CENTRALS DE BIOMASSA A CATALUNYA
Arnau Urgell
Actualitzat a 31/12/2010
A mitjan any 2011 podria entrar en funcionament la primera central de cogeneració de biomassa forestal projectada a Cassà de la Selva. A la demarcació de Girona, les de Santa Coloma de Farners i Albons, així com les de la Garriga i Sant Pere de Torelló estan en un avançat procés de tramitació. Tanmateix, en bona part d’aquests projectes han sorgit plataformes opositores, i en casos com els de Berga, l’Ajuntament mateix l’ha acabat desestimant per un defecte de forma. Mentrestant, diversos territoris aposten per l’ús de la biomassa en calderes per a equipaments municipals com una font de desenvolupament forestal i de gestió forestal.
L’ús de biomassa com a combustible és secular. De fet, històricament, la llenya ha estat la principal font per obtenir calor a les llars i a les activitats econòmiques anteriors a la Revolució Industrial. Els combustibles fòssils, primer el carbó i després el petroli i el gas, l’han relegat a un paper molt secundari i ha estat una de les causes que expliquen l’enfonsament del sector forestal i l’abandonament de la gestió d’una gran part dels boscos catalans.
Tanmateix, amb el canvi de segle, es va començar a desenvolupar el mercat de la biomassa com a font d’energia renovable i neta –amb un balanç neutre d’emissions de CO2–,que pot revitalitzar les activitats econòmiques lligades al món forestal. Val a dir que la biomassa com a font energètica no només pot ser d’origen forestal –la més important a Catalunya– (els productes i residus fruit dels treballs de manteniment i millora dels boscos), sinó també de la indústria de transformació de la fusta, de cultius energètics (plantacions forestals o agrícoles especialment pensades per obtenir energia) i de les restes dels sectors agrícoles, ramaders, de jardineria i de fangs de depuradora, entre altres.
Els principals productes de biomassa forestal són l’estella i el pèl•let. El procés per obtenir estelles consisteix a fragmentar fusta i escorça en bocins de 2 a 10 cm de longitud i de 2 a 6 cm d’ample. Es poden utilitzar directament com a combustible –especialment en zones rurals on la distància entre matèria primera i punt de consum és reduïda– o per fabricar altres biocombustibles com el pèl•let i les briquetes. Els pèl•lets són petits cilindres homogenis (entre 1 i 6 cm de longitud i 0,6 i 2 cm de diàmetre). Tal com passa amb la briqueta, estan pensats, bàsicament, per a ús domèstic, però també per a calderes industrials, i les briquetes són més cares que l’estella pel fet de patir un procés de transformació. Finalment, una briqueta és un aglomerat d’estelles, de forma semblant al pèl•let però de dimensió superior (longitud entre 5 i 50 cm i de 5 a 13 cm de diàmetre).
Una energia competitiva i rendible
L’ús de la biomassa forestal com a combustible energètic encara és anecdòtic. Tot i així, se succeeixen els projectes i estudis per tal de difondre’n l’ús, especialment a comarques on tradicionalment els boscos han tingut un paper protagonista en l’economia local –destaquen en aquest sentit la Catalunya Central i la demarcació de Girona–. Segons dades de l’Associació Espanyola de Valorització Energètica de la Biomassa (AVEBIOM), al Principat hi ha un total de 253 instal•lacions, de les quals el 46% són per a ús domèstic, el 28% per a ús industrial i la resta es fa servir en edificis públics.
El desenvolupament d’aquesta font energètica compta com a punt de fortalesa la rendibilitat que té. En aquest sentit, s’estima que l’ús del pèl•let suposa un estalvi del 50% per unitat calorífica respecte del gasoil de calefacció. Aquest estalvi pot ser fins i tot superior si es fa servir l’estella, sempre que es redueixi al mínim la distància entre punt d’extracció i de consum. En comarques on la superfície de bosc de propietat municipal és majoritària –com al Ripollès–, el cost de la tona d’estella seca es calcula que es pot obtenir al 50% de la mitjana catalana, ja que no cal comprar-ne la matèria primera. En contraposició, les calderes de biomassa tenen un cost el doble o el triple respecte de les convencionals de gasoil, tot i que a Catalunya hi ha subvencions de fins al 30% per instal•lar-les. Amb aquest escenari, diversos estudis situen l’amortització de la inversió en un període de 3 a 5 anys. Tanmateix, un element a tenir en compte és la dificultat per assegurar el proveïment de matèria primera especialment en les comarques que no disposen d’una mínima massa crítica d’instal•lacions.
En tot cas, tots els experts apunten a un creixement molt important els darrers anys. L’Associació Europea de Biomassa considera que la demanda de pèl•let a l’Estat espanyol augmentarà entre un 8 i un 10% anual i que per al 2020 el nombre actual de calderes (1.900) s’haurà multiplicat per deu. En l’àmbit català, el PLA MARC DE MITIGACIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC A CATALUNYA 2008-2012 incorpora la construcció de plantes de biomassa com una de les principals accions que cal desenvolupar. Per al 2020 es marca l’objectiu d’assolir els 50 MW de potència instal•lada (equivalents a uns 25 aerogeneradors eòlics).
Un element que va posar sobre la taula la necessitat d’aprofundir l’ús de la biomassa van ser les fortes NEVADES DEL 8 DE MARÇ DE 2010. La gran quantitat de branques i restes forestals que van quedar a l’interior dels boscos –especialment a les comarques gironines i de la Regió Metropolitana– van suposar un toc d’alerta sobre la manca de gestió de les forests catalanes i del risc d’incendi que se’n derivava. Des del Govern, tant els responsables d’Interior com els de Medi Ambient consideraven que l’aposta per la biomassa podia esdevenir un element molt positiu per superar la situació. Mentrestant, des de Palamós van salpar diversos vaixells cap a Sardenya i Calàbria per tal de cremar les restes dels boscos gironins en centrals de biomassa de la companyia italiana Enel.
Oposició a les grans centrals de biomassa
A diferència d’Itàlia, a Catalunya no hi ha cap central alimentada amb biomassa forestal. Es tracta d’instal•lacions que produeixen electricitat –la poden vendre a la xarxa a un preu superior a la de mercat– i que generalment aprofiten l’energia calorífica del procés per alimentar xarxes de calefacció o produir biocombustibles secundaris. Bona part dels projectes d’aquestes característiques han hagut de fer front a plataformes opositores que n’han criticat l’impacte paisatgístic, la contaminació a escala local i el possible ús de biomassa no forestal, per exemple fangs de depuradora. Per tal de tirar endavant necessiten el vistiplau del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) que doni l’informe favorable a una llicència ambiental que, al seu torn, han de concedir els ajuntaments implicats. Sovint, també són necessaris tràmits administratius per adaptar el planejament urbanístic municipal.
El primer projecte va ser el de SANT PERE DE TORELLÓ (OSONA). El 2002 l’empresa CERR va proposar substituir la central de fuel per una tèrmica on es cremarien fins a 90.000 T de residus industrials i biomassa. La forta oposició veïnal i l’elevada contaminació atmosfèrica que produiria van provocar que el 2004 el DMAH no l’autoritzés i que, en canvi, proposés que la planta es limités a cremar biomassa forestal en un 90% i que la resta fossin residus de serradora. Tot i que l’oposició es va mantenir, l’estiu de 2009 la instal•lació –que després de diversos canvis de titular la promovia la constructora COMSA– va rebre el vistiplau definitiu de la Generalitat i només li manca la llicència municipal per es comenci a construir. La planta tindrà una potència de 5,5 MW i suposarà una inversió d’uns 20 MEUR.
A mitjan any 2011 podria entrar en funcionament la primera central de cogeneració de biomassa forestal projectada a Cassà de la Selva. A la demarcació de Girona, les de Santa Coloma de Farners i Albons, així com les de la Garriga i Sant Pere de Torelló estan en un avançat procés de tramitació. Tanmateix, en bona part d’aquests projectes han sorgit plataformes opositores, i en casos com els de Berga, l’Ajuntament mateix l’ha acabat desestimant per un defecte de forma. Mentrestant, diversos territoris aposten per l’ús de la biomassa en calderes per a equipaments municipals com una font de desenvolupament forestal i de gestió forestal.
L’ús de biomassa com a combustible és secular. De fet, històricament, la llenya ha estat la principal font per obtenir calor a les llars i a les activitats econòmiques anteriors a la Revolució Industrial. Els combustibles fòssils, primer el carbó i després el petroli i el gas, l’han relegat a un paper molt secundari i ha estat una de les causes que expliquen l’enfonsament del sector forestal i l’abandonament de la gestió d’una gran part dels boscos catalans.
Tanmateix, amb el canvi de segle, es va començar a desenvolupar el mercat de la biomassa com a font d’energia renovable i neta –amb un balanç neutre d’emissions de CO2–,que pot revitalitzar les activitats econòmiques lligades al món forestal. Val a dir que la biomassa com a font energètica no només pot ser d’origen forestal –la més important a Catalunya– (els productes i residus fruit dels treballs de manteniment i millora dels boscos), sinó també de la indústria de transformació de la fusta, de cultius energètics (plantacions forestals o agrícoles especialment pensades per obtenir energia) i de les restes dels sectors agrícoles, ramaders, de jardineria i de fangs de depuradora, entre altres.
Els principals productes de biomassa forestal són l’estella i el pèl•let. El procés per obtenir estelles consisteix a fragmentar fusta i escorça en bocins de 2 a 10 cm de longitud i de 2 a 6 cm d’ample. Es poden utilitzar directament com a combustible –especialment en zones rurals on la distància entre matèria primera i punt de consum és reduïda– o per fabricar altres biocombustibles com el pèl•let i les briquetes. Els pèl•lets són petits cilindres homogenis (entre 1 i 6 cm de longitud i 0,6 i 2 cm de diàmetre). Tal com passa amb la briqueta, estan pensats, bàsicament, per a ús domèstic, però també per a calderes industrials, i les briquetes són més cares que l’estella pel fet de patir un procés de transformació. Finalment, una briqueta és un aglomerat d’estelles, de forma semblant al pèl•let però de dimensió superior (longitud entre 5 i 50 cm i de 5 a 13 cm de diàmetre).
Una energia competitiva i rendible
L’ús de la biomassa forestal com a combustible energètic encara és anecdòtic. Tot i així, se succeeixen els projectes i estudis per tal de difondre’n l’ús, especialment a comarques on tradicionalment els boscos han tingut un paper protagonista en l’economia local –destaquen en aquest sentit la Catalunya Central i la demarcació de Girona–. Segons dades de l’Associació Espanyola de Valorització Energètica de la Biomassa (AVEBIOM), al Principat hi ha un total de 253 instal•lacions, de les quals el 46% són per a ús domèstic, el 28% per a ús industrial i la resta es fa servir en edificis públics.
El desenvolupament d’aquesta font energètica compta com a punt de fortalesa la rendibilitat que té. En aquest sentit, s’estima que l’ús del pèl•let suposa un estalvi del 50% per unitat calorífica respecte del gasoil de calefacció. Aquest estalvi pot ser fins i tot superior si es fa servir l’estella, sempre que es redueixi al mínim la distància entre punt d’extracció i de consum. En comarques on la superfície de bosc de propietat municipal és majoritària –com al Ripollès–, el cost de la tona d’estella seca es calcula que es pot obtenir al 50% de la mitjana catalana, ja que no cal comprar-ne la matèria primera. En contraposició, les calderes de biomassa tenen un cost el doble o el triple respecte de les convencionals de gasoil, tot i que a Catalunya hi ha subvencions de fins al 30% per instal•lar-les. Amb aquest escenari, diversos estudis situen l’amortització de la inversió en un període de 3 a 5 anys. Tanmateix, un element a tenir en compte és la dificultat per assegurar el proveïment de matèria primera especialment en les comarques que no disposen d’una mínima massa crítica d’instal•lacions.
En tot cas, tots els experts apunten a un creixement molt important els darrers anys. L’Associació Europea de Biomassa considera que la demanda de pèl•let a l’Estat espanyol augmentarà entre un 8 i un 10% anual i que per al 2020 el nombre actual de calderes (1.900) s’haurà multiplicat per deu. En l’àmbit català, el PLA MARC DE MITIGACIÓ DEL CANVI CLIMÀTIC A CATALUNYA 2008-2012 incorpora la construcció de plantes de biomassa com una de les principals accions que cal desenvolupar. Per al 2020 es marca l’objectiu d’assolir els 50 MW de potència instal•lada (equivalents a uns 25 aerogeneradors eòlics).
Un element que va posar sobre la taula la necessitat d’aprofundir l’ús de la biomassa van ser les fortes NEVADES DEL 8 DE MARÇ DE 2010. La gran quantitat de branques i restes forestals que van quedar a l’interior dels boscos –especialment a les comarques gironines i de la Regió Metropolitana– van suposar un toc d’alerta sobre la manca de gestió de les forests catalanes i del risc d’incendi que se’n derivava. Des del Govern, tant els responsables d’Interior com els de Medi Ambient consideraven que l’aposta per la biomassa podia esdevenir un element molt positiu per superar la situació. Mentrestant, des de Palamós van salpar diversos vaixells cap a Sardenya i Calàbria per tal de cremar les restes dels boscos gironins en centrals de biomassa de la companyia italiana Enel.
Oposició a les grans centrals de biomassa
A diferència d’Itàlia, a Catalunya no hi ha cap central alimentada amb biomassa forestal. Es tracta d’instal•lacions que produeixen electricitat –la poden vendre a la xarxa a un preu superior a la de mercat– i que generalment aprofiten l’energia calorífica del procés per alimentar xarxes de calefacció o produir biocombustibles secundaris. Bona part dels projectes d’aquestes característiques han hagut de fer front a plataformes opositores que n’han criticat l’impacte paisatgístic, la contaminació a escala local i el possible ús de biomassa no forestal, per exemple fangs de depuradora. Per tal de tirar endavant necessiten el vistiplau del Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH) que doni l’informe favorable a una llicència ambiental que, al seu torn, han de concedir els ajuntaments implicats. Sovint, també són necessaris tràmits administratius per adaptar el planejament urbanístic municipal.
El primer projecte va ser el de SANT PERE DE TORELLÓ (OSONA). El 2002 l’empresa CERR va proposar substituir la central de fuel per una tèrmica on es cremarien fins a 90.000 T de residus industrials i biomassa. La forta oposició veïnal i l’elevada contaminació atmosfèrica que produiria van provocar que el 2004 el DMAH no l’autoritzés i que, en canvi, proposés que la planta es limités a cremar biomassa forestal en un 90% i que la resta fossin residus de serradora. Tot i que l’oposició es va mantenir, l’estiu de 2009 la instal•lació –que després de diversos canvis de titular la promovia la constructora COMSA– va rebre el vistiplau definitiu de la Generalitat i només li manca la llicència municipal per es comenci a construir. La planta tindrà una potència de 5,5 MW i suposarà una inversió d’uns 20 MEUR.
Una instal•lació similar és la que l’empresa Rebrot i Paisatge projecta a LA GARRIGA (EL VALLÈS ORIENTAL). També es vol obtenir una potència de 5 MW i una inversió d’uns 20 MEUR a partir de la crema de 60.000 T anuals de restes vegetals generades dels treballs forestals dels boscos de l’entorn. Per assegurar el subministrament de la planta la promotora va signar el setembre de 2009 un conveni amb l’Associació de Propietaris Forestals del Montseny. A banda d’aportar la matèria primera, s’aprofitarien les futures instal•lacions per produir pèl•let. Per tal de fer possible la instal•lació va caldre modificar el Pla general d’ordenació urbana (PGOU) per augmentar l’edificabilitat dels terrenys del sud del municipi on es volia construir el projecte. Aquest fet va dividir l’equip de govern garriguenc i, a més, va rebre les crítiques d’una plataforma opositora. El juliol de 2010 Rebrot i Paisatge signava amb l’enginyeria alemanya Seeger un contracte tecnològic i financer per executar “claus en mà” la central de cogeneració de biomassa forestal. El contracte estipulava que les obres haurien de començar en el termini d’un any i finalitzar al cap de tres.
Per contra, Rebrot i Paisatge va veure frustrat el seu projecte per construir una planta a Berga. El consistori va descartar el setembre de 2009 una requalificació urbanística per permetre una instal•lació de dimensions similars (6 MW) a la de la Garriga. L’espai on es volia construir –al costat de la depuradora– estava qualificat de serveis tècnics per un error del 2005 (és la qualificació que tocaria a la finca de la depuradora). Aquest fet va servir a l’Ajuntament de Berga per desestimar un projecte que comptava amb l’oposició d’un càmping proper a la zona i de l’Associació d’Hostaleria i Turisme i Berga Comercial que considerava que l’espai no era el lloc ideal.
Tres projectes a les comarques gironines
A les comarques gironines, un estudi del Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient (Cilma) quantifica en 165.000 les tones de biomassa forestal aprofitable, les quals permetrien assegurar el subministrament d’un màxim de cinc plantes de cogeneració. L’informe, que considerava que les comarques amb més potencial eren la Selva, el Ripollès i la Garrotxa, marcava com a factible un horitzó de 100 calderes per a equipaments municipals i petites indústries (potència entre 100 i 300 kW).
A la demarcació es van iniciar la tramitació de tres projectes de centrals de biomassa als municipis d’Albons (Baix Empordà), Cassà de la Selva (Gironès) i Santa Coloma de Farners (Selva). En el primer cas, el projecte l’impulsa Rebrot Albons (fruit de la unió de Rebrot i Paisatge amb socis locals) i pretén aprofitar les restes dels fruiters i les plantacions de pollancres del Baix Ter. La planta de cogeneració suposaria una inversió d’uns 20 MEUR i tindria una potència elèctrica que oscil•laria entre 5 i 6 MW. A més, tal com passava en el cas de la Garriga, s’aprofitaria l’energia calorífica per produir pèl•let. El consistori veia amb bons ulls la central, i el novembre de 2010 va aprovar el pla especial urbanístic per permetre’n la futura construcció.
Per altra banda l’Ajuntament de Santa Coloma i el Consell Comarcal de la Selva impulsen una altra central de 10 MW de potència. Amb una inversió de 8,4 MEUR –aportats per l’Institut Estatal per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (idea)–. Les previsions són que pugui entrar en funcionament el 2012. A mitjan any 2011 s’hauria de posar en servei la central de Cassà que promou l’empresa Enerfust XXI –formada per gestors forestals de la zona–. En aquest cas tindria una potència elèctrica de 7 MW i 30 MW de tèrmics que aprofitarien les empreses del polígon el Trust on s’ubicaria. En transcendir el projecte, es va crear una plataforma contrària que alertava que la central pogués arribar-se a convertir en una incineradora on es cremessin fangs de depuradora i restes dels escorxadors, una possibilitat que els promotors negaven rotundament.
Fora de les comarques gironines, el principal projecte de central de biomassa es preveia a L’ALT URGELL i estava promoguda per CatalunyaCaixa, l’empresa Enerpellet i el Consell Comarcal, si bé la ubicació no estava decidida. Es tractaria de la primera planta multiproducte de Catalunya que generaria una producció elèctrica d’1,34 MW/hora, així com 26.000 T anuals de pèl•let i 6.000 de floc (un producte més petit que l’estella i equivalent als encenalls de fusteria). A final d’any, al mateix municipi de Ribera d’Urgellet l’empresa Crux SL va presentar una sol•licitud de llicència per instal•lar una planta de biomassa al nucli d’Adrall, aprofitant les instal•lacions de l’antiga central tèrmica de carbó tancada el 1962 i cedida a l’Ajuntament. En aquest cas es plantejava també crear un museu sobre aquesta font d’energia renovable.
Altres projectes en estudi són els de la serradora Boix de Puig-Reig –per produir electricitat i pèl•let–, la de COMSA a Tremp amb una potència que oscil•laria entre 2 i 5 MW i la que s’estudia per a Talavera (la Segarra). En aquest cas, l’element singular és la utilització de plantacions de tabac com a matèria primera. De moment, com a cultiu energètic experimental, es van plantar uns 3.000 troncs a Vilanova de l’Aguda (Noguera).
Apostes comarcals per la biomassa
Més enllà de les grans centrals, diversos territoris han apostat per la biomassa com a element de desenvolupament local i de gestió forestal, alimentant petites calderes però sense aprofitament energètic. A Catalunya, el Lluçanès va ser pioner d’aquesta iniciativa, i des del 2005 desenvolupa el Projecte Biomassa que ha aconseguit crear una xarxa de 50 calderes, tant en equipaments municipals com en edificis privats, alimentades per matèria primera procedent de la subcomarca –tant estella de propietaris forestals com pèl•let produït per una empresa al territori–. Un territori que en vol agafar el testimoni és el Ripollès, que el novembre de 2010 va presentar un pla estratègic que considera viable instal•lar fins a 25 calderes en equipaments municipals en 3 o 4 anys. De moment, n’hi ha dues d’instal•lades i al llarg del 2011 se’n col•locaran quatre més. Les estimacions del pla consideren que el potencial dels boscos municipals permetria extreure biomassa per a unes 250 instal•lacions d’una manera sostenible. Un estudi similar al Bages considera que 19 dels 67 equipaments avaluats es podrien escalfar a curt termini amb biomassa forestal. A les Terres de l’Ebre, el DMAH va signar un conveni amb la Sénia i Batea per impulsar l’ús d’aquesta font energètica a partir dels residus de la indústria del moble, la poda de l’olivera, els residus de vinya i les restes de la gestió forestal.
Més informació
forestal.llucanes.cat
observatoribiomassa.forestal.cat
www.rebrot-paisatge.cat
Per contra, Rebrot i Paisatge va veure frustrat el seu projecte per construir una planta a Berga. El consistori va descartar el setembre de 2009 una requalificació urbanística per permetre una instal•lació de dimensions similars (6 MW) a la de la Garriga. L’espai on es volia construir –al costat de la depuradora– estava qualificat de serveis tècnics per un error del 2005 (és la qualificació que tocaria a la finca de la depuradora). Aquest fet va servir a l’Ajuntament de Berga per desestimar un projecte que comptava amb l’oposició d’un càmping proper a la zona i de l’Associació d’Hostaleria i Turisme i Berga Comercial que considerava que l’espai no era el lloc ideal.
Tres projectes a les comarques gironines
A les comarques gironines, un estudi del Consell d’Iniciatives Locals per al Medi Ambient (Cilma) quantifica en 165.000 les tones de biomassa forestal aprofitable, les quals permetrien assegurar el subministrament d’un màxim de cinc plantes de cogeneració. L’informe, que considerava que les comarques amb més potencial eren la Selva, el Ripollès i la Garrotxa, marcava com a factible un horitzó de 100 calderes per a equipaments municipals i petites indústries (potència entre 100 i 300 kW).
A la demarcació es van iniciar la tramitació de tres projectes de centrals de biomassa als municipis d’Albons (Baix Empordà), Cassà de la Selva (Gironès) i Santa Coloma de Farners (Selva). En el primer cas, el projecte l’impulsa Rebrot Albons (fruit de la unió de Rebrot i Paisatge amb socis locals) i pretén aprofitar les restes dels fruiters i les plantacions de pollancres del Baix Ter. La planta de cogeneració suposaria una inversió d’uns 20 MEUR i tindria una potència elèctrica que oscil•laria entre 5 i 6 MW. A més, tal com passava en el cas de la Garriga, s’aprofitaria l’energia calorífica per produir pèl•let. El consistori veia amb bons ulls la central, i el novembre de 2010 va aprovar el pla especial urbanístic per permetre’n la futura construcció.
Per altra banda l’Ajuntament de Santa Coloma i el Consell Comarcal de la Selva impulsen una altra central de 10 MW de potència. Amb una inversió de 8,4 MEUR –aportats per l’Institut Estatal per a la Diversificació i Estalvi de l’Energia (idea)–. Les previsions són que pugui entrar en funcionament el 2012. A mitjan any 2011 s’hauria de posar en servei la central de Cassà que promou l’empresa Enerfust XXI –formada per gestors forestals de la zona–. En aquest cas tindria una potència elèctrica de 7 MW i 30 MW de tèrmics que aprofitarien les empreses del polígon el Trust on s’ubicaria. En transcendir el projecte, es va crear una plataforma contrària que alertava que la central pogués arribar-se a convertir en una incineradora on es cremessin fangs de depuradora i restes dels escorxadors, una possibilitat que els promotors negaven rotundament.
Fora de les comarques gironines, el principal projecte de central de biomassa es preveia a L’ALT URGELL i estava promoguda per CatalunyaCaixa, l’empresa Enerpellet i el Consell Comarcal, si bé la ubicació no estava decidida. Es tractaria de la primera planta multiproducte de Catalunya que generaria una producció elèctrica d’1,34 MW/hora, així com 26.000 T anuals de pèl•let i 6.000 de floc (un producte més petit que l’estella i equivalent als encenalls de fusteria). A final d’any, al mateix municipi de Ribera d’Urgellet l’empresa Crux SL va presentar una sol•licitud de llicència per instal•lar una planta de biomassa al nucli d’Adrall, aprofitant les instal•lacions de l’antiga central tèrmica de carbó tancada el 1962 i cedida a l’Ajuntament. En aquest cas es plantejava també crear un museu sobre aquesta font d’energia renovable.
Altres projectes en estudi són els de la serradora Boix de Puig-Reig –per produir electricitat i pèl•let–, la de COMSA a Tremp amb una potència que oscil•laria entre 2 i 5 MW i la que s’estudia per a Talavera (la Segarra). En aquest cas, l’element singular és la utilització de plantacions de tabac com a matèria primera. De moment, com a cultiu energètic experimental, es van plantar uns 3.000 troncs a Vilanova de l’Aguda (Noguera).
Apostes comarcals per la biomassa
Més enllà de les grans centrals, diversos territoris han apostat per la biomassa com a element de desenvolupament local i de gestió forestal, alimentant petites calderes però sense aprofitament energètic. A Catalunya, el Lluçanès va ser pioner d’aquesta iniciativa, i des del 2005 desenvolupa el Projecte Biomassa que ha aconseguit crear una xarxa de 50 calderes, tant en equipaments municipals com en edificis privats, alimentades per matèria primera procedent de la subcomarca –tant estella de propietaris forestals com pèl•let produït per una empresa al territori–. Un territori que en vol agafar el testimoni és el Ripollès, que el novembre de 2010 va presentar un pla estratègic que considera viable instal•lar fins a 25 calderes en equipaments municipals en 3 o 4 anys. De moment, n’hi ha dues d’instal•lades i al llarg del 2011 se’n col•locaran quatre més. Les estimacions del pla consideren que el potencial dels boscos municipals permetria extreure biomassa per a unes 250 instal•lacions d’una manera sostenible. Un estudi similar al Bages considera que 19 dels 67 equipaments avaluats es podrien escalfar a curt termini amb biomassa forestal. A les Terres de l’Ebre, el DMAH va signar un conveni amb la Sénia i Batea per impulsar l’ús d’aquesta font energètica a partir dels residus de la indústria del moble, la poda de l’olivera, els residus de vinya i les restes de la gestió forestal.
Més informació
forestal.llucanes.cat
observatoribiomassa.forestal.cat
www.rebrot-paisatge.cat
