Vigo (ERC) també va recalcar la necessitat de redactar un nou PTGC i nous plans directors territorials que perfilin més detalladament i a menor escala les previsions dels plans territorials parcials. Va apostar pels polígons industrials mancomunats i pel suport a iniciatives econòmiques innovadores basades en la identitat i el valor del paisatge. També va demanar més sensibilitat per als pobles petits, i apostar per un model que equilibri realment el territori i doni les mateixes oportunitats a tots els ciutadans.
Rodríguez (PP) va recordar que cal revisar el PTGC perquè la legislació així ho estableix i perquè la societat ha evolucionat. També va apostar per una nova política d’habitatge deslligada d’un model de creixement caduc. Així mateix, i atenent al moment de recessió econòmica vigent, va considerar que no s’havia de prioritzar la modificació dels planejaments territorials, llevat d’excepcions com el
PLA TERRITORIAL DE LES TERRES DE L’EBRE, i altres plans que s’havien de consensuar millor amb el territori. A més, va recordar que caldrà modificar parcialment alguns plans territorials per adaptar-los al nou àmbit funcional del Penedès. Pel que fa als creixements urbanístics, va desvincular-se de la idea que la compacitat s’hagués d’imposar arreu del territori, ja que en alguns indrets la disseminació n’és un tret característic. A l’últim, va mostrar-se partidari de donar continuïtat a la Llei de barris.
Milà (ICV-EUiA) va advocar per l’Estratègia per al desenvolupament sostenible com a document de partida per a la revisió del PTGC, i va defensar els processos d’avaluació ambiental estratègica. Així mateix, va reclamar el potencial de la
LLEI DEL DRET A L’HABITATGE i el
PLA TERRITORIAL SECTORIAL PER L’HABITATGE per tal d’avançar en la cohesió i la solidaritat urbanes. Va apostar per la rehabilitació energètica i ambiental dels edificis, la remodelació de barris, i per reconsiderar les ARE perquè n’hi havia massa. També va reclamar un pla director urbanístic per a la nova àrea metropolitana de Barcelona que integri el Pla general metropolità, i noves estratègies per contenir la dispersió dels assentaments periurbans i les urbanitzacions.
Blanco (C’s) va proposar la creació d’una vicepresidència d’ordenació territorial que coordinés els diversos departaments amb competències sobre la matèria. Pel que fa als plans territorials, va dir que era l’hora de la gestió, no pas de noves revisions, i en aquest sentit va reclamar nous mecanismes perquè se’n respectin les previsions.
Espais naturals i agraris: parcs naturals i conflictes amb la pagesia
En el tercer bloc es va demanar als partits polítics que es posicionessin sobre la creació de nous parcs naturals, l’avantprojecte de la
LLEI DE BIODIVERSITAT I EL PATRIMONI NATURAL, aprovat el maig de 2010 pel govern tripartit, el conflicte dels pagesos afectats per les
ZEPA (ZONES D’ESPECIAL PROTECCIÓ PER A LES AUS) i altres espais protegits, i sobre el futur d’instruments en elaboració o llargament reclamats, com el Pla territorial sectorial de la connectivitat ecològica o el
DELS ESPAIS AGRARIS.
Rull (CiU) va mostrar-se favorable a la declaració de nous parcs naturals (com el de
PRADES), sempre que estiguin ben dotats econòmicament i disposin d’instruments reals de gestió. Sobre l’Avantprojecte de la llei de biodiversitat, va dir que “no servia” i que calia apostar per polítiques més modernes que estenguin la protecció de la biodiversitat arreu del territori a partir de la creació de zones polivalents compatibles amb altres usos. Les mesures compensatòries per als pagesos afectats per les ZEPA, les va considerar “essencials” i per això va recalcar la necessitat de prioritzar millor els recursos econòmics procedents de la Unió Europea destinats a l’agricultura. El Pla territorial sectorial agrari, el va considerar fonamental.
Segons Labandera (PSC), la principal amenaça del món rural és el despoblament, i per tant calia afrontar-lo amb dotacions de serveis millors arreu del territori, amb l’objectiu de fixar-hi una presència activa de població i evitant la visió de “jardiners del territori”. El representant del PSC va considerar que el país ja tenia prou parcs naturals i va recordar que el planejament territorial parcial incrementa el grau de protecció de moltes zones. La clau del consens entre la pagesia i el món conservacionista, la va situar en l’aprofitament de la natura com un recurs econòmic de primer ordre.
“El pagès és un element troncal en la conservació del país”. Vigo (ERC) va defensar el paper d’aquest col•lectiu com a gestors del territori i creadors de molts dels paisatges que tenim. En aquest sentit, va recalcar que no es podia limitar l’activitat de la pagesia i que calia defensar millor aquesta professió i aquesta forma de vida. Així mateix, va considerar que els parcs naturals són compatibles amb l’activitat agrària, sempre que es preguin les mesures adequades. Com a exemple d’aquesta integració va posar el del PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA.
Si es vol protegir millor els espais naturals i agraris, cal estar disposats a fer un esforç per destinar-hi més recursos públics, va advertir Rodríguez (PP). I va afegir que calia determinar els usos dels espais protegits per tal que tinguin alternatives i generin recursos per tendir a automantenir-se.
Milà (ICV-EUiA) va reclamar que els espais naturals i agraris, que solen estan protegits pel planejament territorial, no s’obviessin tan fàcilment quan es tracta de construir una infraestructura o un equipament. Va demanar un canvi en la comptabilitat del país per donar valor econòmic als serveis que ofereixen els ecosistemes, i va defensar l’Avantprojecte de llei de la biodiversitat perquè obria la porta a aquesta comptabilitat. També va apostar per crear nous parcs naturals –acompanyats de recursos suficients– al Montsec, Prades, les Gavarres, les
CAPÇALERES DEL TER I EL FRESER, l’Albera i l’
ESTANY DE BANYOLES, i per promoure les ampliacions dels parcs d’
AIGÜESTORTES i de
MONTSERRAT. Finalment, va reclamar que l’agricultura periurbana esdevingués un factor estratègic en el planejament territorial i que tingués un tractament específic.
Segons Blanco (C’s), el més prioritari era mantenir millor els parcs naturals existents que no pas crear-ne de nous. També va reclamar un pla de connectors ecològics i la creació d’una xarxa de vies verdes que unís tots els nuclis importants de població. Per a la major part d’espais naturals, Blanco va dir que l’agricultura era la millor aposta per conservar-los. A l’últim, va considerar que la simplificació de l’Administració era una mesura necessària per disposar de més recursos públics per destinar-los, per exemple, a la conservació dels espais naturals.
Torn obert de paraula
Les preguntes del públic van girar entorn del
PACTE PER L’HABITATGE i la necessitat o no de replantejar les ARE, l’oportunitat dels anomenats “bancs de terres” per millorar la situació de la pagesia, els
PEATGES directes, i el futur d’algunes infraestructures com l’
AEROPORT DE LLEIDA-ALGUAIRE o el
CORREDOR DEL MEDITERRANI. Una altra intervenció va reclamar una actitud més autocrítica dels representants polítics, i va criticar les modificacions parlamentàries de la Llei de l’habitatge i la inflació de nivells administratius que s’estava creant a Catalunya.
Sobre l’habitatge, Blanco (C’s) va reclamar més habitatge de lloguer públic i un impuls a la rehabilitació per sobre de la nova construcció. De l’aeroport d’Alguaire va dir que s’havia creat abans de fomentar l’activitat econòmica necessària, i l’Arc Mediterrani, el va considerar prioritari.
La clau de l’habitatge, segons Milà (ICV-EUiA), és el Pla territorial sectorial de l’habitatge, a punt de ser aprovat pel govern de la Generalitat, i va reclamar que el 100% de l’habitatge protegit fos de lloguer i, en alguns casos, subvencionat. Va apostar pels bancs de terres, sobretot en el context de l’agricultura periurbana. Finalment, va defensar els peatges com a mecanismes de gestió de la mobilitat, i un corredor ferroviari mediterrani que permetés descarregar les autopistes de tràfic pesat i descongestionar el port de Barcelona.
L’agricultura, va dir Rodríguez (PP), s’ha de mantenir pel seu caràcter estratègic, però no a costa del 50% del pressupost de la Unió Europea. Es va posicionar en contra dels peatges directes, i va considerar que en el moment actual no tenia sentit impulsar les ARE. Va demanar temps per a l’aeroport d’Alguaire per donar servei al sector agroalimentari, i va considerar fonamental el transport de mercaderies (sobretot dels ports marítims) pel corredor mediterrani.
Pere Vigo (ERC) va advocar per mantenir el Pacte nacional per l’habitatge, tot i la crisi. Sobre les ARE, va mostrar-se partidari de fer consultes públiques als municipis corresponents. Va apostar per suprimir els peatges mitjançant el fons de rescat, o per peatges tous amb la finalitat de dissuadir el trànsit. Va defensar l’aeroport d’Alguaire com una aposta per l’equilibri territorial, més enllà de la seva rendibilitat econòmica.
Labandera (PSC) va defensar les ARE, sobretot com a recurs de futur un cop passada la crisi. En relació amb els peatges, va constatar el problema del finançament de les infraestructures de comunicació a partir del 2013, quan no es disposi de fons europeus. També va defensar l’aeroport d’Alguaire, com un element progressiu de dinamització econòmica, i el corredor del Mediterrani, assumit per la Comissió Europea molt recentment.
Rull (CiU) va dir que el greuge comparatiu dels peatges catalans impedia utilitzar-los com a gestors de la mobilitat. En alguns casos, el model de les ARE, va dir, és erroni perquè suposen uns increments de població molt importants sense garantir uns serveis bàsics. Per a l’aeroport d’Alguaire va reclamar la diversificació d’usos més enllà dels vols comercials. I per al corredor del Mediterrani va demanar ramals als ports de
BARCELONA i
TARRAGONA [2009:118], i un corredor afegit que passi per Portbou.
Més informació
El debat es pot visualitzar íntegrament a
http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=88