Actualitzat a 31/12/2009
El POUM de Premià de Mar aprovat definitivament l’any 2009 és el resultat d’un intens procés de planificació i debat, afavorit per l’esgotament del sòl urbanitzable. Aquest esgotament ha obligat el municipi a iniciar la transformació del teixit urbà (indústries en desús, principalment) per donar resposta a les demandes socials (habitatge, equipament, zones verdes...). Aquest procés no ha estat exempt d’una resposta social per reclamar que aquestes transformacions serveixin per augmentar la dotació d’equipaments i zones verdes i perquè no esdevinguin una excusa per densificar el municipi amb més residències.
Premià de Mar és un municipi del Baix Maresme caracteritzat per la seva alta densitat urbana. Dintre del seu terme municipal de prop de 2 km2 concentra una població de 27.399 habitants (2009), per la qual cosa és el segon municipi més poblat de la seva comarca. Aquesta reduïda dimensió del terme municipal té l’origen en la divisió de l’antic municipi de Sant Pere de Premià al 1836 en dos: Premià de Mar i Premià de Dalt. No obstant això, malgrat la gran extensió que té, a Premià de Mar hi són presents una gran varietat de tipologies urbanes: un nucli antic d’origen marítim envoltat d’importants conjunts de patrimoni industrial, un eixample dels anys seixanta i zones de baixa densitat i industrials al voltant. Actualment els únics espais sense urbanitzar del terme municipal se situen a l’est, on encara hi ha algunes explotacions agràries.
El PGOU de 1991. La conflictiva transformació del teixit urbà
El Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de Premià de Mar, aprovat definitivament l’any 1991, va ser el primer document que constatava l’esgotament del sòl urbanitzable al municipi i la necessitat d’augmentar les dotacions d’equipaments i d’espais públics.
Aquest pla proposava l’execució del planejament previst provinent del Pla comarcal de 1963 i de les Normes subsidiàries de 1984, com són els plans parcials del Palmar a l’est i Can Pou-Camp de Mar a l’oest, que projectaven prop d’un miler d’habitatges. El municipi també obtenia nou sòl residencial per mitjà de la densificació de teixit urbà, la transformació del sòl industrial i intersticial (Can Boter, Can Salomó i l’Horta Farrerons) i l’obtenció de sòl per a equipaments i espais públics mitjançant plans especials com el Pla especial de reforma interior del nucli antic. Altres elements que plantejava el Pla eren la reconversió de l’N-II en passeig urbà i la construcció d’un nou port esportiu.
L’any 1992 va començar la transformació del teixit urbà amb l’execució de la Unitat d’actuació 5 del PGOU corresponent a la fàbrica de gas. D’aquesta fàbrica en què destaquen elements modernistes de final del segle XIX es pretenia preservar-ne una part com a equipament públic i fer-hi un parc i habitatges a la part nord del sector. L’aspecte més polèmic de la reforma era l’enderroc parcial de les naus laterals per tal d’executar la carretera BV-5024, que havia d’unir Premià de Mar i Premià de Dalt.
El possible enderroc de les naus va generar una important resposta social contra el govern municipal, presidit per l’alcalde Jaume Torrents, de Convergència i Unió (CiU), que es canalitzà a través de la plataforma “Salvem el Gas”. Per contra, des de l’Associació de Veïns del Palmar, barri pròxim a la fàbrica, es va defensar públicament l’actuació per tal que el trànsit no s’hi acabés desviant.
Més endavant, l’any 1996, el nou govern municipal sorgit de les eleccions de 1995, format pel Partit del Socialistes de Catalunya (PSC), Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), va donar resposta a aquesta demanada ciutadana i va iniciar un pla especial per salvar tot el conjunt de la fàbrica del gas i convertir-la en un museu dedicat a l’estampació tèxtil. La proposta va ser aprovada definitivament per la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona l’any 1998, tot i que es mantenia l’afectació parcial d’una nau per la construcció de la carretera BV-5024. Arran de l’aprovació, el president de l’Associació de Veïns del Palmar, Manuel Pizarro, va presentar un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que va desembocar a final de l’any 2002 en una sentència a favor de l’enderroc de les naus laterals. Aquesta sentència d’enderrocament va intentar fer-se efectiva el novembre de 2003, però reiterades manifestacions de la plataforma “Salvem el Gas” ho van impedir. Finalment, l’any 2005, mitjançant una nova modificació del PGOU i considerant les alternatives viàries proposades es van desafectar la totalitat de les naus.
El conflicte de la mesquita
Un altre clar reflex de la complexitat de la conciliació d’usos dintre de la trama urbana de Premià va ser el cas de la mesquita del carrer Joan Prim, que fou un precedent de conflicte urbà que ha tingut lloc arreu de Catalunya (
MESQUITA DE BADALONA i
MESQUITA DE LLEIDA)
La polèmica entorn d’aquesta mesquita va començar l’abril de l’any 2001 quan l’Ajuntament va ordenar el cessament de les activitats religioses de la comunitat musulmana Attauba, per incompliment de la normativa municipal, en un pis del carrer Verge de Núria on aquesta comunitat tenia el seu local des de feia tretze anys Davant d’aquesta situació, la comunitat musulmana va anunciar que iniciarien els tràmits per construir una mesquita en uns terrenys de la seva propietat al carrer Joan Prim.
Aquest anunci va generar un fort moviment opositor entre els veïns del carrer Joan Prim que va conduir l’Ajuntament a negociar amb la comunitat musulmana, a final de l’any 2001, una permuta d’aquest solar per una parcel•la al polígon industrial del camí del mig i a oferir de manera temporal l’antiga escola Voramar.