Dimarts 25 de Juliol de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més
Accepto
TAULA RODONA SOBRE EL FUTUR DE LES POLÍTIQUES TERRITORIALS A CATALUNYA
Xavier Basora - X3 Estudis Ambientals
Actualitzat a 31/12/2010
El 13 d’octubre de 2010 té lloc a Barcelona una taula rodona sobre el futur de les polítiques territorials a Catalunya amb els representants dels sis partits polítics amb presència al Parlament de Catalunya durant la VIII legislatura. La necessitat o no de revisar els plans territorials parcials i les àrees residencials estratègiques –per la manca de consens social i per la falta d’adequació a la situació de crisi econòmica– genera discrepàncies entre els partits. En el cas dels espais naturals i agraris, tots els partits reclamen destinar més recursos econòmics a buscar fórmules que facin compatible la protecció amb les activitats agràries.
El 13 d’octubre de 2010, aprofitant la presentació de les edicions dels anys 2008 i 2009 de l’Anuari Territorial, va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona) una taula rodona sobre el futur de les polítiques territorials a Catalunya. Hi van intervenir representants dels sis partits polítics amb presència al Parlament de Catalunya durant la VIII legislatura (2006-2010): Josep Rull, per Convergència i Unió (CiU); Roberto Labandera, pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); Pere Vigo, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Santi Rodríguez, pel Partit Popular (PP); Salvador Milà, per Iniciativa per Catalunya-els Verds i Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA); i Koldo Blanco, per Ciutadans (C’s). La moderació del debat va anar a càrrec de Xavier Basora, ambientòleg i periodista.
La taula rodona, organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), es va celebrar quan quedava un mes i mig per a les eleccions al Parlament de Catalunya, previstes per al 28 de novembre, i tenia lloc en un moment clau per al futur de l’ordenació territorial, atesos els nombrosos reptes (urbanístics, ambientals, socials) que hauria d’afrontar el nou govern sorgit de les urnes, i amb la dificultat afegida de fer-ho en un context de crisi econòmica i ambiental.
L’acte estava estructurat en cinc blocs. En els tres primers, cada representant va disposar d’un temps limitat per exposar les seves propostes en relació amb tres grans àmbits: el model d’ordenació territorial, el futur del planejament territorial i les àrees urbanes, i els espais naturals i agraris. El quart bloc va ser un breu torn de rèplica i el darrer bloc es va obrir a les preguntes del públic.
El model d’ordenació territorial, les infraestructures i la participació ciutadana
En el primer bloc es pretenia conèixer la visió de l’ordenació del territori de cada partit polític, els principals eixos d’actuació dels seus programes electorals, la seva posició en relació amb les infraestructures, i el seu parer sobre la participació ciutadana en les qüestions territorials.
Rull (CiU) va apostar per un model menys intervencionista i una planificació territorial més consensuada amb la gent del territori, que equilibri els usos i que promogui la cohesió territorial sota la premissa que “a tot arreu no hi ha d’haver de tot”. Pel que fa al transport públic, va considerar que les previsions planificades són “inversemblants” i que, per tant, caldrà prioritzar aquelles inversions que facin més competitiu aquest tipus de transport.
Labandera (PSC), que va considerar el període 2003-2010 com una “època d’or del planejament”, va apostar per un model continuista per poder desenvolupar els plans territorials aprovats gràcies al diàleg amb el territori. Els eixos de futur que va propugnar són seguir invertint per millorar la competitivitat del país, intensificar l’ordenació territorial integrant-hi la visió local, vetllar per la qualitat ambiental i estendre els estàndards de qualitat de vida a tot el territori.
Segons Vigo (ERC), l’ordenació territorial ha de ser capaç de generar benestar sostingut, conservar el patrimoni natural i garantir la cohesió social. S’han de prioritzar aquelles infraestructures que comportin un consum poc intensiu de carboni, que garanteixin estàndards mínims d’accessibilitat a tothom i que minimitzin la fragmentació d’espais naturals. Vigo va proposar modificar les lleis d’avaluació ambiental per incorporar-hi el concepte de “debat públic”, que permeti a la participació ciutadana aprofundir en els processos de decisió pública, i la figura de la “comissió ciutadana de seguiment”, per a aquells projectes de gran abast susceptibles de generar conflicte.
El model presentat per Rodríguez (PP) se sustentava en el concepte de desenvolupament sostenible, tractat més enllà de tòpics i dogmes, i basat en un equilibri entre el creixement econòmic, la cohesió social i el respecte pel medi ambient. Per aconseguir-ho, va dir, cal mantenir el territori divers (que no vol dir equilibrat) i cohesionat. Va reclamar més bones respostes –i més unitàries– a les necessitats d’infraestructures i de telecomunicacions i va constatar la lentitud de les obres relacionades amb el transport públic, un fet que no havia de condicionar, segons ell, la construcció d’altres tipus d’infraestructures que permetessin la mobilitat dels ciutadans. Pel que fa a la participació ciutadana, va considerar necessari aplicar noves eines i que el nou govern tingués un criteri únic en aquest aspecte.
Milà (ICV-EUiA) va constatar que els plans territorials s’havien fet quan es desconeixia l’abast de la crisi, motiu pel qual caldrà “reprogramar-los” per tal que promoguin un nou model productiu, social i energètic, els elements fonamentals del qual estan recollits a l’Estratègia per al desenvolupament sostenible, aprovada recentment. També va apostar perquè els plans territorials ajudin els plans urbanístics a desprogramar sòls. El PLA DE L’ENERGIA [2005:120] s’hauria de renovar, va dir Milà, amb uns objectius superiors als que marca la Unió Europea. I pel que fa a les infraestructures previstes als plans territorials, caldrà prioritzar les de transport col•lectiu per sobre de les viàries, i evitar duplicacions.
Blanco (C’s) va apostar per un model d’ordenació territorial més racional i descentralitzat, que reparteixi el creixement de població pel territori i que impedeixi l’extensió en taca d’oli de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per aconseguir-ho, el pilar bàsic hauria de ser la millora de les infraestructures (apostant per l’ENERGIA EÒLICA i el soterrament de la LÍNIA DE MOLT ALTA TENSIÓ SENTMENAT-BESCANÓ-BAIXÀS), juntament amb un control més estricte dels processos d’urbanització i la millora dels espais verds. Va mostrar-se partidari de la participació ciutadana ja que els criteris tècnics, va comentar, s’han de sustentar sobre el consens amb la població.
Planejament territorial, àrees urbanes i creixements urbanístics
En el segon bloc, els representants polítics havien d’exposar què farien amb els plans territorials aprovats durant el mandat del tripartit, com se’n garantiria el desplegament, quan es revisaria el Pla territorial general de Catalunya (PTGC) i com s’afrontarien les previsions de creixements urbanístics en el context de la crisi immobiliària. La política derivada de la LLEI DE BARRIS també va ser un altre dels temes tractats.
El PTGC s’haurà de revisar perquè així ho preveu el Pla del 1995 mateix, va afirmar Rull (CiU), i caldrà fer-ho amb la participació de la societat civil. També va declarar que calia revisar el model del planejament territorial per evitar que es fixi massa en detalls i per tal que incorpori elements que ara no tracta prou (infraestructures de telecomunicacions, de residus o d’abastiment d’aigua, per exemple). També va apostar per incloure-hi mesures que vinculin l’Administració de l’Estat. D’altra banda, va criticar la falta de consens i de suport local als plans territorials i es va comprometre a revisar les al•legacions que havien rebut. També va apostar per revisar (amb un temps prudencial) les previsions de creixements urbanístics dels plans territorials perquè ignoren la crisi econòmica, modificar la normativa dels plans directors urbanístics per donar més protagonisme als ajuntaments, i mantenir la Llei de barris.
Labandera (PSC) va declarar que es mantindrien els plans territorials aprovats i que es revisaria el PTGC d’acord amb el que estableix el Decret 174/2009. Pel que fa als creixements urbanístics, va proposar un model compacte de ciutats i pobles “sostenibles” i de “qualitat” i amb una diversitat d’usos. El reptes pendents, va dir, són afrontar la dispersió urbanística i la degradació d’alguns barris. Quant al desplegament dels plans territorials, va prioritzar la generació de sòl per a activitat econòmica i el desenvolupament de les ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES (ARE) per garantir un accés equitatiu a l’habitatge. Va defensar, finalment, el consens dels plans territorials pel fet que havien generat pocs litigis judicials.
El 13 d’octubre de 2010 té lloc a Barcelona una taula rodona sobre el futur de les polítiques territorials a Catalunya amb els representants dels sis partits polítics amb presència al Parlament de Catalunya durant la VIII legislatura. La necessitat o no de revisar els plans territorials parcials i les àrees residencials estratègiques –per la manca de consens social i per la falta d’adequació a la situació de crisi econòmica– genera discrepàncies entre els partits. En el cas dels espais naturals i agraris, tots els partits reclamen destinar més recursos econòmics a buscar fórmules que facin compatible la protecció amb les activitats agràries.
El 13 d’octubre de 2010, aprofitant la presentació de les edicions dels anys 2008 i 2009 de l’Anuari Territorial, va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona) una taula rodona sobre el futur de les polítiques territorials a Catalunya. Hi van intervenir representants dels sis partits polítics amb presència al Parlament de Catalunya durant la VIII legislatura (2006-2010): Josep Rull, per Convergència i Unió (CiU); Roberto Labandera, pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); Pere Vigo, per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Santi Rodríguez, pel Partit Popular (PP); Salvador Milà, per Iniciativa per Catalunya-els Verds i Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA); i Koldo Blanco, per Ciutadans (C’s). La moderació del debat va anar a càrrec de Xavier Basora, ambientòleg i periodista.
La taula rodona, organitzada per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), es va celebrar quan quedava un mes i mig per a les eleccions al Parlament de Catalunya, previstes per al 28 de novembre, i tenia lloc en un moment clau per al futur de l’ordenació territorial, atesos els nombrosos reptes (urbanístics, ambientals, socials) que hauria d’afrontar el nou govern sorgit de les urnes, i amb la dificultat afegida de fer-ho en un context de crisi econòmica i ambiental.
L’acte estava estructurat en cinc blocs. En els tres primers, cada representant va disposar d’un temps limitat per exposar les seves propostes en relació amb tres grans àmbits: el model d’ordenació territorial, el futur del planejament territorial i les àrees urbanes, i els espais naturals i agraris. El quart bloc va ser un breu torn de rèplica i el darrer bloc es va obrir a les preguntes del públic.
El model d’ordenació territorial, les infraestructures i la participació ciutadana
En el primer bloc es pretenia conèixer la visió de l’ordenació del territori de cada partit polític, els principals eixos d’actuació dels seus programes electorals, la seva posició en relació amb les infraestructures, i el seu parer sobre la participació ciutadana en les qüestions territorials.
Rull (CiU) va apostar per un model menys intervencionista i una planificació territorial més consensuada amb la gent del territori, que equilibri els usos i que promogui la cohesió territorial sota la premissa que “a tot arreu no hi ha d’haver de tot”. Pel que fa al transport públic, va considerar que les previsions planificades són “inversemblants” i que, per tant, caldrà prioritzar aquelles inversions que facin més competitiu aquest tipus de transport.
Labandera (PSC), que va considerar el període 2003-2010 com una “època d’or del planejament”, va apostar per un model continuista per poder desenvolupar els plans territorials aprovats gràcies al diàleg amb el territori. Els eixos de futur que va propugnar són seguir invertint per millorar la competitivitat del país, intensificar l’ordenació territorial integrant-hi la visió local, vetllar per la qualitat ambiental i estendre els estàndards de qualitat de vida a tot el territori.
Segons Vigo (ERC), l’ordenació territorial ha de ser capaç de generar benestar sostingut, conservar el patrimoni natural i garantir la cohesió social. S’han de prioritzar aquelles infraestructures que comportin un consum poc intensiu de carboni, que garanteixin estàndards mínims d’accessibilitat a tothom i que minimitzin la fragmentació d’espais naturals. Vigo va proposar modificar les lleis d’avaluació ambiental per incorporar-hi el concepte de “debat públic”, que permeti a la participació ciutadana aprofundir en els processos de decisió pública, i la figura de la “comissió ciutadana de seguiment”, per a aquells projectes de gran abast susceptibles de generar conflicte.
El model presentat per Rodríguez (PP) se sustentava en el concepte de desenvolupament sostenible, tractat més enllà de tòpics i dogmes, i basat en un equilibri entre el creixement econòmic, la cohesió social i el respecte pel medi ambient. Per aconseguir-ho, va dir, cal mantenir el territori divers (que no vol dir equilibrat) i cohesionat. Va reclamar més bones respostes –i més unitàries– a les necessitats d’infraestructures i de telecomunicacions i va constatar la lentitud de les obres relacionades amb el transport públic, un fet que no havia de condicionar, segons ell, la construcció d’altres tipus d’infraestructures que permetessin la mobilitat dels ciutadans. Pel que fa a la participació ciutadana, va considerar necessari aplicar noves eines i que el nou govern tingués un criteri únic en aquest aspecte.
Milà (ICV-EUiA) va constatar que els plans territorials s’havien fet quan es desconeixia l’abast de la crisi, motiu pel qual caldrà “reprogramar-los” per tal que promoguin un nou model productiu, social i energètic, els elements fonamentals del qual estan recollits a l’Estratègia per al desenvolupament sostenible, aprovada recentment. També va apostar perquè els plans territorials ajudin els plans urbanístics a desprogramar sòls. El PLA DE L’ENERGIA [2005:120] s’hauria de renovar, va dir Milà, amb uns objectius superiors als que marca la Unió Europea. I pel que fa a les infraestructures previstes als plans territorials, caldrà prioritzar les de transport col•lectiu per sobre de les viàries, i evitar duplicacions.
Blanco (C’s) va apostar per un model d’ordenació territorial més racional i descentralitzat, que reparteixi el creixement de població pel territori i que impedeixi l’extensió en taca d’oli de l’àrea metropolitana de Barcelona. Per aconseguir-ho, el pilar bàsic hauria de ser la millora de les infraestructures (apostant per l’ENERGIA EÒLICA i el soterrament de la LÍNIA DE MOLT ALTA TENSIÓ SENTMENAT-BESCANÓ-BAIXÀS), juntament amb un control més estricte dels processos d’urbanització i la millora dels espais verds. Va mostrar-se partidari de la participació ciutadana ja que els criteris tècnics, va comentar, s’han de sustentar sobre el consens amb la població.
Planejament territorial, àrees urbanes i creixements urbanístics
En el segon bloc, els representants polítics havien d’exposar què farien amb els plans territorials aprovats durant el mandat del tripartit, com se’n garantiria el desplegament, quan es revisaria el Pla territorial general de Catalunya (PTGC) i com s’afrontarien les previsions de creixements urbanístics en el context de la crisi immobiliària. La política derivada de la LLEI DE BARRIS també va ser un altre dels temes tractats.
El PTGC s’haurà de revisar perquè així ho preveu el Pla del 1995 mateix, va afirmar Rull (CiU), i caldrà fer-ho amb la participació de la societat civil. També va declarar que calia revisar el model del planejament territorial per evitar que es fixi massa en detalls i per tal que incorpori elements que ara no tracta prou (infraestructures de telecomunicacions, de residus o d’abastiment d’aigua, per exemple). També va apostar per incloure-hi mesures que vinculin l’Administració de l’Estat. D’altra banda, va criticar la falta de consens i de suport local als plans territorials i es va comprometre a revisar les al•legacions que havien rebut. També va apostar per revisar (amb un temps prudencial) les previsions de creixements urbanístics dels plans territorials perquè ignoren la crisi econòmica, modificar la normativa dels plans directors urbanístics per donar més protagonisme als ajuntaments, i mantenir la Llei de barris.
Labandera (PSC) va declarar que es mantindrien els plans territorials aprovats i que es revisaria el PTGC d’acord amb el que estableix el Decret 174/2009. Pel que fa als creixements urbanístics, va proposar un model compacte de ciutats i pobles “sostenibles” i de “qualitat” i amb una diversitat d’usos. El reptes pendents, va dir, són afrontar la dispersió urbanística i la degradació d’alguns barris. Quant al desplegament dels plans territorials, va prioritzar la generació de sòl per a activitat econòmica i el desenvolupament de les ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES (ARE) per garantir un accés equitatiu a l’habitatge. Va defensar, finalment, el consens dels plans territorials pel fet que havien generat pocs litigis judicials.
Vigo (ERC) també va recalcar la necessitat de redactar un nou PTGC i nous plans directors territorials que perfilin més detalladament i a menor escala les previsions dels plans territorials parcials. Va apostar pels polígons industrials mancomunats i pel suport a iniciatives econòmiques innovadores basades en la identitat i el valor del paisatge. També va demanar més sensibilitat per als pobles petits, i apostar per un model que equilibri realment el territori i doni les mateixes oportunitats a tots els ciutadans.
Rodríguez (PP) va recordar que cal revisar el PTGC perquè la legislació així ho estableix i perquè la societat ha evolucionat. També va apostar per una nova política d’habitatge deslligada d’un model de creixement caduc. Així mateix, i atenent al moment de recessió econòmica vigent, va considerar que no s’havia de prioritzar la modificació dels planejaments territorials, llevat d’excepcions com el PLA TERRITORIAL DE LES TERRES DE L’EBRE, i altres plans que s’havien de consensuar millor amb el territori. A més, va recordar que caldrà modificar parcialment alguns plans territorials per adaptar-los al nou àmbit funcional del Penedès. Pel que fa als creixements urbanístics, va desvincular-se de la idea que la compacitat s’hagués d’imposar arreu del territori, ja que en alguns indrets la disseminació n’és un tret característic. A l’últim, va mostrar-se partidari de donar continuïtat a la Llei de barris.
Milà (ICV-EUiA) va advocar per l’Estratègia per al desenvolupament sostenible com a document de partida per a la revisió del PTGC, i va defensar els processos d’avaluació ambiental estratègica. Així mateix, va reclamar el potencial de la LLEI DEL DRET A L’HABITATGE i el PLA TERRITORIAL SECTORIAL PER L’HABITATGE per tal d’avançar en la cohesió i la solidaritat urbanes. Va apostar per la rehabilitació energètica i ambiental dels edificis, la remodelació de barris, i per reconsiderar les ARE perquè n’hi havia massa. També va reclamar un pla director urbanístic per a la nova àrea metropolitana de Barcelona que integri el Pla general metropolità, i noves estratègies per contenir la dispersió dels assentaments periurbans i les urbanitzacions.
Blanco (C’s) va proposar la creació d’una vicepresidència d’ordenació territorial que coordinés els diversos departaments amb competències sobre la matèria. Pel que fa als plans territorials, va dir que era l’hora de la gestió, no pas de noves revisions, i en aquest sentit va reclamar nous mecanismes perquè se’n respectin les previsions.
Espais naturals i agraris: parcs naturals i conflictes amb la pagesia
En el tercer bloc es va demanar als partits polítics que es posicionessin sobre la creació de nous parcs naturals, l’avantprojecte de la LLEI DE BIODIVERSITAT I EL PATRIMONI NATURAL, aprovat el maig de 2010 pel govern tripartit, el conflicte dels pagesos afectats per les ZEPA (ZONES D’ESPECIAL PROTECCIÓ PER A LES AUS) i altres espais protegits, i sobre el futur d’instruments en elaboració o llargament reclamats, com el Pla territorial sectorial de la connectivitat ecològica o el DELS ESPAIS AGRARIS.
Rull (CiU) va mostrar-se favorable a la declaració de nous parcs naturals (com el de PRADES), sempre que estiguin ben dotats econòmicament i disposin d’instruments reals de gestió. Sobre l’Avantprojecte de la llei de biodiversitat, va dir que “no servia” i que calia apostar per polítiques més modernes que estenguin la protecció de la biodiversitat arreu del territori a partir de la creació de zones polivalents compatibles amb altres usos. Les mesures compensatòries per als pagesos afectats per les ZEPA, les va considerar “essencials” i per això va recalcar la necessitat de prioritzar millor els recursos econòmics procedents de la Unió Europea destinats a l’agricultura. El Pla territorial sectorial agrari, el va considerar fonamental.
Segons Labandera (PSC), la principal amenaça del món rural és el despoblament, i per tant calia afrontar-lo amb dotacions de serveis millors arreu del territori, amb l’objectiu de fixar-hi una presència activa de població i evitant la visió de “jardiners del territori”. El representant del PSC va considerar que el país ja tenia prou parcs naturals i va recordar que el planejament territorial parcial incrementa el grau de protecció de moltes zones. La clau del consens entre la pagesia i el món conservacionista, la va situar en l’aprofitament de la natura com un recurs econòmic de primer ordre.
“El pagès és un element troncal en la conservació del país”. Vigo (ERC) va defensar el paper d’aquest col•lectiu com a gestors del territori i creadors de molts dels paisatges que tenim. En aquest sentit, va recalcar que no es podia limitar l’activitat de la pagesia i que calia defensar millor aquesta professió i aquesta forma de vida. Així mateix, va considerar que els parcs naturals són compatibles amb l’activitat agrària, sempre que es preguin les mesures adequades. Com a exemple d’aquesta integració va posar el del PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA.
Si es vol protegir millor els espais naturals i agraris, cal estar disposats a fer un esforç per destinar-hi més recursos públics, va advertir Rodríguez (PP). I va afegir que calia determinar els usos dels espais protegits per tal que tinguin alternatives i generin recursos per tendir a automantenir-se.
Milà (ICV-EUiA) va reclamar que els espais naturals i agraris, que solen estan protegits pel planejament territorial, no s’obviessin tan fàcilment quan es tracta de construir una infraestructura o un equipament. Va demanar un canvi en la comptabilitat del país per donar valor econòmic als serveis que ofereixen els ecosistemes, i va defensar l’Avantprojecte de llei de la biodiversitat perquè obria la porta a aquesta comptabilitat. També va apostar per crear nous parcs naturals –acompanyats de recursos suficients– al Montsec, Prades, les Gavarres, les CAPÇALERES DEL TER I EL FRESER, l’Albera i l’ESTANY DE BANYOLES, i per promoure les ampliacions dels parcs d’AIGÜESTORTES i de MONTSERRAT. Finalment, va reclamar que l’agricultura periurbana esdevingués un factor estratègic en el planejament territorial i que tingués un tractament específic.
Segons Blanco (C’s), el més prioritari era mantenir millor els parcs naturals existents que no pas crear-ne de nous. També va reclamar un pla de connectors ecològics i la creació d’una xarxa de vies verdes que unís tots els nuclis importants de població. Per a la major part d’espais naturals, Blanco va dir que l’agricultura era la millor aposta per conservar-los. A l’últim, va considerar que la simplificació de l’Administració era una mesura necessària per disposar de més recursos públics per destinar-los, per exemple, a la conservació dels espais naturals.
Torn obert de paraula
Les preguntes del públic van girar entorn del PACTE PER L’HABITATGE i la necessitat o no de replantejar les ARE, l’oportunitat dels anomenats “bancs de terres” per millorar la situació de la pagesia, els PEATGES directes, i el futur d’algunes infraestructures com l’AEROPORT DE LLEIDA-ALGUAIRE o el CORREDOR DEL MEDITERRANI. Una altra intervenció va reclamar una actitud més autocrítica dels representants polítics, i va criticar les modificacions parlamentàries de la Llei de l’habitatge i la inflació de nivells administratius que s’estava creant a Catalunya.
Sobre l’habitatge, Blanco (C’s) va reclamar més habitatge de lloguer públic i un impuls a la rehabilitació per sobre de la nova construcció. De l’aeroport d’Alguaire va dir que s’havia creat abans de fomentar l’activitat econòmica necessària, i l’Arc Mediterrani, el va considerar prioritari.
La clau de l’habitatge, segons Milà (ICV-EUiA), és el Pla territorial sectorial de l’habitatge, a punt de ser aprovat pel govern de la Generalitat, i va reclamar que el 100% de l’habitatge protegit fos de lloguer i, en alguns casos, subvencionat. Va apostar pels bancs de terres, sobretot en el context de l’agricultura periurbana. Finalment, va defensar els peatges com a mecanismes de gestió de la mobilitat, i un corredor ferroviari mediterrani que permetés descarregar les autopistes de tràfic pesat i descongestionar el port de Barcelona.
L’agricultura, va dir Rodríguez (PP), s’ha de mantenir pel seu caràcter estratègic, però no a costa del 50% del pressupost de la Unió Europea. Es va posicionar en contra dels peatges directes, i va considerar que en el moment actual no tenia sentit impulsar les ARE. Va demanar temps per a l’aeroport d’Alguaire per donar servei al sector agroalimentari, i va considerar fonamental el transport de mercaderies (sobretot dels ports marítims) pel corredor mediterrani.
Pere Vigo (ERC) va advocar per mantenir el Pacte nacional per l’habitatge, tot i la crisi. Sobre les ARE, va mostrar-se partidari de fer consultes públiques als municipis corresponents. Va apostar per suprimir els peatges mitjançant el fons de rescat, o per peatges tous amb la finalitat de dissuadir el trànsit. Va defensar l’aeroport d’Alguaire com una aposta per l’equilibri territorial, més enllà de la seva rendibilitat econòmica.
Labandera (PSC) va defensar les ARE, sobretot com a recurs de futur un cop passada la crisi. En relació amb els peatges, va constatar el problema del finançament de les infraestructures de comunicació a partir del 2013, quan no es disposi de fons europeus. També va defensar l’aeroport d’Alguaire, com un element progressiu de dinamització econòmica, i el corredor del Mediterrani, assumit per la Comissió Europea molt recentment.
Rull (CiU) va dir que el greuge comparatiu dels peatges catalans impedia utilitzar-los com a gestors de la mobilitat. En alguns casos, el model de les ARE, va dir, és erroni perquè suposen uns increments de població molt importants sense garantir uns serveis bàsics. Per a l’aeroport d’Alguaire va reclamar la diversificació d’usos més enllà dels vols comercials. I per al corredor del Mediterrani va demanar ramals als ports de BARCELONA i TARRAGONA [2009:118], i un corredor afegit que passi per Portbou.
Més informació
El debat es pot visualitzar íntegrament a http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=88
Rodríguez (PP) va recordar que cal revisar el PTGC perquè la legislació així ho estableix i perquè la societat ha evolucionat. També va apostar per una nova política d’habitatge deslligada d’un model de creixement caduc. Així mateix, i atenent al moment de recessió econòmica vigent, va considerar que no s’havia de prioritzar la modificació dels planejaments territorials, llevat d’excepcions com el PLA TERRITORIAL DE LES TERRES DE L’EBRE, i altres plans que s’havien de consensuar millor amb el territori. A més, va recordar que caldrà modificar parcialment alguns plans territorials per adaptar-los al nou àmbit funcional del Penedès. Pel que fa als creixements urbanístics, va desvincular-se de la idea que la compacitat s’hagués d’imposar arreu del territori, ja que en alguns indrets la disseminació n’és un tret característic. A l’últim, va mostrar-se partidari de donar continuïtat a la Llei de barris.
Milà (ICV-EUiA) va advocar per l’Estratègia per al desenvolupament sostenible com a document de partida per a la revisió del PTGC, i va defensar els processos d’avaluació ambiental estratègica. Així mateix, va reclamar el potencial de la LLEI DEL DRET A L’HABITATGE i el PLA TERRITORIAL SECTORIAL PER L’HABITATGE per tal d’avançar en la cohesió i la solidaritat urbanes. Va apostar per la rehabilitació energètica i ambiental dels edificis, la remodelació de barris, i per reconsiderar les ARE perquè n’hi havia massa. També va reclamar un pla director urbanístic per a la nova àrea metropolitana de Barcelona que integri el Pla general metropolità, i noves estratègies per contenir la dispersió dels assentaments periurbans i les urbanitzacions.
Blanco (C’s) va proposar la creació d’una vicepresidència d’ordenació territorial que coordinés els diversos departaments amb competències sobre la matèria. Pel que fa als plans territorials, va dir que era l’hora de la gestió, no pas de noves revisions, i en aquest sentit va reclamar nous mecanismes perquè se’n respectin les previsions.
Espais naturals i agraris: parcs naturals i conflictes amb la pagesia
En el tercer bloc es va demanar als partits polítics que es posicionessin sobre la creació de nous parcs naturals, l’avantprojecte de la LLEI DE BIODIVERSITAT I EL PATRIMONI NATURAL, aprovat el maig de 2010 pel govern tripartit, el conflicte dels pagesos afectats per les ZEPA (ZONES D’ESPECIAL PROTECCIÓ PER A LES AUS) i altres espais protegits, i sobre el futur d’instruments en elaboració o llargament reclamats, com el Pla territorial sectorial de la connectivitat ecològica o el DELS ESPAIS AGRARIS.
Rull (CiU) va mostrar-se favorable a la declaració de nous parcs naturals (com el de PRADES), sempre que estiguin ben dotats econòmicament i disposin d’instruments reals de gestió. Sobre l’Avantprojecte de la llei de biodiversitat, va dir que “no servia” i que calia apostar per polítiques més modernes que estenguin la protecció de la biodiversitat arreu del territori a partir de la creació de zones polivalents compatibles amb altres usos. Les mesures compensatòries per als pagesos afectats per les ZEPA, les va considerar “essencials” i per això va recalcar la necessitat de prioritzar millor els recursos econòmics procedents de la Unió Europea destinats a l’agricultura. El Pla territorial sectorial agrari, el va considerar fonamental.
Segons Labandera (PSC), la principal amenaça del món rural és el despoblament, i per tant calia afrontar-lo amb dotacions de serveis millors arreu del territori, amb l’objectiu de fixar-hi una presència activa de població i evitant la visió de “jardiners del territori”. El representant del PSC va considerar que el país ja tenia prou parcs naturals i va recordar que el planejament territorial parcial incrementa el grau de protecció de moltes zones. La clau del consens entre la pagesia i el món conservacionista, la va situar en l’aprofitament de la natura com un recurs econòmic de primer ordre.
“El pagès és un element troncal en la conservació del país”. Vigo (ERC) va defensar el paper d’aquest col•lectiu com a gestors del territori i creadors de molts dels paisatges que tenim. En aquest sentit, va recalcar que no es podia limitar l’activitat de la pagesia i que calia defensar millor aquesta professió i aquesta forma de vida. Així mateix, va considerar que els parcs naturals són compatibles amb l’activitat agrària, sempre que es preguin les mesures adequades. Com a exemple d’aquesta integració va posar el del PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA.
Si es vol protegir millor els espais naturals i agraris, cal estar disposats a fer un esforç per destinar-hi més recursos públics, va advertir Rodríguez (PP). I va afegir que calia determinar els usos dels espais protegits per tal que tinguin alternatives i generin recursos per tendir a automantenir-se.
Milà (ICV-EUiA) va reclamar que els espais naturals i agraris, que solen estan protegits pel planejament territorial, no s’obviessin tan fàcilment quan es tracta de construir una infraestructura o un equipament. Va demanar un canvi en la comptabilitat del país per donar valor econòmic als serveis que ofereixen els ecosistemes, i va defensar l’Avantprojecte de llei de la biodiversitat perquè obria la porta a aquesta comptabilitat. També va apostar per crear nous parcs naturals –acompanyats de recursos suficients– al Montsec, Prades, les Gavarres, les CAPÇALERES DEL TER I EL FRESER, l’Albera i l’ESTANY DE BANYOLES, i per promoure les ampliacions dels parcs d’AIGÜESTORTES i de MONTSERRAT. Finalment, va reclamar que l’agricultura periurbana esdevingués un factor estratègic en el planejament territorial i que tingués un tractament específic.
Segons Blanco (C’s), el més prioritari era mantenir millor els parcs naturals existents que no pas crear-ne de nous. També va reclamar un pla de connectors ecològics i la creació d’una xarxa de vies verdes que unís tots els nuclis importants de població. Per a la major part d’espais naturals, Blanco va dir que l’agricultura era la millor aposta per conservar-los. A l’últim, va considerar que la simplificació de l’Administració era una mesura necessària per disposar de més recursos públics per destinar-los, per exemple, a la conservació dels espais naturals.
Torn obert de paraula
Les preguntes del públic van girar entorn del PACTE PER L’HABITATGE i la necessitat o no de replantejar les ARE, l’oportunitat dels anomenats “bancs de terres” per millorar la situació de la pagesia, els PEATGES directes, i el futur d’algunes infraestructures com l’AEROPORT DE LLEIDA-ALGUAIRE o el CORREDOR DEL MEDITERRANI. Una altra intervenció va reclamar una actitud més autocrítica dels representants polítics, i va criticar les modificacions parlamentàries de la Llei de l’habitatge i la inflació de nivells administratius que s’estava creant a Catalunya.
Sobre l’habitatge, Blanco (C’s) va reclamar més habitatge de lloguer públic i un impuls a la rehabilitació per sobre de la nova construcció. De l’aeroport d’Alguaire va dir que s’havia creat abans de fomentar l’activitat econòmica necessària, i l’Arc Mediterrani, el va considerar prioritari.
La clau de l’habitatge, segons Milà (ICV-EUiA), és el Pla territorial sectorial de l’habitatge, a punt de ser aprovat pel govern de la Generalitat, i va reclamar que el 100% de l’habitatge protegit fos de lloguer i, en alguns casos, subvencionat. Va apostar pels bancs de terres, sobretot en el context de l’agricultura periurbana. Finalment, va defensar els peatges com a mecanismes de gestió de la mobilitat, i un corredor ferroviari mediterrani que permetés descarregar les autopistes de tràfic pesat i descongestionar el port de Barcelona.
L’agricultura, va dir Rodríguez (PP), s’ha de mantenir pel seu caràcter estratègic, però no a costa del 50% del pressupost de la Unió Europea. Es va posicionar en contra dels peatges directes, i va considerar que en el moment actual no tenia sentit impulsar les ARE. Va demanar temps per a l’aeroport d’Alguaire per donar servei al sector agroalimentari, i va considerar fonamental el transport de mercaderies (sobretot dels ports marítims) pel corredor mediterrani.
Pere Vigo (ERC) va advocar per mantenir el Pacte nacional per l’habitatge, tot i la crisi. Sobre les ARE, va mostrar-se partidari de fer consultes públiques als municipis corresponents. Va apostar per suprimir els peatges mitjançant el fons de rescat, o per peatges tous amb la finalitat de dissuadir el trànsit. Va defensar l’aeroport d’Alguaire com una aposta per l’equilibri territorial, més enllà de la seva rendibilitat econòmica.
Labandera (PSC) va defensar les ARE, sobretot com a recurs de futur un cop passada la crisi. En relació amb els peatges, va constatar el problema del finançament de les infraestructures de comunicació a partir del 2013, quan no es disposi de fons europeus. També va defensar l’aeroport d’Alguaire, com un element progressiu de dinamització econòmica, i el corredor del Mediterrani, assumit per la Comissió Europea molt recentment.
Rull (CiU) va dir que el greuge comparatiu dels peatges catalans impedia utilitzar-los com a gestors de la mobilitat. En alguns casos, el model de les ARE, va dir, és erroni perquè suposen uns increments de població molt importants sense garantir uns serveis bàsics. Per a l’aeroport d’Alguaire va reclamar la diversificació d’usos més enllà dels vols comercials. I per al corredor del Mediterrani va demanar ramals als ports de BARCELONA i TARRAGONA [2009:118], i un corredor afegit que passi per Portbou.
Més informació
El debat es pot visualitzar íntegrament a http://videoteca.iec.cat/entrada.asp?v_id=88
