que ja estava inaugurat- tota la resta de trams estaven en obres així com també l’embassament d’Albagés. També estaven en marxa totes les obres de la xarxa secundària, que han de permetre l’abastament a les finques. A finals de 2012 es van donar per conclosos els trams 2 i 3. D’aquesta manera ja hi havia un total de 3.000 hectàrees a ple rendiment i 7.800 preparades per regar.
Tanmateix, la crisi econòmica iniciada el 2008 va afectar el canal Segarra-Garrigues. Els pagesos tenien certes dificultats en assumir la inversió de 3.100 euros per hectàrea per disposar d’aigua del canal (un 30% del cost real, la resta estava finançat per les administracions) i el preu de l’aigua (181 euros per hectàrees de fix anual més 0,088 euros per metre cúbic). Per aquest motiu una part de les àrees preparades per regar encara no havien estat connectades amb les finques. Tot i això el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) es mostrava disposat a flexibilitzar aquestes tarifes i adaptar-les en funció de les necessitats del regant.
Així mateix la construcció de la xarxa secundària es va paralitzar a finals de 2012. El Govern català pretenia que les obres només es realitzessin quan un grup de pagesos mostrés interès en què l’aigua arribés als seus terrenys. D’aquesta manera es volia acabar amb la situació actual, que comportava que només s’aprofitessin 3.000 de les 9.800 hectàrees preparades per regar.
Informe sobre el futur del canal
A principis de juliol de 2013 el Govern de la Generalitat va encarregar al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) un informe sobre el futur del canal Segarra-Garrigues. Segons alguns mitjans de comunicació aquest informe responia al baix ritme d’adhesió dels propietaris de les zones regables i podria cercar alternatives d’utilització de l’aigua del canal. La Plataforma en Defensa de l’Ebre temia que aquest fos el primer pas per justificar el transvasament de part de l’aigua del canal cap a l’àrea metropolitana de Barcelona.
A final de 2013, amb tots els trams ja acabats i pendent només de l’embassament d’Albagès, la Generalitat va reprendre els treballs de construcció de la xarxa secundària. Tanmateix no estava clar que els pagesos assumissin el cost de passar de secà a regadiu. En aquells moments la xarxa secundària permetia regar 12.000 hectàrees però d’aquestes només se n’aprofitaven 3.000. Tot plegat molt lluny de les 70.000 hectàrees potencials (28.000 si es descompten les ZEPA).
En paral•lel s’havia d’anar executant el pla de gestió de les ZEPA que acabaria concretant les possibilitats de reg en les finques afectades. També quedava pendent la portada d’aigua a una quarantena de municipis de l’Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà i l’Anoia. L’execució havia de córrer a càrrec del Govern de l’Estat però no hi havia data concreta per l’inici de les obres.
El 9 de juny de 2010, i sis mesos després d’iniciar-se, el procés participatiu es va tancar en una sessió de retorn a Tàrrega en la qual es van presentar els resultats obtinguts i les propostes recollides al pla de gestió. De les 43 propostes efectuades per al conjunt de les ZEPA, 34 van ser incorporades, parcialment o total, al pla de gestió. Només 9 no ho van ser, principalment pel fet que les competències del pla de gestió no permetien abordar-les.
Es presenta el pla de gestió i es revisa la DIA del Segarra-Garrigues
Coincidint amb la sessió de retorn del procés participatiu, la Generalitat va treure a informació pública el pla de gestió. El pla comprenia 262 accions i una inversió de gairebé 38 MEUR en sis anys. L’objectiu del pla era harmonitzar la conservació dels hàbitats i de la fauna amb l’activitat agrària per mitjà d’un model agrari rendible, l’ordenació d’altres activitats econòmiques i infraestructures i potenciar les activitats turístiques basades en els valors i els recursos naturals, paisatgístics, històrics i culturals. El pla preveia, també, un sistema de contractes o arrendaments per compensar econòmicament els pagesos afectats i creava un òrgan de gestió amb pressupost propi. Malgrat que una de les demandes del procés participatiu havia estat la creació d’un parc natural, segons fonts del DMAH l’òrgan de gestió de les ZEPA disposaria de més diners que qualsevol parc natural, i no es descartava declarar-lo més endavant. Amb tot, els ecologistes consideraven insuficient el pla, mentre que per als sindicats agraris, els recursos també eren insuficients.
El Govern va aprovar definitivament el pla de gestió l’11 d’octubre de 2010, coincidint amb l’aprovació per part de la ponència ambiental de la nova Declaració d'impacte ambiental (DIA) del projecte de regadiu del Segarra-Garrigues. Aquesta declaració tenia com a objecte l’anàlisi de la viabilitat del regadiu en termes ambientals, i reemplaçava la DIA feta l’any 2002, que, a més, no tenia en compte les ampliacions de les ZEPA fetes des d’aleshores.
La DIA es basava en un estudi d’impacte ambiental lliurat el mes de gener, que delimitava espais exclosos de reg i espais on es podria fer un reg de suport, amb dotació i condicions agronòmiques restringides per tal d’assegurar la compatibilitat del desenvolupament de l’activitat agrària amb l’obligada protecció dels espais i les espècies. A les zones de regs històrics es permetria regar d’acord amb la dotació concedida, tot i que es modernitzaria el sistema de regadiu. L’estudi també proposava fer una prova pilot per al reg de suport al cereal d’hivern en terrenys ZEPA per assegurar l’esmentada compatibilitat.
El Govern, a més, va declarar el regadiu del Segarra-Garrigues i la concentració parcel•lària d’interès públic de primer ordre. D’aquesta manera, la Generalitat podia acollir-se a l’article 6.4 de la directiva d’hàbitats, que permet tirar endavant aquells aspectes del projecte que la DIA va informar de caràcter desfavorable sempre que es prenguin mesures compensatòries addicionals. El Govern també va aprovar les mesures ambientals compensatòries del projecte, que preveien una compensació que oscil•lava entre 400 i 600 € per ha/any per l’aplicació d’unes mesures actives de caire agronòmic en aquells espais sense dotació de reg segons la DIA.
Amb tot, la Generalitat preveia destinar 109 MEUR els pròxims deu anys per executar la DIA del canal (especialment les mesures compensatòries), 37,8 MEUR corresponents al pla de gestió, i 12 MEUR més en el marc del Pla de desenvolupament rural (PDR 2007-2013).
Deu anys més tard, Europa arxiva les denúncies
Amb l’aprovació dels plans de gestió, l’adaptació del DIA i les mesures ambientals compensatòries de l’Acord de Govern de la declaració d’interès públic de primer ordre, la Generalitat satisfeia les demandes de la Unió Europea arran de les sentències pel Segarra-Garrigues. A final de juny, Europa va arxivar la primera sentència, tot i que fonts comunitàries van enunciar que tenien la intenció de controlar el compliment de tots els compromisos sobre la preservació del medi durant l’execució del projecte de regadiu.
Els governs de la Generalitat i de l’Estat van celebrar la retirada de les sentències, ja que donava per tancat un llarg litigi que havia amenaçat de paralitzar les obres, havia generat sancions milionàries i havia provocat la retenció de fons europeus. El secretari d'Estat de Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu, va subratllar l’esforç de consens fet entre les parts afectades.
No obstant això, alguns agents del territori no ho veien igual. Per exemple, el responsable d’aigua d’Unió de Pagesos (UP) a Lleida, Felip Domènech, va assegurar que es podria haver evitat l’ampliació de les hectàrees de ZEPA de 2006, ja que allò que amoïnava la CE no era la superfície protegida, sinó l’absència d’un pla de gestió. Per la seva banda, el president de la comunitat de regants del canal, Josep París, manifestava la seva frustració per les successives ampliacions de les ZEPA, tot i que considerava que el regadiu continuava sent viable.
Segueixen les obres malgrat la crisi
Durant el 2011 -a part del primer tram que ja estava inaugurat- tota la resta de trams estaven en obres així com també l’embassament d’Albagés. També estaven en marxa totes les obres de la xarxa secundària, que han de permetre l’abastament a les finques. A finals de 2012 es van donar per conclosos els trams 2 i 3. D’aquesta manera ja hi havia un total de 3.000 hectàrees a ple rendiment i 7.800 preparades per regar.
Tanmateix, la crisi econòmica iniciada el 2008 va afectar el canal Segarra-Garrigues. Els pagesos tenien certes dificultats en assumir la inversió de 3.100 euros per hectàrea per disposar d’aigua del canal (un 30% del cost real, la resta estava finançat per les administracions) i el preu de l’aigua (181 euros per hectàrees de fix anual més 0,088 euros per metre cúbic). Per aquest motiu una part de les àrees preparades per regar encara no havien estat connectades amb les finques. Tot i això el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) es mostrava disposat a flexibilitzar aquestes tarifes i adaptar-les en funció de les necessitats del regant.
Així mateix la construcció de la xarxa secundària es va paralitzar a finals de 2012. El Govern català pretenia que les obres només es realitzessin quan un grup de pagesos mostrés interès en què l’aigua arribés als seus terrenys. D’aquesta manera es volia acabar amb la situació actual, que comportava que només s’aprofitessin 3.000 de les 9.800 hectàrees preparades per regar.
Informe sobre el futur del canal
A principis de juliol de 2013 el Govern de la Generalitat va encarregar al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) un informe sobre el futur del canal Segarra-Garrigues. Segons alguns mitjans de comunicació aquest informe responia al baix ritme d’adhesió dels propietaris de les zones regables i podria cercar alternatives d’utilització de l’aigua del canal. La Plataforma en Defensa de l’Ebre temia que aquest fos el primer pas per justificar el transvasament de part de l’aigua del canal cap a l’àrea metropolitana de Barcelona.
A final de 2013, amb tots els trams ja acabats i pendent només de l’embassament d’Albagès, la Generalitat va reprendre els treballs de construcció de la xarxa secundària. Tanmateix no estava clar que els pagesos assumissin el cost de passar de secà a regadiu. En aquells moments la xarxa secundària permetia regar 12.000 hectàrees però d’aquestes només se n’aprofitaven 3.000. Tot plegat molt lluny de les 70.000 hectàrees potencials (28.000 si es descompten les ZEPA).
En paral•lel s’havia d’anar executant el pla de gestió de les ZEPA que acabaria concretant les possibilitats de reg en les finques afectades. També quedava pendent la portada d’aigua a una quarantena de municipis de l’Urgell, la Segarra, la Conca de Barberà i l’Anoia. L’execució havia de córrer a càrrec del Govern de l’Estat però no hi havia data concreta per l’inici de les obres.
