Dimarts 16 de Juliol de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
LLEI DE CENTRES DE CULTE
Núria Terradas

Actualitzat a 31/12/2009

El 15 de juliol el Parlament de Catalunya aprova la Llei de centres de culte (Llei 16/2009), pionera a l’estat i a Europa, aplicable als centres de culte de concurrència pública, de titularitat pública o privada, i a totes les confessions i comunitats religioses. Aquesta llei pretén facilitar la llibertat de culte, concretar que els plans urbanístics municipals puguin preveure sòl per a ús religiós i vetllar perquè la pràctica religiosa es dugui a terme en locals que garanteixin la seguretat i la higiene dels practicants. Tot plegat acaba generant un ampli debat social on els agents es posicionen a favor i en contra.


Antecedents 2007

El 20 de novembre de 2007, la Generalitat aprovava el Projecte de llei de centres de culte, impulsat per la Vicepresidència del Govern, basant-se en la competència exclusiva que li atorga la Constitució.

Va iniciar el tràmit parlamentari el 4 de desembre de 2007 i va ser finalment aprovada com a Llei 16/2009* el 15 de juliol de 2009, per 119 vots a favor (Partit dels Socialistes de Catalunya –PSC–, Esquerra Republicana de Catalunya-ERC, Iniciativa per Catalunya-Verds Esquerra Unida i Alternativa –ICV-EuiA– i el Grup Mixt), 13 vots en contra (Partit Popular, PP) i 1 abstenció (Grup Mixt). Convergència i Unió (CiU) i PP havien presentat esmenes a la totalitat, que van ser rebutjades en el debat del 6 de febrer de 2008.

Tot i així, CiU va acabar donant suport a la Llei, ja que algunes de les esmenes que va presentar van ser acceptades, com la substitució del concepte de laïcisme pel de laïcitat al preàmbul, la supressió de l’obligatorietat de previsió de sòl que admeti ús religiós (flexibilitzant la disposició d’acord “amb les necessitats i disponibilitat dels municipis”), i la supressió de la llicència d’activitats per una llicència d’obertura i ús dels centres de culte. Segons Glòria Renom, diputada de CiU, les aportacions del seu grup parlamentari “aconsegueixen eliminar la voluntat intervencionista del Tripartit”. El PP, per la seva part, ja havia manifestat que la Llei era del tot innecessària.

La norma pretén omplir un buit legal que havia conduït els municipis catalans a actuar sense criteris comuns. Alguns consistoris, com Cerdanyola del Vallès, Riudoms o Sant Adrià de Besòs, van acabar impulsant ordenances municipals en les quals es reglamenta les condicions dels locals per al culte. Altres com LLEIDA, BADALONA o Salt, han aprovat el trasllat de la ubicació de mesquites en polígons industrials, la qual cos ha obligat a fer modificacions puntuals dels plans general per donar resposta a les pressions veïnals.

Aquesta llei és una llei pionera a l’estat i a Europa, que regula les condicions dels centres de culte i no la pràctica del culte. La llei és aplicable als centres de culte de concurrència pública, de titularitat pública o privada, amb fins religiosos i també als equipaments amb altres finalitats que puguin oferir un ús religiós. No és aplicable als centres de culte emplaçats en hospitals, centres penitenciaris, educatius, assistencials, cementiris i tanatoris, ni tampoc als que estan inclosos a l’Inventari del Patrimoni Cultural Català, que es regeixen per la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català.

La Llei afecta totes les confessions i comunitats religioses de la mateixa manera, les quals, per la seva banda, hauran d’estar inscrites al Registre estatal d’entitats religioses per poder sol•licitar el permís municipal.

Característiques i objectius de la Llei
La Llei està constituïda per 4 capítols, 14 articles, 4 disposicions addicionals, 3 disposicions transitòries i 2 disposicions finals.

Es marca tres objectius bàsics: facilitar l’exercici del dret de la llibertat de culte donant suport als ajuntaments a l’hora de garantir aquest dret, preveure sòl compatible amb un ús religiós d’acord amb les necessitats i disponibilitat del municipi, i vetllar per unes condicions adequades dels locals.

Es pretén acabar amb la divergència de criteris entre municipis a l’hora de concedir llicències, ja que mentre alguns aplicaven la Llei 10/1990, de 15 de juny, sobre policia de l’espectacle, les activitats recreatives i els establiments públics, altres no exigien res. Segons Josep Lluís Carod Rovira, vicepresident del Govern, una quarantena de consistoris havien demanat la mediació del govern en situacions conflictives.

Pel que fa a la planificació urbanística, la Llei dóna dret a les confessions i comunitats religioses a participar en el procés de planificació dins dels canals establerts de participació ciutadana i dins dels terminis que estableix la legislació.

Quant a les condicions tècniques, la Llei concedeix el termini d’un any per a l’elaboració i aprovació d’un reglament que detalli les condicions tècniques que hauran de garantir la seguretat i la higiene dels locals. En contrapartida, la Llei preveu atorgar ajuts per condicionar els locals ja existents a les exigències de la normativa, que disposaran de cinc anys per complir-la. També es preveu que prevegi un procediment sancionador i dóna potestat a l’alcalde per tancar o precintar les instal•lacions en cas de perill imminent o d’incompliment de la normativa. El reglament també vetllarà pel compliment de la normativa contra la contaminació acústica.

Reaccions a favor i en contra de la societat civil
Des de la presentació del projecte, es va iniciar un ampli debat social que va implicar polítics i partits, responsables de confessions religioses, associacions que treballen la pluralitat religiosa, mitjans de comunicació, etc.

Justícia i Pau, entitat cristiana que actua a Catalunya des del 1968, es posicionava a favor de la Llei i en contra dels col•lectius que, a parer seu, en fan una interpretació segons els seus interessos.

Francesc Torradeflot, de l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós (AUDIR), s’hi manifestava a favor, per assolir, així, la unificació de criteris en l’àmbit municipal i perquè representaria la garantia de la llibertat de culte. Això no obstant es mostrava sorprès que en la tanda de consultes no s’hagués comptat amb agents importants de la societat civil, amb experiència en l’àmbit de la diversitat religiosa”. En la Declaració interreligiosa sobre els llocs de culte, signada pel Grup Inicial de l’AUDIR l’abril de 2009, es manifestaven comprensius amb les limitacions i condicions que pugui posar l’administració, sempre que no impliquin una interferència en qüestions purament de consciència. Apostaven perquè l’administració assumís una tasca pedagògica per eliminar prejudicis i actituds xenòfobes.

El Consell Evangèlic de Catalunya, a través d’un comunicat de premsa, valorava molt positivament la nova Llei. Manifestava el seu agraïment als partits polítics perquè la Llei acabava recollint bona part de les esmenes que havien presentat i desitjaven que les que es van rebutjar es reflectissin en el proper reglament.

L’Associació Església Plural, integrada per cristians progressistes, advocava a favor de la Llei i va fomentar el debat i el diàleg interconfessional apropant el tema a la Universitat Catalana d’Estiu l’agost del 2008 i al Fòrum Cristià de Reus l’abril del 2008.

En canvi, altres sectors del catolicisme manifestaven els seus temors que la norma signifiqués una retallada de la llibertat religiosa.

Juan José Guardia Hernández, advocat urbanista i doctor en dret canònic, es pronunciava a través d’un article** dient que la Llei seria innecessària si s’apliqués correctament la normativa urbanística ja existent. A més a més, criticava l’exigència d’un permís municipal i comparava la situació amb els permisos necessaris per obrir una discoteca.

Aquesta preocupació va traspassar fronteres, amb la publicació a començament del 2009 de l’”Informe 2008 sobre libertad religiosa en el mundo”, elaborat per l’Asociación Ayuda a la Iglesia Necesitada. Al capítol dedicat a Espanya, destaca un apartat sobre el projecte de llei català. Mostraven el seu temor que acabés essent necessari un permís per oficiar missa en qualsevol temple, recollint l’opinió de la diputada convergent Glòria Renom, i les possibles implicacions per a la llibertat religiosa. Fent-se ressò de les opinions de diversos bisbes catòlics, declaraven que s’unificaven realitats massa diferents en una sola llei.

De fet, el 2007, el cardenal del moment, Lluís Martínez Sistach, havia manifestat que un tema sensible d’aquestes característiques s’hauria d’haver regulat a través de diferents lleis orgàniques.

El Sr. Abdenour Prado, president de la Junta Islàmica Catalana, feia palès el seu descontentament, tement que la Llei tan sols servís per protegir la religió majoritària. Si bé abans havia apostat a favor del projecte, criticava especialment que no s’obligués a reservar terreny municipal i que aquest aspecte quedés supeditat a la disponibilitat del municipi. També censurava que l’obertura d’un centre es deixés en mans de funcionaris. Defensava que s’hauria de reservar espai a cada confessió segons els metres quadrats i el nombre de seguidors de cada confessió, com succeeix a Itàlia. Es queixava que calgués registrar-se al Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia, ja que actualment tan sols la meitat de les mesquites estan registrades.

Per als Ateus de Catalunya, era discutible que calgués un tractament específic als centres de culte, diferenciat del que ja es practica per als espais destinats a altres finalitats. Es mostraven sorpresos que no s’inclogués en el mateix barem els locals de reunió d’associacions no religioses “si tenen com a fita fonamental la difusió d’una cosmovisió racionalista, tal com ateus, agnòstics, etc.”.

Àlex Mañas, del grup municipal ICV de Badalona, escrivia al web del partit que el projecte es quedava curt, en dictaminar sobre aspectes tècnics i no aprofitar per regular la qüestió urbanística d’emplaçament d’espais per a usos religiosos i evitar abocar els centres de culte a polígons industrials, sovint lluny del nucli. Proposava estudiar la creació de centres públics ecumènics o pluriconfessionals (com el Centre Abraham, de Barcelona, que es va construir per facilitar la pràctica religiosa als atletes vinguts de tot el món, durant la celebració dels Jocs Olímpics el 1992), cosa que garantiria la igualtat de drets per a tothom.

Queda pendent l’aprovació del reglament que ha de determinar les condicions tècniques dels locals.

Més informació
Informe 2008 sobre libertad religiosa en el mundo. Madrid: Ayuda a la Iglesia Necesitada, 2008

* DOGC, núm. 5432, de 30.07.2009, p. 60449.

**
García Hernández, Juan José. “Catalunya, un país laic?”, Temes d’avui. Revista de teologia, Barcelona, 2009.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati