Dilluns 26 d ' Agost de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
ESTATUT D'AUTONOMIA DE CATALUNYA. ASPECTES TERRITORIALS (2006)
Mercè Corretja

Culmina el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb l’aprovació de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol. Tot i que ha estat impugnada davant del Tribunal Constitucional, és una llei orgànica de l’Estat, aprovada i en vigor. Entre les principals novetats que afecten el territori, destaquem la creació de la vegueria, com a nova entitat local, i l’ampliació competencial de la Generalitat en diversos àmbits (aigües, habitatge, medi ambient, urbanisme, ordenació del territori i del litoral, transports i infraestructures del transport) com a conseqüència de l’aplicació de noves tècniques de distribució de competències i, en especial, del mandat de participació de la Generalitat en l’exercici de competències estatals. La concreció d’aquest mandat esdevé un factor clau per a confirmar l’increment competencial.


L’any 2006 s’ha aprovat la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC), que ha entrat en vigor el dia 9 d’agost de 2006. És, per tant, una llei de l’Estat aprovada i d’obligat compliment, que estableix importants novetats en el sistema polític i organitzatiu de Catalunya.

La proposta de reforma va entrar al Congrés dels Diputats l’octubre de 2005 i durant el primer semestre de 2006 se n’han anat succeint els tràmits per a l’aprovació a les Corts Generals, la submissió del text a referèndum de la població de Catalunya i la publicació de la llei orgànica tant al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) com al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC). A continuació fem un resum d’aquest procediment i del seu contingut, amb la intenció d’analitzar després els aspectes de l’Estatut de 2006 que incidiran especialment en el territori, tant des de la perspectiva de l’organització com de les competències.

La tramitació i aprovació del text a les Corts Generals
A grans trets, cal recordar que els estatuts d’autonomia són lleis orgàniques de l’Estat que han de seguir un procediment especial de tramitació i aprovació tant per a la seva primera aprovació com per a les reformes successives en què intervenen tant la Comunitat Autònoma afectada com l’Estat. Són, per tant, lleis orgàniques i paccionades.

D’acord amb el procediment de reforma previst a l’article 56 EAC de 1979,* es va iniciar la reforma estatutària i el Parlament de Catalunya va aprovar la seva proposta el 30 de setembre de 2005,** per 120 vots a favor i 15 en contra (els vots del grup parlamentari del Partit Popular –PP– al Parlament). El text aprovat es va trametre al Congrés dels Diputats que el va admetre a tràmit el 18 d’octubre de 2005.

Davant el silenci del Reglament del Congrés sobre el procediment a seguir, es va decidir aplicar la resolució interpretativa de la Presidència del Congrés dels Diputats de 16 de març de 1993 i es va obrir la fase de debat sobre la totalitat i votació sobre l’admissió del projecte. Aprovada la votació per majoria, es va remetre la proposta a la Comissió Constitucional del Congrés i es va obrir el termini d’esmenes.

Atès que els grups van presentar esmenes a la proposta,*** el president del Congrés va convidar el Parlament de Catalunya a designar una delegació, amb representació de les diferents forces polítiques que l’integren, i es va formar una ponència conjunta entre aquesta delegació i els membres de la Comissió Constitucional per tal d’estudiar les esmenes i acordar un text conjuntament. L’informe de la ponència es va publicar el mes de març, tot mantenint alguns punts de desacord, vots particulars i esmenes.**** La Comissió Constitucional del Congrés va aprovar el seu dictamen el 21 de març de 2006***** i va remetre el text al lle del Congrés, que l’aprovà.

L’abril se’n va iniciar la tramitació al Senat. El PP va presentar un vet que fou rebutjat per majoria. S’hi van presentar esmenes, però en la votació final totes van ser rebutjades i es va aprovar el text tal com va venir del Congrés dels Diputats. La votació de ratificació pel ple del Senat va tenir lloc el 10 de maig de 2006.******

Mitjançant el Decret 170/2006, de 18 de maig, el president de la Generalitat va convocar el referèndum per al dia 18 de juny de 2006, i la població de Catalunya, amb una participació del 49,41%, va votar majoritàriament a favor del sí (73’90%).

Finalment, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya es va aprovar mitjançant la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, i es va publicar al BOE i al DOGC del dia següent. L’entrada en vigor es va produir al cap de vint dies d’aquesta publicació, és a dir, el 9 d’agost.

Els recursos d’inconstitucionalitat
Després de l’entrada en vigor del text el 9 d’agost, s’han presentat diversos recursos d’inconstitucionalitat contra alguns articles. En concret, cal esmentar els recursos presentats pel PP i pel Defensor del Poble (que impugnen la major part del text), i els recursos del Govern de la comunitat autònoma de la Rioja, del Consell de Govern d’Aragó, del Consell de Govern de la regió de Múrcia, del Consell de la Generalitat Valenciana i del Consell de Govern de les Illes Balears, que impugnen alguns preceptes concrets (competències en matèria d’aigües, regulació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó o competències en matèria de denominacions d’origen).

Aquests recursos es troben pendents de resolució davant del Tribunal Constitucional. S’ha de fer constar, però, que la seva interposició no suspèn l’aplicació del text i que, per tant, la Llei orgànica és plenament vigent i aplicable.

Les principals novetats
Si bé es pot afirmar que els dos objectius inicials de l’Estatut de 2006 eren millorar la capacitat política de l’autogovern i millorar el sistema de finançament, el resultat final és un estatut molt més complet que el de 1979 i que incorpora aspectes inèdits fins en aquell moment en un text estatutari.

Entre les novetats, destaca un títol I sobre drets, deures i principis rectors (que, posteriorment, ha estat imitat per altres propostes de reforma estatutària) on s’han recollit amb rang estatutari els drets lingüístics, el deure de conèixer el català i diversos drets i deures de caràcter prestacional (socials, culturals, mediambientals, d’accés als serveis públics i a la bona administració, sanitaris, etc.) que s’hauran de desenvolupar per llei.

El títol II reforma les pròpies institucions d’autogovern i conté una àmplia regulació dels poders locals. El títol III tracta sobre el poder judicial i si bé manté la unitat d’aquest poder en tot l’Estat, reforça el paper del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en el recurs de cassació, amplia les competències normatives de la Generalitat en relació amb el personal i els mitjans de l’administració de justícia i preveu la justícia de proximitat. Tanmateix, el desplegament d’aquest títol queda pendent d’una reforma de la Llei orgànica del Poder Judicial i de les lleis processals.

El títol IV atribueix les competències a la Generalitat i ho fa mitjançant tècniques noves (la definició funcional de les tipologies competencials i la utilització de categories concretes de matèries) amb l’objectiu de garantir i ampliar les competències de la Generalitat. El títol V tracta sobre les relacions institucionals de la Generalitat i incorpora un nou marc de relacions amb l’Estat (amb la creació d’una Comissió Bilateral Generalitat-Estat i la previsió d’instruments multilaterals de relació), amb les restants comunitats autònomes i amb la Unió Europea. El títol VI, dedicat al finançament, estableix els principis per a millorar el sistema de finançament de la Generalitat, i el títol VII, que reforma el procediment mateix de reforma.

Els aspectes territorials a l’Estatut de 2006
En aquest apartat convé tractar separadament dues qüestions: el vessant institucional i organitzatiu del territori d’una banda, i les competències de la Generalitat en matèries territorials de l’altra, és a dir, les competències sobre urbanisme, ordenació del territori, del litoral i del paisatge, medi ambient, espais naturals, infraestructures del transport, transports, aigües i habitatge.

L’organització del territori
L’Estatut introdueix dos elements innovadors pel que fa a l’organització territorial: un és la figura de la vegueria. Així, l’article 83 EAC estableix que: “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries“. L’altra és el reforçament del vincle institucional entre la Generalitat i els ens locals de Catalunya i, en conseqüència, l’atribució de majors competències a la Generalitat en l’àmbit local i la substitució parcial de la legislació bàsica estatal per l’Estatut d’Autonomia.

Pel que fa a la vegueria, l’Estatut n’estableix els elements essencials als articles 90 i 91. Es defineix com l’àmbit territorial específic per a l’exercici de govern intermunicipal de cooperació local i com la divisió territorial adoptada per la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis i s’afirma que: “els consells de vegueria substitueixen les diputacions”. La competència per a crear, modificar, suprimir i desplegar el seu règim jurídic és del Parlament de Catalunya, ara bé, si es volen alterar els límits provincials caldrà seguir el procediment establert a l’article 141 de la Constitució Espanyola, és a dir, caldrà una llei orgànica (cal recordar que la província constitueix també la circumscripció electoral per a les eleccions al Senat i al Congrés). Finalment, també cal assenyalar que la competència sobre organització territorial de la Generalitat és exclusiva d’acord amb l’article 151 EAC però ha de respectar la garantia institucional de municipis i províncies. En el cas que s’optés per substituir totalment les diputacions pels consells de vegueria la garantia institucional s’aplicaria a les vegueries.

Cal assenyalar que el text aprovat al Parlament de Catalunya el 30 de setembre no feia cap referència ni a la llei orgànica ni a la garantia institucional de la província ni limitava la competència de la Generalitat sobre règim electoral dels ens locals garantits constitucionalment. Tot i això, els dos primers límits deriven directament de la Constitució (articles 141 i 140, respectivament) i, per tant, eren igualment aplicables. En canvi, la redacció de l’article 160.2 EAC en la versió aprovada el 30 de setembre garantia la competència exclusiva de la Generalitat en relació amb el règim electoral de la vegueria mentre que el text aprovat no garanteix aquella exclusivitat.

D’altra banda, l’Estatut manté la comarca com a ens local amb personalitat jurídica pròpia i formada per municipis per a la gestió de competències i serveis locals (article 92 EAC).

En conseqüència, el desplegament d’aquestes figures (la vegueria és d’existència necessària segons l’Estatut) i l’articulació de les diferents relacions i àmbits de competències i funcions entre elles, és un dels principals reptes que tindrà el Parlament de Catalunya per al desplegament de l’Estatut.

Pel que fa als aspectes institucionals, l’article 2.3 EAC estableix que: “Els municipis, les vegueries, les comarques i els altres ens locals que les lleis determinin integren també el sistema institucional de la Generalitat, com a ens en els quals aquesta s’organitza territorialment, sens perjudici de llur autonomia”.

Amb aquesta afirmació es reforcen els vincles institucionals entre la Generalitat i els ens locals de Catalunya i, per tant, s’avança en l’anomenada interiorització del govern local. Al mateix temps, es reforcen les competències sobre l’àmbit local que s’atribueixen a la Generalitat pel nou Estatut.******* En aquest sentit, es pot concloure que l’Estatut de 2006, que és una llei orgànica estatal, proclama el principi de l’autonomia local amb un rang superior al del propi legislador estatal bàsic i configura un nucli mínim d’aquesta autonomia format per competències pròpies dels municipis, plena capacitat d’autoorganització, potestat normativa pròpia i suficiència financera. La integració dins del sistema institucional de la Generalitat l’obliga, com a institució, a garantir l’autonomia local estatutàriament proclamada, al mateix temps que es reforcen les seves competències sobre els ens locals, respectant, però, el principi d’autonomia local. El caràcter singular del sistema institucional de Catalunya es reforça amb la referència als drets històrics de l’article 5 EAC.

Les competències territorials
En aquest apartat, es farà referència a les competències de la Generalitat en diferents matèries relacionades amb el territori. Abans, però, convé referir-se breument a les principals tècniques introduïdes en aquest apartat per l’Estatut de 2006.

D’una banda, l’Estatut garanteix millor l’àmbit funcional de les competències de la Generalitat amb una definició precisa de les diferents funcions que li corresponen en cada tipus de competència (exclusiva, compartida i executiva). En concret, l’article 110 estableix que en les competències exclusives, correspon “únicament” a la Generalitat i de forma “íntegra” la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, és a dir, li corresponen la totalitat de potestats i funcions, la qual cosa exclou qualsevol intervenció estatal en aquestes matèries.

L’article 111 defineix les competències compartides, tot establint que correspon a la Generalitat la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat com a principis o mínim comú normatiu en normes amb rang de llei, excepte en els supòsits que es determinin d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut. En tot cas, es garanteix que la Generalitat pot establir polítiques pròpies. Per tant, l’article 111 estableix la regla general que les bases estatals s’han d’establir per llei i s’han de limitar a contenir principis i no tot el desplegament d’aquests, incorporant així, la doctrina majoritària del Tribunal Constitucional.

Finalment, en les competències executives correspon a la Generalitat la potestat reglamentària (que comprèn tant els reglaments externs com els interns) i la funció executiva (article 112).

Així mateix, l’Estatut també preveu que la Generalitat pugui exercir acció exterior (fora de l’Estat) en exercici de les seves competències (article 193.2 EAC), estableix mecanismes de col•laboració entre la Generalitat i altres comunitats autònomes quan l’objecte de les competències pugui tenir un abast extraterritorial, evitant el desapoderament automàtic de la Generalitat (article 115 EAC) i incorpora la jurisprudència constitucional pel que fa a l’exercici de l’activitat de foment de l’Estat quan afecta competències de la Generalitat (article 114 EAC).

Des del punt de vista material, l’Estatut precisa i delimita cada una de les matèries competencials i les desglossa en submatèries, de tal manera que permet identificar millor els diferents àmbits més directament relacionats amb cada nucli material. D’aquesta manera, elimina les ambigüetats i el fet que una mateixa submatèria sigui susceptible de ser inclosa en dos o més títols competencials (estatals i autonòmics) i, per tant, intenta evitar els encreuaments de títols i la utilització de títols horitzontals de l’Estat per regular competències sectorials de la Generalitat.

Aplicant aquestes tècniques, d’una banda, distingim un conjunt de matèries territorials en què l’Estatut atribueix competència exclusiva a la Generalitat: l’Ordenació del territori, urbanisme, paisatge i ordenació del litoral (article 149 EAC); l’habitatge (article 137 EAC); les aigües que pertanyin a conques hidrogràfiques intracomunitàries (article 117.1 EAC); la xarxa viària i ferroviària de titularitat pròpia en tot el territori de Catalunya (article 140.5 i 140.6 EAC); els ports, aeroports i altres infraestructures del transport no qualificades d’interès general (article 140.1 EAC); els transports terrestres de viatgers i de mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que passin íntegrament pel territori de Catalunya amb independència de la titularitat de la infraestructura (article 169-1 EAC); els centres de transport, logística i distribució localitzats a Catalunya (article 169.4 EAC) i els espais naturals situats íntegrament a Catalunya (article 144.2 EAC).

A més d’alguna matèria nova, com el paisatge, des de la perspectiva material convé subratllar que dins de la competència exclusiva de la Generalitat l’Estatut esmenta en cada àmbit sectorial la potestat de planificació. Així, a més de la competència general d’ordenació del territori i del paisatge, del litoral i urbanisme (prevista a l’article 149 EAC), també s’atribueix en exclusiva a la Generalitat la competència per dur a terme la planificació sectorial en matèria d’aigües que pertanyin a conques internes (és a dir, la planificació hidrològica, article 117.1.a) EAC); en matèria d’habitatge (article 137.1.a) EAC); d’infraestructures del transport i les comunicacions, inclosos els ports, aeroports i heliports, que no tinguin la qualificació legal d’interès general (article 140.1 EAC); de xarxa viària en tot el territori de Catalunya (amb independència de la titularitat, article 140.5.a) EAC) i de la xarxa ferroviària de la qual és titular la Generalitat (article 140.6 EAC); espais naturals (article 144.2 EAC); d’obres públiques que no siguin qualificades d’interès general ni afectin una altra comunitat autònoma (article 148.1 EAC); i de transports terrestres de viatgers i mercaderies per carretera, ferrocarril i cable que transcorrin íntegrament dins el territori de Catalunya (article 169.1 EAC).

Per tant, la potestat de planificació queda reservada en tot cas a la Generalitat en tots els àmbits i sectors que té atribuïts com a competència exclusiva.

Pel que fa a la tipologia competencial, atès que la competència de la Generalitat es configura com a exclusiva i d’acord amb la clàusula general de l’article 110 EAC, s’exclou tota intervenció estatal en aquestes matèries, ja sigui mitjançant normes bàsiques o altres títols horitzontals. Per exemple, en matèria d’habitatge, la nova precisió de les submatèries incloses com a nucli material mínim, entre les quals figura “l’establiment de prioritats i objectius de l’activitat de foment de les administracions públiques de Catalunya en matèria d’habitatge i l’adopció de les mesures necessàries per a assolir-los” i la reserva íntegra de la potestat legislativa, de la reglamentària i de la funció executiva a la Generalitat en aquesta competència exclusiva exclouen qualsevol possibilitat d’intervenció estatal, tal com ha estat succeint fins ara, en què l’Estat ha intervingut i ha condicionat les competències de la Generalitat mitjançant les seves competències bàsiques sobre planificació general de l’activitat econòmica.

L’article 144.2 de l’Estatut relatiu als espais naturals atribueix la competència exclusiva a la Generalitat, si bé “respectant el que disposa l’article 149.1.23 de la Constitució Espanyola”. Aquesta expressió no es pot interpretar de la mateixa manera que fins ara s’ha interpretat la clàusula “sens perjudici”, és a dir, com una habilitació a l’Estat per poder regular aquesta matèria a partir dels seus títols competencials, sinó com una condició o límit a l’exercici de la competència per la Generalitat. Així, l’Estatut garanteix la titularitat de la competència a la Generalitat en exclusiva però en exercir-la, aquesta haurà de respectar les bases que l’Estat hagi establert en matèria de protecció del medi ambient.

En les matèries territorials, l’única competència compartida és la relativa al medi ambient (article 144.1 EAC). Segons la clàusula general que defineix les competències compartides de l’article 111 EAC, en aquest cas la Generalitat haurà d’exercir la potestat legislativa, la reglamentària i la funció executiva en el marc de les bases que com a principis o mínim comú denominador amb rang de llei hagi establert l’Estat, si bé aquesta regla general preveu també excepcions, les quals a priori no es poden determinar. Caldrà vigilar, per tant, en el desplegament d’aquesta competència, l’acció del legislador bàsic estatal.

Des de la perspectiva material, com hem dit, el desglossament garanteix en cada matèria exclusiva o compartida un nucli material mínim integrat per un conjunt de submatèries expressament fixades que en tot cas pertanyen a la competència de la Generalitat. En les matèries territorials la definició del nucli material no és mai taxativa sinó que empra la fórmula “inclou en tot cas”, és a dir, en el futur s’hi podran incloure altres aspectes relacionats amb el seu nucli material que puguin aparèixer. Dit d’una altra manera, la inclusió d’unes submatèries de forma expressa no exclou que se n’hi puguin incloure altres que tinguin connexió material amb la categoria genèrica.

Una altra novetat en les matèries territorials és l’aparició d’una “competència de participació” de la Generalitat en competències estatals, especialment present en les infraestructures del transport (ports, aeroports, xarxa viària i ferroviària), obres públiques, transports, espais naturals i aigües. Fins ara, en aquestes matèries els criteris constitucionals i estatutaris per a la distribució de competències entre l’Estat i la Generalitat han estat l’interès general, l’afectació a més d’una comunitat autònoma o el territori. Així, quan una obra pública o una infraestructura del transport es qualifica d’interès general, afecta més d’una comunitat autònoma o ultrapassa el territori de Catalunya, la Generalitat queda automàticament desapoderada de la seva competència i el competent és l’Estat, sense tenir en compte els impactes que aquella obra o infraestructura puguin produir en la configuració del territori, dels fluxos de població o de les relacions econòmiques, de tal manera que l’exercici de la competència estatal afecta directament interessos i competències de la Generalitat, alguns dels quals són exclusius.

La rigidesa en l’atribució competencial present en la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979 ha quedat modulada a partir de l’Estatut de 2006, en els termes que tot seguit s’exposaran.

Pel que fa a l’interès general, fins ara els criteris per a la qualificació han estat fixats en lleis o reglaments estatals, sense cap intervenció de la Generalitat. Per tal de canviar aquesta situació, l’Estatut de 2006 preveu la participació de la Generalitat en el tràmit de qualificació d’interès general d’una obra pública o una infraestructura del transport mitjançant un informe no vinculant. En conseqüència, l’Estat conserva la decisió final però la qualificació deixa de ser un acte totalment unilateral com fins ara.

En l’àmbit de la planificació i la programació de les obres públiques i infraestructures del transport d’interès general es preveu que la Generalitat hi participi però no es determina el mecanisme de participació (tot respectant la competència estatal) sinó que es fa una remissió o bé a la normativa o legislació estatal o bé al títol V de l’Estatut o totes dues opcions alhora. En aquests casos, per tant, Estat i Generalitat hauran d’acordar la forma de participació (informes, convenis, òrgans de participació, etc. i, quan s’escaigui, incorporar-la al reglament o a la llei estatal).

Per a la gestió de les obres públiques d’interès general i dels serveis públics als quals queden adscrites es preveu, com a regla general, el conveni com a instrument de participació. Aquesta fórmula ja s’utilitza força en l’actualitat però ara queda reforçada en quedar integrada en el text estatutari com a mecanisme normal de gestió.

En aquest àmbit, s’ha de fer referència específica als ports i aeroports d’interès general, en què es preveuen dues possibilitats alternatives, o bé que la Generalitat participi en la gestió o bé que l’assumeixi “d’acord amb el previst a les lleis”. Per tant, s’assegura la presència parcial o total de la Generalitat en la gestió d’aquestes infraestructures. La referència a les lleis es pot interpretar tant en el sentit que afecta els dos supòsits (de tal manera que la participació en la gestió requerirà una llei que ho reguli) com que només afecta el segon (en aquest cas, seria una referència a les lleis orgàniques de delegació o transferència de l’article 150.2 de la Constitució).

Si examinem els altres dos criteris de repartiment competencial que utilitzen la Constitució de 1978 i l’Estatut de 1979 (és a dir, l’afectació a una altra comunitat autònoma o que l’objecte de la competència ultrapassi el territori de Catalunya), observem que també l’Estatut de 2006 ha introduït mecanismes per matisar la rigidesa del repartiment competencial i permetre la participació de la Generalitat. Aquests criteris s’apliquen a les obres públiques, carreteres, ferrocarrils i transports terrestres, aigües i espais naturals.

D’una banda es manté el criteri territorial per delimitar la competència exclusiva de la Generalitat en matèria d’aigües, transports terrestres i espais naturals però es preveuen fórmules de participació quan s’estenen més enllà del seu territori. La participació es preveu tant en la planificació i programació (planificació hidrològica, establiment de línies de transport d’àmbit superior, serveis ferroviaris que garanteixin la comunicació amb una altra comunitat o amb el trànsit internacional) com en la gestió. Els instruments de participació poden ser indeterminats i, per tant, caldrà acordar amb l’Estat com es concreten, o bé amb un informe previ (en el cas de les línies de transport) o en l’àmbit de la gestió, amb el conveni. Cal tenir en compte que la Llei d’aigües estatal vigent ja preveu fórmules de participació en la planificació hidrològica de les conques intercomunitàries i en els òrgans de gestió d’aquestes conques.

En matèria de transports terrestres, l’Estatut de 2006 no conté cap excepció quan declara la competència exclusiva de la Generalitat sobre el transport intracomunitari, la qual cosa comporta que quedi inclòs en aquesta competència el transport de rodalies i regional de Renfe a Catalunya, que fins ara no havia estat objecte de traspàs, ja que ha quedat eliminada la reserva de gestió directa estatal que figurava a l’Estatut d’Autonomia de 1979 i, per tant, caldrà procedir al seu traspàs a la Generalitat.

Pel que fa als espais naturals que ultrapassin el territori de Catalunya es preveu que la Generalitat promogui mecanismes de col•laboració amb altres comunitats autònomes, impedint que la competència es traslladi a l’Estat només pel fet de la supraterritorialitat de l’objecte de la competència.

Pel que fa a la xarxa viària i a la ferroviària, l’Estatut de 2006 ha substituït el criteri territorial per la noció de titularitat de la infraestructura, de tal manera que cada instància política és competent en la xarxa de la seva titularitat. No obstant això, es preveu que la Generalitat participa en la gestió de les xarxes de titularitat estatal a Catalunya (excedeixin o no del seu territori) sense determinar la forma de participació. Cal observar que el canvi de titularitat (que es pot produir amb el traspàs d’una carretera estatal a la Generalitat) comporta automàticament la competència de la Generalitat.******** En relació amb la xarxa ferroviària estatal es garanteix també la participació de la Generalitat en la seva planificació, a més de la gestió. En tots dos casos, la participació en la gestió es remet al que disposi la normativa estatal, per la qual cosa caldrà modificar aquesta normativa i introduir-hi els mecanismes de participació.

En dos supòsits concrets l’Estatut esmenta que la participació s’instrumenti mitjançant un informe de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat (organisme de relacions bilaterals creat pel propi Estatut). Es tracta de l’emplaçament d’infraestructures i equipaments de titularitat estatal situats íntegrament a Catalunya i de la declaració i delimitació d’espais naturals quan l’espai quedi sotmès a un règim de protecció estatal. Cal assenyalar que en tots dos casos la Generalitat té atribuïda una competència exclusiva (ordenació del territori i espais naturals, respectivament) que queda directament afectada per una decisió estatal. En conseqüència, s’arbitra un mecanisme més proper a la col•laboració que a la simple participació, atesa la composició bilateral i paritària de la comissió, que permet un grau major de participació de la Generalitat en la decisió final.

Per cloure aquest capítol sobre participació, també s’ha de fer referència a la presència de la Generalitat en els organismes supraautonòmics en matèria d’infraestructures del transport situats a Catalunya de titularitat estatal (Renfe, Puertos del Estado, Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea –AENA–, Gestor de Infraestructuras Ferroviarias –GIF–) que estableix l’article 140.2 EAC.

L’article 53 de l’Estatut d’Autonomia de 1979 preveia també la participació de la Generalitat en organismes estatals, però a la pràctica va tenir una aplicació molt limitada. El nou article 140 EAC introdueix un mandat (en utilitzar el verb en present: “la Generalitat participa...”) que, per tant, obliga l’Estat a introduir mecanismes per a fer possible aquesta participació que es pot dur a terme mitjançant la designació de vocals en els consells d’administració de les entitats esmentades i, en algun cas, mitjançant la modificació de les lleis reguladores d’aquestes entitats.

En definitiva, es pot afirmar que l’Estatut ha introduït criteris més flexibles en la distribució competencial que afecta el territori i que ha ampliat l’àmbit d’exercici de les competències de la Generalitat amb la tècnica de la participació en l’exercici de competències estatals. Ara bé, en molts casos, aquestes previsions, tot i que es puguin considerar imperatives, s’hauran de concretar posteriorment en convenis, informes, modificacions legislatives, etc. i per tant requereixen un desplegament estatutari. Serà aleshores quan es podrà valorar realment l’abast dels canvis competencials introduïts pel nou Estatut d’Autonomia i la seva influència en els models de gestió del territori i de les infraestructures així com, en general, en l’exercici de les competències territorials.

Més informació
www.gencat.net/iea

*Aquest procediment de reforma preveu essencialment quatre tràmits: la iniciativa, que correspon al Govern, al Parlament o a les Corts Generals; l’aprovació de la proposta pel Parlament de Catalunya, per una majoria de dues terceres parts, l’aprovació per les Corts Generals mitjançant llei orgànica, i ,finalment, el referèndum positiu dels electors. El procediment de reforma s’ha modificat en el nou Estatut de 2006.

**BOPC núm. 224, de 3 d’octubre de 2005.

***BOCG, Sèrie B, núm. 210-7, de 3 de gener de 2006.

****L’informe de la ponència es va publicar al BOCG, Sèrie B, núm. 210-11, de 7 de març.

*****BOCG, Sèrie B, núm. 210-14, de 22 de març de 2006.

******Si es vol conèixer amb més detall la tramitació al Congrés i al Senat de la proposta de reforma de l’EAC es pot consultar Los Estatutos de Autonomía de Cataluña, de Joaquín Tornos, ed. Iustel-IEA, (en premsa).

*******Per exemple, les competències exclusives de la Generalitat sobre una part del règim local (article 160.1 EAC), sobre una part del règim jurídic, el procediment, la contractació, les expropiacions i la responsabilitat de les administracions públiques catalanes (article 159 EAC) i una part de la funció pública i del personal al servei de les administracions públiques catalanes (article 136 EAC), la qual cosa comporta sostreure de l’àmbit de la legislació bàsica estatal aquestes submatèries.

********Recordem que l’article 149 no reserva a l’Estat cap competència sobre carreteres que superin el territori de Catalunya o afectin altres comunitats autònomes; aquest criteri es va introduir unilateralment pel legislador estatal a la Llei 65/1988, de carreteres de l’Estat.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame