Actualitzat a 31/12/2013
El Govern de la Generalitat encarrega un informe al Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible sobre el futur del canal Segarra-Garrigues en un moment de certa preocupació per la baixa adhesió dels propietaris de les zones regables. A final de 2013 únicament s’aprofiten 3.000 de les 12.000 hectàrees preparades per regar.
Antecedents
2003,
2004,
2005,
2006,
2007,
2009,
2010
La plana de Lleida és la més extensa de Catalunya i és creuada pel riu Segre i els seus afluents. L’any 1862 va entrar en funcionament el canal d’Urgell, una infraestructura hidràulica que va permetre el regadiu de 70.000 hectàrees de conreus de les comarques de l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera, Segrià i Garrigues. En canvi l’àmbit de la plana de Lleida situat a l’est del canal va quedar fora de l’àmbit d’influència del canal i va mantenir un paisatge de secà amb conreus de cereals, oliveres i ametllers.
L’any 1957 la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) va redactar el Plan de aprovechamiento total del río Segre para el riego de la Segarra y las Garrigues, que preveia construir un canal paral•lel a la traça del canal d’Urgell per incrementar les zones de regadiu a la plana de Lleida. El projecte, però, va quedar paralitzat. Tanmateix, l’aprovació l’any 1977 del projecte d’embassament de Rialb va suposar un gir d’inflexió ja que permetia cobrir totes les demandes d’aigua vinculades al canal d’Urgell i obria les portes a la construcció del nou canal. Les obres de l’embassament van començar el 1992 i es van enllestir el 1999.
L’any 1994 el Govern espanyol va declarar el Canal Segarra-Garrigues d’utilitat pública (Llei 40/1994). El 1998 va ser inclòs al Pla hidrològic de la conca de l’Ebre i el 1999 es van signar els Protocols de col•laboració entre el Ministeri de Medi Ambient i la Generalitat de Catalunya, d'una banda, i entre la CHE i la Comunitat de Regants, de l'altra. El 2001 es va adjudicar la construcció de l’estació de bombeig a l’embassament de Rialb i del primer dels cinc trams en què es dividia el canal i el juliol de 2003 es va col•locar la primera pedra.
El projecte permetria transformar a regadius 70.150 ha de terres de secà del marge esquerre del canal d’Urgell i havia de beneficiar uns 17.000 regants. També es preveia que proveís alguns nuclis urbans i indústries de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. El sistema es vertebra per un canal amb un traçat paral•lel al canal d’Urgell -que comença a l’embassament de Rialb (la Noguera) i acaba a l’embassament de l’Albagés (les Garrigues)- i una xarxa secundària per fer arribar l’aigua arreu. Amb un recorregut de 85 km, passa per totes les comarques de la plana de Lleida: la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, Urgell, el Segrià i les Garrigues. El regadiu es dissenyava amb criteris d’eficiència, incorporant les darreres innovacions tecnològiques disponibles per tal de consumir l’aigua imprescindible per a cada tipus de plantació. El sistema Segarra-Garrigues està format per dues zones regables:
-A l’est del canal, la zona de reg de suport als conreus de secà existents, amb una dotació de 1500 m3/Ha i any.
-A l’oest, la zona de reg de transformació de secà a regadiu, amb una dotació de 6500 m3/Ha i any.
El pressupost total de la infraestructura era de 1.543 MEUR i constituïa, així, el projecte hidràulic de més magnitud de l’Estat espanyol i la segona inversió en infraestructures a Catalunya (només superada per la línia 9 del metro). El Ministeri de Medi Ambient, mitjançant l'empresa pública CASEGA, dependent de la CHE, havia d'invertir un total de 440 milions d’euros i fer-se responsable de la construcció del canal principal i l’estació de bombeig a l'embassament de Rialb. La Generalitat de Catalunya, mitjançant l'empresa pública REGSEGA, adscrita al Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) havia de desenvolupar la xarxa secundària de canalització i regadiu (unes 3.500 quilòmetres) i la concentració parcel•lària, amb un pressupost total de 1.103 milions d'euros.
Segons el Govern català, el canal Segarra-Garrigues representava una oportunitat de desenvolupament única per les Terres de Lleida que no únicament beneficiaria els regants sinó també la indústria agroalimentària i, al mateix temps, impulsaria l’assentament de la població en les zones rurals i l’equilibri territorial.
El canal Segarra-Garrigues i la Xarxa Natura 2000
La transformació de les terres de secà de Lleida va topar a partir de l’any 2001 amb la figura de protecció de la
XARXA NATURA 2000, un sistema europeu d’àrees protegides que integren mostres representatives dels hàbitats naturals i de les espècies d’interès comunitari. Es compon de dos tipus d’espais: les zones especials de conservació (ZEC) i les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Aquestes últimes tenen com a objectiu, en el cas català, protegir les dotze espècies d’aus estèpiques que hi ha, majoritàriament localitzades al secà de Lleida.
Des de l’aprovació de la Directiva Hàbitats, l’any 1992, el Govern català treballava en la definició dels espais a incloure en la Xarxa Natura 2000 i havia anat formulant una sèrie de propostes successives que la Unió Europea considerava insuficients. En aquest context, l’any 2001 les entitats ecologistes SEO/Birdlife, IPCENA, EGRELL i DEPANA van interposar una denúncia davant el Tribunal de Luxemburg per la insuficient declaració de ZEPA en l’àmbit que resultaria afectat pel Canal Segarra-Garrigues. En la seva opinió la transformació de conreus a regadiu suposaria la pèrdua de l’hàbitat de les aus estepàries.
La Declaració d’Impacte Ambiental del Canal Segarra-Garrigues, aprovada el 2002, va proposar excloure 5.800 hectàrees (prop d’un 7% del total d’àrees regades) i declarar-les com a ZEPA a canvi de compensacions econòmiques. Aquesta mesura va rebre el rebuig de les entitats conservacionistes, que la consideraven insuficient, i dels pagesos, que reclamaven poder regar en tot el perímetre.
El març de 2004 la Comissió Europea, en resposta a les demandes de les entitats conservacionistes, va advertir, a través d'un informe, que el canal Segarra-Garrigues “destruirà l'hàbitat i eradicarà les aus estepàries de la zona”. El document concloïa amb la recomanació que Catalunya ampliés les zones ZEPA ja que, en el conjunt de Catalunya, només un 25% de les àrees d'interès per a les aus havien estat designades com a espais protegits.
Creix la polèmica sobre les ZEPA
Després de l’informe de la Unió Europea, el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) va reconèixer la necessitat d’ampliar les ZEPA en l’àrea d’influència del Canal Segarra-Garrigues. Tanmateix asseguraven que aquestes zones no quedarien excloses de rec, sinó que es podria fer rec de suport als conreus actuals.
La decisió del DMAH no va agradar al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP), que era un dels ens impulsos del canal. Es donava la circumstància que el Govern català estava format per la coalició de tres partits (PSC, ERC i ICV) i els dos departaments estaven en mans de partits diferents (ICV al DMAH i PSC al DARP).
Des del punt de vista del DARP, el DMAH volia declarar ZEPA els indrets que tinguessin un valor agronòmic més accentuat, mentre que el DMAH considerava que el DARP s’oposava a declarar com a ZEPA els millors llocs per als ocells. El DMAH es recolzava en la legitimitat d’haver de complir la legislació europea, però el DARP considerava que amb les ZEPA ja declarades fins al moment es podia complir la normativa, i que només calia garantir la gestió eficaç dels hàbitats d’interès comunitari, sense haver d’anar més enllà de les expectatives europees. D’altra banda, el DMAH incidia en l’oportunitat de desenvolupament que significava la declaració de protecció europea per al territori, mentre que el DARP s’erigia com a garant de l’execució del canal i dels drets històrics dels regants.
Malgrat aquesta polèmica, el febrer de 2005 el Govern català va presentar a informació pública una proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000 en 236.000 hectàrees, de les quals 20.267 coincidien amb el Canal Segarra-Garrigues (un 29% del total de l’àrea regable) en un total de 7 ZEPA (Secans de Mas de Melons-Alfés, Anglesola-Vilagrassa, Granyena, Valls del Sió-Llobregós, Bellmunt-Almenara, Plans de Sió i Secans del Segrià-Utxesa). L’acord no va comportar, tanmateix, que es tanqués el conflicte entre els dos departaments. En aquest sentit, les divergències es van tornar a evidenciar durant la discussió sobre la inclusió o no d’una zona de reg de l’Urgell, de 6.000 ha, corresponent a la ZEPA de Belianes. Aquesta zona no va ser inclosa en la proposta del mes de febrer, però no se’n va descartar la futura inclusió, i, per tant, el conflicte intern es mantenia viu.
La situació va començar a inquietar els pagesos i els ajuntaments afectats que van organitzar, a finals de 2005, diverses manifestacions de protesta contra l’ampliació. Reclamaven més informació sobre les implicacions de la declaració de les ZEPA i exigien al DMAH la definició de les mesures de gestió que es requeririen per garantir la conservació de les àrees protegides. D’una manera generalitzada es criticava la proposta d’ampliació perquè no hi havia hagut prou diàleg amb el territori.
L’abril de 2006 el Govern català va presentar una nova proposta d’ampliació de la Xarxa Natura 2000, que incrementava encara més l’afectació sobre les àrees de regadiu de Segarra-Garrigues, concretament fins a les 27.595 (un 39% del total regable), amb l’ampliació d’algunes de les ZEPA existents i la inclusió de tres més (Els Bessons, Secans de Belianes-Preixana i Vall de Vinaixa).