Dilluns 21 de Gener de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
ESQUEMA DIRECTOR DE LES PORTES DE COLLSEROLA (BARCELONA)
Moisès Jordi
Actualitzat a 31/12/2012
L’Ajuntament de Barcelona escull 22 treballs com a punt de partida del projecte Portes de Collserola que té com a objectiu entrellaçar el teixit urbà de la ciutat amb els espais naturals de la serra de Collserola a partir de 16 portes que actuïn com a corredors verds. Es proposen actuacions diverses com la millora d’hàbitats, la creació d’horts urbans, la connexió entre els espais verds situats a banda i banda de la ronda de Dalt o el foment del transport públic per accedir a la serra.
Antecedents 2011
La serra de Collserola, amb prop de 10.000 hectàrees i situada entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, i entre els rius Besòs i Llobregat, conté una important mostra dels ambients naturals mediterranis. Es troba envoltada per la zona més densament poblada de Catalunya, entre les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Va ser declarada PARC NATURAL l’any 2010, amb una superfície total de 8.295 hectàrees, tot i que l’any 2012 encara no disposava del Pla especial de protecció del medi natural, que havia d’ordenar-ne els usos i activitats a l’espai. Prop de 1.700 hectàrees del Parc Natural se situen dins el terme municipal de Barcelona, exercint de límit amb els barris de muntanya de la capital catalana, que pertanyen als districtes de Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris.
En època medieval a l’àrea barcelonina de Collserola –com passava a la resta de municipis de la serra- només s’hi localitzaven algunes esglésies com Sant Genís dels Agudells, Santa Maria de Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda així com diverses masies. A principi del segle XX s’hi van anar construint les primeres cases d’estiueig però fou a partir dels anys 60 que s’hi va començar a urbanitzar de forma més massiva. Per la banda oriental es van construir polígons d’habitatge a la falda de Collserola (Canyelles, Montbau, Sant Genís dels Agudells...) i també es va edificar als turons situats entre Collserola i el mar (Carmel, Coll, Turó de la Peira...). Per la banda occidental –on se situen els barris més benestants de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes- el creixement fou amb una densitat menor i es van consolidar diverses urbanitzacions amb domini de cases unifamiliars a la falda de Collserola (Can Caralleu, Pedralbes, la Mercè...) o en petites valls interiors (Vallvidrera, les Planes...). Paral•lelament es van anar perdent els usos agrícoles i ramaders, es van abandonar bona part de les masies i el bosc va anar ocupant les àrees no urbanitzades.
El Pla general metropolità (PGM) de Barcelona, de 1976, va qualificar Collserola com a parc forestal de protecció, fet que impedia la urbanització de la major part de l’espai que encara no estava urbanitzat, que correspon especialment a les àrees de més pendent. Malgrat aquesta classificació els espais situats entre el parc i els nuclis urbans van anar acollint durant els anys 80 i 90 diverses zones d’equipaments (sanitaris, esportius, educatius, cementiris...) i petits creixements residencials amb l’objectiu de tancar la ciutat.
D’altra banda l’any 1990 va entrar en funcionament la ronda de Dalt, una via ràpida de circumval•lació que transcorre pel nord de Barcelona. A causa del seu recorregut, per la falda de Collserola des del Besòs fins al Llobregat, suposa una barrera entre Barcelona i la serra. No obstant això la concreció final del seu traçat –per sota dels barris de muntanya, deprimit respecte a la cota urbana i amb trams coberts a Nou Barris i Pedralbes- va suavitzar el seu impacte.
Un any més tard va entrar en funcionament l’AUTOPISTA DE VALLVIDRERA (C-16) que uneix el barri de Sarrià de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès i que, malgrat tenir una part del recorregut en túnel i seguir més o menys el traçat de la carretera de Vallvidrera, va suposar un impacte ambiental i paisatgístic notable per la serra.
Malgrat la forta pressió urbana el parc de Collserola s’ha anat consolidant durant les últimes dècades com a pulmó verd i espai d’esbarjo de la ciutat, especialment per a recorreguts a peu i en bicicleta. Cal destacar, a més, les àmplies vistes de la ciutat de Barcelona i el mar des de molts punts de la serra. Amb tot, els accessos a la part barcelonina de Collserola –a part del funicular de Vallvidrera- es fan bàsicament a partir de dos punts, que sovint queden col•lapsats: el pla dels Maduixers (prop del funicular del Tibidabo) i la plaça Mireia (a Esplugues de Llobregat, al límit amb Barcelona). Entre aquests dos punts transcorre el passeig de les Aigües, un camí per a vianants i bicicletes d’uns deu quilòmetres, situat entre la cota 250 i 300, que és àmpliament utilitzat per la població. Durant el 2011 aquest passeig s’estava ampliant per la banda oriental, i es preveia que el 2014 arribés al límit amb Montcada i Reixac.
Més enllà dels accessos a través del pla dels Maduixers i la plaça Mireia, la resta de possibles entrades al parc es veuen dificultades per la manca de camins, d’aparcaments i de senyalització o per la presència de finques privades, habitatges o equipaments que actuen com a barrera.
Les 16 portes, apropar Barcelona i Collserola
El 20 de setembre de 2011 el nou equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, format per Convergència i Unió (CiU), va presentar l’Esquema Director de les Portes de Collserola a Barcelona, un projecte que tenia la finalitat d’estudiar, ordenar i connectar la ciutat i el Parc Natural a través d’uns eixos vertebradors capaços de relligar i articular natura i trama urbana. En el document es reivindicava el paper de Collserola com a parc central de l’àrea metropolitana de Barcelona tot i que es reconeixia que la forta pressió urbana podia malmetre els seus valors naturals i culturals. Així, s’afirmava que a Collserola hi conviuen infraestructures de serveis urbans, barris amb equipaments deficients, masies històriques, construccions fora d’ordenació, habitatges d’alt estànding, espais naturals, patrimoni arquitectònic, petits horts, ermites, pedreres abandonades i espais per a l’oci.
L’Ajuntament de Barcelona escull 22 treballs com a punt de partida del projecte Portes de Collserola que té com a objectiu entrellaçar el teixit urbà de la ciutat amb els espais naturals de la serra de Collserola a partir de 16 portes que actuïn com a corredors verds. Es proposen actuacions diverses com la millora d’hàbitats, la creació d’horts urbans, la connexió entre els espais verds situats a banda i banda de la ronda de Dalt o el foment del transport públic per accedir a la serra.
Antecedents 2011
La serra de Collserola, amb prop de 10.000 hectàrees i situada entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, i entre els rius Besòs i Llobregat, conté una important mostra dels ambients naturals mediterranis. Es troba envoltada per la zona més densament poblada de Catalunya, entre les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Va ser declarada PARC NATURAL l’any 2010, amb una superfície total de 8.295 hectàrees, tot i que l’any 2012 encara no disposava del Pla especial de protecció del medi natural, que havia d’ordenar-ne els usos i activitats a l’espai. Prop de 1.700 hectàrees del Parc Natural se situen dins el terme municipal de Barcelona, exercint de límit amb els barris de muntanya de la capital catalana, que pertanyen als districtes de Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris.
En època medieval a l’àrea barcelonina de Collserola –com passava a la resta de municipis de la serra- només s’hi localitzaven algunes esglésies com Sant Genís dels Agudells, Santa Maria de Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda així com diverses masies. A principi del segle XX s’hi van anar construint les primeres cases d’estiueig però fou a partir dels anys 60 que s’hi va començar a urbanitzar de forma més massiva. Per la banda oriental es van construir polígons d’habitatge a la falda de Collserola (Canyelles, Montbau, Sant Genís dels Agudells...) i també es va edificar als turons situats entre Collserola i el mar (Carmel, Coll, Turó de la Peira...). Per la banda occidental –on se situen els barris més benestants de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes- el creixement fou amb una densitat menor i es van consolidar diverses urbanitzacions amb domini de cases unifamiliars a la falda de Collserola (Can Caralleu, Pedralbes, la Mercè...) o en petites valls interiors (Vallvidrera, les Planes...). Paral•lelament es van anar perdent els usos agrícoles i ramaders, es van abandonar bona part de les masies i el bosc va anar ocupant les àrees no urbanitzades.
El Pla general metropolità (PGM) de Barcelona, de 1976, va qualificar Collserola com a parc forestal de protecció, fet que impedia la urbanització de la major part de l’espai que encara no estava urbanitzat, que correspon especialment a les àrees de més pendent. Malgrat aquesta classificació els espais situats entre el parc i els nuclis urbans van anar acollint durant els anys 80 i 90 diverses zones d’equipaments (sanitaris, esportius, educatius, cementiris...) i petits creixements residencials amb l’objectiu de tancar la ciutat.
D’altra banda l’any 1990 va entrar en funcionament la ronda de Dalt, una via ràpida de circumval•lació que transcorre pel nord de Barcelona. A causa del seu recorregut, per la falda de Collserola des del Besòs fins al Llobregat, suposa una barrera entre Barcelona i la serra. No obstant això la concreció final del seu traçat –per sota dels barris de muntanya, deprimit respecte a la cota urbana i amb trams coberts a Nou Barris i Pedralbes- va suavitzar el seu impacte.
Un any més tard va entrar en funcionament l’AUTOPISTA DE VALLVIDRERA (C-16) que uneix el barri de Sarrià de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès i que, malgrat tenir una part del recorregut en túnel i seguir més o menys el traçat de la carretera de Vallvidrera, va suposar un impacte ambiental i paisatgístic notable per la serra.
Malgrat la forta pressió urbana el parc de Collserola s’ha anat consolidant durant les últimes dècades com a pulmó verd i espai d’esbarjo de la ciutat, especialment per a recorreguts a peu i en bicicleta. Cal destacar, a més, les àmplies vistes de la ciutat de Barcelona i el mar des de molts punts de la serra. Amb tot, els accessos a la part barcelonina de Collserola –a part del funicular de Vallvidrera- es fan bàsicament a partir de dos punts, que sovint queden col•lapsats: el pla dels Maduixers (prop del funicular del Tibidabo) i la plaça Mireia (a Esplugues de Llobregat, al límit amb Barcelona). Entre aquests dos punts transcorre el passeig de les Aigües, un camí per a vianants i bicicletes d’uns deu quilòmetres, situat entre la cota 250 i 300, que és àmpliament utilitzat per la població. Durant el 2011 aquest passeig s’estava ampliant per la banda oriental, i es preveia que el 2014 arribés al límit amb Montcada i Reixac.
Més enllà dels accessos a través del pla dels Maduixers i la plaça Mireia, la resta de possibles entrades al parc es veuen dificultades per la manca de camins, d’aparcaments i de senyalització o per la presència de finques privades, habitatges o equipaments que actuen com a barrera.
Les 16 portes, apropar Barcelona i Collserola
El 20 de setembre de 2011 el nou equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, format per Convergència i Unió (CiU), va presentar l’Esquema Director de les Portes de Collserola a Barcelona, un projecte que tenia la finalitat d’estudiar, ordenar i connectar la ciutat i el Parc Natural a través d’uns eixos vertebradors capaços de relligar i articular natura i trama urbana. En el document es reivindicava el paper de Collserola com a parc central de l’àrea metropolitana de Barcelona tot i que es reconeixia que la forta pressió urbana podia malmetre els seus valors naturals i culturals. Així, s’afirmava que a Collserola hi conviuen infraestructures de serveis urbans, barris amb equipaments deficients, masies històriques, construccions fora d’ordenació, habitatges d’alt estànding, espais naturals, patrimoni arquitectònic, petits horts, ermites, pedreres abandonades i espais per a l’oci.
Segons el regidor d’Hàbitat Urbà i tercer tinent d’alcalde, Antoni Vives, Portes de Collserola pretenia obrir Barcelona a la muntanya, tal com s’havia fet amb el mar els anys 80 i 90. L’objectiu final era aconseguir que “la natura baixi a la ciutat i que les persones puguin pujar, de manera ordenada, a la natura”. Per assolir aquesta “renaturalització” de la ciutat s’identificaven setze “portes”, enteses des d’un punt de vista geogràfic, que havien d’esdevenir corredors verds que penetressin dins els espais urbans a través de Collserola i els barris de muntanya. El projecte també buscava la millora de la qualitat urbana i natural de la façana de la ciutat amb Collserola.
Per cada una de les portes es convocava un concurs d’idees de projecte obert a equips interdisciplinaris, coordinats per arquitectes, per tal que desenvolupessin el disseny i els aspectes urbanístics necessaris per connectar la ciutat i l’espai natural. Els punts bàsics a tractar eren l’ordenació dels espais lliures de transició entre el medi natural i urbà, la definició i localització d’equipaments de barri entre la ciutat i el parc i la definició de corredors verds.
Les 16 portes identificades tenien com a element comú el fet de situar-se a sud i a nord de la ronda de Dalt, per tal d’evitar que aquesta infraestructura esdevingués un límit. Es pretenia així connectar Collserola amb els espais verds situats per sota de la ronda de Dalt, com el parc de la Creueta del Coll, el turó del Putget o el parc Cervantes. També es fixava que cada una de les 16 portes tingués accés al passeig de les Aigües.
D’oest a est les portes identificades eren la porta de la Diagonal, la porta de Pedralbes, la porta de Sarrià, la porta de Vallvidrera, la porta de les Planes, la porta de Bellesguard, la porta del Tibidabo, la porta de Penitents, la porta de Sant Genís, la porta de Montbau, la porta d’Horta, la porta de Canyelles, la porta de la Guineueta, la porta de la Trinitat, la porta de Torre Baró i la porta de Ciutat Meridiana.
Tot i que les actuacions previstes estaven per definir s’avançaven alguns dels aspectes en els quals els equips participants haurien d’incidir a l’hora de desenvolupar el projecte. Entre aquests hi havia la configuració de recorreguts per a vianants, la millora dels accessos al metro, la creació d’horts urbans o ampliació dels existents, la construcció d’aparcament soterrat o en superfície, la reordenació d’equipaments previstos però encara no executats o la reforestació d’àrees en desús.
El concurs d’idees
El mes d’octubre de 2011 la regidoria d’Hàbitat Urbà va obrir el termini per tal que es presentessin els equips pluridisciplinars que volguessin optar a dissenyar els projectes de futur per cada una de les portes de Collserola. En total es van rebre 3.239 propostes a càrrec de 288 equips que s’havien presentat a una o a diverses portes. El gener de 2012 es van escollir 112 projectes, és a dir set per cada porta, que van tenir tres mesos per elaborar una proposta que s’havia de formalitzar mitjançant dos plafons i un powerpoint.
Paral•lelament l’Ajuntament de Barcelona va impulsar entre els mesos d’octubre i novembre un procés participatiu per a implicar la ciutadania que va comptar amb sessions informatives, tallers i difusió via web. Les conclusions van ser facilitades als equips licitadors per tal que les incorporessin als documents.
El 27 de juliol de 2012 l’Ajuntament de Barcelona va seleccionar 22 projectes (ja que 6 de les 16 portes tenien dos projectes escollits enlloc d’un) a les que se sumaven 21 mencions. Els equips guanyadors rebrien 6.000 euros mentre la resta (tant els mencionats com els que no) n’obtindrien 1.500*. El Jurat estava format, entre altres, per professionals de l’Ajuntament de Barcelona, l’agència metropolitana Barcelona Regional, el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, la Generalitat de Catalunya, el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya, el Col•legi d’Ambientòlegs de Catalunya i els ajuntaments d’Esplugues de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac.
Els projectes
Els projectes guanyadors tenien autories molt diverses des d’un punt de vista de perfil professional i de la metodologia d’aproximació al territori (des de la biologia, el paisatge, l’arquitectura, la construcció social, etc.) però tenien com a nexe comú l’aposta per un urbanisme basat en la sostenibilitat, l’autosuficiència energètica, la diversitat biològica o l’ús de les noves tecnologies, entre altres. Per a la selecció dels projectes es van tenir especialment en compte les propostes que preservaven integralment el Parc Natural, les que recollien les conclusions dels tallers d’implicació ciutadana, la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, el tractament específic de cada porta, la connectivitat entre portes, el foment del verd a un costat i altre de la ronda, la potenciació de les relacions entre els barris de muntanya i els espais lliures i la reducció de l’impacte dels vials previstos.
Per cada una de les portes es convocava un concurs d’idees de projecte obert a equips interdisciplinaris, coordinats per arquitectes, per tal que desenvolupessin el disseny i els aspectes urbanístics necessaris per connectar la ciutat i l’espai natural. Els punts bàsics a tractar eren l’ordenació dels espais lliures de transició entre el medi natural i urbà, la definició i localització d’equipaments de barri entre la ciutat i el parc i la definició de corredors verds.
Les 16 portes identificades tenien com a element comú el fet de situar-se a sud i a nord de la ronda de Dalt, per tal d’evitar que aquesta infraestructura esdevingués un límit. Es pretenia així connectar Collserola amb els espais verds situats per sota de la ronda de Dalt, com el parc de la Creueta del Coll, el turó del Putget o el parc Cervantes. També es fixava que cada una de les 16 portes tingués accés al passeig de les Aigües.
D’oest a est les portes identificades eren la porta de la Diagonal, la porta de Pedralbes, la porta de Sarrià, la porta de Vallvidrera, la porta de les Planes, la porta de Bellesguard, la porta del Tibidabo, la porta de Penitents, la porta de Sant Genís, la porta de Montbau, la porta d’Horta, la porta de Canyelles, la porta de la Guineueta, la porta de la Trinitat, la porta de Torre Baró i la porta de Ciutat Meridiana.
Tot i que les actuacions previstes estaven per definir s’avançaven alguns dels aspectes en els quals els equips participants haurien d’incidir a l’hora de desenvolupar el projecte. Entre aquests hi havia la configuració de recorreguts per a vianants, la millora dels accessos al metro, la creació d’horts urbans o ampliació dels existents, la construcció d’aparcament soterrat o en superfície, la reordenació d’equipaments previstos però encara no executats o la reforestació d’àrees en desús.
El concurs d’idees
El mes d’octubre de 2011 la regidoria d’Hàbitat Urbà va obrir el termini per tal que es presentessin els equips pluridisciplinars que volguessin optar a dissenyar els projectes de futur per cada una de les portes de Collserola. En total es van rebre 3.239 propostes a càrrec de 288 equips que s’havien presentat a una o a diverses portes. El gener de 2012 es van escollir 112 projectes, és a dir set per cada porta, que van tenir tres mesos per elaborar una proposta que s’havia de formalitzar mitjançant dos plafons i un powerpoint.
Paral•lelament l’Ajuntament de Barcelona va impulsar entre els mesos d’octubre i novembre un procés participatiu per a implicar la ciutadania que va comptar amb sessions informatives, tallers i difusió via web. Les conclusions van ser facilitades als equips licitadors per tal que les incorporessin als documents.
El 27 de juliol de 2012 l’Ajuntament de Barcelona va seleccionar 22 projectes (ja que 6 de les 16 portes tenien dos projectes escollits enlloc d’un) a les que se sumaven 21 mencions. Els equips guanyadors rebrien 6.000 euros mentre la resta (tant els mencionats com els que no) n’obtindrien 1.500*. El Jurat estava format, entre altres, per professionals de l’Ajuntament de Barcelona, l’agència metropolitana Barcelona Regional, el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola, la Generalitat de Catalunya, el Col•legi d’Arquitectes de Catalunya, el Col•legi d’Ambientòlegs de Catalunya i els ajuntaments d’Esplugues de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès i Montcada i Reixac.
Els projectes
Els projectes guanyadors tenien autories molt diverses des d’un punt de vista de perfil professional i de la metodologia d’aproximació al territori (des de la biologia, el paisatge, l’arquitectura, la construcció social, etc.) però tenien com a nexe comú l’aposta per un urbanisme basat en la sostenibilitat, l’autosuficiència energètica, la diversitat biològica o l’ús de les noves tecnologies, entre altres. Per a la selecció dels projectes es van tenir especialment en compte les propostes que preservaven integralment el Parc Natural, les que recollien les conclusions dels tallers d’implicació ciutadana, la viabilitat tècnica i econòmica del projecte, el tractament específic de cada porta, la connectivitat entre portes, el foment del verd a un costat i altre de la ronda, la potenciació de les relacions entre els barris de muntanya i els espais lliures i la reducció de l’impacte dels vials previstos.
Cal destacar, a mode d’exemple, algunes de les actuacions proposades pels equips guanyadors. A la porta Diagonal el projecte “Plaça de les Aigües” apostava per la creació de la plaça de les Aigües sobre els dipòsits d’Aigües de Barcelona. A la porta de Pedralbes el projecte “058” definia dos corredors verticals per a vianants i proposava treure la circulació i els aparcaments del costat del monestir. A la porta Vallvidrera ”Porta Vidriera” incidia en el soterrament de diversos trams del ferrocarril i la seva reconversió en eix cívic i zona de corredor verd. A la porta Tibidabo “Transitars” plantejava un baixador del funicular del Tibidabo a la carretera de les Aigües i l’ordenació de la plaça del Doctor Andreu. A la porta d’Horta “Silenci” reconvertia el nus viari de la ronda amb la boca nord del túnel de la Rovira (que perdia el seu sentit davant la desestimació del TÚNEL VIARI D’HORTA en espai per a vianants i proposava eliminar els assentaments urbans de la Font del Gos i Cal Notari.
A la porta de Canyelles la proposta “Baixem” proposava, entre altres, la implantació d’horts urbans, la recuperació d’un camí històric que ressegueix la riera de Sant Genís, el soterrament de línies d’alta tensió i la potenciació de la nova coberta de la ronda de Dalt per a usos públics. A la porta de la Guineueta “Avall que fa baixada” optava per utilitzar l’antic torrent de Canyelles com a nexe d’unió entre el parc de la Guineueta i el parc de Collserola, flanquejat de sud a nord per parcs urbans, horts i vegetació. A la porta de la Trinitat “E(co)estratègia” plantejava un ecoducte –a mode de connector biològic i itinerari peatonal- que connectés el parc de Collserola amb la SERRALADA DE MARINA salvant la barrera d’infraestructures viàries i ferroviàries del Besòs.
Cal destacar que els projectes guanyadors no optaven per la cobertura de la ronda de Dalt com a mesura per afavorir la connexió entre la ciutat i el parc, fet que cal atribuir a l’elevat cost i a la recerca d’actuacions més factibles econòmicament com les passarel•les elevades o les barreres de soroll. Cal recordar, però, que el soterrament de la ronda havia estat un dels aspectes més comentats durant la campanya electoral de les eleccions de 2011. Així el candidat de CiU i posteriorment alcalde, Xavier Trias, havia proposat la cobertura de la ronda de Dalt en un tram de més de tres quilòmetres entre la plaça Karl Marx (on acaba el tram ja cobert de Nou Barris) i la plaça Alfonso Comín (al barri de Penitents).
Valoracions
El director del Consorci de Collserola –entitat constituïda per la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona-, Marià Martí, va valorar molt positivament la iniciativa de les 16 portes i va assegurar que era la primera vegada que es tenia una visió global de Barcelona que incorporés el parc de Collserola.
A nivell polític, els grups municipals de l’oposició coincidien, en termes generals, amb els objectius del projecte però discrepaven amb alguns aspectes. El PSC temia que la manca de concreció generés frustració en els veïns i en els professionals implicats mentre el PP lamentava que no se’n conegués el pressupost. Per la seva banda ICV reclamava que es condicionés el projecte de les 16 portes a l’elaboració del Pla especial de protecció de la serra de Collserola.
D’altra banda diverses entitats –entre elles la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la Coordinadora d’Entitats de Nou Barris, la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, l’Assemblea de la Vall de Can Masdéu i l’Assemblea d’Indignats de Sarrià-Sant Gervasi- van elaborar un “Manifest de resposta al projecte de les 16 portes impulsat per l’Ajuntament de Barcelona” al qual es van adherir desenes d’associacions. En el document es valorava positivament que s’intentés millorar la transició entre ciutat i muntanya però es denunciava manca de participació i s’alertava d’algunes actuacions que podrien ser negatives com la localització d’equipaments prop de la serra o la creació d’aparcaments i nous vials. Les entitats defensaven la recuperació de les activitats primàries, l’accés en transport públic a la serra i la gestió comunitària dels espais i equipaments públics situats dins el parc. Així mateix rebutjaven el pas de la LÍNIA DE MOLT ALTA TENSIÓ SENTMENAT-SANT JUST DESVERN per Collserola.
Futur
El tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives, va assegurar que els projectes conformaven un “full de ruta” que servirà a l’Ajuntament per desenvolupar de manera integral les 16 portes en un termini de 20 anys. Tanmateix els primers projectes concrets es començarien a encarregar a partir de la tardor de 2012, preferentment als equips guanyadors del concurs d’idees, de tal manera que les primeres actuacions podrien estar enllestides abans d’acabar el mandat. Vives no va concretar quin cost acabarà tenint el projecte Portes de Collserola tot i que es va comprometre a incloure partides al Pla d’Inversió Municipal (PIM). A més es preveia que les reflexions que resultessin de tot el procés s’incorporessin al futur Pla especial del Parc Natural de Collserola.
Més informació
w1.bcn.cat/portesdecollserola/
www.bimsa.es/uploads/images/noticias/120724_DOSSIER_Guanyadors16PortesCollserolaOKOK.pdf
www.portescollerola.org
* La dotació econòmica del concurs va suscitar polèmica ja que una part dels professionals que van assistir al primer acte de presentació del projecte van protestar al considerar-ho insuficient per cobrir el cost d’elaboració dels materials necessaris i el cost d’hores de tot l’equip implicat. Habitat Urbà va indicar que la dotació era l’habitual en aquell tipus de concursos a l’Estat i Europa.
A la porta de Canyelles la proposta “Baixem” proposava, entre altres, la implantació d’horts urbans, la recuperació d’un camí històric que ressegueix la riera de Sant Genís, el soterrament de línies d’alta tensió i la potenciació de la nova coberta de la ronda de Dalt per a usos públics. A la porta de la Guineueta “Avall que fa baixada” optava per utilitzar l’antic torrent de Canyelles com a nexe d’unió entre el parc de la Guineueta i el parc de Collserola, flanquejat de sud a nord per parcs urbans, horts i vegetació. A la porta de la Trinitat “E(co)estratègia” plantejava un ecoducte –a mode de connector biològic i itinerari peatonal- que connectés el parc de Collserola amb la SERRALADA DE MARINA salvant la barrera d’infraestructures viàries i ferroviàries del Besòs.
Cal destacar que els projectes guanyadors no optaven per la cobertura de la ronda de Dalt com a mesura per afavorir la connexió entre la ciutat i el parc, fet que cal atribuir a l’elevat cost i a la recerca d’actuacions més factibles econòmicament com les passarel•les elevades o les barreres de soroll. Cal recordar, però, que el soterrament de la ronda havia estat un dels aspectes més comentats durant la campanya electoral de les eleccions de 2011. Així el candidat de CiU i posteriorment alcalde, Xavier Trias, havia proposat la cobertura de la ronda de Dalt en un tram de més de tres quilòmetres entre la plaça Karl Marx (on acaba el tram ja cobert de Nou Barris) i la plaça Alfonso Comín (al barri de Penitents).
Valoracions
El director del Consorci de Collserola –entitat constituïda per la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona-, Marià Martí, va valorar molt positivament la iniciativa de les 16 portes i va assegurar que era la primera vegada que es tenia una visió global de Barcelona que incorporés el parc de Collserola.
A nivell polític, els grups municipals de l’oposició coincidien, en termes generals, amb els objectius del projecte però discrepaven amb alguns aspectes. El PSC temia que la manca de concreció generés frustració en els veïns i en els professionals implicats mentre el PP lamentava que no se’n conegués el pressupost. Per la seva banda ICV reclamava que es condicionés el projecte de les 16 portes a l’elaboració del Pla especial de protecció de la serra de Collserola.
D’altra banda diverses entitats –entre elles la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, la Coordinadora d’Entitats de Nou Barris, la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, l’Assemblea de la Vall de Can Masdéu i l’Assemblea d’Indignats de Sarrià-Sant Gervasi- van elaborar un “Manifest de resposta al projecte de les 16 portes impulsat per l’Ajuntament de Barcelona” al qual es van adherir desenes d’associacions. En el document es valorava positivament que s’intentés millorar la transició entre ciutat i muntanya però es denunciava manca de participació i s’alertava d’algunes actuacions que podrien ser negatives com la localització d’equipaments prop de la serra o la creació d’aparcaments i nous vials. Les entitats defensaven la recuperació de les activitats primàries, l’accés en transport públic a la serra i la gestió comunitària dels espais i equipaments públics situats dins el parc. Així mateix rebutjaven el pas de la LÍNIA DE MOLT ALTA TENSIÓ SENTMENAT-SANT JUST DESVERN per Collserola.
Futur
El tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, Antoni Vives, va assegurar que els projectes conformaven un “full de ruta” que servirà a l’Ajuntament per desenvolupar de manera integral les 16 portes en un termini de 20 anys. Tanmateix els primers projectes concrets es començarien a encarregar a partir de la tardor de 2012, preferentment als equips guanyadors del concurs d’idees, de tal manera que les primeres actuacions podrien estar enllestides abans d’acabar el mandat. Vives no va concretar quin cost acabarà tenint el projecte Portes de Collserola tot i que es va comprometre a incloure partides al Pla d’Inversió Municipal (PIM). A més es preveia que les reflexions que resultessin de tot el procés s’incorporessin al futur Pla especial del Parc Natural de Collserola.
Més informació
w1.bcn.cat/portesdecollserola/
www.bimsa.es/uploads/images/noticias/120724_DOSSIER_Guanyadors16PortesCollserolaOKOK.pdf
www.portescollerola.org
* La dotació econòmica del concurs va suscitar polèmica ja que una part dels professionals que van assistir al primer acte de presentació del projecte van protestar al considerar-ho insuficient per cobrir el cost d’elaboració dels materials necessaris i el cost d’hores de tot l’equip implicat. Habitat Urbà va indicar que la dotació era l’habitual en aquell tipus de concursos a l’Estat i Europa.
Continguts relacionats
Barcelonès
