Dijous 2 de Febrer de 2023
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
PLA URBANÍSTIC PORTES DE COLLSEROLA (BARCELONA)
Moisès Jordi
Actualitzat a 31/12/2011
El setembre de 2011 l’Ajuntament de Barcelona presenta el projecte Portes de Collserola que pretén obrir la ciutat a la muntanya a partir de la definició de 16 portes que han de permetre entrellaçar el teixit urbà i els espais naturals. El termini de presentació dels equips participants i la remuneració econòmica per als equips seleccionats per a la segona fase provoca la polèmica en l’acte de presentació, amb el que l’Ajuntament decideix perllongar el termini fins el 8 de novembre tot i que no modifica la dotació econòmica. Així mateix, l’èxit de licitadors als concursos obliga a allargar el procés de selecció dels equips fins la segona meitat de desembre.
La serra de Collserola, amb prop de 10.000 ha i situada entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, i entre els rius Besòs i Llobregat, conté una important mostra dels ambients naturals mediterranis. Es troba envoltada per la zona més densament poblada de Catalunya, entre les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Va ser declarat PARC NATURAL l’any 2010, amb una superfície total de 8.295 hectàrees. Prop de 1.700 hectàrees del Parc Natural se situen dins el terme municipal de Barcelona, exercint de límit amb els barris de muntanya de la capital catalana, que pertanyen als districtes de Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris.
En època medieval a l’àrea barcelonina de Collserola –com passava a la resta de municipis de la serra- només s’hi situaven algunes esglésies com Sant Genís dels Agudells, Santa Maria de Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda així com diverses masies. A principi del segle XX es van començar a construir les primeres cases d’estiueig però fou a partir dels anys 60 que es va començar a urbanitzar de forma més massiva. Per la banda oriental es van construir polígons d’habitatge a la falda de Collserola (Canyelles, Montbau, Sant Genís dels Agudells...) i també es va edificar als turons situats entre Collserola i el mar (Carmel, Coll, Turó de la Peira...). Per la banda occidental –on se situen els barris més benestants de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes- el creixement fou amb una densitat menor i es van consolidar diverses urbanitzacions amb domini de cases unifamiliars a la falda de Collserola (Can Caralleu, Pedralbes, la Mercè...) o en petites valls interiors (Vallvidrera, les Planes...). Paral•lelament es van anar perdent els usos agrícoles i ramaders, es van abandonar bona part de les masies i el bosc va anar ocupant les àrees no urbanitzades.
El Pla General Metropolità (PGM) de Barcelona, de 1976, va qualificar Collserola com a parc forestal de protecció, fet que impedia la urbanització de l’espai que encara no estava urbanitzat, especialment a les àrees de més pendent. Malgrat aquesta classificació els espais situats entre el parc i els nuclis urbans van anar acollint durant els anys 80 i 90 diverses zones d’equipaments (sanitaris, esportius, educatius, cementiris...) i petits creixements residencials amb l’objectiu de tancar la ciutat.
D’altra banda l’any 1990 va entrar en funcionament la ronda de Dalt, una via ràpida de circumval•lació que transcorre pel nord de Barcelona. A causa del seu recorregut, per la falda de Collserola des del Besòs fins al Llobregat, suposa una barrera entre Barcelona i la serra. No obstant això la concreció final del seu traçat –per sota dels barris de muntanya, deprimit respecte a la cota urbana i amb trams coberts a Nou Barris i Pedralbes- va suavitzar aquesta barrera.
Un any més tard va entrar en funcionament l’AUTOPISTA DE VALLVIDRERA (C-16) que uneix el barri de Sarrià de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès i que, malgrat tenir una part del recorregut en túnel i seguir més o menys el traçat de la carretera de Vallvidrera, va suposar un impacte ambiental i paisatgístic notable per la serra.
El setembre de 2011 l’Ajuntament de Barcelona presenta el projecte Portes de Collserola que pretén obrir la ciutat a la muntanya a partir de la definició de 16 portes que han de permetre entrellaçar el teixit urbà i els espais naturals. El termini de presentació dels equips participants i la remuneració econòmica per als equips seleccionats per a la segona fase provoca la polèmica en l’acte de presentació, amb el que l’Ajuntament decideix perllongar el termini fins el 8 de novembre tot i que no modifica la dotació econòmica. Així mateix, l’èxit de licitadors als concursos obliga a allargar el procés de selecció dels equips fins la segona meitat de desembre.
La serra de Collserola, amb prop de 10.000 ha i situada entre el pla de Barcelona i la depressió del Vallès, i entre els rius Besòs i Llobregat, conté una important mostra dels ambients naturals mediterranis. Es troba envoltada per la zona més densament poblada de Catalunya, entre les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. Va ser declarat PARC NATURAL l’any 2010, amb una superfície total de 8.295 hectàrees. Prop de 1.700 hectàrees del Parc Natural se situen dins el terme municipal de Barcelona, exercint de límit amb els barris de muntanya de la capital catalana, que pertanyen als districtes de Pedralbes, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris.
En època medieval a l’àrea barcelonina de Collserola –com passava a la resta de municipis de la serra- només s’hi situaven algunes esglésies com Sant Genís dels Agudells, Santa Maria de Vallvidrera o Santa Creu d’Olorda així com diverses masies. A principi del segle XX es van començar a construir les primeres cases d’estiueig però fou a partir dels anys 60 que es va començar a urbanitzar de forma més massiva. Per la banda oriental es van construir polígons d’habitatge a la falda de Collserola (Canyelles, Montbau, Sant Genís dels Agudells...) i també es va edificar als turons situats entre Collserola i el mar (Carmel, Coll, Turó de la Peira...). Per la banda occidental –on se situen els barris més benestants de Sarrià, Sant Gervasi i Pedralbes- el creixement fou amb una densitat menor i es van consolidar diverses urbanitzacions amb domini de cases unifamiliars a la falda de Collserola (Can Caralleu, Pedralbes, la Mercè...) o en petites valls interiors (Vallvidrera, les Planes...). Paral•lelament es van anar perdent els usos agrícoles i ramaders, es van abandonar bona part de les masies i el bosc va anar ocupant les àrees no urbanitzades.
El Pla General Metropolità (PGM) de Barcelona, de 1976, va qualificar Collserola com a parc forestal de protecció, fet que impedia la urbanització de l’espai que encara no estava urbanitzat, especialment a les àrees de més pendent. Malgrat aquesta classificació els espais situats entre el parc i els nuclis urbans van anar acollint durant els anys 80 i 90 diverses zones d’equipaments (sanitaris, esportius, educatius, cementiris...) i petits creixements residencials amb l’objectiu de tancar la ciutat.
D’altra banda l’any 1990 va entrar en funcionament la ronda de Dalt, una via ràpida de circumval•lació que transcorre pel nord de Barcelona. A causa del seu recorregut, per la falda de Collserola des del Besòs fins al Llobregat, suposa una barrera entre Barcelona i la serra. No obstant això la concreció final del seu traçat –per sota dels barris de muntanya, deprimit respecte a la cota urbana i amb trams coberts a Nou Barris i Pedralbes- va suavitzar aquesta barrera.
Un any més tard va entrar en funcionament l’AUTOPISTA DE VALLVIDRERA (C-16) que uneix el barri de Sarrià de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès i que, malgrat tenir una part del recorregut en túnel i seguir més o menys el traçat de la carretera de Vallvidrera, va suposar un impacte ambiental i paisatgístic notable per la serra.
Tanmateix el creixement de Barcelona al llarg de les dècades va anar consolidant el parc de Collserola, malgrat la forta pressió urbana, com a pulmó verd i espai d’esbarjo de la ciutat, especialment per a recorreguts a peu i en bicicleta. Aquesta consideració es veia afavorida per les àmplies vistes de la ciutat i el mar des de molts punts de la serra. Amb tot, els accessos a la part barcelonina de Collserola –a part del funicular de Vallvidrera- es feien bàsicament a partir de dos espais, que sovint quedaven col•lapsats: el pla dels Maduixers (prop del funicular del Tibidabo) i la plaça Mireia (a Esplugues de Llobregat, al límit amb Barcelona). Entre aquests dos punts transcorre el passeig de les Aigües, un camí per a vianants i bicicletes d’uns deu quilòmetres, situat entre la cota 250 i 300, que és àmpliament utilitzat per la població. Durant el 2011 aquest passeig s’estava ampliant per la banda oriental, i es preveia que el 2014 arribés al límit amb Montcada i Reixac.
Més enllà dels accessos a través pla dels Maduixers i la plaça Mireia, la resta de possibles entrades al parc es veien dificultades per la manca de camins, d’aparcaments i de senyalització o per la presència de finques privades, habitatges o equipaments que actuaven com a barrera.
Nou projecte per apropar Collserola i Barcelona
El 20 de setembre de 2011 el nou equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, format per Convergència i Unió (CiU), va presentar l’Esquema Director de les Portes de Collserola a Barcelona, un projecte que tenia la finalitat d’ordenar la relació entre la ciutat i la serra. En el document es reivindicava el paper de Collserola com a parc central de l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus valors naturals i culturals malgrat la forta pressió urbana. Així s’afirmava que a Collserola hi conviuen infraestructures de serveis urbans, barris amb equipaments deficients, masies històriques, construccions fora d’ordenació, habitatges d’alt estànding, espais naturals, patrimoni arquitectònic, petits horts, ermites, pedreres abandonades i espais per a l’oci.
Segons el regidor d’Hàbitat Urbà i tercer tinent d’alcalde, Antoni Vives, es pretenia obrir Barcelona a la muntanya, tal com s’havia fet amb el mar els anys 80 i 90. L’objectiu final era aconseguir que “la natura baixi a la ciutat i que les persones puguin pujar, de manera ordenada, a la natura”. Per assolir aquesta “renaturalització” de la ciutat s’identificaven setze “portes”, enteses des d’un punt de vista geogràfic, que havien d’esdevenir corredors verds que penetressin dins els espais urbans a través de Collserola i els barris de muntanya. El projecte també buscava la millora de la qualitat urbana i natural de la façana de la ciutat amb Collserola.
Per cada una de les portes es convocava un concurs de projecte obert a equips interdisciplinaris, coordinats per arquitectes, per tal que desenvolupessin el disseny i els aspectes urbanístics necessaris per connectar la ciutat i l’espai natural. Els punts bàsics a tractar eren l’ordenació dels espais lliures de transició entre el medi natural i urbà, la definició i localització d’equipaments de barri entre la ciutat i el parc i la definició de corredors verds.
Mancava per concretar el pressupost total del projecte i les fonts de finançament, que es detallarien un cop definides les actuacions previstes.
Les 16 portes
Les 16 portes identificades tenien com a element comú el fet de situar-se a sud i a nord de la ronda de Dalt, per tal d’evitar que aquesta infraestructura esdevingués un límit. Es pretenia així connectar Collserola amb els espais verds situats per sota de la ronda de Dalt, com el parc de la Creueta del Coll, el turó del Putget o el parc Cervantes. També es fixava que cada una de les 16 portes tingués accés al passeig de les Aigües.
Més enllà dels accessos a través pla dels Maduixers i la plaça Mireia, la resta de possibles entrades al parc es veien dificultades per la manca de camins, d’aparcaments i de senyalització o per la presència de finques privades, habitatges o equipaments que actuaven com a barrera.
Nou projecte per apropar Collserola i Barcelona
El 20 de setembre de 2011 el nou equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, format per Convergència i Unió (CiU), va presentar l’Esquema Director de les Portes de Collserola a Barcelona, un projecte que tenia la finalitat d’ordenar la relació entre la ciutat i la serra. En el document es reivindicava el paper de Collserola com a parc central de l’àrea metropolitana de Barcelona i els seus valors naturals i culturals malgrat la forta pressió urbana. Així s’afirmava que a Collserola hi conviuen infraestructures de serveis urbans, barris amb equipaments deficients, masies històriques, construccions fora d’ordenació, habitatges d’alt estànding, espais naturals, patrimoni arquitectònic, petits horts, ermites, pedreres abandonades i espais per a l’oci.
Segons el regidor d’Hàbitat Urbà i tercer tinent d’alcalde, Antoni Vives, es pretenia obrir Barcelona a la muntanya, tal com s’havia fet amb el mar els anys 80 i 90. L’objectiu final era aconseguir que “la natura baixi a la ciutat i que les persones puguin pujar, de manera ordenada, a la natura”. Per assolir aquesta “renaturalització” de la ciutat s’identificaven setze “portes”, enteses des d’un punt de vista geogràfic, que havien d’esdevenir corredors verds que penetressin dins els espais urbans a través de Collserola i els barris de muntanya. El projecte també buscava la millora de la qualitat urbana i natural de la façana de la ciutat amb Collserola.
Per cada una de les portes es convocava un concurs de projecte obert a equips interdisciplinaris, coordinats per arquitectes, per tal que desenvolupessin el disseny i els aspectes urbanístics necessaris per connectar la ciutat i l’espai natural. Els punts bàsics a tractar eren l’ordenació dels espais lliures de transició entre el medi natural i urbà, la definició i localització d’equipaments de barri entre la ciutat i el parc i la definició de corredors verds.
Mancava per concretar el pressupost total del projecte i les fonts de finançament, que es detallarien un cop definides les actuacions previstes.
Les 16 portes
Les 16 portes identificades tenien com a element comú el fet de situar-se a sud i a nord de la ronda de Dalt, per tal d’evitar que aquesta infraestructura esdevingués un límit. Es pretenia així connectar Collserola amb els espais verds situats per sota de la ronda de Dalt, com el parc de la Creueta del Coll, el turó del Putget o el parc Cervantes. També es fixava que cada una de les 16 portes tingués accés al passeig de les Aigües.
D’oest a est les portes identificades eren la porta de la Diagonal, la porta de Pedralbes, la porta de Sarrià, la porta de Vallvidrera, la porta de les Planes, la porta de Bellesguard, la porta del Tibidabo, la porta de Penitents, la porta de Sant Genís, la porta de Montbau, la porta d’Horta, la porta de Canyelles, la porta de la Guineueta, la porta de la Trinitat, la porta de Torre Baró i la porta de Ciutat Meridiana.
Tot i que les actuacions previstes estaven per definir s’avançaven alguns dels aspectes en els quals els equips participants haurien d’incidir a l’hora de desenvolupar el projecte. Entre aquests hi havia la configuració de recorreguts per a vianants, la millora dels accessos al metro, la creació d’horts urbans o ampliació dels existents, la construcció d’aparcament soterrat o en superfície, la reordenació d’equipaments previstos però encara no executats o la reforestació d’àrees en desús.
A part d’aquests elements més comuns es feia èmfasi en algunes particularitats de cada àmbit. Així per exemple a la porta de Pedralbes es proposava la integració dels espais interiors i exteriors del monestir i la recuperació d’una pedrera propera al parc de les Aigües. A la porta de Vallvidrera es demanava als equips un estudi sobre el soterrament dels trams de ferrocarril que transcorren en superfície i la seva reconversió en un eix cívic i zona de corredor verd. A la porta del Tibidabo es plantejava la prolongació del tramvia Blau fins al pla dels Maduixers i la reestructuració de l’aparcament. A la porta d’Horta es feia especial èmfasi en la reestructuració del nus viari de la ronda amb la boca nord del túnel de la Rovira i la carretera Horta-Cerdanyola per tal d’afavorir el pas de vianants. A la porta de Canyelles es proposava estudiar la possibilitat d’implantar un telefèric entre aquest barri i la finca de can Ferrer. I a la porta de la Trinitat es volia afavorir la connectivitat del parc de Chafarinas amb el parc i estudiar la connexió amb la SERRALADA DE MARINA, que comportava el creuament d’infraestructures viàries i ferroviàries.
Més enllà d’aquests aspectes, una de les actuacions possibles era la cobertura d’algun tram de la ronda de Dalt per afavorir la connexió entre la ciutat i el parc. Tot i que en el document presentat aquest punt no s’especificava cal dir que havia estat un dels aspectes més comentats durant la campanya. Així el candidat de CiU i posteriorment alcalde, Xavier Trias, havia proposat la cobertura de la ronda de Dalt en més de tres quilòmetres entre la plaça Karl Marx (on acaba el tram ja cobert de Nou Barris) i la plaça Alfonso Comín (al barri de Penitents).
S’obre el concurs
El 4 d’octubre la regidoria d’Hàbitat Urbà va realitzar una sessió informativa del projecte al Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) –amb el suport del Col•legi d’Ambientòlegs (COAMB)- destinada sobretot a professionals. En l’acte es va informar que hi havia temps fins el 21 d'octubre per presentar els equips pluridisciplinars i un petit text. Posteriorment s’escollirien entre sis i vuit equips per cada un dels projectes de les 16 portes, els quals elaborarien en tres mesos un treball més ampli en format powerpoint i pòster. Les idees que en sorgissin serien la base del Programa d’actuacions definitiu que podria estar llest a mitjan 2012.
Polèmica i rectificació del termini
Els terminis de presentació i la dotació econòmica dels 16 concursos van suscitar una forta protesta per part del col•lectiu present a l’acte. Així, els assistents van manifestar que el termini de 15 dies era insuficient per a poder reunir ambientòlegs, paisatgistes, ecòlegs i altres tipus d'experts per formar l’equip multidisciplinar necessari per poder participar-hi.
Respecte la dotació econòmica, els assistents van manifestar que aquesta era pròpia dels anys 80. Els set equips seleccionats per a cada porta rebrien 1.500 €, excepte el guanyador, que cobraria 6.000 €. Ara bé, l’elaboració dels materials necessaris per a la segona fase del concurs tenia un cost estimat d’entre 6.000 i 8.000 €, entre cost d’hores de treball i material.
Pel que fa al termini de presentació dels equips, Habitat Urbà va acceptar la seva ampliació, fixant-lo per al 8 de novembre. Però, en relació a les reclamacions econòmiques, van indicar que la dotació era l’habitual en aquell tipus de concursos a l’Estat i Europa, amb el que no es van acceptar les reclamacions.
Èxit de licitadors als concursos
Entre el 2 i el 9 de novembre l'Ajuntament va rebre 3.239 propostes, a càrrec de 288 licitadors diferents (140 s'havien presentat als 16 concursos i 15 en només una), que van presentar ofertes per al projecte. Atès l'èxit de la convocatòria, l'Ajuntament va haver d’ampliar el procés de selecció fins a la segona quinzena de desembre per estudiar les ofertes rebudes iniciar la segona fase del concurs a principi de gener del 2012.
Informació a les entitats
Durant els mesos d'octubre i novembre es va informar del projecte a totes les entitats dels districtes i dels barris implicats (les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris) i al gener es volia organitzar uns tallers de participació per donar la possibilitat als equips concursants d'escoltar i recollir les propostes ciutadanes en els seus projectes.
Tot i que les primeres actuacions podrien estar fetes en un o dos anys, el regidor d’Hàbitat Urbà, Toni Vives, considerava que el termini d’execució seria de dos mandats. A més les reflexions que resultessin de tot el procés podrien incorporar-se al futur Pla especial del Parc Natural de Collserola.
Més informació
w110.bcn.cat/Urbanisme/Continguts/Documents/Estrategies%20per%20a%20lhabitat%20urba/Fitxers/20110920_MesuraGovern.pdf
Tot i que les actuacions previstes estaven per definir s’avançaven alguns dels aspectes en els quals els equips participants haurien d’incidir a l’hora de desenvolupar el projecte. Entre aquests hi havia la configuració de recorreguts per a vianants, la millora dels accessos al metro, la creació d’horts urbans o ampliació dels existents, la construcció d’aparcament soterrat o en superfície, la reordenació d’equipaments previstos però encara no executats o la reforestació d’àrees en desús.
A part d’aquests elements més comuns es feia èmfasi en algunes particularitats de cada àmbit. Així per exemple a la porta de Pedralbes es proposava la integració dels espais interiors i exteriors del monestir i la recuperació d’una pedrera propera al parc de les Aigües. A la porta de Vallvidrera es demanava als equips un estudi sobre el soterrament dels trams de ferrocarril que transcorren en superfície i la seva reconversió en un eix cívic i zona de corredor verd. A la porta del Tibidabo es plantejava la prolongació del tramvia Blau fins al pla dels Maduixers i la reestructuració de l’aparcament. A la porta d’Horta es feia especial èmfasi en la reestructuració del nus viari de la ronda amb la boca nord del túnel de la Rovira i la carretera Horta-Cerdanyola per tal d’afavorir el pas de vianants. A la porta de Canyelles es proposava estudiar la possibilitat d’implantar un telefèric entre aquest barri i la finca de can Ferrer. I a la porta de la Trinitat es volia afavorir la connectivitat del parc de Chafarinas amb el parc i estudiar la connexió amb la SERRALADA DE MARINA, que comportava el creuament d’infraestructures viàries i ferroviàries.
Més enllà d’aquests aspectes, una de les actuacions possibles era la cobertura d’algun tram de la ronda de Dalt per afavorir la connexió entre la ciutat i el parc. Tot i que en el document presentat aquest punt no s’especificava cal dir que havia estat un dels aspectes més comentats durant la campanya. Així el candidat de CiU i posteriorment alcalde, Xavier Trias, havia proposat la cobertura de la ronda de Dalt en més de tres quilòmetres entre la plaça Karl Marx (on acaba el tram ja cobert de Nou Barris) i la plaça Alfonso Comín (al barri de Penitents).
S’obre el concurs
El 4 d’octubre la regidoria d’Hàbitat Urbà va realitzar una sessió informativa del projecte al Col•legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) –amb el suport del Col•legi d’Ambientòlegs (COAMB)- destinada sobretot a professionals. En l’acte es va informar que hi havia temps fins el 21 d'octubre per presentar els equips pluridisciplinars i un petit text. Posteriorment s’escollirien entre sis i vuit equips per cada un dels projectes de les 16 portes, els quals elaborarien en tres mesos un treball més ampli en format powerpoint i pòster. Les idees que en sorgissin serien la base del Programa d’actuacions definitiu que podria estar llest a mitjan 2012.
Polèmica i rectificació del termini
Els terminis de presentació i la dotació econòmica dels 16 concursos van suscitar una forta protesta per part del col•lectiu present a l’acte. Així, els assistents van manifestar que el termini de 15 dies era insuficient per a poder reunir ambientòlegs, paisatgistes, ecòlegs i altres tipus d'experts per formar l’equip multidisciplinar necessari per poder participar-hi.
Respecte la dotació econòmica, els assistents van manifestar que aquesta era pròpia dels anys 80. Els set equips seleccionats per a cada porta rebrien 1.500 €, excepte el guanyador, que cobraria 6.000 €. Ara bé, l’elaboració dels materials necessaris per a la segona fase del concurs tenia un cost estimat d’entre 6.000 i 8.000 €, entre cost d’hores de treball i material.
Pel que fa al termini de presentació dels equips, Habitat Urbà va acceptar la seva ampliació, fixant-lo per al 8 de novembre. Però, en relació a les reclamacions econòmiques, van indicar que la dotació era l’habitual en aquell tipus de concursos a l’Estat i Europa, amb el que no es van acceptar les reclamacions.
Èxit de licitadors als concursos
Entre el 2 i el 9 de novembre l'Ajuntament va rebre 3.239 propostes, a càrrec de 288 licitadors diferents (140 s'havien presentat als 16 concursos i 15 en només una), que van presentar ofertes per al projecte. Atès l'èxit de la convocatòria, l'Ajuntament va haver d’ampliar el procés de selecció fins a la segona quinzena de desembre per estudiar les ofertes rebudes iniciar la segona fase del concurs a principi de gener del 2012.
Informació a les entitats
Durant els mesos d'octubre i novembre es va informar del projecte a totes les entitats dels districtes i dels barris implicats (les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Horta-Guinardó i Nou Barris) i al gener es volia organitzar uns tallers de participació per donar la possibilitat als equips concursants d'escoltar i recollir les propostes ciutadanes en els seus projectes.
Tot i que les primeres actuacions podrien estar fetes en un o dos anys, el regidor d’Hàbitat Urbà, Toni Vives, considerava que el termini d’execució seria de dos mandats. A més les reflexions que resultessin de tot el procés podrien incorporar-se al futur Pla especial del Parc Natural de Collserola.
Més informació
w110.bcn.cat/Urbanisme/Continguts/Documents/Estrategies%20per%20a%20lhabitat%20urba/Fitxers/20110920_MesuraGovern.pdf
Continguts relacionats
Barcelonès
