Dissabte 24 de Juny de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
CANAL SEGARRA-GARRIGUES I ZONES D’ESPECIAL PROTECCIÓ D’AUS
Xavier Sabaté - X3 Estudis Ambientals
Canal Segarra-Garrigues Mapa: Montse Ferrés
Actualitzat a 31/12/2009

Les obres del canal Segarra-Garrigues mantenen un bon ritme. S’inaugura el primer tram (5,2 km) del canal i s’adjudiquen les obres del quart tram i de la presa de l’Albagés, de manera que només resta per adjudicar un darrer tram. El litigi entre la Comissió Europea i l’Estat espanyol per la designació de zones d’especial protecció d’aus (ZEPA) evoluciona i finalitza amb una proposta consensuada de 42.144 ha, un 60% de la superfície originalment de reg que genera crispació entre els regants afectats. A finals d’any s’inicia el procés participatiu per definir els plans de gestió de les ZEPA, que hauran de determinar els usos en aquests territoris.


Antecedents: 2003, 2004, 2005, 2006, 2007

Articles posteriors 2010, 2013, 2014

El sistema de reg Segarra-Garrigues és l’obra hidràulica més ambiciosa que s’ha plantejat a Catalunya des de la construcció del canal d’Urgell al segle XIX. Un canal de 85 km de llargada connectarà l’embassament de Rialb (Noguera) amb l’embassament de l’Albagés (Garrigues), dibuixant un arc paral•lel al canal d’Urgell, enmig de la plana de Lleida. L’obra permetria que entre 16.000 i 17.000 regants transformessin unes 70.150 ha de terres de secà en terres de regadiu. El pressupost total de la infraestructura és de 1.521 MEUR, i es preveu acabar-la l’any 2013.

La protecció dels ocells obliga a excloure zones de reg
La transformació de secà a regadiu d’una gran extensió de terrenys podria afectar les comunitats d’ocells esteparis que habiten aquesta zona, i que estan protegits per la Directiva europea 79/409/CEE, sobre les aus. Aquesta directiva es dota de la figura de les zones d’especial protecció per a les aus (ZEPA) com a instrument per salvaguardar els espais on habiten poblacions d’ocells d’interès comunitari. Les ZEPA, conjuntament amb les anomenades zones especials de conservació (ZEC), que defineix la Directiva 92/43/CEE, d’hàbitats, constitueixen un sistema europeu d’àrees protegides que s’anomena XARXA NATURA 2000. A l’Estat espanyol, les comunitats autònomes han de delimitar i fixar les mesures de conservació necessàries a les ZEPA, que responguin a les exigències ecològiques dels tipus d’hàbitats naturals i de les espècies presents en aquestes àrees.

La delimitació de les ZEPA a la plana de Lleida i la posada en marxa del canal Segarra-Garrigues implicaven una incompatibilitat d’usos: l’extensió del regadiu significaria la pèrdua d’hàbitats esteparis, i si es declaraven més ZEPA o s’ampliava la superfície de les existents, es podrien transformar menys camps de secà. El xoc entre aquests dos projectes territorials va donar lloc a conflictes i litigis que es remunten a final del segle XX tant entre administracions públiques com entre comunitats de regants i organitzacions conservacionistes.

El litigi més important es debatia a escala europea arran d’una denúncia efectuada l’any 2001 per l’entitat ecologista SEO-Birdlife, per l’incompliment de la Directiva d’ocells en relació amb el canal Segarra-Garrigues. A final de 2007 el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees (TJCE) va dictaminar que el canal vulnerava la Directiva d’ocells, i instava l’Estat a preservar de la transformació una representació més gran dels hàbitats esteparis presents a la zona per complir amb la directiva, malgrat que l’any 2006 s’havia fet una proposta de protecció de 26.250 ha.

El canal Segarra-Garrigues no només servirà per regar
Malgrat que el Segarra-Garrigues s’havia projectat inicialment per al regadiu, arran de diversos episodis de sequera des del 2006, l’Estat espanyol i la Generalitat van acordar que l’aigua del canal s’aprofitaria, també, per proveir els nuclis urbans i indústries de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. A principi del 2008 es va posar en marxa l’estació potabilitzadora de Ratera (Plans de Sió), que inicialment es proveiria d’aigua del canal d’Urgell, però que a partir del 2009 s’alimentaria del Segarra-Garrigues. Aquesta possibilitat prenia més força davant un escenari de limitació del reg per mantenir els hàbitats esteparis.

Enmig del debat de principi de 2008 sobre les mesures per pal•liar la SEQUERA, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va proposar estudiar la connexió del canal Segarra-Garrigues amb la conca del Llobregat. Segons ERC, el projecte, plantejat a llarg termini i com a mesura complementària a les dessalinitzadores, no aixecaria rebuig territorial. No obstant això, el president de la Comunitat General de Regants del canal Segarra-Garrigues, Josep París, va descartar aquesta possibilitat perquè segons ell no hi havia excedent d’aigua a la plana de Lleida, i els agricultors i ramaders de la zona també tenien problemes per fer front a la manca d’aigua.

D’un projecte virtual a una realitat
Atesa la complexitat de l’obra, el projecte de construcció del canal es va planificar en cinc trams. La construcció del canal principal va ser assumida per l’Estat, a través d’una societat per coordinar les obres, que des del 2007 es va refondre dins Aguas de la Cuenca del Ebro S.A. (Acuaebro). El primer tram, adjudicat l’any 2006, de 5,2 km, ja era una realitat a principi del 2008, i durant el mes de juny s’hi van fer les primeres proves hidràuliques i l’aigua va rajar per primera vegada pel llit del canal.
Bassa de regulació als plans de Sió, entre Agramunt i Tàrrega Foto: Moisès Jordi
El procés de construcció del canal va anar acompanyat de diversos processos de concentració parcel•lària i de la constitució de comunitats de regants en els diversos sectors del sistema de reg. La transformació dels cultius també implicarà la transformació del concepte d’empresa agrícola. Així, els nous regants hauran d’afrontar importants inversions per habilitar la connexió de les seves finques al canal i per equipar les finques amb maquinària i infraestructura adaptada. Les comunitats de regants van iniciar contactes amb entitats financeres, que es van concretar l’abril del 2008 en un conveni entre la Comunitat General de Regants i BBVA per impulsar una modalitat de crèdit específica per finançar en condicions preferents els projectes empresarials dels futurs regants del canal.

Mentre que les obres de construcció del segon tram (16 km) i del tercer del canal (20 km) seguien en marxa, Acuaebro va adjudicar el quart tram, de 21 km, comprès entre Tàrrega, Verdú, Sant Martí de Riucorb i Maldà –tots plegats a la comarca de l’Urgell–, a la unió temporal d’empreses formada per Ferrovial Agromán S.A., COPCISA S.A. i Construcciones y Desmontes Marco S.A., per 53,8 MEUR. Es preveia que el tram estigués finalitzat la primavera del 2011. A principi d’abril de 2009 es va adjudicar l’embassament de l’Albagés a les empreses Dragados i Benito Arnó, per 54,5 MEUR i un termini d’execució de tres anys i mig. Amb aquestes adjudicacions, només quedava pendent d’adjudicar el cinquè tram de 22 km per completar tota l’obra.

La inauguració del primer tram del canal irrita Europa
El 5 de juliol de 2009 el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, i el secretari d’Estat del Medio Rural y Agua, del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí (MARM), Josep Puxeu, van inaugurar oficialment el primer tram del canal Segarra-Garrigues i van posar en reg la primera finca del sistema a Oliola.

La inauguració era simbòlica, perquè el canal ja regava les primeres finques des de juny del 2008, però va estar carregada de contingut per a les comunitats de regants, que veien realitzat un somni, i també per a la Comissió Europea (CE), que encaixava com una burla la inauguració d’un canal que era objecte d’un contenciós europeu. Segons representants de la CE, era la primera vegada que s’inaugurava oficialment una obra que havia estat declarada il•legal pel TJCE.

El mes anterior la Generalitat havia ampliat fins a 40.547 ha l’extensió dels espais ZEPA, especialment a les zones dels Plans de Sió, a la Segarra (quasi 5.000 ha més) i a Belianes-Preixana, a l’Urgell, que passava de les 1.925 ha a les 6.529 ha. La declaració de la ZEPA de Belianes l’any 2006 ja va provocar llavors un important rebuig social, i havia significat un dels principals esculls en la negociació entre el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR) i el Departament de Medi Ambient i Habitatge (DMAH). La nova delimitació s’estenia des del nucli urbà d’Arbeca fins a les proximitats de Tàrrega, al bell mig del sector de reg del canal Segarra-Garrigues, i ajudava a connectar les ZEPA de la Segarra amb les de les Garrigues.

Segons el DMAH, els criteri principal de la nova ampliació era assegurar la conservació de quatre espècies prioritàries: la terrerola vulgar (Calandrella brachytactyla), el sisó (Tetrax tetrax), la calàndria (Melanocorypha calandra) i el gaig blau (Coracias garrulus). També es pretenia millorar la connectivitat entre les ZEPA, i millorar-ne la delimitació d’alguna, agrupant els diversos sectors que les formaven, especialment pel cas dels secans del Segrià i Utxesa i Bellmunt i Almenara.

Tot i l’esforç per augmentar la superfície protegida, l’executiu europeu considerava que l’extensió i distribució de les zones de protecció dels ocells no era satisfactòria, i que seguia incomplint la normativa comunitària. Pocs dies després de la inauguració del canal, la portaveu de Medi Ambient de la CE, Barbara Helfferich, va formular un ultimàtum a la Generalitat i el Govern espanyol: si no s’ampliaven les zones de protecció d’ocells abans del 22 de juliol, l’Estat hauria de pagar una multa de centenars de milers d’euros per cada dia de reg. Davant d’aquesta situació, els consellers d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, i Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, van viatjar a Brussel•les per negociar amb la comissió encarregada de supervisar aquest projecte. De la reunió en van sortir dos mesos més de marge per resoldre el conflicte.

A la tercera (ampliació o retallada), va la vençuda
En paral•lel a les advertències de la Comissió Europea, els futurs regants de la zona també es mobilitzaven i pressionaven la Generalitat per no cedir més terrenys de reg. El 16 de febrer uns 500 pagesos es van manifestar a la plaça Sant Jaume de Barcelona amb el lema: “Per un desenvolupament de les terres de Lleida. Canal Segarra-Garrigues. No a les ZEPA”. Les comunitats de regants temien que la solució al litigi europeu passés per una gran retallada de la superfície de reg.

Poc abans de la finalització del termini imposat per la CE, i després d’un estiu de negociacions a Brussel•les, la Generalitat va proposar una tercera ampliació de les ZEPA fins a 42.144 ha, la qual satisfeia les demandes europees, resolia els litigis oberts i desactivava l’amenaça d’una multa milionària. Aquesta ampliació era de només unes 1.597 ha respecte de la proposta feta el mes de juny, però recollia la demanda europea de connectar diferents sectors d’una mateixa ZEPA i enllaçar diverses zones de protecció per millorar-ne la funcionalitat ecològica i reduir-ne la fragmentació.

L’ampliació afectava sobretot el sector del Segrià i les Garrigues, concretament els secans de Mas de Melons, Alfés, el Segrià i Utxesa, que en conjunt guanyaven 1.404 ha noves. La polèmica ZEPA de Belianes quedava intacta, mentre que la dels Plans de Sió s’ampliava en unes 114 ha. El conjunt de la superfície protegida significava un 60% de la que podia regar originalment el sistema del canal Segarra-Garrigues.
Infraestructures de regadiu entre Ponts i Sanaüja Foto: Moisès Jordi
Diversos sindicats agraris van mostrar-se indignats per aquesta nova ampliació. El 21 de setembre, unes 300 persones van participar a Tàrrega en una manifestació convocada per Unió de Pagesos (UP) contra aquesta ampliació. La manifestació va tenir el suport de responsables polítics de Convergència i Unió (CiU), del sindicat Unió de Ramaders i Pagesos de Catalunya (URAPAC) i de l’Associació d’Empresaris Agraris de Lleida. En la manifestació hi eren presents alguns dels impulsors del grup COMPROMÍS PER LLEIDA, que aposta per un ús racional de l’aigua, que no caigui en la hiperproducció agrària en mans de poques empreses i que serveixi per al desenvolupament d’altres sectors econòmics i socials de la plana de Lleida. UP va retreure a la Comunitat de Regants del Segarra-Garrigues que no secundés la protesta, i Francesc Pena, responsable d’aigua d’UP, va insinuar que alguns membres de la junta estaven d’acord amb la nova delimitació perquè no havia afectat les seves finques.

Els manifestants van demanar la dimissió de Joaquim Llena i Francesc Baltasar, argumentant que la seva gestió havia exclòs de reg gairebé dues de cada tres hectàrees. També argumentaven que la retallada de zona de reg posava en perill la rendibilitat de les explotacions, ja que els regants, en ser menys, haurien de pagar l’aigua més cara. La Comissió Europea afirmava, per la seva banda, que les ZEPA no eren incompatibles amb el reg, sinó que, a través dels plans de gestió, es podrien respectar i aplicar alguns tipus de reg sempre que no afectessin la supervivència de les aus en perill d’extinció.

La retallada de superfície de reg va provocar situacions molt tenses on ja s’havien fet les concentracions parcel•làries per treure un rendiment agrícola més gran del canal. Per exemple, a Alfés (Segrià), alguns pagesos es van quedar unes terres afectades per les noves ZEPA, mentre que les seves antigues parcel•les sí que es podrien regar plenament. Això va provocar enfrontaments entre pagesos, alguns dels quals fins i tot van arribar als tribunals, i en dos episodis, van acabar en violència física entre pagesos. L’alcaldessa d’Alfés, Ann Gyles (ERC), reconeixia que la situació estava creant una gran crispació al territori, i reclamava que s’aclarís amb urgència quin tipus de gestió podrien fer els agricultors afectats per les ZEPA i quines compensacions econòmiques rebrien els qui no poguessin fer el pas a regadiu.

Per fer front a la crispació social, UP proposava un tracte igualitari per a tots els regants, assignant una mateixa dotació que permetés regar totes les explotacions amb un sistema que garantís la protecció del medi, i amb un cost que els regants poguessin assumir. A canvi de la renúncia al ple reg, els regants serien compensats amb una transformació a cost zero. UP també proposava una gestió flexible de la dotació de l’aigua dins de cada explotació, de manera que poguessin conviure terrenys de secà i de regadiu a la mateixa finca, garantint així l’hàbitat de les aus protegides i també una productivitat agrària rendible, així com rotacions de cultius tradicionals entre parcel•les. Per acabar, el sindicat reclamava que l’Administració permetés que els pagesos en zones de reg que no volguessin regar poguessin fer permutes sense cost amb els pagesos que sí que ho volien fer però que estaven en zones ZEPA.

Pendents dels plans de gestió de les ZEPA
Un cop delimitades les ZEPA, el pas següent era redactar els respectius plans de gestió, que haurien d’incloure, almenys, els objectius de conservació del lloc i les mesures apropiades per mantenir els espais en un estat de conservació favorable. Els plans de gestió havien de donar coherència a les accions públiques i privades amb incidència sobre les espècies i els hàbitats de la ZEPA, i havien de servir com un document de referència i una ajuda a la presa de decisions dels grups socials que actuen en la ZEPA. Segons molts pagesos, els plans de gestió significarien la concreció sobre si podien regar o no a les seves explotacions, i sobre les compensacions econòmiques en cas de no poder regar.

L’any 2009, el DAR i el DMAH van encarregar al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) l’elaboració dels plans de gestió de les ZEPA designades a la plana de Lleida. L’elaboració d’aquests plans de gestió hauria d’anar acompanyada d’un procés de participació per acordar els objectius de conservació de l’espai, quins agents i institucions hi estarien implicats, i de quins mitjans es disposaria per aconseguir els objectius establerts. Amb tot, bona part del pes del conflicte passava a sostenir-se sobre els continguts que tindrien aquests plans de gestió, i la societat civil i el sector agrari estaven expectants davant la concreció d’aquests plans. El Govern va iniciar el mes de desembre les primeres trobades i reunions per tal de definir els plans de gestió, que preveia enllestir entre finals de març i principis d’abril de 2010.

Més informació
Sánchez, C. (2009) ”Aves esteparias versus nuevos regadíos. El conflicto permanece abierto en Cataluña”. Quercus, 284. Octubre de 2009
MUÑIZ, S.; BATALLA, G. (2006). El canal Segarra-Garrigues i Xarxa Natura 2000. Barcelona: Fundació Territori i Paisatge (Caixa Catalunya) i Fundació Jaume Bofill
SEO/BIRDLIFE (2009). Directrices para la redacción de planes o instrumentos de gestión de las Zonas de Especial Protección para las Aves. Madrid: Sociedad Española de Orintología / Birdlife
www.acuaebro.es
www.regsega.net
www.ruralcat.net/ruralcatApp/segarragarrigues/index.htm
www.catpaisatge.net/docs/SegarraGarriguesXXI2.pdf
www.forum2001.es/Arxius/Components/Component.2/Arxius/Conv%20%20Adhesi%C3%B3%20a%20-Compromis%20per%20Lleida-.pdf
www.sobreestants.com/SobbiArchives/198.pdf
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati