La comissió reunida al Centre d´Estudis Avançats de Blanes (CEAB) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) va explicar que els espigons, la solució típica d'aquest problema durant els anys 80, s’havia anat substituint progressivament per la regeneració amb sorra de dins del mar. Els científics del CSIC valoraven negativament una política que van qualificar “de pedaços”, mentre apostaven per recuperar les funcions ecològiques dels rius, amb l’aportació natural de sediments.
La Llei de costes a s’Abanell
La llei espanyola de costes (Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes), derogava la Llei de costes de 26 d’abril de 1969 i passava a regular el domini públic maritimoterrestre. El seu objectiu principal era frenar la progressiva antropització i privatització del litoral, i preservar-ne els valors naturals i culturals, garantint-ne el seu ús públic. En el seu articulat es preveia l’adopció de les mesures de restauració de forma retroactiva, imposant amb caràcter general una profunditat de 100 metres de servitud de protecció que podia variar segons la naturalesa i finalitat de l’accés. Segons el que disposava la llei, el sòl de domini públic maritimoterrestre pertanyia a l’Estat, de manera que no hi podia haver cap propietat privada dins el territori amb aquesta categoria.
D’acord amb el que establia la llei, la Direcció General de Costes (DGC) va anunciar per al mes de juny del 2010 l’acte d’atermenament per delimitar la zona de domini públic a la platja de s’Abanell, on a causa de la manca de sorra els càmpings se situaven a pocs metres de la línia de la costa. Les pressions del món polític i empresarial van aconseguir endarrerir l’acte fins la finalització de la temporada turística, realitzant-se finalment el 14 d’octubre de 2010. La delimitació, encara provisional, es movia entre els 120 i els 200 metres i arribava fins a l’avinguda Vila de Madrid, de tal manera que afectava quatre càmpings. Així “El Pinar”, “Voramar” i “Blanes”, situats a la primera línia de costa entre el delta del Tordera i la zona urbanitzada, havien de passar a ser sistema públic i es veurien obligats a tancar. Per la seva banda el càmping “Bellaterra”, que tenia part de la seva superfície a l’altre costat de l’avinguda Vila de Madrid, veuria la seva superfície d’activitat reduïda a la meitat. L’acte de fitació realitzat pels tècnics de la DGC va provocar reaccions molt adverses en el col•lectiu de propietaris de càmpings de Blanes, que van presentar diverses al•legacions a l’atermenament un cop obert el període pertinent. Justificaven la seva disconformitat amb la manca de rigor científic que, segons ells, tenia l’estudi de la DGC.
Tant l’Ajuntament de Blanes com la Generalitat van manifestar públicament el seu suport polític als afectats. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, va manifestar en declaracions a la premsa que calia corregir l’atermenament proposat per garantir la viabilitat econòmica dels càmpings i l’activitat turística al municipi.
La polèmica arriba al senat
El 9 de febrer del 2011 el Partit Popular i Convergència i Unió -CiU- van impulsar la reforma de la Llei de Costes en aconseguir que el ple del Senat aprovés, amb els seus vots a favor, la presa en consideració de dues proposicions, que s’haurien de debatre posteriorment al Congrés dels Diputats. En la seva iniciativa, CiU va citar concretament els casos de la
MARINA D’EMPURIABRAVA, de la urbanització de Santa Margarida de Roses i de la platja de s’Abanell de Blanes.