Actualitzat a 31/12/2013
Comença la descontaminació del pantà de Flix, nou anys després que un estudi mostrés una important acumulació de residus químics i radioactius a causa de l’activitat centenària de l’empresa Ercros. En paral•lel, es realitzen actuacions per millorar les infraestructures d’abastament d’aigua dels municipis situats riu avall per assegurar el subministrament en cas d’accident.
Antecedents:
2004,
2005,
2006,
2007,
2008
A final del segle XIX es va instal•lar al municipi de Flix (Ribera d'Ebre) una planta química dedicada a la producció de sosa al costat del riu Ebre. L'empresa, aleshores, es deia Societat Electroquímica de Flix. Després de quedar pràcticament derruïda durant la Guerra Civil, la planta es va recuperar i l'any 1960 va arribar a tenir 1.500 treballadors. La planta produïa tot tipus de productes químics: àcid acètic, permanganat potàssic, potassa càustica, acetats de vinil, etc. El 1987 es va constituir el grup Ercros i l'any 1990 la fàbrica va passar a pertànyer a Erkimia SA, l'empresa química d'aquest grup.
L’any 1996 el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), per encàrrec del Departament de Medi Ambient, va detectar contaminants en el riu en forma de residus amb presència de metalls pesants (sobretot mercuri i cadmi, però també altres com crom i zinc) i compostos organoclorats (hexaclorobenzè, policlorobifenils, etc.). En una segona fase de l’estudi, enllestida el desembre de 2003 i encarregada al CSIC i a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es va observar també la presència d’uns nivells de radioactivitat inesperadament alts, fet que va generar una important alarma social. Aquesta radioactivitat es devia a l'existència de diversos radionúclids o elements radioactius (plom, cesi, radi, etc.) procedents de la desintegració de l'urani. Tots aquests fangs estaven ubicats en la zona de riu situada just davant de l'empresa –que, en aquesta zona, forma el pantà de Flix- dividits en diversos lòbuls amb gruixos de fins a quatre metres.
Els residus químics –organoclorats- dipositats al pantà provenien dels processos de la planta d'Ercros per a la fabricació de sosa i productes clorats (lleixiu, àcid clorhídric, cloroform...), molts produïts des de feia més d'un segle. Va ser justament en el moment de la construcció de la presa de Flix, l'any 1949, quan l'empresa va engegar el sistema actual per fer l'electròlisi de la sal, és a dir, quan van començar a emprar-se els càtodes de mercuri i els ànodes de grafit. Els residus derivats d'aquests sistemes eren abocats al riu i van quedar retinguts per la presa de tal manera que s’acumulaven juntament amb els sediments naturals procedents de riu amunt.
Tanmateix, els elements radioactius i bona part dels metalls pesants dipositats a l'embassament provenien del procés industrial d'elaboració del fosfat bicàlcic. Aquest producte s'utilitza com a pinso en l'alimentació animal i es va començar a elaborar l'any 1973 fent servir fosforita i àcid clorhídric. La fosforita és un mineral que conté, de forma natural, diverses impureses, entre les quals l'urani-238 i els seus elements de desintegració, com el radi-226 o el plom-210.
Les quantitats absolutes dels diferents compostos dipositades a l'embassament eren molt elevades. Inicialment es va calcular que hi podria haver entre 200.000 i 360.000 tones de fangs barrejats amb elements tòxics i radioactius. El volum total d'aquests fangs era comparable al d'una illa de l'Eixample de Barcelona, amb una alçada d'entre 6 i 11 pisos. D'aquest total, entre 100 i 180 tones correspondrien a metalls pesants, entre 8 i 13 tones a compostos organoclorats i entre 70 i 100 tones a residus radioactius. De mercuri, un dels metalls més tòxics, es va estimar que hi hauria dipositades entre 10 i 18 tones. Totes aquestes estimacions només es referien a la part dels fangs submergits, de manera que els fangs emergits contenien una quantitat addicional d'aquests contaminants fins arribar, com es va saber anys després, a les 700.000 tones. El fet que estiguessin en aigües tranquil•les (un embassament) havia permès que es mantinguessin estables des que s'hi havien abocat.
Els autors de l'estudi van considerar que els residus radioactius no comportaven cap risc immediat per a la salut de la població de Flix i voltants ni tampoc per als treballadors d'Ercros, si bé creien necessari dur-ne a terme estudis més específics. El risc més evident es devia a les grans quantitats de residus amb compostos organoclorats i mercuri, que suposaven un perill potencial de contaminació massiva de tot el tram de l'Ebre aigües avall de Flix i fins al delta de l'Ebre. A més, en el cas d'una forta avinguda, els metalls pesants i els elements radioactius podrien passar a la cadena tròfica (a través dels peixos, per exemple) i fins i tot contaminar l'aigua de subministrament o l'aigua de reg. De fet, l'any 2001 ja es va produir un incident de contaminació del riu Ebre per mercuri, que va provocar que l'aigua contaminada arribés a la xarxa de subministrament del Consorci d'Aigües de Tarragona.
L'empresa Ercros va anunciar que no es considerava responsable d'haver de retirar els residus tòxics acumulats a l'embassament de Flix. Segons el seu president, Antoni Zabalza, fins a l'any 1988 la planta química abocava habitualment els residus tòxics derivats de la producció de fosfats a l'embassament perquè no hi havia cap legislació que ho impedís. A partir de llavors, amb l'entrada en vigor de la normativa sobre aquest aspecte, l'empresa va començar a enviar els residus a l'abocador autoritzat del Racó de la Pubilla.