Tanmateix diverses entitats es van començar a mobilitzar per evitar l’enderrocament de la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs. Consideraven que les tres xemeneies constituïen un símbol d’identitat de la ciutat i reclamaven la rehabilitació i ús públic de les instal•lacions. Una de les entitats que encapçalava la reivindicació era el col•lectiu Dones de Futur que, ja el 2001, havia recollit 500 signatures per reclamar la inclusió de les tres xemeneies en el catàleg de patrimoni local. També es van sumar a la petició de conservació la Federació d’Associacions de Veïns de Sant Adrià de Besòs, la Plataforma d’Entitats i Veïns de la Mina i Amics de la Unesco, entre altres. Finalment, totes aquestes entitats van confluir en la Plataforma per a la Conservació de les Tres Xemeneies de Sant Adrià, que defensava la conservació d’1,5 hectàrees d’aquest espai, el format per les tres xemeneies amb les seves corresponents calderes situades a la part inferior i l’edifici annex de les turbines, un edifici allargassat de 170 per 33 metres. Alguns dels referents per a la transformació de la tèrmica eren la central elèctrica de Bankside, a Londres, que l’any 2000 va convertir-se en la prestigiosa galeria d’art Tate Modern, i la Centrale Montemartini, a Roma, que l’any 1997 va passar a acollir el museu arqueològic de la capital italiana.
Tot i que l’enderrocament de les tres xemeneies no tenia el suport explícit de cap grup municipal ni de cap entitat, diversos veïns a títol particular van fer saber –a través de cartes adreçades als mitjans de comunicació o a l’Ajuntament- la seva postura contrària a la conservació de qualsevol vestigi de la central. Defensaven la necessitat de desprendre’s d’una edificació que, en la seva opinió, va simbolitzar la part més fosca de la industrialització i de l’arquitectura franquista, com també una barrera que històricament havia separat Sant Adrià del mar. Així mateix l’empresa Fecsa-Endesa defensava la demolició de la central i l’aprofitament urbanístic de l’espai.
Consulta sobre el futur de la central
Davant d’aquesta situació el gener de 2006 l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Adrià, format pel PSC i ICV, va prendre la decisió d’organitzar una consulta popular per decidir el futur de les tres xemeneies. L’Ajuntament, però, va deixar clar des de bon principi que no estava disposat a hipotecar les arques municipals per conservar les tres xemeneies, i argumentava que la iniciativa privada era qui se n’havia de fer càrrec. D’aquesta manera, la pregunta que es va formular perquè la ciutadania votés en la consulta popular fou: “Creieu que s’han de conservar i reutilitzar les tres xemeneies sense condicionar el pressupost municipal ni els espais per als futurs equipaments?”. La participació en la consulta, celebrada el novembre de 2007, fou de 2.559 persones, és a dir el 9% de l’electorat amb dret a vot format per tots els habitants empadronats a Sant Adrià majors de setze anys. El resultat va ser de 2.135 vots a favor de mantenir les tres xemeneies (82,2%), 406 en contra i 18 en blanc.
Així doncs el govern de Sant Adrià de Besòs havia de cercar els recursos privats necessaris per conservar la central. Tanmateix aquesta fase va coincidir de ple amb l’inici de la
CRISI ECONÒMICA I IMMOBILIÀRIA, un fet que dificultava la transformació no només de la central tèrmica sinó també de la resta de la façana marítima. Entre els anys 2008, 2009, i 2010 es van celebrar diversos debats i jornades de participació com, per exemple, un seminari sobre el reciclatge de paisatges industrials, en el marc de l’
ANY CERDÀ.
Finalment, l’any 2011 i després de valorar diverses opcions (entre les quals un museu del transport i la seu del Memorial Democràtic), la Generalitat va acordar amb l’Ajuntament de Sant Adrià d’impulsar un projecte de reconversió de l’antiga central en un centre d’interpretació de l’energia. El projecte, que costaria uns 15 MEUR i es finançaria amb fons europeus, permetria destinar la resta de la instal•lació a altres usos culturals i socials. L’Ajuntament de Barcelona també s’havia interessat pel projecte museogràfic, que seria coherent amb la instal•lació del
CAMPUS DIAGONAL-BESÒS d’enginyeries industrials de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) a la Zona Fòrum, que també acull la central fotovoltaica de la ciutat.
El projecte museogràfic, dissenyat per l’Estudi Ramon Folch (ERF), proposava transformar una xemeneia i una sala de turbines en un espai que exposés materials històrics del patrimoni energètic de Catalunya com ara turbines, calderes i altres elements generadors d’electricitat, i acollir sales per fer-hi exposicions, projeccions i arxius documentals. Segons ERF, el museu seria ampliable a les altres dues xemeneies, i una d’aquestes podria esdevenir un mirador del litoral barceloní.
No obstant això, l’alcalde de Sant Adrià, Jesús Maria Canga, descartava l’ocupació de les altres dues xemeneies i de la resta de la central com a museu i obria la possibilitat que la seva superfície –unes 10 hectàrees– pogués ser destinada a projectes d’iniciativa privada que convertissin l’espai en un centre d’atracció metropolitana i estatal. L’alcalde també va reiterar l’interès de crear una zona residencial al voltant de les tres xemeneies, que permetés una autèntica transformació urbana dal front marítim de la ciutat. Amb tot, aquests projectes restaven condicionats a l’evolució del sector de la construcció i de la crisi econòmica.
El març de 2011 es va inaugurar el nou grup de cicle combinat Besòs 5 de la central tèrmica del Besòs, al marge dret del riu. D’aquesta manera la central tèrmica de les tres xemeneies podia deixar de ser operativa de manera definitiva.