Actualitzat a 31/12/2010
El març de 2010 les administracions obren la porta a convertir l’autopista C-31, al seu pas per Badalona, en una via ràpida de caràcter urbà. Després de successius ajornaments i de nombroses manifestacions dels veïns en contra de les expropiacions, les obres per allargar els laterals de l’autopista a l’alçada del barri de Sant Crist continuen sense començar, tot i que la constitució el mes de maig del consorci que ha de construir l’àrea residencial estratègica d’aquest barri podria accelerar el procés. A final de juny la Generalitat informa que el barri de Sant Crist no ha estat seleccionat en la nova convocatòria de la Llei de barris.
La C-31 és una carretera gestionada per la Generalitat que uneix el Vendrell (Baix Penedès) i Figueres (Alt Empordà) passant gairebé sempre a prop de la costa (tot i que en alguns trams canvia de nom). El tram entre Barcelona i Montgat (on s’uneix amb la B-20) és una autopista i passa per Sant Adrià de Besòs i Badalona.
La Generalitat projectava, des de feia dècades, allargar el lateral de l’autopista C-31 al seu pas per Badalona (Barcelonès) per tal de millorar la connectivitat de la xarxa viària i la integració urbanística dels barris de la ciutat, ja que l’autopista creava una gran barrera entre banda i banda. Dels tres trams en què el projecte dividia l’autopista, els dos dels extrems van veure començar les obres el 2003, mentre que el del mig encara no tenia data. L’ampliació dels laterals de l’autopista en aquest tram afectaria a unes 25 famílies del barri de Sant Crist, que haurien d’abandonar els seus habitatges. Aquest barri es troba al centre del terme municipal de Badalona, però al nord-oest del nucli urbà, del qual el separa l’autopista. Més concretament, es situa entre el barris de Montigalà i el de Coll i Pujol, a poc més més d’1 km de la costa, i es caracteritza per una forta degradació urbanística i social, en part deguda a l’aïllament provocat per l’autopista.
La proposta que l’Ajuntament i la Generalitat estaven negociant des de l’any 2000 preveia l’expropiació i la demolició del doble de cases adjacents a l’autopista i la construcció d’habitatge públic uns metres més enrere per deixar espai per al vial, a la vegada que es dotaria el barri de més espais oberts amb la finalitat d’esponjant-lo. En aquests nous habitatges s’hi podrien col•locar de nou les famílies expropiades i encara en quedarien seixanta més que es vendrien per tal de finançar l’operació, els costos de la qual serien assumits majoritàriament per la Generalitat.
Aquesta actuació havia de permetre renovar part del barri de Sant Crist. Tot i així, una part dels veïns es van manifestar en contra de les expropiacions i van acusar l’Ajuntament de ser coresponsable de la degradació del barri.
Els terminis periòdicament incomplerts inquieten els veïns
El juny de 2003, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques del moment, Felip Puig (de Convergència i Unió, CiU), va assistir al començament de les obres als laterals de dos trams de l’autopista C-31 a Badalona i Montgat i va afirmar que el tram de Sant Crist començaria l’any següent. L’alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va afegir que la construcció dels laterals de l’autopista a l’altura del barri de Sant Crist era un dels projectes prioritaris de l’any següent.
A començament de 2004 les famílies afectades van informar que, després de nombroses protestes ignorades per part de l’Ajuntament, proposarien una alternativa per mantenir una vintena dels habitatges que havien d’anar a terra, però van desistir pel cost que suposava de pagar una proposta. Tot i així, van continuar reivindicant que les compensacions que l’Ajuntament els donava per l’expropiació del seu habitatge no eren, ni de bon tros, suficients per comprar-ne un altre.
En començar l’any 2007, el successor al càrrec del conseller Felip Puig, Joaquim Nadal (PSC), va afirmar que abans d’acabar l’any el govern hauria iniciat o adjudicat els treballs dels laterals a l’altura de Sant Crist. També va encarregar a l’Ajuntament que estudiessin com “integrar la ciutat a l’autopista, i no a l’inrevés”, fent la via més permeable.
L’any 2008 es va constituir la coordinadora d’entitats de Sant Crist, que va fer arribar al nou alcalde socialista, Jordi Serra, una llista de demandes per tal de rectificar l’abandonament del barri i millorar-lo urgentment. L’alcalde va assegurar que la millora de diversos espais del barri ja estava “entre els plans de l’Ajuntament”. En relació amb les famílies afectades per l’ampliació del lateral de l’autopista, l’alcalde va afirmar que serien reallotjats o compensats tal com indicava la llei, i va afegir que podrien anar a un pis del sector de l’Estrella o quedar-se a la mateixa zona.
El mes de novembre de 2008, el director general de Promoció de l’Habitatge, Joaquim Gascó, va assistir en una trobada del grup municipal d’Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) a l’Ajuntament de Badalona per parlar de les
ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES (ARE) que el govern català havia projectat als barris de Sant Crist (on es construirien 176 habitatges públics) i a l’antic solar de l’Estrella. L’ARE de Sant Crist havia de permetre crear habitatges nous, guanyar espais lliures i equipaments, i acabar la façana del barri cap a la C-31. Segons Gascó, però, la crisi econòmica i la davallada en la compra d’habitatges podien dificultar l’execució de les dues ARE.
Fos com fos, els veïns de Sant Crist es mostraven contraris a ser inclosos a l’ARE i van presentar al•legacions davant el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP). Argumentaven que la construcció de l’ARE responia a criteris especulatius per part de les administracions local i autonòmica, per així obtenir sòl públic a baix preu. També criticaven que a canvi de casa seva se’ls volgués donar un pis de protecció oficial, que mai podrien vendre i que, a més, hi haurien d’afegir diners. Els afectats comentaven també que aquesta “situació de provisionalitat perpètua” que estaven patint des de feia tants anys havia comportat que es deixés degradar els habitatges, que no es fessin reformes de la via pública (com la renovació de l’enllumenat) i que hagués estat un barri ignorat a l’hora de construir equipaments culturals, socials i sanitaris.