Dimarts 25 de Juliol de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
PLA TERRITORIAL SECTORIAL D’HABITATGE
Joffre López

Actualitzat a 31/12/2009

Després de més de dos anys de treball, el maig de 2009 el Departament de Medi Ambient i Habitatge presenta l’Avantprojecte del pla territorial sectorial d’habitatge de Catalunya. El pla, compromís adquirit en el Pacte nacional per l’habitatge 2007-2016 i instrument recollit en la Llei pel dret a l’habitatge, introdueix per primera vegada una metodologia per estimar les necessitats d’habitatge, una anàlisi de les variables que han de servir per definir les àrees amb més demanda residencial, una localització del parc en mal estat, un inventari de les reserves de sòl per a habitatges protegits i una nova divisió del territori basada en sistemes urbans i àrees rurals.


La LLEI PEL DRET A L’HABITATGE, sancionada a final de 2008, establia l’obligatorietat d’instituir un pla territorial sectorial d’habitatge (PTSH) que, desplegant el Pla territorial general de Catalunya i mantenint una coherència amb els plans territorials parcials i els plans directors territorials, havia d’esdevenir un dels instruments bàsics per a la planificació de la política d’habitatge, conjuntament amb els plans locals d’habitatge i els programes supralocals d’habitatge. Més exactament, la Llei fixava que el PTSH havia d’incloure una quantificació del sòl residencial on es podien efectuar nous desenvolupaments i del sòl residencial creat durant la darrera dècada, una identificació de la situació dels habitatges amb protecció oficial, una diagnosi de l’ús del parc d’habitatges, un inventari dels sòls i edificis públics desocupats que es podrien destinar a polítiques d’habitatge social, una anàlisi demogràfica de les principals variables relacionades amb l’habitatge, incidint en els col•lectius més vulnerables, i una aproximació a les necessitats de manteniment i rehabilitació del parc edificat. A més, el PACTE NACIONAL PER A L’HABITATGE emfasitzà que també havia de delimitar les àrees amb forta demanda residencial, determinar el potencial de creixement urbà i dibuixar els àmbits locals on es podia justificar la modificació dels percentatges de solidaritat urbana, segons la qual, en vint anys, el 15% dels habitatges principals existents en els municipis de més 5.000 habitatges i totes les capitals de comarca havien d’estar destinats a polítiques socials, un terme molt ampli que abraçava tant els habitatges protegits de nova construcció, els habitatges dotacionals, els habitatges d’acollida, els habitatges en règim de copropietat, els habitatges en lloguer de pròrroga forçosa o els habitatges gestionats per les borses de mediació.

El maig de 2009 la Secretaria d’Habitatge presentava l’Avantprojecte del PTSH, elaborat per un equip del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya. El document incorporava una memòria, un informe preliminar de sostenibilitat ambiental i diversos documents annexos: una localització dels sectors de planejament amb reserves per habitatge protegit; un estudi preliminar de l’infrahabitatge a Catalunya; un extens recull d’estadístiques sobre les dinàmiques de població, la construcció lliure i protegida, les obres de rehabilitació amb ajut públic i les característiques del parc d’edificis i habitatges; un balanç de les actuacions previstes en les aprovacions inicials del plans directors urbanístics de les ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES (ARE); una anàlisi de les infraestructures de mobilitat i transport públic; unes projeccions de creixement demogràfic, i, finalment, una àmplia ressenya bibliogràfica de la producció sobre habitatge generada entre 1995 i 2008.

Una de les principals novetats que havia d’oferir el PTSH era la delimitació de les “àrees de demanda residencial forta i acreditada” que la Llei pel dret a l’habitatge definia com a àmbits on, un cop esgotades totes les vies d’estímul i coerció, l’administració competent podia expropiar temporalment la propietat d’un habitatge per incompliment del deure de conservació i rehabilitació. L’avantprojecte no arribava a situar encara aquestes àrees, però sí que avançava la metodologia que s’havia de seguir per definir-les, recolzant-se en una comparativa territorial de l’estructura demogràfica, especialment en el paper de la immigració i la distribució per edats, les situacions d’ocupació anòmala dels habitatges (com, per exemple, l’amuntegament i l’infrahabitatge), la distribució de la renda familiar bruta disponible i el cost d’adquisició dels habitatges, en relació amb les zones de preu fixades pel Pla pel dret a l’habitatge.

Tot el treball del PTSH s’estructurava, no tant per municipis i comarques, sinó per una nova unitat d’agrupació territorial que volia recollir la diversitat en els assentaments urbans de Catalunya. Reconeixent els set àmbits territorials funcionals del Pla territorial general com a primera divisió, s’establia un segon nivell d’agrupació que diferenciava entre “sistemes urbans”, que comprenia totes les zones amb municipis majors de 5.000 habitants, i “àrees rurals”. En total, s’enumeraven 119 àmbits.

Estratègies d’actuació
Per tal d’assolir els objectius previstos en el Pacte nacional per a l’habitatge i d’articular tots els recursos de la Llei pel dret a l’habitatge, l’avantprojecte del PSTH proposava una seqüència coordinada d’estratègies basades en l’aprofitament de la ciutat ja construïda i el desenvolupament urbanístic sostenible.

La primera en l’ordre de prioritats era millorar les condicions d’habitabilitat i optimitzar l’ús del parc existent, és a dir, aconseguir mobilitzar els habitatges no ocupats per mitjà d’iniciatives de foment del lloguer, de la rehabilitació i l’aplicació de les àrees de tanteig i retracte, dins les quals l’administració tenia dret preferent de compra en totes les transmissions, a fi d’evitar els creixements especulatius de preus i l’augment exagerat del parc públic d’habitatges.

En segon lloc, se citaven els instruments derivats de l’aprofitament del sòl ja urbanitzat. Per una banda, les fórmules encaminades a generar reserves de sostre per habitatge protegit o dotacional en sòls urbans consolidats. Per l’altra, les accions per desenvolupar els sectors urbanístics amb reserves per habitatges protegit delimitats en el planejament vigent, com ara els polígons d’actuació urbanística o els plans de millora urbana.

En tercer lloc, es remarcava el paper dels mecanismes de gestió i execució dels sectors de sòl urbanitzable delimitats en el planejament urbanístic general que incloguessin reserves de sòl per habitatges protegits i dotacionals. S’apuntà la possibilitat d’establir reserves de sòl per damunt dels mínims que estipulava la legislació urbanística.

Aquestes dues darreres estratègies requerien que, prèviament, es disposés d’un inventari i categorització de tots els sectors urbanístics vigents amb reserves per habitatge protegit. L’Avantprojecte comptabilitzà que en el planejament urbanístic general o derivat de Catalunya hi havia reserves de sòl per a 115.813 habitatges protegits i 14.610 habitatges dotacionals.

La darrera mesura proposada eren accions singulars per aconseguir mobilitzar sòls en localitzacions específiques, tant si eren les ARE com els programes de formació i ampliació dels patrimonis públics de sòl i habitatge. Els càlculs provisionals xifraven en 263.343 els habitatges socials existents a Catalunya l’any 2007, un 9,5% del parc principal, lluny encara del 15% que exigia poder satisfer des de bon començament el principi de solidaritat urbana. Les comarques gironines i l’arc metropolità concentraven els majors dèficits de parc social en termes relatius.

Tot i la precisió i amplitud d’aquestes estratègies, molt probablement s’hauria de mobilitzar una gran quantitat de sòl per poder construir-hi nous habitatges protegits, ateses les ingents necessitats socials d’habitatge que no podrien trobar sortida en el mercat lliure. Fins i tot aconseguint edificar tots els habitatges socials de les ARE i els previstos en el planejament urbanístic, a l’horitzó de l’any 2017 en alguns territoris, especialment a les Comarques Gironines, les Comarques Centrals, l’Alt Pirineu i Aran i el Camp de Tarragona, no s’arribarien a satisfer els objectius del Pacte nacional per a l’habitatge. Cal tenir en compte que, segons les estimacions dutes a terme pel Centre d’Estudis Demogràfics (CED), el nombre de llars a Catalunya havia de créixer un 10,6% entre 2007 i 2017, de les 2.758.906 a les 3.051.509 unitats.

Des del punt de vista jurídic, la tramitació del PTSH havia de continuar amb l’elaboració del projecte de decret a començament de 2010, amb la corresponent exposició pública i l’obertura consegüent del període d’al•legacions.

Més informació
mediambient.gencat.cat/cat/ciutadans/habitatge
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame