Dijous 2 de Febrer de 2023
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
PLA INTEGRAL D’ACTUACIONS DEL PARK GÜELL (BARCELONA)
Montserrat Mercadé
Actualitzat a 31/12/2011
A finals de novembre la regidora del districte de Gràcia de Barcelona apunta les línies mestres de les actuacions al parc Güell: limitar l’accés a la zona monumental i cobrar entrada als turistes. Les propostes susciten reaccions contràries a dues de les AAVV afectades: la de la Salut veu bé el control de l’accés mentre que la del Coll s’hi mostra contrària a més de considerar-la jurídicament inviable. El regidor de Medi Ambient explica que, a causa de la titularitat pública del parc, jurídicament no és possible discriminar entre residents a Barcelona i resta de visitants per a cobrar entrada. La FAVB defensa la implantació de la taxa turística com l’única manera de fer front al problema.
El Park Güell, emplaçat al turó del Carmel en el vessant que mira al mar i repartit entre els barris de la Salut (la part de major extensió), el Coll i Vallcarca-Penitents, del districte de Gràcia (Barcelona), té una extensió de 17,18 ha, i s’ha convertit en un important punt de visita turística, amb una estimació* d’uns nou milions de visitants l’any 2010, majoritàriament de procedència estrangera, amb el 86% de les visites. L’accés al parc mitjançant transport públic es produeix bàsicament amb autobús, ja que queda relativament allunyat de la xarxa de metro (les estacions més properes són les de Lesseps o Vallcarca de la Línia 3 de metro). En un futur la connexió millorarà gràcies la LÍNIA 9 DE METRO, amb la futura estació de Muntanya, més propera al parc.
El Park Güell és el resultat de la unió de dues finques, Can Muntaner de Dalt i Can Coll i Pujol, a l’anomenada muntanya Pelada (avui dia turó del Carmel), adquirides pel comte Güell l’any 1899. Güell volia construir-hi una ciutat jardí, i per portar a terme el seu projecte va encarregar les obres a Antoni Gaudí. Amb Gaudí van treballar alguns dels seus col•laboradors més habituals**, i les obres van córrer a càrrec del contractista Josep Pardo i Casanovas.
El parc es caracteritza per l’existència de formes ondulades, semblants als rius de lava, i passeigs coberts amb columnes que tenen formes d’arbres, estalactites i formes geomètriques. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trossos de ceràmica o de vidre a tall, fent mosaics de colors que reben el nom de trencadís.
De la ciutat jardí al parc urbà
Les obres del parc van començar l’any 1900 i, tres anys després, estaven enllestides les construccions bàsiques com ara el mur del perímetre, els pavellons d’entrada, l’escala principal, la plaça coberta que havia de ser un mercat, la plaça mirador superior i els viaductes. Tot el conjunt d’obres que finalment es van dur a terme es van fer entre el 1900 i el 1914, moment en què un Güell desencisat va donar per fracassada la seva operació immobiliària. De les seixanta parcel•les previstes només se’n van vendre tres i es van construir dues torres, la que va construir en Josep Pardo com a xalet de mostra i que actualment és la Casa Museu Gaudí, i la Casa Martí Trias. L’antic mas de Can Muntaner va ser habilitat com a mansió de la família del comte Güell i fins a la seva mort el 1918 va ser la darrera residència d’Eusebi Güell. Passats quatre anys de la seva mort, mas i terrenys van ser venuts a la propietat municipal amb l’objectiu de convertir-los en parc, el qual va obrir les portes al públic l’any 1922.
L’emplaçament i la singularitat del lloc van fer que la zona a fos inclosa en el projecte de creació del gran parc urbà, el PARC DELS TRES TURONS, dins del pla comarcal de 1953 i a ser declarat monument històric i artístic el juliol de 1969, un reconeixement que va quedar reforçat l’any 1984 en ser declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco i amb l’acord de Govern del 2006 (DOGC núm. 4687) en què es delimitava l’entorn de protecció del parc.
Abans d’arribar a la protecció de 1969 i fins i tot malgrat la vigència d’aquesta mesura, va caldre passar per llargues èpoques de descurança, i també per intents de canviar-ne l’ús, que finalment l’any 1971 van mobilitzar la població quan es va fer públic l’anunci que s’hi construiria un hotel de catorze plantes en una part del terreny que ocuparia 12.000 m², el qual, a més de tenir l’accés previst pel parc mateix, s’apropiava de les instal•lacions existents. La idea de fer-hi un hotel tenia els seus antecedents en els anys 1962 i 1963***. La protesta col•lectiva va aturar el projecte.
A partir d’aquí, el parc va quedar integrat en la xarxa de parcs urbans de la ciutat i no es van registrar problemes rellevants fins que el parc va entrar a formar part del circuit turístic urbà. L’afluència cada cop més massiva de visitants acabà derivant en un seguit d’incidències, com per exemple l’atac que va patir el drac –una de les figures més conegudes del parc– el febrer de 2007, i problemàtiques que van conduir a plantejar el que finalment ha estat el pla integral d’actuacions del parc.
Problemes identificats
Tot i la inversió de 4,5 MEUR feta entre els anys 2001 i 2008, el parc tenia mancances pel que feia als accessos i als serveis que s’oferien al visitant, que alguns els adduïen a la massificació mentre que altres hi posaven les culpes a una mala gestió.
En relació amb els accessos, es posava de manifest que malgrat que el transport públic havia estat el mitjà emprat majoritàriament (metro 33,5% i autobús urbà 22,3%), els autocars dels turistes (19%), l’excessiva circulació de cotxes i taxis a l’entrada principal del parc i l’ocupació excessiva de la via pública provocava problemes als veïns. En aquell moment es descartava construir-hi un gran aparcament i s’apostava per “millorar molt l’accés en transport públic”, reforçant, per exemple, les línies d’autobús. Igualment, un informe apuntava que els problemes dels serveis derivaven del gran volum de visitants i es concretaven en informació insuficient, falta d’un centre de visitants, instal•lacions no adaptades a les persones cegues i falta de lavabos. Es denunciava, també, l’estat d’abandonament de la part forestal i la falta de vigilància per evitar atemptats contra el patrimoni. A aquesta problemàtica s’afegia la proliferació dels venedors top manta, de músics i d’estàtues humanes que, foragitades de la Rambla, van triar el recinte com a escenari alternatiu. Igualment, es destacava que les baralles entre venedors per aconseguir un bon espai per parar la seva mercaderia eren freqüents i que la progressió dels top manta havia estat directament proporcional a l’augment de turistes.
El juny de 2008 el ple municipal va aprovar per unanimitat un pla d’usos per limitar l’obertura de botigues de venda de souvenirs a Ciutat Vella, l’entorn de la Sagrada Família i el Park Güell. Aquest pla, però, es limitava a l’obertura de botigues, només, i el problema real era la venda il•legal. Per això els veïns denunciaven la degradació de l’entorn i la passivitat de l’Ajuntament: “Això s’ha disparat. Fa anys només es veia una desena de venedors i ara cada cop hi ha més problemes i incidents”, explicava una veïna. Les entitats defensaven que el que calia era més vigilància per evitar la proliferació dels top manta que col•lapsaven els camins.
A finals de novembre la regidora del districte de Gràcia de Barcelona apunta les línies mestres de les actuacions al parc Güell: limitar l’accés a la zona monumental i cobrar entrada als turistes. Les propostes susciten reaccions contràries a dues de les AAVV afectades: la de la Salut veu bé el control de l’accés mentre que la del Coll s’hi mostra contrària a més de considerar-la jurídicament inviable. El regidor de Medi Ambient explica que, a causa de la titularitat pública del parc, jurídicament no és possible discriminar entre residents a Barcelona i resta de visitants per a cobrar entrada. La FAVB defensa la implantació de la taxa turística com l’única manera de fer front al problema.
El Park Güell, emplaçat al turó del Carmel en el vessant que mira al mar i repartit entre els barris de la Salut (la part de major extensió), el Coll i Vallcarca-Penitents, del districte de Gràcia (Barcelona), té una extensió de 17,18 ha, i s’ha convertit en un important punt de visita turística, amb una estimació* d’uns nou milions de visitants l’any 2010, majoritàriament de procedència estrangera, amb el 86% de les visites. L’accés al parc mitjançant transport públic es produeix bàsicament amb autobús, ja que queda relativament allunyat de la xarxa de metro (les estacions més properes són les de Lesseps o Vallcarca de la Línia 3 de metro). En un futur la connexió millorarà gràcies la LÍNIA 9 DE METRO, amb la futura estació de Muntanya, més propera al parc.
El Park Güell és el resultat de la unió de dues finques, Can Muntaner de Dalt i Can Coll i Pujol, a l’anomenada muntanya Pelada (avui dia turó del Carmel), adquirides pel comte Güell l’any 1899. Güell volia construir-hi una ciutat jardí, i per portar a terme el seu projecte va encarregar les obres a Antoni Gaudí. Amb Gaudí van treballar alguns dels seus col•laboradors més habituals**, i les obres van córrer a càrrec del contractista Josep Pardo i Casanovas.
El parc es caracteritza per l’existència de formes ondulades, semblants als rius de lava, i passeigs coberts amb columnes que tenen formes d’arbres, estalactites i formes geomètriques. Moltes de les superfícies estan cobertes amb trossos de ceràmica o de vidre a tall, fent mosaics de colors que reben el nom de trencadís.
De la ciutat jardí al parc urbà
Les obres del parc van començar l’any 1900 i, tres anys després, estaven enllestides les construccions bàsiques com ara el mur del perímetre, els pavellons d’entrada, l’escala principal, la plaça coberta que havia de ser un mercat, la plaça mirador superior i els viaductes. Tot el conjunt d’obres que finalment es van dur a terme es van fer entre el 1900 i el 1914, moment en què un Güell desencisat va donar per fracassada la seva operació immobiliària. De les seixanta parcel•les previstes només se’n van vendre tres i es van construir dues torres, la que va construir en Josep Pardo com a xalet de mostra i que actualment és la Casa Museu Gaudí, i la Casa Martí Trias. L’antic mas de Can Muntaner va ser habilitat com a mansió de la família del comte Güell i fins a la seva mort el 1918 va ser la darrera residència d’Eusebi Güell. Passats quatre anys de la seva mort, mas i terrenys van ser venuts a la propietat municipal amb l’objectiu de convertir-los en parc, el qual va obrir les portes al públic l’any 1922.
L’emplaçament i la singularitat del lloc van fer que la zona a fos inclosa en el projecte de creació del gran parc urbà, el PARC DELS TRES TURONS, dins del pla comarcal de 1953 i a ser declarat monument històric i artístic el juliol de 1969, un reconeixement que va quedar reforçat l’any 1984 en ser declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco i amb l’acord de Govern del 2006 (DOGC núm. 4687) en què es delimitava l’entorn de protecció del parc.
Abans d’arribar a la protecció de 1969 i fins i tot malgrat la vigència d’aquesta mesura, va caldre passar per llargues èpoques de descurança, i també per intents de canviar-ne l’ús, que finalment l’any 1971 van mobilitzar la població quan es va fer públic l’anunci que s’hi construiria un hotel de catorze plantes en una part del terreny que ocuparia 12.000 m², el qual, a més de tenir l’accés previst pel parc mateix, s’apropiava de les instal•lacions existents. La idea de fer-hi un hotel tenia els seus antecedents en els anys 1962 i 1963***. La protesta col•lectiva va aturar el projecte.
A partir d’aquí, el parc va quedar integrat en la xarxa de parcs urbans de la ciutat i no es van registrar problemes rellevants fins que el parc va entrar a formar part del circuit turístic urbà. L’afluència cada cop més massiva de visitants acabà derivant en un seguit d’incidències, com per exemple l’atac que va patir el drac –una de les figures més conegudes del parc– el febrer de 2007, i problemàtiques que van conduir a plantejar el que finalment ha estat el pla integral d’actuacions del parc.
Problemes identificats
Tot i la inversió de 4,5 MEUR feta entre els anys 2001 i 2008, el parc tenia mancances pel que feia als accessos i als serveis que s’oferien al visitant, que alguns els adduïen a la massificació mentre que altres hi posaven les culpes a una mala gestió.
En relació amb els accessos, es posava de manifest que malgrat que el transport públic havia estat el mitjà emprat majoritàriament (metro 33,5% i autobús urbà 22,3%), els autocars dels turistes (19%), l’excessiva circulació de cotxes i taxis a l’entrada principal del parc i l’ocupació excessiva de la via pública provocava problemes als veïns. En aquell moment es descartava construir-hi un gran aparcament i s’apostava per “millorar molt l’accés en transport públic”, reforçant, per exemple, les línies d’autobús. Igualment, un informe apuntava que els problemes dels serveis derivaven del gran volum de visitants i es concretaven en informació insuficient, falta d’un centre de visitants, instal•lacions no adaptades a les persones cegues i falta de lavabos. Es denunciava, també, l’estat d’abandonament de la part forestal i la falta de vigilància per evitar atemptats contra el patrimoni. A aquesta problemàtica s’afegia la proliferació dels venedors top manta, de músics i d’estàtues humanes que, foragitades de la Rambla, van triar el recinte com a escenari alternatiu. Igualment, es destacava que les baralles entre venedors per aconseguir un bon espai per parar la seva mercaderia eren freqüents i que la progressió dels top manta havia estat directament proporcional a l’augment de turistes.
El juny de 2008 el ple municipal va aprovar per unanimitat un pla d’usos per limitar l’obertura de botigues de venda de souvenirs a Ciutat Vella, l’entorn de la Sagrada Família i el Park Güell. Aquest pla, però, es limitava a l’obertura de botigues, només, i el problema real era la venda il•legal. Per això els veïns denunciaven la degradació de l’entorn i la passivitat de l’Ajuntament: “Això s’ha disparat. Fa anys només es veia una desena de venedors i ara cada cop hi ha més problemes i incidents”, explicava una veïna. Les entitats defensaven que el que calia era més vigilància per evitar la proliferació dels top manta que col•lapsaven els camins.
El pla integral d’actuacions del parc
Davant d’aquella situació, el 2007 l’Ajuntament estudiava la proposta que el parc fos de pagament per als turistes a partir de l’any 2008 i que l’entrada es limités a la zona monumental i que aquesta tingués com a objectiu “regular el flux actual de visites”. La proposta va ser plantejada per l’alcaldessa accidental i regidora de medi ambient, Imma Mayol (Iniciativa per Catalunya Verds, ICV), en una comissió de sostenibilitat, després de presentar una enquesta feta als usuaris per millorar les instal•lacions del parc, la qual coincidia amb la redacció del Pla d’actuacions del parc, que es preveia que estigués enllestit en sis mesos.
El juny de 2008 es descartava el cobrament d’una entrada com a conseqüència de les queixes dels veïns, els quals al•legaven que el parc era un equipament públic. De retruc, s’estudiava establir un aforament màxim a partir del qual no s’hi deixaria entrar més persones fins que no n’haguessin eixit uns quants visitants. Imma Mayol, indicava que “haurem de regular el nombre de visites i posar límits als accessos de la zona perimetral. Tècnicament, mirarem com ho podem fer”.
Un primer document del pla integral, que tenia com a principals objectius la idea de compaginar els usos del parc com a monument i com a espai de barri i d’optimitzar-ne la gestió general, va ser presentat el juny del 2009 per Imma Mayol, Guillem Espriu, regidor de Gràcia, i Jordi Martí, regidor delegat de Cultura, als grups municipals i a l’octubre se’n va presentar una segona versió.
A la primera proposta, es preveia de consolidar el carrer Olot el carrer d’accés a l’entrada principal del parc, amb un eix de vianants, i habilitar un aparcament d’autocarsa la carretera del Carmel. En relació amb els serveis previstos, s’hi instal•larien cinc quioscs bar, que reemplaçarien els quatre actuals i alliberarien espais de valor patrimonial, i s’emplaçarien al mirador del Virolai, a la plaça Moragas, al solar de l’extrem del carrer Farigola, a l’extrem sud-est del parc, i es renovaria el que hi ha actualment a la terrassa superior del passeig de les Palmeres.
Es proposava, també, la construcció de tres edificis vinculats al parc, un de serveis tècnics de manteniment i conservació a l’avinguda del coll del Portell, i dos punts d’informació, un a l’accés de la carretera del Carmel i un segon al carrer d’Olot amb Larrard. Per a fer el nou centre d’informació que s’emplaçaria al carrer Olot, caldria enderrocar els edificis dels números 12, 14 i 16 del carrer Olot, finques que havien quedat incloses en l’acord de govern del 2006 de protecció de l’entorn del parc. Més indefinit era el pla a l’hora de garantir l’ús del parc per part dels veïns, escolars i socis del Club Natació de Catalunya que feien servir l’espai. El pla preveia una inversió de 34 MEUR en deu anys, amb la construcció inclosa dels edificis.
En la segona versió de la proposta, s’eliminava la referència de “venda d’entrades en màquines expenedores, webs i centres de visitants”, tot i que la resta del document mantenia la instal•lació de nou torns d’accés, que ara servirien per regular l’accés gratuït prèvia concertació de reserva. Segons Imma Mayol, la voluntat d’aquest nou sistema era reduir a la meitat el nombre de visitants. Els accessos serien discriminats segons el tipus de visitants: a les entrades principals, quatre dels sis accessos previstos serien només per a visitants amb entrada; dels dos restants al carrer d’Olot un seria per a veïns i l’altre per als alumnes de l’escola Baldiri i Reixac; les quatre entrades secundàries, en zona boscosa, serien exclusives per a veïns, els quals accedirien al parc per mitjà d’un xip identificatiu que rebrien a casa. Es pretenia validar només 5.500 visites diàries, exclosos els veïns, escolars de la Baldiri i Reixac i socis del CN Catalunya. En relació amb la instal•lació de bars, se’n justificava l’increment per la redistribució de visitants i, sobretot per cobrir el servei de lavabos amb salubritat. Finalment, s’afegia que l’accés per la carretera del Carmel com a entrada secundària significaria un contrapunt del principal pol d’atracció, que era el carrer d’Olot.
Dificultats per desplegar el pla
El pla va ser aprovat l’octubre del 2009 però la situació de minoria en què es trobava el govern municipal al districte de Gràcia, format pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i ICV, suposà un nou entrebanc. Els grups municipals a l’oposició (Convergència i Unió –CiU–, Partit Popular –PP– i Esquerra Republicana de Catalunya -ERC–) van aprovar dues proposicions el desembre en què s’instava al govern municipal a elaborar de nou el pla. Es demanava, també, que es prioritzessin els treballs de manteniment a la instal•lació dissenyada per Gaudí, que es passés a tenir un únic òrgan de gestió, i, finalment, s’instava a encetar converses amb els veïns per trobar un punt d’acord en les qüestions més discutides.
L’abril de 2010, Imma Mayol va anunciar que l’Ajuntament havia posat el fre a l’aplicació de les mesures de control d’accés al parc a causa de la manca de consens i a l’oposició dels veïns. La intenció era portar el pla a les comissions informatives per poder trobar el consens polític, deixant per a una segona fase la presentació prevista per al mes de maig als veïns del barri. El grup municipal d’ERC considerava que el pla era massa “volàtil” i amb mesures poc concretes. Demanava que es constituís un òrgan gestor únic, al qual s’incorporessin els veïns i que s’aprofitessin els edificis existents en lloc de construir-ne de nous. El grup municipal de CiU va demanar que es retirés el pla, ja que se centrava en la part monumental, i que es deixés de banda la zona boscosa. Francina Vila, regidora de CiU adscrita a Gràcia, assenyalava que “la retirada d’aquest pla és un fracàs absolut” i no creia que el govern pogués presentar-ne un altre en el temps que els quedava de mandat.
Actuacions que es duran a terme tot i la frenada del pla
Per al període 2010-2011 hi havia previst un seguit d’actuacions de manteniment i millora del parc, entre les quals destaca l’adequació de la reixa perimetral que en alguns trams pràcticament havia desaparegut a causa del vandalisme (cost estimat aproximat de 666.864 €), l’arranjament de camins interns, la substitució de les baranes i passamans en més mal estat de conservació per unes de noves en els punts que es poguessin considerar potencialment perillosos (despesa estimada de 513.190’94 €), la millora del drenatge en una àrea de 61.000 m² (cost estimat de 985.095’71 €), la reforma de l’enllumenat de la zona monumental (pressupost de 451.562 €), la recuperació dels jardins d’Àustria i la incorporació d’àrees de joc d’infants en punts com l’accés del carrer Farigola. La inversió total prevista per als dos anys era de 4,8 MEUR. Aquestes actuacions estaven previstes al pla integral i l’Institut Municipal de Parcs i Jardins preveia posar-les en licitació entre el setembre i l’octubre de 2010.
De les actuacions previstes, al principi del 2010 ja s’havien adequat els entorns, i també el camí Sant Josep d’accés al Cottolengo del Padre Alegre o l’aparcament d’autocars a l’accés que hi ha per la carretera del Carmel. Es preveia reforçar el reixat que envolta i protegeix la zona monumental, però. La intervenció en l’adequació del tancament perimetral es va acabar al final del mes de març de 2011.
A principi del 2011 es va procedir a fer una tala de pins al número 17 del passatge Turull per instal•lar-hi una zona infantil, fet que no va ser ben rebut. La regidora Francina Vila, de CiU, va instar l’equip de govern a aturar els treballs fins que no estiguessin clars tots els punts d’actuació, i assegurava tenir constància de les reclamacions d’un veí que argumentava que tenia drets sobre la parcel•la. Fonts del districte asseguraven, però, que era una actuació prevista i que tenia tots els requisits per tirar endavant.
Veus contràries a les propostes i intervencions
Els veïns estaven d’acord a preservar la zona monumental però no mitjançant el tancament perimetral i el cobrament d’entrada. En relació amb les intervencions que s’havien començat a fer, els veïns es mostraven enfadats: “El perill és que, un cop tancat, facin el parc de pagament”, assegurava Quim Torres, portaveu de la Comissió la Salut - Parc Güell. Interpretaven el reforçament de la tanca perimetral com un primer pas per acabar-lo fent de pagament. L’Ajuntament negava aquesta interpretació i insistia en la seva intenció de combinar l’ús de proximitat del parc per part del veïns amb el turístic. Tampoc no veien clara la proposta de convertir el carrer Olot com a accés principal, atès que ja estava suportant molta pressió i apuntaven que a l’accés de la carretera del Carmel hi podria anar un espai més gran d’aparcament. D’altra banda, els veïns dels números 12, 14 i 16 del carrer Olot no entenien per què l’Ajuntament es plantejava enderrocar uns edificis que havien estat protegits amb l’acord de govern. Tot i ser un nivell de protecció baix, el regidor Guillem Espriu explicava que caldria modificar el PGM i també un informe favorable de la Comissió de Patrimoni de Catalunya.
Davant d’aquella situació, el 2007 l’Ajuntament estudiava la proposta que el parc fos de pagament per als turistes a partir de l’any 2008 i que l’entrada es limités a la zona monumental i que aquesta tingués com a objectiu “regular el flux actual de visites”. La proposta va ser plantejada per l’alcaldessa accidental i regidora de medi ambient, Imma Mayol (Iniciativa per Catalunya Verds, ICV), en una comissió de sostenibilitat, després de presentar una enquesta feta als usuaris per millorar les instal•lacions del parc, la qual coincidia amb la redacció del Pla d’actuacions del parc, que es preveia que estigués enllestit en sis mesos.
El juny de 2008 es descartava el cobrament d’una entrada com a conseqüència de les queixes dels veïns, els quals al•legaven que el parc era un equipament públic. De retruc, s’estudiava establir un aforament màxim a partir del qual no s’hi deixaria entrar més persones fins que no n’haguessin eixit uns quants visitants. Imma Mayol, indicava que “haurem de regular el nombre de visites i posar límits als accessos de la zona perimetral. Tècnicament, mirarem com ho podem fer”.
Un primer document del pla integral, que tenia com a principals objectius la idea de compaginar els usos del parc com a monument i com a espai de barri i d’optimitzar-ne la gestió general, va ser presentat el juny del 2009 per Imma Mayol, Guillem Espriu, regidor de Gràcia, i Jordi Martí, regidor delegat de Cultura, als grups municipals i a l’octubre se’n va presentar una segona versió.
A la primera proposta, es preveia de consolidar el carrer Olot el carrer d’accés a l’entrada principal del parc, amb un eix de vianants, i habilitar un aparcament d’autocarsa la carretera del Carmel. En relació amb els serveis previstos, s’hi instal•larien cinc quioscs bar, que reemplaçarien els quatre actuals i alliberarien espais de valor patrimonial, i s’emplaçarien al mirador del Virolai, a la plaça Moragas, al solar de l’extrem del carrer Farigola, a l’extrem sud-est del parc, i es renovaria el que hi ha actualment a la terrassa superior del passeig de les Palmeres.
Es proposava, també, la construcció de tres edificis vinculats al parc, un de serveis tècnics de manteniment i conservació a l’avinguda del coll del Portell, i dos punts d’informació, un a l’accés de la carretera del Carmel i un segon al carrer d’Olot amb Larrard. Per a fer el nou centre d’informació que s’emplaçaria al carrer Olot, caldria enderrocar els edificis dels números 12, 14 i 16 del carrer Olot, finques que havien quedat incloses en l’acord de govern del 2006 de protecció de l’entorn del parc. Més indefinit era el pla a l’hora de garantir l’ús del parc per part dels veïns, escolars i socis del Club Natació de Catalunya que feien servir l’espai. El pla preveia una inversió de 34 MEUR en deu anys, amb la construcció inclosa dels edificis.
En la segona versió de la proposta, s’eliminava la referència de “venda d’entrades en màquines expenedores, webs i centres de visitants”, tot i que la resta del document mantenia la instal•lació de nou torns d’accés, que ara servirien per regular l’accés gratuït prèvia concertació de reserva. Segons Imma Mayol, la voluntat d’aquest nou sistema era reduir a la meitat el nombre de visitants. Els accessos serien discriminats segons el tipus de visitants: a les entrades principals, quatre dels sis accessos previstos serien només per a visitants amb entrada; dels dos restants al carrer d’Olot un seria per a veïns i l’altre per als alumnes de l’escola Baldiri i Reixac; les quatre entrades secundàries, en zona boscosa, serien exclusives per a veïns, els quals accedirien al parc per mitjà d’un xip identificatiu que rebrien a casa. Es pretenia validar només 5.500 visites diàries, exclosos els veïns, escolars de la Baldiri i Reixac i socis del CN Catalunya. En relació amb la instal•lació de bars, se’n justificava l’increment per la redistribució de visitants i, sobretot per cobrir el servei de lavabos amb salubritat. Finalment, s’afegia que l’accés per la carretera del Carmel com a entrada secundària significaria un contrapunt del principal pol d’atracció, que era el carrer d’Olot.
Dificultats per desplegar el pla
El pla va ser aprovat l’octubre del 2009 però la situació de minoria en què es trobava el govern municipal al districte de Gràcia, format pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i ICV, suposà un nou entrebanc. Els grups municipals a l’oposició (Convergència i Unió –CiU–, Partit Popular –PP– i Esquerra Republicana de Catalunya -ERC–) van aprovar dues proposicions el desembre en què s’instava al govern municipal a elaborar de nou el pla. Es demanava, també, que es prioritzessin els treballs de manteniment a la instal•lació dissenyada per Gaudí, que es passés a tenir un únic òrgan de gestió, i, finalment, s’instava a encetar converses amb els veïns per trobar un punt d’acord en les qüestions més discutides.
L’abril de 2010, Imma Mayol va anunciar que l’Ajuntament havia posat el fre a l’aplicació de les mesures de control d’accés al parc a causa de la manca de consens i a l’oposició dels veïns. La intenció era portar el pla a les comissions informatives per poder trobar el consens polític, deixant per a una segona fase la presentació prevista per al mes de maig als veïns del barri. El grup municipal d’ERC considerava que el pla era massa “volàtil” i amb mesures poc concretes. Demanava que es constituís un òrgan gestor únic, al qual s’incorporessin els veïns i que s’aprofitessin els edificis existents en lloc de construir-ne de nous. El grup municipal de CiU va demanar que es retirés el pla, ja que se centrava en la part monumental, i que es deixés de banda la zona boscosa. Francina Vila, regidora de CiU adscrita a Gràcia, assenyalava que “la retirada d’aquest pla és un fracàs absolut” i no creia que el govern pogués presentar-ne un altre en el temps que els quedava de mandat.
Actuacions que es duran a terme tot i la frenada del pla
Per al període 2010-2011 hi havia previst un seguit d’actuacions de manteniment i millora del parc, entre les quals destaca l’adequació de la reixa perimetral que en alguns trams pràcticament havia desaparegut a causa del vandalisme (cost estimat aproximat de 666.864 €), l’arranjament de camins interns, la substitució de les baranes i passamans en més mal estat de conservació per unes de noves en els punts que es poguessin considerar potencialment perillosos (despesa estimada de 513.190’94 €), la millora del drenatge en una àrea de 61.000 m² (cost estimat de 985.095’71 €), la reforma de l’enllumenat de la zona monumental (pressupost de 451.562 €), la recuperació dels jardins d’Àustria i la incorporació d’àrees de joc d’infants en punts com l’accés del carrer Farigola. La inversió total prevista per als dos anys era de 4,8 MEUR. Aquestes actuacions estaven previstes al pla integral i l’Institut Municipal de Parcs i Jardins preveia posar-les en licitació entre el setembre i l’octubre de 2010.
De les actuacions previstes, al principi del 2010 ja s’havien adequat els entorns, i també el camí Sant Josep d’accés al Cottolengo del Padre Alegre o l’aparcament d’autocars a l’accés que hi ha per la carretera del Carmel. Es preveia reforçar el reixat que envolta i protegeix la zona monumental, però. La intervenció en l’adequació del tancament perimetral es va acabar al final del mes de març de 2011.
A principi del 2011 es va procedir a fer una tala de pins al número 17 del passatge Turull per instal•lar-hi una zona infantil, fet que no va ser ben rebut. La regidora Francina Vila, de CiU, va instar l’equip de govern a aturar els treballs fins que no estiguessin clars tots els punts d’actuació, i assegurava tenir constància de les reclamacions d’un veí que argumentava que tenia drets sobre la parcel•la. Fonts del districte asseguraven, però, que era una actuació prevista i que tenia tots els requisits per tirar endavant.
Veus contràries a les propostes i intervencions
Els veïns estaven d’acord a preservar la zona monumental però no mitjançant el tancament perimetral i el cobrament d’entrada. En relació amb les intervencions que s’havien començat a fer, els veïns es mostraven enfadats: “El perill és que, un cop tancat, facin el parc de pagament”, assegurava Quim Torres, portaveu de la Comissió la Salut - Parc Güell. Interpretaven el reforçament de la tanca perimetral com un primer pas per acabar-lo fent de pagament. L’Ajuntament negava aquesta interpretació i insistia en la seva intenció de combinar l’ús de proximitat del parc per part del veïns amb el turístic. Tampoc no veien clara la proposta de convertir el carrer Olot com a accés principal, atès que ja estava suportant molta pressió i apuntaven que a l’accés de la carretera del Carmel hi podria anar un espai més gran d’aparcament. D’altra banda, els veïns dels números 12, 14 i 16 del carrer Olot no entenien per què l’Ajuntament es plantejava enderrocar uns edificis que havien estat protegits amb l’acord de govern. Tot i ser un nivell de protecció baix, el regidor Guillem Espriu explicava que caldria modificar el PGM i també un informe favorable de la Comissió de Patrimoni de Catalunya.
El desembre de 2009 es va constituir la Coordinadora d’Entitats Park Güell, amb més de 45 entitats adherides****. Els principals objectius d’aquesta entitat són evitar el tancament del parc i la possible privatització, obtenir el document íntegre del pla, fer un programa de participació extensiu a tota la ciutat, evitar el deteriorament de la zona monumental i mantenir la zona verda i enjardinada. El juny de 2010 va recollir 2.000 signatures que va lliurar a l’Ajuntament, tot manifestant el descontentament per la manca de comunicació entre Ajuntament i veïns, i el 28 de novembre del mateix any en lliurà 3.203 més. El febrer de 2011 ja n’havien recollit 15.000 i la Coordinadora manifestava la seva intenció de no aturar les accions fins a aconseguir la seva reivindicació d’un “parc segur, lliure i gratuït”, per la qual cosa va convocar una concentració informativa al parc el 10 d’abril de 2011. El representant de la Coordinadora, Rodrigo Arroyo, explicava “no hi ha d’haver ni torns ni tanques. El que han de fer és engrandir el parc, cuidar els turistes, i invertir els diners que recapten amb els bars i la llibreria (...) per posar vigilància i mantenir les instal•lacions”. Així mateix van denunciar al Síndic de Greuges que el consistori no els hagués fet arribar el projecte del pla integral tot i haver-lo sol•licitat.
S’afegia a les veus de protesta un manifest, “En defensa del verd públic. Salvem el Parc Güell”, signat pel comitè d’empresa de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, format pels sindicats Comissions Obreres (CC.OO), Confederació General del Treball (CGT), Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), del 10 l’abril de 2011. En aquest posaven en relleu les principals mancances del parc i denunciaven que l’Ajuntament havia dut a terme una mala política de manteniment i gestió i que, emparant-se en l’elevat ús turístic del parc, s’estava apostant per una privatització progressiva dels treballs de manteniment. En concret denunciaven que en paral•lel a l’augment de visitants es produïa una dràstica reducció del personal de manteniment, que la permissió de la degradació quotidiana del parc havia servit de justificació per a grans inversions posteriors contractades a empreses privades, i reclamaven que l’Ajuntament facilités i fomentés la participació de les entitats veïnals i ciutadanes en el control de la gestió del patrimoni verd urbà.
El futur del parc
El resultat de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011, guanyades per CiU, amb Xavier Trias com a nou alcalde de la ciutat, deixava el pla integral en una situació incerta. Al juliol es van reunir les regidores dels districtes de Gràcia, Maite Fandos, i Horta-Guinardó, Francina Vila, per a començar a treballar-hi, anunciant-se així mateix que es faria una primera reunió entre veïns i Ajuntament al setembre per a debatre el pla integral.
Al setembre es va crear una taula de treball amb la intenció d’intentar implicar les entitats de la zona així com aquells veïns que desitgessin formar-ne part, sent convocada a finals del mateix mes. La resposta es va traduir amb l’assistència de més de 50 persones, per la qual cosa es va pactar que les següents convocatòries fossin menys multitudinàries, ja que hi havia el risc que el mecanisme esdevingués un “guirigall”. El fet que la Coordinadora d’Entitats Park Güell agrupés una cinquantena de col•lectius facilità aquest pacte. Per la seva banda la regidora de Gràcia va manifestar que l’Ajuntament no volia presentar cap decisió ferma sense haver-ne parlat abans amb entitats i veïns i anuncià que a principi de novembre es presentaria un primer esbós amb els principals eixos de treball. D’altra banda tot semblava indicar que el pla havia quedat definitivament paralitzat.
A finals de novembre es va convocar la segona reunió i ja es van apuntar les idees mestres d’acció: limitar l’accés a la zona monumental i cobrar entrada als turistes mentre que els residents a Barcelona tindrien l’accés gratuït. Maite Fandos va explicar també que s’havia encarregat a Hàbitat Urbà, de l’Ajuntament de Barcelona, l’elaboració d’un mapa que delimités els accessos a la zona patrimonial i que garantís la connexió veïnal pels camins interns. Aquesta proposta es diferenciava de l’anterior en el fet que no es contemplaven els torns d’accés al recinte monumental. Entre els canvis quedava inclosa la remodelació del pla de mobilitat d’autobusos per la zona i l’anul•lació del projecte de construir el gran centre d’interpretació al carrer d’Olot. Amb aquestes propostes s’intentaria conciliar el compliment dels requisits de protecció que dicta la Unesco amb la necessitat de no cloure cap camí de connexió entre barris, alhora que s’intentaria regular el turisme i obtenir ingressos.
Les propostes van provocar reaccions oposades entre les AAVV de la Salut i el Coll, tot i formar part de la mateixa coordinadora; així, des de l’AVV de la Salut es veia amb bons ulls el control de l’accés mentre que des de la del Coll no. Segons Gabriel Picart, president de l’AVV de Salut, el control era una necessitat davant una situació que es considerava insostenible. Picart es manifestava a favor que s’hagués descartat el tancament perimetral de tot el parc i la creació del centre d’interpretació. Per la seva banda Salvador Barrau, president de l’AVV del Coll i portaveu de la Coordinadora, considerava completament inviable el cobrament a turistes de la Unió Europea (UE) ja que existia jurisprudència sobre aquest punt. Així mateix criticava el fet que la taula de treball fos una reunió informativa però no de treball.
En relació la inviabilitat del cobrament d’una taxa, Joan Puigdollers, regidor de Medi ambient i del districte de Sarrià-Sant Gervasi, en unes declaracions fetes a l’agència EFE, va reconèixer que jurídicament no era possible regular l’accés dels visitants no residents a Barcelona mitjançant una entrada ja que, al ser de titularitat pública, si s’imposava una taxa als turistes comunitaris també l’haurien de pagar els barcelonins. Per al regidor, la solució no passava per una taxa específica sinó per l’aplicació de la CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA, la qual recull que el consistori obtingui ingressos d’una part de l’IVA minorista que es generi a la ciutat.
Per la seva banda, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) també descartava el cobrament selectiu d’entrada i defensaven la implantació de la taxa turística com a única manera de fer front al problema.
L’11 de novembre es va fer una nova mobilització veïnal, en forma de ruta reivindicativa pel recinte després d’una xocolatada popular, manifestant-se contrària a l’encerclament del parc i al cobrament d’entrada als forans amb la participació de mig centenar de persones, segons informava el diari el Periódico. Salvador Barrau també va explicar als assistents les mobilitzacions que ja s’havien dut a terme incidint que ja s’havien presentat propostes alternatives, com era la regulació de l’entrada establint horaris o dies als operadors turístics, l’establiment d’una taxa hotelera i la necessitat que la Fundació Gaudí fes alguna aportació per ajudar al seu manteniment. En aquelles dates ja havien aconseguit a l’entorn de 17.000 signatures que subscrivien les seves reivindicacions i propostes.
Obres de millora
A principi de novembre, mentre s’estudiaven les diferents alternatives, l’Ajuntament va començar unes obres de millora, en les quals s’invertirien 1,2 MEUR amb la intenció de rehabilitar vials i camins interiors del jardí i que es perllongarien durant tres mesos.
Els treballs han de suposar la millora d'un 35% dels recorreguts i les seves respectives instal•lacions i se centraran en la millora d'espais ja existents, de manera que no s'introdueixi cap canvi visual en l'estructura actual del parc. En paral•lel, i dins el marc de millores, des del mes d'octubre el recinte disposava de nous elements de senyalització per facilitar als usuaris i visitants l'accés i el trànsit per l'interior, així com per informar dels recorreguts a la zona monumental.
En relació el problema dels top-manta, tot i la pressió policial que a principis del 2011 es començà a exercir, no s'havia aconseguit eradicar-los del parc. Des de juliol s’havien intervingut vora 43.000 objectes i s’havien aixecat 1.600 actes per venda ambulant. En el marc de les festes de Nadal, s’intensificà el control i la vigilància.
D’altra banda, l’alentiment de les obres de la línia 9 de metro anunciades pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder (CiU), a principis del 2011, afectaven la construcció de la futura estació de Muntanya que encara no havia estat iniciada i que quedaria paralitzada junt a deu estacions més.
Es va finalitzar l’any amb un fort debat entorn a la necessitat i oportunitat del cobrament d’una taxa turística a la ciutat i l’oposició veïnal al tancament del parc i al cobrament de l’entrada a foranis, mentre s’estava a l’espera dels resultats de l’estudi tècnic que estava realitzant Hàbitat Urbà.
Més informació
www.parkguell.es
www.park-guell-sos.org
Eloi Babiano i Sànchez: El Park Güell: la ciutat jardí a www.park-guell-sos.org
* Sobre el nombre de visitants que rep el parc no sembla haver-hi una dada exacta. Si bé la majoria coincideix a xifrar en quatre milions de visitants durant els anys 2007 i 2008, les xifres publicades a partir de l’any 2009 varien molt; hi ha qui les situa el 2009 en nou milions, mentre que per al 2010 es parla novament de 4quatre milions i el 2011 se suggereix que són entre 25.000 i 30.000 visitants diaris, dada que situaria entre els nou i els onze milions el nombre de visitants.
** Josep Maria Jujol, Francesc Berenguer, Joan Rubió i Llorenç Matamala.
*** El 1962 es va vendre a Nathan-Nador Goldstein un terreny considerat parc urbà de 7.800 m². El 1963 es constituïa l'empresa Park Güell Hotel, i a Suïssa s'anunciava que es feia un hotel dins del parc.
**** Les associacions de veïns (AVV) de de la Salut de Gracia Barcelona, Turull, Vallcarca Viaducte, Coll-Vallcarca, i del Carmel; les associacions de comerciants i botiguers Travessera Dalt Larrard Park Güell, Associació de botiguers i veïns de Baix Carmel, del Carmel, del Carmel Centre i Coll-Vallcarca; el Club Natació Catalunya; Associació de pares i mares (AMPA) de l’Escola Coves d'Encimany, Tris Tras, Escola Bressol Albi, CEIP Carmel, Escola Pere Poveda, Col•legi Mare Deu del Coll i Montseny, entre d’altres.
S’afegia a les veus de protesta un manifest, “En defensa del verd públic. Salvem el Parc Güell”, signat pel comitè d’empresa de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins, format pels sindicats Comissions Obreres (CC.OO), Confederació General del Treball (CGT), Unió General de Treballadors (UGT) i la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC), del 10 l’abril de 2011. En aquest posaven en relleu les principals mancances del parc i denunciaven que l’Ajuntament havia dut a terme una mala política de manteniment i gestió i que, emparant-se en l’elevat ús turístic del parc, s’estava apostant per una privatització progressiva dels treballs de manteniment. En concret denunciaven que en paral•lel a l’augment de visitants es produïa una dràstica reducció del personal de manteniment, que la permissió de la degradació quotidiana del parc havia servit de justificació per a grans inversions posteriors contractades a empreses privades, i reclamaven que l’Ajuntament facilités i fomentés la participació de les entitats veïnals i ciutadanes en el control de la gestió del patrimoni verd urbà.
El futur del parc
El resultat de les eleccions municipals del 22 de maig de 2011, guanyades per CiU, amb Xavier Trias com a nou alcalde de la ciutat, deixava el pla integral en una situació incerta. Al juliol es van reunir les regidores dels districtes de Gràcia, Maite Fandos, i Horta-Guinardó, Francina Vila, per a començar a treballar-hi, anunciant-se així mateix que es faria una primera reunió entre veïns i Ajuntament al setembre per a debatre el pla integral.
Al setembre es va crear una taula de treball amb la intenció d’intentar implicar les entitats de la zona així com aquells veïns que desitgessin formar-ne part, sent convocada a finals del mateix mes. La resposta es va traduir amb l’assistència de més de 50 persones, per la qual cosa es va pactar que les següents convocatòries fossin menys multitudinàries, ja que hi havia el risc que el mecanisme esdevingués un “guirigall”. El fet que la Coordinadora d’Entitats Park Güell agrupés una cinquantena de col•lectius facilità aquest pacte. Per la seva banda la regidora de Gràcia va manifestar que l’Ajuntament no volia presentar cap decisió ferma sense haver-ne parlat abans amb entitats i veïns i anuncià que a principi de novembre es presentaria un primer esbós amb els principals eixos de treball. D’altra banda tot semblava indicar que el pla havia quedat definitivament paralitzat.
A finals de novembre es va convocar la segona reunió i ja es van apuntar les idees mestres d’acció: limitar l’accés a la zona monumental i cobrar entrada als turistes mentre que els residents a Barcelona tindrien l’accés gratuït. Maite Fandos va explicar també que s’havia encarregat a Hàbitat Urbà, de l’Ajuntament de Barcelona, l’elaboració d’un mapa que delimités els accessos a la zona patrimonial i que garantís la connexió veïnal pels camins interns. Aquesta proposta es diferenciava de l’anterior en el fet que no es contemplaven els torns d’accés al recinte monumental. Entre els canvis quedava inclosa la remodelació del pla de mobilitat d’autobusos per la zona i l’anul•lació del projecte de construir el gran centre d’interpretació al carrer d’Olot. Amb aquestes propostes s’intentaria conciliar el compliment dels requisits de protecció que dicta la Unesco amb la necessitat de no cloure cap camí de connexió entre barris, alhora que s’intentaria regular el turisme i obtenir ingressos.
Les propostes van provocar reaccions oposades entre les AAVV de la Salut i el Coll, tot i formar part de la mateixa coordinadora; així, des de l’AVV de la Salut es veia amb bons ulls el control de l’accés mentre que des de la del Coll no. Segons Gabriel Picart, president de l’AVV de Salut, el control era una necessitat davant una situació que es considerava insostenible. Picart es manifestava a favor que s’hagués descartat el tancament perimetral de tot el parc i la creació del centre d’interpretació. Per la seva banda Salvador Barrau, president de l’AVV del Coll i portaveu de la Coordinadora, considerava completament inviable el cobrament a turistes de la Unió Europea (UE) ja que existia jurisprudència sobre aquest punt. Així mateix criticava el fet que la taula de treball fos una reunió informativa però no de treball.
En relació la inviabilitat del cobrament d’una taxa, Joan Puigdollers, regidor de Medi ambient i del districte de Sarrià-Sant Gervasi, en unes declaracions fetes a l’agència EFE, va reconèixer que jurídicament no era possible regular l’accés dels visitants no residents a Barcelona mitjançant una entrada ja que, al ser de titularitat pública, si s’imposava una taxa als turistes comunitaris també l’haurien de pagar els barcelonins. Per al regidor, la solució no passava per una taxa específica sinó per l’aplicació de la CARTA MUNICIPAL DE BARCELONA, la qual recull que el consistori obtingui ingressos d’una part de l’IVA minorista que es generi a la ciutat.
Per la seva banda, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) també descartava el cobrament selectiu d’entrada i defensaven la implantació de la taxa turística com a única manera de fer front al problema.
L’11 de novembre es va fer una nova mobilització veïnal, en forma de ruta reivindicativa pel recinte després d’una xocolatada popular, manifestant-se contrària a l’encerclament del parc i al cobrament d’entrada als forans amb la participació de mig centenar de persones, segons informava el diari el Periódico. Salvador Barrau també va explicar als assistents les mobilitzacions que ja s’havien dut a terme incidint que ja s’havien presentat propostes alternatives, com era la regulació de l’entrada establint horaris o dies als operadors turístics, l’establiment d’una taxa hotelera i la necessitat que la Fundació Gaudí fes alguna aportació per ajudar al seu manteniment. En aquelles dates ja havien aconseguit a l’entorn de 17.000 signatures que subscrivien les seves reivindicacions i propostes.
Obres de millora
A principi de novembre, mentre s’estudiaven les diferents alternatives, l’Ajuntament va començar unes obres de millora, en les quals s’invertirien 1,2 MEUR amb la intenció de rehabilitar vials i camins interiors del jardí i que es perllongarien durant tres mesos.
Els treballs han de suposar la millora d'un 35% dels recorreguts i les seves respectives instal•lacions i se centraran en la millora d'espais ja existents, de manera que no s'introdueixi cap canvi visual en l'estructura actual del parc. En paral•lel, i dins el marc de millores, des del mes d'octubre el recinte disposava de nous elements de senyalització per facilitar als usuaris i visitants l'accés i el trànsit per l'interior, així com per informar dels recorreguts a la zona monumental.
En relació el problema dels top-manta, tot i la pressió policial que a principis del 2011 es començà a exercir, no s'havia aconseguit eradicar-los del parc. Des de juliol s’havien intervingut vora 43.000 objectes i s’havien aixecat 1.600 actes per venda ambulant. En el marc de les festes de Nadal, s’intensificà el control i la vigilància.
D’altra banda, l’alentiment de les obres de la línia 9 de metro anunciades pel conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder (CiU), a principis del 2011, afectaven la construcció de la futura estació de Muntanya que encara no havia estat iniciada i que quedaria paralitzada junt a deu estacions més.
Es va finalitzar l’any amb un fort debat entorn a la necessitat i oportunitat del cobrament d’una taxa turística a la ciutat i l’oposició veïnal al tancament del parc i al cobrament de l’entrada a foranis, mentre s’estava a l’espera dels resultats de l’estudi tècnic que estava realitzant Hàbitat Urbà.
Més informació
www.parkguell.es
www.park-guell-sos.org
Eloi Babiano i Sànchez: El Park Güell: la ciutat jardí a www.park-guell-sos.org
* Sobre el nombre de visitants que rep el parc no sembla haver-hi una dada exacta. Si bé la majoria coincideix a xifrar en quatre milions de visitants durant els anys 2007 i 2008, les xifres publicades a partir de l’any 2009 varien molt; hi ha qui les situa el 2009 en nou milions, mentre que per al 2010 es parla novament de 4quatre milions i el 2011 se suggereix que són entre 25.000 i 30.000 visitants diaris, dada que situaria entre els nou i els onze milions el nombre de visitants.
** Josep Maria Jujol, Francesc Berenguer, Joan Rubió i Llorenç Matamala.
*** El 1962 es va vendre a Nathan-Nador Goldstein un terreny considerat parc urbà de 7.800 m². El 1963 es constituïa l'empresa Park Güell Hotel, i a Suïssa s'anunciava que es feia un hotel dins del parc.
**** Les associacions de veïns (AVV) de de la Salut de Gracia Barcelona, Turull, Vallcarca Viaducte, Coll-Vallcarca, i del Carmel; les associacions de comerciants i botiguers Travessera Dalt Larrard Park Güell, Associació de botiguers i veïns de Baix Carmel, del Carmel, del Carmel Centre i Coll-Vallcarca; el Club Natació Catalunya; Associació de pares i mares (AMPA) de l’Escola Coves d'Encimany, Tris Tras, Escola Bressol Albi, CEIP Carmel, Escola Pere Poveda, Col•legi Mare Deu del Coll i Montseny, entre d’altres.
Continguts relacionats
Barcelonès
