Diumenge 26 de Gener de 2020
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
PLA DE GESTIÓ DE L’AIGUA DE CATALUNYA
Arnau Urgell
Actualitzat a 31/12/2010
El novembre de 2010 el Govern aprova el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. El document inclou tant el pla per gestionar les CIC com un programa de mesures per valor de vora 9.000 MEUR per garantir-ne el bon estat ecològic i satisfer la demanda dels diversos sectors. També incorpora una sèrie de propostes per elaborar el Pla de gestió de l’Ebre, que correspon a la CHE, iniciativa que ha rebut la total oposició d’Aragó que es planteja dur-lo als tribunals. Tot i això, abans d’entrar en vigor, cal que el document el validi el Consell Nacional de l’Aigua i l’aprovi el Govern estatal.
La Directiva marc de l’aigua (DMA) 2000/60/CE, aprovada l’octubre de 2010, preveu l’elaboració de plans de gestió per a cada conca hidrogràfica dels estats membres que garanteixin un bon estat ecològic de les masses d’aigua. En el cas de Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la responsable de redactar un document únic per al conjunt de conques internes (CIC), mentre que, pel que fa al pla de gestió de l’Ebre i els seus tributaris –entre els quals el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana–, se n’encarrega la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), que depèn del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí (MARM).
El procés de redacció del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDCFC) va començar el 2006 amb la publicació del calendari de treball i les mesures de consulta previstes per a la seva elaboració i aprovació. Aquest tràmit estava previst a la DMA i suposava posar a disposició de la ciutadania les bases del procés amb un mínim de tres anys d’antelació respecte de la seva aprovació i entrada en vigor. De fet, la participació ciutadana era un element clau de la redacció del document i es va utilitzar per a la selecció i validació dels programes de mesures per a cada conca. El punt de partida del procés era el document que caracteritzava les masses d’aigua i analitzava el risc d’incompliment dels objectius del DMA. El conjunt de les CIC es divideixen en 340 masses superficials (248 pertanyents a rius, 13 a embassaments, 28 a estanys, 25 a aigües de transició i 33 a aigües costaneres), així com en 39 masses més d’aigua subterrània –tres de les quals de la unitat hidrogeològica compartida entre el Baix Ebre i el Montsià.
Bona part del procés es va desenvolupar durant la “PITJOR SEQUERA DE LA HISTÒRIA”, com la va qualificar el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar (Iniciativa per Catalunya-Verds, ICV). Iniciada a la tardor del 2006, al llarg del 2007 es va agreujar i va caldre activar la fase d’excepcionalitat 1 del Decret de sequera a la conca del Llobregat. Aquesta mesura posteriorment es va ampliar al Ter i, el febrer de 2008 es va haver d’activar la fase d’excepcionalitat 2. La situació va suposar l’inici d’una operació per transvasar aigua amb vaixells des dels ports de Tarragona fins a Barcelona, l’execució de mesures d’urgència per valor de 163 MEUR –la majoria de les quals havien de formar part del PGDCFC– i l’aprovació de la interconnexió entre els sistemes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües Ter Llobregat (ATLL). Afortunadament, les pluges de final del mes d’abril i començament de maig van permetre aturar-les. Finalment, el 3 de juny es va derogar la fase d’excepcionalitat 2 i el Govern de l’Estat va anul•lar el minitransvasament de l’Ebre fins a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aragó carrega contra el PGDCFC
A la primavera de 2010 l’ACA va fer públic l’esborrany del PGCFC. El document s’emmarcava en el pla de gestió de l’aigua de Catalunya que tenia tres apartats: el pla estrictament específic per a les CIC, el programa de mesures i unes propostes i mesures al pla de demarcació de l’Ebre. El fet, en transcendir, va indignar el Govern i els partits de les Corts d’Aragó. De fet, el president aragonès, Marcelino Iglesias, va anunciar a començament de maig que reclamaria la nul•litat del pla, ja que considerava que l’executiu català “s’extralimitava en les seves competències” en incloure aspectes referents a l’Ebre, els seus afluents i les seves aigües subterrànies.
La queixa aragonesa no va tenir massa ressò en el si del Govern de l’Estat, que ostenta les competències de gestió a la conca de l’Ebre a través de la CHE. En aquest sentit, el secretari d’Estat de l’Aigua, el català Josep Puxeu, després de mantenir sengles converses telefòniques amb el director de l’ACA, Manuel Hernández, i el conseller Baltasar, va assegurar que Catalunya “respectava l’ordenament constitucional i competencial”.
Hernández va anar més enllà i tot i reconèixer que el govern aragonès “tenia tot el dret” a presentar al•legacions, es va mostrar molt contrariat amb l’amenaça d’acabar portant el pla a la justícia. En aquest sentit, el director de l’ACA es va mostrar convençut que el PGCFC preveia un “total respecte” a les competències estatals, però que la Generalitat també en tenia en qüestions com el sanejament, l’abastament i el medi. Per aquest motiu, “i perquè ningú no ho faria”, recordava que l’ACA tenia l’obligació de garantir l’aigua de boca als pobles de Lleida i les Terres de l’Ebre així com la depuració de les aigües residuals.
El novembre de 2010 el Govern aprova el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya. El document inclou tant el pla per gestionar les CIC com un programa de mesures per valor de vora 9.000 MEUR per garantir-ne el bon estat ecològic i satisfer la demanda dels diversos sectors. També incorpora una sèrie de propostes per elaborar el Pla de gestió de l’Ebre, que correspon a la CHE, iniciativa que ha rebut la total oposició d’Aragó que es planteja dur-lo als tribunals. Tot i això, abans d’entrar en vigor, cal que el document el validi el Consell Nacional de l’Aigua i l’aprovi el Govern estatal.
La Directiva marc de l’aigua (DMA) 2000/60/CE, aprovada l’octubre de 2010, preveu l’elaboració de plans de gestió per a cada conca hidrogràfica dels estats membres que garanteixin un bon estat ecològic de les masses d’aigua. En el cas de Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la responsable de redactar un document únic per al conjunt de conques internes (CIC), mentre que, pel que fa al pla de gestió de l’Ebre i els seus tributaris –entre els quals el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana–, se n’encarrega la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), que depèn del Ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí (MARM).
El procés de redacció del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya (PGDCFC) va començar el 2006 amb la publicació del calendari de treball i les mesures de consulta previstes per a la seva elaboració i aprovació. Aquest tràmit estava previst a la DMA i suposava posar a disposició de la ciutadania les bases del procés amb un mínim de tres anys d’antelació respecte de la seva aprovació i entrada en vigor. De fet, la participació ciutadana era un element clau de la redacció del document i es va utilitzar per a la selecció i validació dels programes de mesures per a cada conca. El punt de partida del procés era el document que caracteritzava les masses d’aigua i analitzava el risc d’incompliment dels objectius del DMA. El conjunt de les CIC es divideixen en 340 masses superficials (248 pertanyents a rius, 13 a embassaments, 28 a estanys, 25 a aigües de transició i 33 a aigües costaneres), així com en 39 masses més d’aigua subterrània –tres de les quals de la unitat hidrogeològica compartida entre el Baix Ebre i el Montsià.
Bona part del procés es va desenvolupar durant la “PITJOR SEQUERA DE LA HISTÒRIA”, com la va qualificar el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar (Iniciativa per Catalunya-Verds, ICV). Iniciada a la tardor del 2006, al llarg del 2007 es va agreujar i va caldre activar la fase d’excepcionalitat 1 del Decret de sequera a la conca del Llobregat. Aquesta mesura posteriorment es va ampliar al Ter i, el febrer de 2008 es va haver d’activar la fase d’excepcionalitat 2. La situació va suposar l’inici d’una operació per transvasar aigua amb vaixells des dels ports de Tarragona fins a Barcelona, l’execució de mesures d’urgència per valor de 163 MEUR –la majoria de les quals havien de formar part del PGDCFC– i l’aprovació de la interconnexió entre els sistemes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües Ter Llobregat (ATLL). Afortunadament, les pluges de final del mes d’abril i començament de maig van permetre aturar-les. Finalment, el 3 de juny es va derogar la fase d’excepcionalitat 2 i el Govern de l’Estat va anul•lar el minitransvasament de l’Ebre fins a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aragó carrega contra el PGDCFC
A la primavera de 2010 l’ACA va fer públic l’esborrany del PGCFC. El document s’emmarcava en el pla de gestió de l’aigua de Catalunya que tenia tres apartats: el pla estrictament específic per a les CIC, el programa de mesures i unes propostes i mesures al pla de demarcació de l’Ebre. El fet, en transcendir, va indignar el Govern i els partits de les Corts d’Aragó. De fet, el president aragonès, Marcelino Iglesias, va anunciar a començament de maig que reclamaria la nul•litat del pla, ja que considerava que l’executiu català “s’extralimitava en les seves competències” en incloure aspectes referents a l’Ebre, els seus afluents i les seves aigües subterrànies.
La queixa aragonesa no va tenir massa ressò en el si del Govern de l’Estat, que ostenta les competències de gestió a la conca de l’Ebre a través de la CHE. En aquest sentit, el secretari d’Estat de l’Aigua, el català Josep Puxeu, després de mantenir sengles converses telefòniques amb el director de l’ACA, Manuel Hernández, i el conseller Baltasar, va assegurar que Catalunya “respectava l’ordenament constitucional i competencial”.
Hernández va anar més enllà i tot i reconèixer que el govern aragonès “tenia tot el dret” a presentar al•legacions, es va mostrar molt contrariat amb l’amenaça d’acabar portant el pla a la justícia. En aquest sentit, el director de l’ACA es va mostrar convençut que el PGCFC preveia un “total respecte” a les competències estatals, però que la Generalitat també en tenia en qüestions com el sanejament, l’abastament i el medi. Per aquest motiu, “i perquè ningú no ho faria”, recordava que l’ACA tenia l’obligació de garantir l’aigua de boca als pobles de Lleida i les Terres de l’Ebre així com la depuració de les aigües residuals.
Manuel Hernández va anunciar que encarregarien informes jurídics per demostrar que el document de propostes no suposava una invasió de competències. Segons el director de l’ACA, el tercer document del pla de gestió de l’aigua formava un conjunt de suggeriments per ajudar a l’elaboració per part de la CHE del pla de l’Ebre. “Si ens fan cas o no, ja ho veurem, però llavors serem nosaltres els qui farem recursos”, va concloure, en referència al cabal ambiental de l’Ebre, una de les qüestions que la Generalitat considerava clau –la Comissió de Sostenibilitat havia aprovat una proposta de 227 a 397 m3/s al delta, mentre que l’Estat no s’havia mogut d’un fix de 100 m3.
A nivell intern, unes de les al•legacions més contundents contra el pla les va presentar el Consorci Alba Ter –que agrupa 52 ajuntaments i cinc consells comarcals de la conca–, en la qual es qüestionava el compliment de cabals de manteniment i, sobretot, la manca de compromisos ferms per reduir de manera significativa el transvasament del Ter cap a l’AMB, tal com havien anunciat anteriorment tant el DMAH com l’ACA.
Europa es planteja sancions a Espanya
La Comissió Europea va anunciar a començament de juny que havia obert un procés d’infracció contra el govern de l’Estat i onze estats més per no haver presentat els plans de gestió de les conques hidrològiques abans del desembre de 2009. Un dels que estava més endarrerit era el de l’Ebre, tal com denunciava la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). A més, l’esborrany no incloïa cap xifra de cabal mínim per al tram final del riu, un fet que Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) havia dut al Parlament Europeu i que la Comissió Europea havia respost advertint que en cap cas es podia determinar com el sobrant de les concessions d’aigua. La CE va donar un termini de dos mesos per solucionar la situació abans de plantejar de dur l’Estat espanyol als tribunals.
Aquesta situació va dur la PDE a exigir a l’executiu espanyol que apliqués el “principi de precaució”. El seu portaveu, Manolo Tomás, considerava que mentre no s’aprovés el cabal mínim s’havien d’aturar totes les obres de nous regadius, ja que podrien deixar la xifra en “paper mullat”. Per exigir el cabal ambiental que garantís el futur del delta de l’Ebre, la plataforma va mobilitzar unes 2.000 persones en una manifestació que es va celebrar al centre de Barcelona el 30 de maig.
Mentrestant, Convergència i Unió (CiU) insistia en la idea del Roine per tal d’esborrar “l’amenaça sobre l’Ebre”. El president dels nacionalistes a les Terres de l’Ebre, Xavier Pallarès, va anunciar que la mesura formaria part del programa de la coalició a les eleccions del novembre. A més, criticava que el tripartit no descartés la interconnexió de xarxes –tal com sostenia com a opció de futur Gabriel Borràs, un alt càrrec de l’ACA–, tot i que el conseller Baltasar ho negava.
L’ACA i el Govern aproven el PGDCFC
El consell de direcció de l’ACA va aprovar el 16 de desembre el PGDCFC amb 19 vots a favor i 7 en contra. En aquest sentit, es van oposar al document tant els dos representants d’usos agraris (Unió de Pagesos i JARC), com els tres representats d’usos industrials (PIMEC, Consell de Cambres i Foment del Treball) i els dos membres de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). Per la seva banda, el diputat de CiU, Ramon Espadaler, demanava al Govern que no l’aprovés tant pel poc suport que havia aconseguit en el si del consell de direcció de l’ACA com per la dificultat d’executar unes inversions per valor de vora 9.000 MEUR quan l’administració hidràulica tenia un deute de quasi 1.500 milions. Finalment, el diputat nacionalista, argumentava que la proximitat de les eleccions aconsellava deixar un document de planificació a llarg termini per a després dels comicis.
Dies després, el Govern d’Aragó anunciava que duria als tribunals el pla català, ja que no s’havien tingut en compte les seves al•legacions. Segons la Diputació General d’Aragó (DGA), tot i que s’havien incorporat algunes de les aportacions que hi havia fet, el document continuava sent “nul de ple dret”, ja que s’extralimitava en les competències. De fet, l’executiu aragonès considerava que no “hi havia base legislativa” per a l’existència del pla de l’aigua de Catalunya (al seu torn dividit en tres documents) i que planificar a partir d’una comunitat autònoma i no d’una conca “violentava decisivament” el marc legal. En aquest sentit volien dur als tribunals l’eliminació del document de propostes per a l’Ebre i qualsevol altre referència a aquesta conca.
Per altra banda, i respecte del PGDCFC, la DGA lamentava “l’apropiació” de tres masses d’aigües subterrànies de la unitat hidrogeològica compartida del Baix Ebre-Montsià, fet que podria suposar una “flagrant violació” de la legislació europea i espanyola. Per a l’executiu aragonès, el principi de cooperació i coordinació brillava per la seva absència i el document esdevenia “nul de ple dret”. De fet, ho qualificaven d’un “transvasament d’aigua entre conques realitzat al marge de qualsevol empara legal”. En canvi, des de l’ACA, es consideraven prioritaris els criteris de proximitat i idoneïtat.
A nivell intern, unes de les al•legacions més contundents contra el pla les va presentar el Consorci Alba Ter –que agrupa 52 ajuntaments i cinc consells comarcals de la conca–, en la qual es qüestionava el compliment de cabals de manteniment i, sobretot, la manca de compromisos ferms per reduir de manera significativa el transvasament del Ter cap a l’AMB, tal com havien anunciat anteriorment tant el DMAH com l’ACA.
Europa es planteja sancions a Espanya
La Comissió Europea va anunciar a començament de juny que havia obert un procés d’infracció contra el govern de l’Estat i onze estats més per no haver presentat els plans de gestió de les conques hidrològiques abans del desembre de 2009. Un dels que estava més endarrerit era el de l’Ebre, tal com denunciava la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). A més, l’esborrany no incloïa cap xifra de cabal mínim per al tram final del riu, un fet que Oriol Junqueras (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC) havia dut al Parlament Europeu i que la Comissió Europea havia respost advertint que en cap cas es podia determinar com el sobrant de les concessions d’aigua. La CE va donar un termini de dos mesos per solucionar la situació abans de plantejar de dur l’Estat espanyol als tribunals.
Aquesta situació va dur la PDE a exigir a l’executiu espanyol que apliqués el “principi de precaució”. El seu portaveu, Manolo Tomás, considerava que mentre no s’aprovés el cabal mínim s’havien d’aturar totes les obres de nous regadius, ja que podrien deixar la xifra en “paper mullat”. Per exigir el cabal ambiental que garantís el futur del delta de l’Ebre, la plataforma va mobilitzar unes 2.000 persones en una manifestació que es va celebrar al centre de Barcelona el 30 de maig.
Mentrestant, Convergència i Unió (CiU) insistia en la idea del Roine per tal d’esborrar “l’amenaça sobre l’Ebre”. El president dels nacionalistes a les Terres de l’Ebre, Xavier Pallarès, va anunciar que la mesura formaria part del programa de la coalició a les eleccions del novembre. A més, criticava que el tripartit no descartés la interconnexió de xarxes –tal com sostenia com a opció de futur Gabriel Borràs, un alt càrrec de l’ACA–, tot i que el conseller Baltasar ho negava.
L’ACA i el Govern aproven el PGDCFC
El consell de direcció de l’ACA va aprovar el 16 de desembre el PGDCFC amb 19 vots a favor i 7 en contra. En aquest sentit, es van oposar al document tant els dos representants d’usos agraris (Unió de Pagesos i JARC), com els tres representats d’usos industrials (PIMEC, Consell de Cambres i Foment del Treball) i els dos membres de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). Per la seva banda, el diputat de CiU, Ramon Espadaler, demanava al Govern que no l’aprovés tant pel poc suport que havia aconseguit en el si del consell de direcció de l’ACA com per la dificultat d’executar unes inversions per valor de vora 9.000 MEUR quan l’administració hidràulica tenia un deute de quasi 1.500 milions. Finalment, el diputat nacionalista, argumentava que la proximitat de les eleccions aconsellava deixar un document de planificació a llarg termini per a després dels comicis.
Dies després, el Govern d’Aragó anunciava que duria als tribunals el pla català, ja que no s’havien tingut en compte les seves al•legacions. Segons la Diputació General d’Aragó (DGA), tot i que s’havien incorporat algunes de les aportacions que hi havia fet, el document continuava sent “nul de ple dret”, ja que s’extralimitava en les competències. De fet, l’executiu aragonès considerava que no “hi havia base legislativa” per a l’existència del pla de l’aigua de Catalunya (al seu torn dividit en tres documents) i que planificar a partir d’una comunitat autònoma i no d’una conca “violentava decisivament” el marc legal. En aquest sentit volien dur als tribunals l’eliminació del document de propostes per a l’Ebre i qualsevol altre referència a aquesta conca.
Per altra banda, i respecte del PGDCFC, la DGA lamentava “l’apropiació” de tres masses d’aigües subterrànies de la unitat hidrogeològica compartida del Baix Ebre-Montsià, fet que podria suposar una “flagrant violació” de la legislació europea i espanyola. Per a l’executiu aragonès, el principi de cooperació i coordinació brillava per la seva absència i el document esdevenia “nul de ple dret”. De fet, ho qualificaven d’un “transvasament d’aigua entre conques realitzat al marge de qualsevol empara legal”. En canvi, des de l’ACA, es consideraven prioritaris els criteris de proximitat i idoneïtat.
Finalment, el consell executiu del 23 de novembre, el darrer abans de les eleccions, va aprovar el PGDCFC per al període 2010-2015. El document aposta per aconseguir que el 67% de les masses d’aigua del conjunt del Principat –i el 56% de les conques internes– presentin un bon estat ecològic com demana la Directiva marc de l’aigua. Actualment, la xifra de compliment se situa al 50% després d’analitzar més de 3.000 punts de control a tot Catalunya.
Territorialment s’identifiquen les principals amenaces per assolir el bon estat ecològic. Es tracta de les alteracions importants de la línia de costa (bàsicament a les costes Central i Daurada); la presència d’espècies invasores (a bona part dels embassaments, a l’estany de Banyoles i a les conques dels rius gironins); la manca de cabals de manteniment per a ús industrial o agrícola (cursos baixos de la Muga, el Ter i el Gaià); la manca de cabal per a ús hidroelèctric (cursos alts del Fluvià, Ter, Llobregat, Segre, les nogueres i la Garona); els desequilibris en el règim d’explotació de les aigües subterrànies (aqüífers dels trams baixos de la Muga, el Fluvià, el Ter i el Llobregat); la contaminació per nitrats agraris (Empordà, Osona, Maresme, Camp de Tarragona i pla de Lleida); l’ocupació dels espais fluvials i l’alteració de la seva morfologia (cursos baixos de la Muga, el Ter, el Daró, la Tordera, el Francolí i el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona), així com l’acumulació de runams salins, una problemàtica que només es dóna al Bages.
Les dues principals línies d’actuació del document se centren en la millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi fluvial –desenvolupament dels plans de sanejament, reducció dels contaminants d’origen agrari i compliment del Pla sectorial de cabals de manteniment–, així com en la gestió de la demanda i dels recursos hídrics.
En aquest sentit, es planifica eixugar el dèficit hídric de les CIC –estimat en 110 hm3 anuals– amb l’aportació de 398 hm3 de nou recurs per a l’horitzó 2015 provinents de la reutilització (101 hm3), la dessalinització (190 hm3), la recuperació d’aqüífers (43) i l’increment de la regulació dels rius (23). Aquestes mateixes estratègies, conjuntament amb l’estalvi, l’eficiència de les xarxes i la millora dels tractaments han de permetre, segons el document, garantir les demandes a mitjà termini en l’horitzó 2027. En canvi, descarta qualsevol tipus de transvasament tant a l’interior de Principat (interconnexió amb les conques catalanes de l’Ebre) com provinent de l’exterior (Roine).
Per fer-ho possible es preveu una inversió de 8.728 MEUR, dels quals 1.882 ja s’han realitzat –en part per fer front a la sequera entre 2006 i 2009–, uns treballs que han suposat aportar 122 hm3 al sistema. Quasi el 60% de la inversió l’ha de fer la mateixa ACA o l’empresa pública ATLL, mentre que la resta es reparteix entre altres departaments de la Generalitat, el govern de l’Estat, ens locals i usuaris privats.
El pla de mesures inclou millorar les estacions potabilitzadores (ETAP) d’Abrera i Sant Joan Despí (Llobregat), Ampolla (Ebre) i construir la de Ratera (canal Segarra-Garrigues). També es modernitzarien els regadius dels canals d’Urgell, Aragó-Catalunya, Pinyana i Baix Ter i es treballaria en projectes de reutilització a la Muga, a la Costa Brava, al Besòs, al curs baix del Llobregat i al Camp de Tarragona. A banda, en aquestes darreres tres zones també s’aposta per la recuperació d’aqüífers contaminats. Finalment, les obres de millora i construcció de conduccions suposen l’ABASTAMENT DES DE LA LLOSA DEL CAVALL FINS A LA CATALUNYA CENTRAL, així com els provinents dels CANALS SEGARRA-GARRIGUES i de Pinyana. També es preveuen millores a les GARRIGUES, a la Terra Alta, al Baix Ebre, al conjunt del sistema CAT, la connexió per Collserola dels sistemes Ter i Llobregat, el reforç de l’abastament a la Costa Brava Centre i la connexió del Lluçanès amb el Ter.
Mentrestant, CiU mantenia el seu rebuig al pla, ja que considerava que “ho fiava tot a la dessalinització”. “L’aigua de dessalinització és energèticament insostenible i quatre vegades més cara que la que s’extreu del riu Ter i es porta al Llobregat”, va explicar el diputat Ramon Espadaler. També insistia en la dificultat de complir la inversió tenint en compte el deute de l’ACA. En canvi, segons el Govern, la disposició addicional tercera de l’Estat, així com altres instruments financers, en garantien la viabilitat.
Mentrestant, continuava l’oposició del Govern d’Aragó que mantenia l’oposició de recórrer el pla al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). L’executiu aragonès insistia que trencava la unitat de conca, s’apropiava aqüífers de l’Ebre i s’extralimitava en matèria de competències. Per la seva banda, el secretari d’Estat del MARM, Josep Puxeu, va recordar que totes aquelles disposicions que anessin més enllà de la gestió de les CIC se les prendrien com a “simples consideracions”. A més, i tal com van recordar a l’ACA quan va presentar l’esborrany, perquè entrés en vigor calia l’informe preceptiu del Consell Nacional de l’Aigua i la posterior aprovació de la mesura per part del consell de ministres del Govern de l’Estat.
Més informació
aca-web.gencat.cat/aca
Territorialment s’identifiquen les principals amenaces per assolir el bon estat ecològic. Es tracta de les alteracions importants de la línia de costa (bàsicament a les costes Central i Daurada); la presència d’espècies invasores (a bona part dels embassaments, a l’estany de Banyoles i a les conques dels rius gironins); la manca de cabals de manteniment per a ús industrial o agrícola (cursos baixos de la Muga, el Ter i el Gaià); la manca de cabal per a ús hidroelèctric (cursos alts del Fluvià, Ter, Llobregat, Segre, les nogueres i la Garona); els desequilibris en el règim d’explotació de les aigües subterrànies (aqüífers dels trams baixos de la Muga, el Fluvià, el Ter i el Llobregat); la contaminació per nitrats agraris (Empordà, Osona, Maresme, Camp de Tarragona i pla de Lleida); l’ocupació dels espais fluvials i l’alteració de la seva morfologia (cursos baixos de la Muga, el Ter, el Daró, la Tordera, el Francolí i el conjunt de la Regió Metropolitana de Barcelona), així com l’acumulació de runams salins, una problemàtica que només es dóna al Bages.
Les dues principals línies d’actuació del document se centren en la millora de la qualitat hidromorfològica i biològica del medi fluvial –desenvolupament dels plans de sanejament, reducció dels contaminants d’origen agrari i compliment del Pla sectorial de cabals de manteniment–, així com en la gestió de la demanda i dels recursos hídrics.
En aquest sentit, es planifica eixugar el dèficit hídric de les CIC –estimat en 110 hm3 anuals– amb l’aportació de 398 hm3 de nou recurs per a l’horitzó 2015 provinents de la reutilització (101 hm3), la dessalinització (190 hm3), la recuperació d’aqüífers (43) i l’increment de la regulació dels rius (23). Aquestes mateixes estratègies, conjuntament amb l’estalvi, l’eficiència de les xarxes i la millora dels tractaments han de permetre, segons el document, garantir les demandes a mitjà termini en l’horitzó 2027. En canvi, descarta qualsevol tipus de transvasament tant a l’interior de Principat (interconnexió amb les conques catalanes de l’Ebre) com provinent de l’exterior (Roine).
Per fer-ho possible es preveu una inversió de 8.728 MEUR, dels quals 1.882 ja s’han realitzat –en part per fer front a la sequera entre 2006 i 2009–, uns treballs que han suposat aportar 122 hm3 al sistema. Quasi el 60% de la inversió l’ha de fer la mateixa ACA o l’empresa pública ATLL, mentre que la resta es reparteix entre altres departaments de la Generalitat, el govern de l’Estat, ens locals i usuaris privats.
El pla de mesures inclou millorar les estacions potabilitzadores (ETAP) d’Abrera i Sant Joan Despí (Llobregat), Ampolla (Ebre) i construir la de Ratera (canal Segarra-Garrigues). També es modernitzarien els regadius dels canals d’Urgell, Aragó-Catalunya, Pinyana i Baix Ter i es treballaria en projectes de reutilització a la Muga, a la Costa Brava, al Besòs, al curs baix del Llobregat i al Camp de Tarragona. A banda, en aquestes darreres tres zones també s’aposta per la recuperació d’aqüífers contaminats. Finalment, les obres de millora i construcció de conduccions suposen l’ABASTAMENT DES DE LA LLOSA DEL CAVALL FINS A LA CATALUNYA CENTRAL, així com els provinents dels CANALS SEGARRA-GARRIGUES i de Pinyana. També es preveuen millores a les GARRIGUES, a la Terra Alta, al Baix Ebre, al conjunt del sistema CAT, la connexió per Collserola dels sistemes Ter i Llobregat, el reforç de l’abastament a la Costa Brava Centre i la connexió del Lluçanès amb el Ter.
Mentrestant, CiU mantenia el seu rebuig al pla, ja que considerava que “ho fiava tot a la dessalinització”. “L’aigua de dessalinització és energèticament insostenible i quatre vegades més cara que la que s’extreu del riu Ter i es porta al Llobregat”, va explicar el diputat Ramon Espadaler. També insistia en la dificultat de complir la inversió tenint en compte el deute de l’ACA. En canvi, segons el Govern, la disposició addicional tercera de l’Estat, així com altres instruments financers, en garantien la viabilitat.
Mentrestant, continuava l’oposició del Govern d’Aragó que mantenia l’oposició de recórrer el pla al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). L’executiu aragonès insistia que trencava la unitat de conca, s’apropiava aqüífers de l’Ebre i s’extralimitava en matèria de competències. Per la seva banda, el secretari d’Estat del MARM, Josep Puxeu, va recordar que totes aquelles disposicions que anessin més enllà de la gestió de les CIC se les prendrien com a “simples consideracions”. A més, i tal com van recordar a l’ACA quan va presentar l’esborrany, perquè entrés en vigor calia l’informe preceptiu del Consell Nacional de l’Aigua i la posterior aprovació de la mesura per part del consell de ministres del Govern de l’Estat.
Més informació
aca-web.gencat.cat/aca
