Dijous 16 de Juliol de 2020
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
LLEI DE COSTES. BLANES
Pere Ponsatí
Actualitzat a 31/12/2011
L’aplicació de la llei de costes amb la delimitació provisional de la zona de domini públic a la platja de s’Abanell de Blanes genera una forta polèmica entre la Direcció General de Costes per un costat, i els afectats, l’Ajuntament de Blanes i la Generalitat, per l’altre. La platja, en procés de regressió progressiva per l’acció dels temporals compta amb diversos càmpings sobre el seu front que es veuen afectats de ple per la delimitació. Les futures obres sobre el passeig marítim s’entreveuen com l’única solució per a la ciutat i la viabilitat econòmica de l’activitat turística de la zona.
La ciutat de Blanes se situa a l’extrem sud de les comarques gironines, entre la Serralada Litoral i la plana al•luvial definida pel riu Tordera. En la dècada dels 60 la seva àrea urbana va experimentar de ple el creixement derivat de tres fenòmens: el turisme massiu de sol i platja, l’arribada d’una forta onada migratòria procedent del sud de la península i la proliferació de les segones residències. Es tracta del tercer municipi més poblat de les comarques gironines i el principal de la Costa Brava, comptant el 2010, amb un padró de poc més de 40.000 habitants.
La pressió antròpica sobre la primera línia de costa s’observa en tot el front marítim del municipi: des del nord a la punta de Santa Anna, on hi ha el port esportiu i pesquer, fins a la desembocadura del riu Tordera ocupada per càmpings.
La regressió de la platja de s’Abanell
Segons les dades d’IDESCAT, Blanes comptava l’any 2010 amb dotze establiments de càmping i una oferta de més de 9.000 places. El gruix principal de l’oferta d’aquest model turístic queda emplaçat longitudinalment sobre el front de la platja de s’Abanell, la més gran de Blanes, situada entre la roca de Sa Palomera i la desembocadura de la Tordera.
La platja de s’Abanell havia presentat els darrers anys diversos problemes per l’erosió de l’onatge dels temporals de tardor que posaven en perill el desenvolupament de les activitats turístiques al municipi. Durant les llevantades de final de 2007 i 2008 ja es van produir problemes importants per la pèrdua de la sorra de la platja i la generació d’escletxes al mur del passeig marítim de s’Abanell (TEMPORAL MARÍTIM DE LLEVANT A LA COSTA BRAVA). La situació més greu es va viure el desembre de 2008 quan es van esfondrar trenta metres del passeig de s'Abanel.. El mar va provocar un esvoranc a la part més meridional del passeig, a la zona dels càmpings, al costat del delta del Tordera, un dels àmbits que no havia rebut cap aportació de sorra durant l’estiu ni s’havia reforçat amb pedres. L’any anterior ja hi havia hagut polèmica per aquest fet entre l’ajuntament veí de Malgrat de Mar i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), ja que les aportacions a la platja de s’Abanell s’havien fet amb sorra de les platges malgratenques.
Els experts assenyalaven l’activitat humana com el principal responsable de la situació: la Tordera havia estat històricament el gran subministrador de sorra i sediments a la platja de s’Abanell, però les captacions d'aigua (per a usos d'abastament, industrials o de regadiu) realitzades al llarg del seu curs, així com les extraccions de grava (especialment als anys 60, 70 i 80) van debilitar l’acció sedimentadora del riu. La construcció del passeig de mar de Blanes just a sobre la platja, i la presència d’alguns càmpings a tocar de la llera del riu (en espais que sempre havien sigut part del delta i per on el riu hi dipositava la sorra) també tenien un paper negatiu a l’hora d’evitar el procés regressiu de la platja.
L’aplicació de la llei de costes amb la delimitació provisional de la zona de domini públic a la platja de s’Abanell de Blanes genera una forta polèmica entre la Direcció General de Costes per un costat, i els afectats, l’Ajuntament de Blanes i la Generalitat, per l’altre. La platja, en procés de regressió progressiva per l’acció dels temporals compta amb diversos càmpings sobre el seu front que es veuen afectats de ple per la delimitació. Les futures obres sobre el passeig marítim s’entreveuen com l’única solució per a la ciutat i la viabilitat econòmica de l’activitat turística de la zona.
La ciutat de Blanes se situa a l’extrem sud de les comarques gironines, entre la Serralada Litoral i la plana al•luvial definida pel riu Tordera. En la dècada dels 60 la seva àrea urbana va experimentar de ple el creixement derivat de tres fenòmens: el turisme massiu de sol i platja, l’arribada d’una forta onada migratòria procedent del sud de la península i la proliferació de les segones residències. Es tracta del tercer municipi més poblat de les comarques gironines i el principal de la Costa Brava, comptant el 2010, amb un padró de poc més de 40.000 habitants.
La pressió antròpica sobre la primera línia de costa s’observa en tot el front marítim del municipi: des del nord a la punta de Santa Anna, on hi ha el port esportiu i pesquer, fins a la desembocadura del riu Tordera ocupada per càmpings.
La regressió de la platja de s’Abanell
Segons les dades d’IDESCAT, Blanes comptava l’any 2010 amb dotze establiments de càmping i una oferta de més de 9.000 places. El gruix principal de l’oferta d’aquest model turístic queda emplaçat longitudinalment sobre el front de la platja de s’Abanell, la més gran de Blanes, situada entre la roca de Sa Palomera i la desembocadura de la Tordera.
La platja de s’Abanell havia presentat els darrers anys diversos problemes per l’erosió de l’onatge dels temporals de tardor que posaven en perill el desenvolupament de les activitats turístiques al municipi. Durant les llevantades de final de 2007 i 2008 ja es van produir problemes importants per la pèrdua de la sorra de la platja i la generació d’escletxes al mur del passeig marítim de s’Abanell (TEMPORAL MARÍTIM DE LLEVANT A LA COSTA BRAVA). La situació més greu es va viure el desembre de 2008 quan es van esfondrar trenta metres del passeig de s'Abanel.. El mar va provocar un esvoranc a la part més meridional del passeig, a la zona dels càmpings, al costat del delta del Tordera, un dels àmbits que no havia rebut cap aportació de sorra durant l’estiu ni s’havia reforçat amb pedres. L’any anterior ja hi havia hagut polèmica per aquest fet entre l’ajuntament veí de Malgrat de Mar i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), ja que les aportacions a la platja de s’Abanell s’havien fet amb sorra de les platges malgratenques.
Els experts assenyalaven l’activitat humana com el principal responsable de la situació: la Tordera havia estat històricament el gran subministrador de sorra i sediments a la platja de s’Abanell, però les captacions d'aigua (per a usos d'abastament, industrials o de regadiu) realitzades al llarg del seu curs, així com les extraccions de grava (especialment als anys 60, 70 i 80) van debilitar l’acció sedimentadora del riu. La construcció del passeig de mar de Blanes just a sobre la platja, i la presència d’alguns càmpings a tocar de la llera del riu (en espais que sempre havien sigut part del delta i per on el riu hi dipositava la sorra) també tenien un paper negatiu a l’hora d’evitar el procés regressiu de la platja.
La comissió reunida al Centre d´Estudis Avançats de Blanes (CEAB) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) va explicar que els espigons, la solució típica d'aquest problema durant els anys 80, s’havia anat substituint progressivament per la regeneració amb sorra de dins del mar. Els científics del CSIC valoraven negativament una política que van qualificar “de pedaços”, mentre apostaven per recuperar les funcions ecològiques dels rius, amb l’aportació natural de sediments.
La Llei de costes a s’Abanell
La llei espanyola de costes (Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes), derogava la Llei de costes de 26 d’abril de 1969 i passava a regular el domini públic maritimoterrestre. El seu objectiu principal era frenar la progressiva antropització i privatització del litoral, i preservar-ne els valors naturals i culturals, garantint-ne el seu ús públic. En el seu articulat es preveia l’adopció de les mesures de restauració de forma retroactiva, imposant amb caràcter general una profunditat de 100 metres de servitud de protecció que podia variar segons la naturalesa i finalitat de l’accés. Segons el que disposava la llei, el sòl de domini públic maritimoterrestre pertanyia a l’Estat, de manera que no hi podia haver cap propietat privada dins el territori amb aquesta categoria.
D’acord amb el que establia la llei, la Direcció General de Costes (DGC) va anunciar per al mes de juny del 2010 l’acte d’atermenament per delimitar la zona de domini públic a la platja de s’Abanell, on a causa de la manca de sorra els càmpings se situaven a pocs metres de la línia de la costa. Les pressions del món polític i empresarial van aconseguir endarrerir l’acte fins la finalització de la temporada turística, realitzant-se finalment el 14 d’octubre de 2010. La delimitació, encara provisional, es movia entre els 120 i els 200 metres i arribava fins a l’avinguda Vila de Madrid, de tal manera que afectava quatre càmpings. Així “El Pinar”, “Voramar” i “Blanes”, situats a la primera línia de costa entre el delta del Tordera i la zona urbanitzada, havien de passar a ser sistema públic i es veurien obligats a tancar. Per la seva banda el càmping “Bellaterra”, que tenia part de la seva superfície a l’altre costat de l’avinguda Vila de Madrid, veuria la seva superfície d’activitat reduïda a la meitat. L’acte de fitació realitzat pels tècnics de la DGC va provocar reaccions molt adverses en el col•lectiu de propietaris de càmpings de Blanes, que van presentar diverses al•legacions a l’atermenament un cop obert el període pertinent. Justificaven la seva disconformitat amb la manca de rigor científic que, segons ells, tenia l’estudi de la DGC.
Tant l’Ajuntament de Blanes com la Generalitat van manifestar públicament el seu suport polític als afectats. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va manifestar en declaracions a la premsa que calia corregir l’atermenament proposat per garantir la viabilitat econòmica dels càmpings i l’activitat turística al municipi.
La polèmica arriba al senat
El 9 de febrer del 2011 el Partit Popular i Convergència i Unió -CiU- van impulsar la reforma de la Llei de Costes en aconseguir que el ple del Senat aprovés, amb els seus vots a favor, la presa en consideració de dues proposicions, que s’haurien de debatre posteriorment al Congrés dels Diputats. En la seva iniciativa, CiU va citar concretament els casos de la MARINA D’EMPURIABRAVA, de la urbanització de Santa Margarida de Roses i de la platja de s’Abanell de Blanes.
La Llei de costes a s’Abanell
La llei espanyola de costes (Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes), derogava la Llei de costes de 26 d’abril de 1969 i passava a regular el domini públic maritimoterrestre. El seu objectiu principal era frenar la progressiva antropització i privatització del litoral, i preservar-ne els valors naturals i culturals, garantint-ne el seu ús públic. En el seu articulat es preveia l’adopció de les mesures de restauració de forma retroactiva, imposant amb caràcter general una profunditat de 100 metres de servitud de protecció que podia variar segons la naturalesa i finalitat de l’accés. Segons el que disposava la llei, el sòl de domini públic maritimoterrestre pertanyia a l’Estat, de manera que no hi podia haver cap propietat privada dins el territori amb aquesta categoria.
D’acord amb el que establia la llei, la Direcció General de Costes (DGC) va anunciar per al mes de juny del 2010 l’acte d’atermenament per delimitar la zona de domini públic a la platja de s’Abanell, on a causa de la manca de sorra els càmpings se situaven a pocs metres de la línia de la costa. Les pressions del món polític i empresarial van aconseguir endarrerir l’acte fins la finalització de la temporada turística, realitzant-se finalment el 14 d’octubre de 2010. La delimitació, encara provisional, es movia entre els 120 i els 200 metres i arribava fins a l’avinguda Vila de Madrid, de tal manera que afectava quatre càmpings. Així “El Pinar”, “Voramar” i “Blanes”, situats a la primera línia de costa entre el delta del Tordera i la zona urbanitzada, havien de passar a ser sistema públic i es veurien obligats a tancar. Per la seva banda el càmping “Bellaterra”, que tenia part de la seva superfície a l’altre costat de l’avinguda Vila de Madrid, veuria la seva superfície d’activitat reduïda a la meitat. L’acte de fitació realitzat pels tècnics de la DGC va provocar reaccions molt adverses en el col•lectiu de propietaris de càmpings de Blanes, que van presentar diverses al•legacions a l’atermenament un cop obert el període pertinent. Justificaven la seva disconformitat amb la manca de rigor científic que, segons ells, tenia l’estudi de la DGC.
Tant l’Ajuntament de Blanes com la Generalitat van manifestar públicament el seu suport polític als afectats. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va manifestar en declaracions a la premsa que calia corregir l’atermenament proposat per garantir la viabilitat econòmica dels càmpings i l’activitat turística al municipi.
La polèmica arriba al senat
El 9 de febrer del 2011 el Partit Popular i Convergència i Unió -CiU- van impulsar la reforma de la Llei de Costes en aconseguir que el ple del Senat aprovés, amb els seus vots a favor, la presa en consideració de dues proposicions, que s’haurien de debatre posteriorment al Congrés dels Diputats. En la seva iniciativa, CiU va citar concretament els casos de la MARINA D’EMPURIABRAVA, de la urbanització de Santa Margarida de Roses i de la platja de s’Abanell de Blanes.
El mateix dia la DGC va fer pública una proposta que rebaixava la delimitació provisional a s’Abanell fins a 40 metres, gràcies a la interpretació flexible de la Llei de costes i el reconeixement de la singularitat del municipi de Blanes que havia pres en consideració el ministeri de Medi Ambient. D’aquesta manera la línia d’atermenament seria el futur passeig marítim de s’Abanell, encara no construït, i no l’avinguda Vila de Madrid. Precisament la construcció d’aquest passeig havia de permetre guanyar metres al mar i aquest va ser un dels arguments per a la rectificació. D’aquesta manera es podria mantenir l’activitat en tots els càmpings, tot i que veurien la seva superfície d’activitat reduïda considerablement. Malgrat la disminució de l’àmbit d’afectació fins a 40 metres el Ministeri pretenia incorporar 1.300 nous metres del delta de la Tordera després que tècnics de la DGC trobessin sorra marina riu endins. Es preveia que a final de 2011 es pogués realitzar la delimitació definitiva del domini públic maritimoterrestre de s’Abanell.
Obres al passeig marítim
Per tal de solucionar definitivament els problemes ocasionats pels temporals, i també per guanyar metres al mar, l'Ajuntament de Blanes i el Ministeri van acordar el 25 de febrer del 2011 tirar endavant el nou passeig marítim de s'Abanell, que substituiria l’actual passeig, incomplet i amb greus problemes estructurals a causa de les llevantades. La primera fase, entre Sa Palomera i el carrer Mercè Rodoreda, és a dir a la zona urbanitzada, preveia iniciar-se a curt termini. La segona fase, entre el carrer Mercè Rododera i el delta del Tordera, és la que havia de permetre fixar l’atermenament i es deixava per més endavant
A la primera fase es preveia la construcció d’una gran escullera amb blocs de pedra d'entre 3.000 i 6.000 quilos i un mur de formigó armat de quatre metres d'alçada i més de 1.300 de longitud. La renovació sobre el passeig aportava una millora de la mobilitat amb un nou carril bici de dos metres d’amplada i la construcció de diverses rampes que facilitessin l’accés a la platja a les persones amb mobilitat reduïda. El pressupost de la primera fase era d'uns 10,5 milions d'euros, pagats exclusivament pel Ministeri, i comptava amb un termini d’execució de 12 mesos. Fonts municipals van afegir que es realitzaria una aportació suplementària de 500.000 metres cúbics de sorra que haurien de facilitar la regeneració natural de la platja.
A principi de setembre l’alcalde de Blanes, Josep Marigó, va enunciar que en les properes setmanes el director general de Costes, Pedro Antonio Ríos, signaria el projecte de la primera fase per tal que s’iniciés la tramitació. L’objectiu era que les obres comencessin entre el 2013 i el 2014. Pel que fa a la segona fase Marigó confiava en arribar a una solució global -que dependria de la delimitació definitiva de s’Abanell- que minimitzés l’afectació als càmpings.
Els pous de la dessaladora
L’abril de 2011 l’Agència Catalana de l’Aigua va retirar les canonades i cables que connectaven la dessaladora de Blanes amb els deu pous de formigó, que abastien d’aigua a aquesta instal•lació, situats a la platja de s’Abanell. Tota aquesta infraestructura havia quedat obsoleta després del canvi de sistema i d'ubicació de la presa d'aigua salada per la dessaladora. Diversos grups municipals, com el PSC o ICV-EUiA, van reclamar a més que es retiressin també els pous de formigó, que havien quedat al descobert a causa de la desaparició de la sorra, si bé durant tot l’estiu de 2011 van restar a la platja.
Més informació
afectadosleydecostas.blogspot.com
www.visitblanes.net/ca/platges
Obres al passeig marítim
Per tal de solucionar definitivament els problemes ocasionats pels temporals, i també per guanyar metres al mar, l'Ajuntament de Blanes i el Ministeri van acordar el 25 de febrer del 2011 tirar endavant el nou passeig marítim de s'Abanell, que substituiria l’actual passeig, incomplet i amb greus problemes estructurals a causa de les llevantades. La primera fase, entre Sa Palomera i el carrer Mercè Rodoreda, és a dir a la zona urbanitzada, preveia iniciar-se a curt termini. La segona fase, entre el carrer Mercè Rododera i el delta del Tordera, és la que havia de permetre fixar l’atermenament i es deixava per més endavant
A la primera fase es preveia la construcció d’una gran escullera amb blocs de pedra d'entre 3.000 i 6.000 quilos i un mur de formigó armat de quatre metres d'alçada i més de 1.300 de longitud. La renovació sobre el passeig aportava una millora de la mobilitat amb un nou carril bici de dos metres d’amplada i la construcció de diverses rampes que facilitessin l’accés a la platja a les persones amb mobilitat reduïda. El pressupost de la primera fase era d'uns 10,5 milions d'euros, pagats exclusivament pel Ministeri, i comptava amb un termini d’execució de 12 mesos. Fonts municipals van afegir que es realitzaria una aportació suplementària de 500.000 metres cúbics de sorra que haurien de facilitar la regeneració natural de la platja.
A principi de setembre l’alcalde de Blanes, Josep Marigó, va enunciar que en les properes setmanes el director general de Costes, Pedro Antonio Ríos, signaria el projecte de la primera fase per tal que s’iniciés la tramitació. L’objectiu era que les obres comencessin entre el 2013 i el 2014. Pel que fa a la segona fase Marigó confiava en arribar a una solució global -que dependria de la delimitació definitiva de s’Abanell- que minimitzés l’afectació als càmpings.
Els pous de la dessaladora
L’abril de 2011 l’Agència Catalana de l’Aigua va retirar les canonades i cables que connectaven la dessaladora de Blanes amb els deu pous de formigó, que abastien d’aigua a aquesta instal•lació, situats a la platja de s’Abanell. Tota aquesta infraestructura havia quedat obsoleta després del canvi de sistema i d'ubicació de la presa d'aigua salada per la dessaladora. Diversos grups municipals, com el PSC o ICV-EUiA, van reclamar a més que es retiressin també els pous de formigó, que havien quedat al descobert a causa de la desaparició de la sorra, si bé durant tot l’estiu de 2011 van restar a la platja.
Més informació
afectadosleydecostas.blogspot.com
www.visitblanes.net/ca/platges
Continguts relacionats
Selva
