Dilluns 14 d ' Octubre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
ANY CERDÀ. 150è ANIVERSARI DEL PLA DE REFORMA I EIXAMPLE DE BARCELONA
Pol Huguet - X3 Estudis Ambientals
Actualització a 31/12/2010
Entre el juny de 2009 i el juny de 2010 se celebra l’Any Cerdà, amb una llarga llista d’actes, debats, publicacions i exposicions sobre Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona. Totes aquestes activitats contribueixen a revalorar la figura d’aquest enginyer de camins i la importància que el seu projecte ha tingut per a Barcelona i l’urbanisme, alhora que ofereixen l’oportunitat de repensar com hauria de ser la Barcelona del futur. Cent cinquanta anys després, les idees de Cerdà continuen vigents i marcant l’agenda urbanística de la ciutat, amb la recuperació dels interiors d’illes i altres mesures per tornar als vianants el protagonisme en el carrer.
El juny de 2009 es va inaugurar l’Any Cerdà, coincidint amb el 150è aniversari de l’aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, més conegut com a Pla Cerdà, en honor al seu creador, Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876). L’any 1859 Cerdà va planificar el creixement de Barcelona més enllà de les muralles que oprimien una població atapeïda, estenent-se al llarg del pla de Barcelona, connectant la ciutat amb els pobles del voltant amb una quadrícula d’illes i carrers arbrats i definint un model de creixement racional i innovador que ha marcat la ciutat de Barcelona fins a l’actualitat.
Tot i que segons l’enginyer la gran majoria d’illes havien de ser obertes i han acabat sent edificades pels quatre costats, o els interiors d’illa havien de ser espais enjardinats i han estat ocupats per garatges, naus industrials i magatzems, l’essència del Pla Cerdà s’ha mantingut. Així, la quadrícula d’illes de 113 m de costat ha permès un creixement progressiu de la ciutat de Barcelona ben harmònic, i l’amplada dels carrers (la majoria de 20 m, i alguns de 30 o 60m), que va ser criticada perquè semblava excessiva en aquell temps, ha permès acollir l’ús generalitzat de l’automòbil sense problemes. Visionari o no, a mitjan segle XIX Ildefons Cerdà va planificar un eixample que al segle XX continua sent un referent de modernitat.
Dotze mesos d’actes i exposicions dedicats a Cerdà
L’octubre de 2008 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar els eixos del programa commemoratiu de l’Any Cerdà, organitzat conjuntament amb altres institucions catalanes i entitats de la ciutat. Els objectius principals del programa eren, d’una banda, reflectir el punt d’inflexió que va comportar el Pla Cerdà per a la història de la ciutat i l’urbanisme modern i, de l’altra, reflexionar sobre el model de ciutat de la Barcelona del present i del futur.
El programa era ampli i variat. Incloïa diverses exposicions sobre el conjunt de l’obra de Cerdà, sobre el desenvolupament de l’Eixample i sobre una de les facetes menys conegudes de l’enginyer, la seva trajectòria i els pensament polítics, en l’exposició “La política pràctica. Cerdà i la Diputació de Barcelona”. Segons Teresa Navas, comissària de l’exposició, Cerdà va comprendre que el territori es podia modificar en benefici de la societat, i els seus projectes perseguien un model de mobilitat modern. Cerdà va arribar a ser diputat a Madrid, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i president de la Diputació de Barcelona els darrers set mesos de la Primera República. Des d’aquest càrrec va idear (sense temps per acabar-los) alguns projectes que simbolitzarien un referent per a la planificació territorial del país. Així, per exemple, va proposar una divisió territorial de la Diputació lligada al pla de carreteres i que consistiria en una confederació regional de municipis que s’estructuraria al voltant de deu capitals. Aquells anys també va desenvolupar la seva teoria sobre com “urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat”.
Entre el juny de 2009 i el juny de 2010 se celebra l’Any Cerdà, amb una llarga llista d’actes, debats, publicacions i exposicions sobre Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona. Totes aquestes activitats contribueixen a revalorar la figura d’aquest enginyer de camins i la importància que el seu projecte ha tingut per a Barcelona i l’urbanisme, alhora que ofereixen l’oportunitat de repensar com hauria de ser la Barcelona del futur. Cent cinquanta anys després, les idees de Cerdà continuen vigents i marcant l’agenda urbanística de la ciutat, amb la recuperació dels interiors d’illes i altres mesures per tornar als vianants el protagonisme en el carrer.
El juny de 2009 es va inaugurar l’Any Cerdà, coincidint amb el 150è aniversari de l’aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, més conegut com a Pla Cerdà, en honor al seu creador, Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876). L’any 1859 Cerdà va planificar el creixement de Barcelona més enllà de les muralles que oprimien una població atapeïda, estenent-se al llarg del pla de Barcelona, connectant la ciutat amb els pobles del voltant amb una quadrícula d’illes i carrers arbrats i definint un model de creixement racional i innovador que ha marcat la ciutat de Barcelona fins a l’actualitat.
Tot i que segons l’enginyer la gran majoria d’illes havien de ser obertes i han acabat sent edificades pels quatre costats, o els interiors d’illa havien de ser espais enjardinats i han estat ocupats per garatges, naus industrials i magatzems, l’essència del Pla Cerdà s’ha mantingut. Així, la quadrícula d’illes de 113 m de costat ha permès un creixement progressiu de la ciutat de Barcelona ben harmònic, i l’amplada dels carrers (la majoria de 20 m, i alguns de 30 o 60m), que va ser criticada perquè semblava excessiva en aquell temps, ha permès acollir l’ús generalitzat de l’automòbil sense problemes. Visionari o no, a mitjan segle XIX Ildefons Cerdà va planificar un eixample que al segle XX continua sent un referent de modernitat.
Dotze mesos d’actes i exposicions dedicats a Cerdà
L’octubre de 2008 l’Ajuntament de Barcelona va anunciar els eixos del programa commemoratiu de l’Any Cerdà, organitzat conjuntament amb altres institucions catalanes i entitats de la ciutat. Els objectius principals del programa eren, d’una banda, reflectir el punt d’inflexió que va comportar el Pla Cerdà per a la història de la ciutat i l’urbanisme modern i, de l’altra, reflexionar sobre el model de ciutat de la Barcelona del present i del futur.
El programa era ampli i variat. Incloïa diverses exposicions sobre el conjunt de l’obra de Cerdà, sobre el desenvolupament de l’Eixample i sobre una de les facetes menys conegudes de l’enginyer, la seva trajectòria i els pensament polítics, en l’exposició “La política pràctica. Cerdà i la Diputació de Barcelona”. Segons Teresa Navas, comissària de l’exposició, Cerdà va comprendre que el territori es podia modificar en benefici de la societat, i els seus projectes perseguien un model de mobilitat modern. Cerdà va arribar a ser diputat a Madrid, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i president de la Diputació de Barcelona els darrers set mesos de la Primera República. Des d’aquest càrrec va idear (sense temps per acabar-los) alguns projectes que simbolitzarien un referent per a la planificació territorial del país. Així, per exemple, va proposar una divisió territorial de la Diputació lligada al pla de carreteres i que consistiria en una confederació regional de municipis que s’estructuraria al voltant de deu capitals. Aquells anys també va desenvolupar la seva teoria sobre com “urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat”.
A més, en motiu de l’Any Cerdà, es va idear un programa educatiu per a alumnes d’escoles i instituts, i fins i tot es va crear un joc de taula sobre l’Eixample. A més, es va elaborar un programa de catorze itineraris urbans (a peu, en bicicleta i en autobús) ideats per comprendre l’impuls que Cerdà va imprimir d’una punta a l’altra de Barcelona. En aquests itineraris es parlava d’història, de paisatge, d’urbanisme i del futur de la ciutat. Per fer més visible la celebració, les Festes de la Mercè de 2009 van tenir com a escenari alguns patis d’interior d’illa de l’Eixample. Així mateix, el maig de 2010 la festa de la poesia es va celebrar en diversos edificis de l’Eixample, juntament amb diverses activitats culturals que volien redescobrir l’avinguda Diagonal de nit.
Durant l’Any Cerdà també es van presentar diverses publicacions com el llibre Decidir la ciutat futura. Barcelona 1859, editat per l’Institut Cerdà, i l’edició facsímil del Dietari de Cerdà, entre altres. Abans i tot de l’efemèride, ja s’havien publicat diversos llibres que abordaven de manera completa o parcial la vida i obra de Cerdà, com L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer, El modernisme, de Teresa M. Sala, Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales.
Una de les iniciatives més curioses va ser el projecte Barcelona 2159. A través d’Internet, es demanava als ciutadans com imaginaven Barcelona al cap de 150 anys. Les respostes, juntament amb dibuixos fets per alumnes i les conclusions dels debats i congressos vinculats a l’Any Cerdà, es van tancar en una càpsula que no es tornarà a obrir fins a l’any 2159. El mes d’octubre de 2009, en una activitat amb una finalitat semblant, els diversos centres cívics de la ciutat van organitzar una activitat en la qual demanaven als ciutadans que expressessin (en qualsevol tipus de suport) com volien que fos la Barcelona dels anys següents.
La televisió també es va fer ressò de l’Any Cerdà, amb l’emissió d’un documental a TV3 titulat “Cerdà, un visionari maleït”, sobre les causes i l’autoria del barri de l’Eixample, i la incomprensió i crítiques que Cerdà va rebre per part dels seus coetanis.
L’Any Cerdà també es va celebrar fora de la capitat catalana. Així, ciutats com Girona, Sitges, Terrassa i Centelles (la ciutat natal de Cerdà) van acollir conferències i debats sobre Cerdà i l’Eixample. Així mateix, Madrid també va acollir exposicions i jornades de debat sobre l’enginyer català.
Cerdà Postmetròpolis
Els diversos debats i congressos es van centrar en la reflexió sobre el present i el futur de l’urbanisme i de la ciutat de Barcelona. Dos d’aquests van ser “Reconsiderant Cerdà. Teoria i pràctica de la modernització de Barcelona” i “Barcelona, la nova urbs”.
El juny de 2010, per tancar l’Any Cerdà, es va celebrar a Barcelona el congrés internacional “Cerdà Postmetròpolis. El govern de les regions metropolitanes del segle XXI”, al qual van assistir destacats experts internacionals, especialistes en urbanisme, geografia urbana i arquitectura. En aquestes jornades es va fer patent l’opinió majoritària que calia enfortir la cooperació entre els municipis de l’àrea metropolitana, però va ser més difícil trobar acord en la manera d’aconseguir-ho i fins a quin punt calia fer-ho.
Mentre el sociòleg Jordi Borja defensava la província única com a model de govern i carregava contra l’àrea metropolitana, les vegueries i les comarques, el secretari per la Planificació del Territori de la Generalitat, Oriol Nel•lo, i el tercer tinent d’alcalde de Barcelona, Ramon García Bragado (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC), defensaven la conveniència d’una autoritat metropolitana a la qual els ajuntaments dels municipis cedirien responsabilitats en matèria d’urbanisme, medi ambient, transport, promoció econòmica i habitatge. Segons ells, també seria bo que hi hagués unitat fiscal i un pressupost unificat.
Durant l’Any Cerdà també es van presentar diverses publicacions com el llibre Decidir la ciutat futura. Barcelona 1859, editat per l’Institut Cerdà, i l’edició facsímil del Dietari de Cerdà, entre altres. Abans i tot de l’efemèride, ja s’havien publicat diversos llibres que abordaven de manera completa o parcial la vida i obra de Cerdà, com L’esplendor de la Barcelona burgesa, de Lluís Permanyer, El modernisme, de Teresa M. Sala, Deu lliçons sobre Barcelona, de Manuel de Solà-Morales.
Una de les iniciatives més curioses va ser el projecte Barcelona 2159. A través d’Internet, es demanava als ciutadans com imaginaven Barcelona al cap de 150 anys. Les respostes, juntament amb dibuixos fets per alumnes i les conclusions dels debats i congressos vinculats a l’Any Cerdà, es van tancar en una càpsula que no es tornarà a obrir fins a l’any 2159. El mes d’octubre de 2009, en una activitat amb una finalitat semblant, els diversos centres cívics de la ciutat van organitzar una activitat en la qual demanaven als ciutadans que expressessin (en qualsevol tipus de suport) com volien que fos la Barcelona dels anys següents.
La televisió també es va fer ressò de l’Any Cerdà, amb l’emissió d’un documental a TV3 titulat “Cerdà, un visionari maleït”, sobre les causes i l’autoria del barri de l’Eixample, i la incomprensió i crítiques que Cerdà va rebre per part dels seus coetanis.
L’Any Cerdà també es va celebrar fora de la capitat catalana. Així, ciutats com Girona, Sitges, Terrassa i Centelles (la ciutat natal de Cerdà) van acollir conferències i debats sobre Cerdà i l’Eixample. Així mateix, Madrid també va acollir exposicions i jornades de debat sobre l’enginyer català.
Cerdà Postmetròpolis
Els diversos debats i congressos es van centrar en la reflexió sobre el present i el futur de l’urbanisme i de la ciutat de Barcelona. Dos d’aquests van ser “Reconsiderant Cerdà. Teoria i pràctica de la modernització de Barcelona” i “Barcelona, la nova urbs”.
El juny de 2010, per tancar l’Any Cerdà, es va celebrar a Barcelona el congrés internacional “Cerdà Postmetròpolis. El govern de les regions metropolitanes del segle XXI”, al qual van assistir destacats experts internacionals, especialistes en urbanisme, geografia urbana i arquitectura. En aquestes jornades es va fer patent l’opinió majoritària que calia enfortir la cooperació entre els municipis de l’àrea metropolitana, però va ser més difícil trobar acord en la manera d’aconseguir-ho i fins a quin punt calia fer-ho.
Mentre el sociòleg Jordi Borja defensava la província única com a model de govern i carregava contra l’àrea metropolitana, les vegueries i les comarques, el secretari per la Planificació del Territori de la Generalitat, Oriol Nel•lo, i el tercer tinent d’alcalde de Barcelona, Ramon García Bragado (Partit dels Socialistes de Catalunya, PSC), defensaven la conveniència d’una autoritat metropolitana a la qual els ajuntaments dels municipis cedirien responsabilitats en matèria d’urbanisme, medi ambient, transport, promoció econòmica i habitatge. Segons ells, també seria bo que hi hagués unitat fiscal i un pressupost unificat.
Alguns dels experts van alertar d’algunes de les dificultats que es podria trobar el govern de l’àrea metropolitana. D’una banda, la geògrafa portuguesa Isabel Guerra avisava del creixent rebuig de la pràctica col•lectiva per part dels particulars. Per l seva banda, l’italià Francesco Indovina contradeia la majoria de ponents afirmant que la població sol preferir la ciutat dispersa perquè no suporta les aglomeracions. Altres experts catalans recordaven la importància industrial del Vallès i el Baix Llobregat, així com el pes de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) com a referent territorial de la segona corona metropolitana. Segons l’arquitecte Antoni Font, de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la planificació futura s’havia de fer necessàriament des d’una autoritat metropolitana, per tal de regular creixements inesperats i per reconduir les creixents desigualtats socioeconòmiques entre alguns barris i ciutats.
Un dels debats va ser protagonitzat per diferents alcaldes de l’àrea metropolitana. Entre ells, l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder (de Convergència i Unió, CiU), va recriminar que des de Barcelona es tingués una visió localista i no metropolitana a l’hora de construir certes infraestructures, com ara l’estació del FAV A LA SAGRERA. L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC), va reivindicar la vocació metropolitana de la ciutat i la necessitat que tota l’àrea metropolitana parli amb una sola veu davant la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. També va afegir que convenia descentralitzar el turisme de Barcelona per tota l’àrea metropolitana, per tal de compartir-ne els beneficis i reduir-ne la massificació en alguns barris de Barcelona.
Cerdà i l’actualitat
Pocs dies després d’iniciar l’Any Cerdà, l’Ajuntament firmava un conveni amb el Ministeri d’Habitatge segons el qual li cedia una nau de CAN BATLLÓ per construir-hi el Museu de l’Urbanisme, en el qual Cerdà tindria un paper destacat. Gairebé simultàniament, amb la unanimitat dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, acordaven iniciar el procés per dedicar una estàtua a Cerdà. Aquesta obra se situaria en algun punt de l’Eixample.
D’altra banda, tal com va explicar Lluís Permanyer en un dels actes de la festa major de l’Esquerra de l’Eixample, la manca actual d’espais verds a l’Eixample no es deu a una mala planificació de Cerdà, sinó a l’ocupació de molts dels interiors d’illa que ell havia previst com a horts i jardins. Tenint en compte la idea original de Cerdà, l’Ajuntament de Barcelona, en els darrers anys, ha aconseguit recuperar una quarantena d’aquestes illes interiors, retornant-los la seva funció original.
En una línia semblant, Francesc Magrinyà, un dels comissaris de l’exposició “Cerdà, 150 anys de modernitat”, explicava que Cerdà havia estudiat i dissenyat diferents possibilitats d’utilitzar els encreuaments més enllà del cotxe. Segons Magrinyà, seria positiu reduir el trànsit en algunes interseccions de carrers i dedicar-les a places públiques, tal com una publicació (La Barcelona de Cerdà) demostrava que hauria volgut Cerdà, que inicialment havia previst construir dotze places semblants a l’actual plaça de Catalunya repartides per l’Eixample.
De fet, els darrers anys, aquesta política ja havia estat aplicada parcialment en les avingudes Mistral i Gaudí, on s’havia reduït el trànsit en benefici dels vianants i l’espai lliure, o en el carrer Enric Granados, que és d’ús preferent per a vianants i bicicletes. Coincidint amb l’inici de l’Any Cerdà, l’Ajuntament de Barcelona començava les obres per transformar el PASSEIG DE SANT JOAN i l’avinguda Roma en dos nous “eixos cívics”, amb prioritat per als vianants. El mateix any 2010, l’Ajuntament va organitzar un referèndum sobre la REFORMA DE L’AVINGUDA DIAGONAL, que va tenir una baixa participació i un resultat majoritàriament contrari a la reforma. Com a conseqüència d’això, l’Ajuntament va acabar suspenent alguns dels actes festius que preveia fer a la Diagonal en relació amb l’Any Cerdà.
Més informació
www.anycerda.org
www.proeixample.cat
www.tv3.cat/videos/2594859/Cerda-un-visionari-maleit
Permanyer, L. (2008). L’esplendor de la Barcelona burgesa, Angle Editorial
Sala, T. (2008). El modernisme, Angle Editorial.
Santa-Maria, G. (2009). Decidir la ciutat futura. Barcelona 1859, Museu d’Història de Barcelona.
Edició facsímil de Dietari de Cerdà, Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Solà-Morales, M. (2008). Deu lliçons sobre Barcelona, Col•legi d’Arquitectes de Catalunya
Un dels debats va ser protagonitzat per diferents alcaldes de l’àrea metropolitana. Entre ells, l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder (de Convergència i Unió, CiU), va recriminar que des de Barcelona es tingués una visió localista i no metropolitana a l’hora de construir certes infraestructures, com ara l’estació del FAV A LA SAGRERA. L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (PSC), va reivindicar la vocació metropolitana de la ciutat i la necessitat que tota l’àrea metropolitana parli amb una sola veu davant la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea. També va afegir que convenia descentralitzar el turisme de Barcelona per tota l’àrea metropolitana, per tal de compartir-ne els beneficis i reduir-ne la massificació en alguns barris de Barcelona.
Cerdà i l’actualitat
Pocs dies després d’iniciar l’Any Cerdà, l’Ajuntament firmava un conveni amb el Ministeri d’Habitatge segons el qual li cedia una nau de CAN BATLLÓ per construir-hi el Museu de l’Urbanisme, en el qual Cerdà tindria un paper destacat. Gairebé simultàniament, amb la unanimitat dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, acordaven iniciar el procés per dedicar una estàtua a Cerdà. Aquesta obra se situaria en algun punt de l’Eixample.
D’altra banda, tal com va explicar Lluís Permanyer en un dels actes de la festa major de l’Esquerra de l’Eixample, la manca actual d’espais verds a l’Eixample no es deu a una mala planificació de Cerdà, sinó a l’ocupació de molts dels interiors d’illa que ell havia previst com a horts i jardins. Tenint en compte la idea original de Cerdà, l’Ajuntament de Barcelona, en els darrers anys, ha aconseguit recuperar una quarantena d’aquestes illes interiors, retornant-los la seva funció original.
En una línia semblant, Francesc Magrinyà, un dels comissaris de l’exposició “Cerdà, 150 anys de modernitat”, explicava que Cerdà havia estudiat i dissenyat diferents possibilitats d’utilitzar els encreuaments més enllà del cotxe. Segons Magrinyà, seria positiu reduir el trànsit en algunes interseccions de carrers i dedicar-les a places públiques, tal com una publicació (La Barcelona de Cerdà) demostrava que hauria volgut Cerdà, que inicialment havia previst construir dotze places semblants a l’actual plaça de Catalunya repartides per l’Eixample.
De fet, els darrers anys, aquesta política ja havia estat aplicada parcialment en les avingudes Mistral i Gaudí, on s’havia reduït el trànsit en benefici dels vianants i l’espai lliure, o en el carrer Enric Granados, que és d’ús preferent per a vianants i bicicletes. Coincidint amb l’inici de l’Any Cerdà, l’Ajuntament de Barcelona començava les obres per transformar el PASSEIG DE SANT JOAN i l’avinguda Roma en dos nous “eixos cívics”, amb prioritat per als vianants. El mateix any 2010, l’Ajuntament va organitzar un referèndum sobre la REFORMA DE L’AVINGUDA DIAGONAL, que va tenir una baixa participació i un resultat majoritàriament contrari a la reforma. Com a conseqüència d’això, l’Ajuntament va acabar suspenent alguns dels actes festius que preveia fer a la Diagonal en relació amb l’Any Cerdà.
Més informació
www.anycerda.org
www.proeixample.cat
www.tv3.cat/videos/2594859/Cerda-un-visionari-maleit
Permanyer, L. (2008). L’esplendor de la Barcelona burgesa, Angle Editorial
Sala, T. (2008). El modernisme, Angle Editorial.
Santa-Maria, G. (2009). Decidir la ciutat futura. Barcelona 1859, Museu d’Història de Barcelona.
Edició facsímil de Dietari de Cerdà, Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Solà-Morales, M. (2008). Deu lliçons sobre Barcelona, Col•legi d’Arquitectes de Catalunya
Barcelonès
