Diumenge 15 de Setembre de 2019
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
TRANSVASAMENT DE LA CONCA ALTA DEL SEGRE A L'ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA (2008)
Arnau Urgell

El març del 2008 transcendeix la possibilitat de dur a terme un transvasament del Segre al Llobregat aprofitant la galeria de servei del túnel del Cadí. El DMAH nega que sigui un transvasament, atès que es tractar, tot just, d’una captació “puntual i reversible”. La mesura agafa per sorpresa una part del Govern i rep les crítiques de CiU, dels regants, dels ecologistes i de les administracions de Ponent. La proposta no rep el vistiplau de l’Estat, que aposta finalment per allargar el minitransvasament de l’Ebre fins a l’àrea metropolitana de Barcelona. Mesos després l’ACA manté l’opció de transvasar l’aigua del Segre, però com un intercanvi de drets d’aigua dels regants d’Urgell i el Segarra-Garrigues.


La possibilitat de transvasar aigua del Segre cap a l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) ha saltat de manera regular a l’arena política i mediàtica. Els opositors a la construcció de l’embassament de Rialb (la Noguera) ho havien posat a sobre la taula a la dècada dels noranta.
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va redactar el 2005 un pla de contingència que considerava l’obra com a “última opció”, un fet que no va sortir a la llum fins a tres anys després que ho va publicar El País. Abans però, l’abril del 2007, l’agència EFE va difondre que l’ACA estudiava la viabilitat del projecte, en l’escenari 2030 i per a casos excepcionals.

El febrer del 2008 el director de Planificació de l’ACA, Gabriel Borràs, detallava la proposta en la presentació d’un llibre. Segons va recollir el portal Sostenible.cat es pretenia crear un banc d’aigües que s’activaria en situacions de prealerta (embassaments de les conques internes al 45%). Només en aquests casos es transvasaria a l’AMB aigua de reg agrícola per a usos urbans.

Estaques a Prats i Sansor
A començament del 2008 la sequera que es perllongava des de la tardor del 2006 es feia més acusada, i la possibilitat que l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) patís restriccions es feia cada vegada més evident de cara a la tardor (ABASTAMENT D’AIGUA A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA. SEQUERA).

El 12 de març transcendia que el Govern podria preparar un transvasament del riu Segre al riu Llobregat des de Prats i Sansor (la Cerdanya). Les estaques localitzades en un terreny privat d’aquesta població semblaven ser-ne el primer indici. El conseller de Medi Ambient i Habitatge (DMAH), Francesc Baltasar (Iniciativa per Catalunya Verds, ICV), reconeixia a Artur Mas (Convergència i Unió, CiU), als passadissos mateixos del Parlament, la possibilitat de treure aigua del Segre, però negava qualsevol relació del Departament amb les estaques.

El projecte prendria l’aigua del riu Segre i la bombaria fins a la galeria de serveis del túnel del Cadí. Posteriorment, una canonada traslladaria l’aigua fins a bolcar-la al Llobregat just abans de Guardiola de Berguedà.

Les reaccions no es van fer esperar. En seu parlamentària el president José Montilla va afirmar que “portarien l’aigua d’on fos”, però Baltasar es va negar a contestar a les preguntes de CiU sobre si hi hauria transvasament. L’alcalde de Prats i Sansor, Josep Carbonell (CiU), va lamentar la manca de transparència, ja que les estaques s’havien situat en un terreny privat sense permís. Els usuaris de l’aigua del Segre no hi estaven gens d’acord. El president del CANAL SEGARRA-GARRIGUES, Josep París, considerava que “la proposta afectaria 150.000 de regadius de Ponent i l’abastament d’un centenar de poblacions”. Ramon Carné, president del canal d’Urgell, no ho considerava gens fàcil pels tràmits administratius. “La major garantia se situa als trams finals, no a l’origen dels rius”, afegia. Dies després el ple de la Diputació també va mostrar la seva oposició.

En el si del Govern existia molt desconcert respecte al projecte, especialment entre els consellers del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El conseller de Governació, Jordi Ausàs (ERC), va mostrar el seu recel i va afirmar que el Segre “no té cabal per cedir aigua”. Joaquim Nadal (PSC), titular de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP), va admetre la possibilitat de treure aigua però va negar que es tractés d’un transvasament: “és una mesura temporal i d’emergència” va afegir. Finalment, el conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural (DAR), Joaquim Llena (PSC), es va veure obligat a reconèixer el dia 29 que una setmana abans havia negat públicament el projecte “perquè no ho sabia”. “Em costava molt creure-ho i encara avui em costa”, va concloure.

Detalls del projecte i negativa de l’Estat
El 26 de març el rotatiu El País feia públic alguns dels detalls del projecte del DMAH per evitar que cap embassament quedés per sota el 15%. L’extracció a la Cerdanya seria d’1,5 m3/s (3 hm3 mensuals) sempre que el cabal superés els 3 m3/s –al setembre acostuma a dur-ne 12. El cost per superar els 14,5 km que separen ambdós rius s’estimava en 20 MEUR. Francesc Baltasar negava, però, cap relació amb les estaques localitzades a Prats i Sansor.

L’endemà la ministra de Medi Ambient (MMA), Cristina Narbona (Partido Socialista Obrero Español, PSOE), va confirmar que la Generalitat no havia fet arribar cap sol•licitud formal per al projecte. El transvasament havia de tenir rang de llei i havia de ser aprovat pel Consell de Ministres si s’excedien els 5 hm3 –xifra que se superaria en tan sols dos mesos–, ja que formava part de la conca de l’Ebre, administrada per l’Estat.

Al cap de dos dies el director de l’ACA, Manuel Hernández, explicava que hauria d’estar operatiu en set mesos però que en calien cinc d’obres. “No cal el decret llei de l’Estat per iniciar els treballs”, afirmava. Baltasar reiterava que seria una mesura “provisional” i que es desmuntaria a la primavera del 2009 quan es posessin en funcionament les dessalinitzadores.

L’endemà la vicepresidenta del Govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega (PSOE), va desautoritzar qualsevol projecte del Segre o l’Ebre cap a l’AMB. “Un transvasament seria insostenible econòmicament, socialment i ambientalment”, afirmava. Francesc Baltasar va afirmar que no podia creure que la posició de la vicepresidenta fos “raonada, clara i estable”, mentre que el conseller d’Interior, Joan Saura (ICV), l’acusava d’actuar “irresponsablement”. La ministra Narbona també va comunicar a Baltasar les reticències de fer qualsevol transvasament de la conca de l’Ebre, però el conseller li va reiterar que no ho era, sinó que es tractava d’una aportació “limitada en el temps i reversible”. Les paraules del president Montilla, “No ens tremolaran les cames. Cinc milions de catalans no es quedaran sense aigua de boca”, van provocar la unanimitat de diversos consellers en defensar el projecte.

Pacte de silenci
L’abril s’iniciava amb una nova negativa de Narbona a qualsevol transvasament de la conca de l’Ebre. El MMA apostava per crear un banc d’aigua a partir de la compra d’aigua als regants del canal d’Urgell i de la derivació posterior des del pantà d’Oliana. Segons el DMAH no hi havia temps per executar aquesta obra.

Dies després Francesc Baltasar manifestava trobar-se “enfaixat” entre diversos fronts de la gestió de la sequera i reconeixia “errors en la gestió de la informació” que va atribuir a un “pacte de silenci” amb el Govern espanyol. Segons el conseller, l’Estat va demanar que el projecte del Segre no sortís a la llum fins després de les eleccions del 9 de març. La decisió, compartida per la Generalitat, va acabar amb paper mullat, per “una estranya filtració a CiU”, segons paraules de Baltasar.

Per la seva banda, la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) manifestava la seva desconfiança amb la provisionalitat de l’obra i alertava que podia tractar-se d’una “cortina de fum” per impulsar la interconnexió de xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona i Aigües Ter-Llobregat (TRANSVASAMENT DEL CONSORCI D’AIGÜES DE TARRAGONA A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA). En aquesta mateixa línia s’expressava Ramon Espadaler (CiU), que preguntava a Montilla si mantenia la tesi de Baltasar a favor del Segre o apostava per arribar a acords amb els regants de l’Ebre. Una solució que segons el diputat convergent defensaria el govern estatal. En aquest sentit dos dies després el president de la Generalitat admetia que el Govern estudiava captar puntualment aigua de l’Ebre si es descartava el Segre. El conseller Jordi Ausàs proposava com a alternativa duplicar el nombre de vaixells per abastir l’AMB.

Ultimàtum pel Segre i acord per l’Ebre
El 7 d’abril el DMAH explicava que el transvasament del Segre es tiraria endavant a partir de la compra de l’aigua als regants de l’Urgell i exhibia el suport a la mesura de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA). Dies després el president José Montilla recordava que no “tancaria la porta al Segre sense altres alternatives reals” i Francesc Baltasar exigia a l’Estat una solució “a temps i reversible” per evitar restriccions a la tardor. De nou el projecte suposava una picabaralla al si del tripartit amb una discussió al Parlament entre ERC i ICV per si era la millor opció.

Per la seva banda, el secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, va afirmar que l’Estat no es podria negar a l’opció Segre en una situació de sequera extrema, especialment una vegada s’haguessin iniciat les obres. Mentrestant la Federació Ecologistes de Catalunya (EdC) es querellava contra el director de l’ACA, Manuel Hernández, pels delictes de prevaricació, contra el medi ambient i abús de poder. Dies enrere la Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natura (IPCENA), que forma part d’EdC, havia denunciat que el paratge on s’havia de captar l’aigua era XARXA NATURA 2000.

La situació va fer un tomb l’11 d’abril en transcendir un principi d’acord entre Estat i Generalitat per allargar el minitransvasament de l’Ebre fins a l’AMB. Francesc Baltasar ho acceptava amb la condició que fos “tan bona com l’opció Segre”, és a dir, amb un termini tan curt i desmuntable. Finalment, el 30 d’abril el Congrés dels Diputats aprovava el reial decret que havia de permetre fer arribar aigua del minitransvasament cap a les comarques barcelonines.

Una opció de futur
Setmanes després que finalitzés l’emergència, Gabriel Borràs (ACA) insistia des de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada (el Conflent) amb l’opció del Segre. Recuperava de nou la idea de crear un centre d’intercanvi de drets públics de l’aigua bidireccional. Concretament els regants de l’Urgell i del Segarra-Garrigues alliberarien part de les seves dotacions en situacions de sequera, però en contrapartida podrien rebre aigua regenerada procedent de l’AMB. Aquest projecte, pensat per al 2025, només seria possible amb una gran inversió per millorar els regadius del canal d’Urgell.

Al portaveu de la PDE, Manolo Tomàs, no li va sorprendre la proposta i va recordar que havien ajornat la interconnexió de xarxes però que el projecte no s’havia aturat. “Fa temps que sabem que volen executar-la a través del canal Segarra-Garrigues”, va afegir. En canvi, el conseller Francesc Baltasar ho va negar rotundament i va qualificar la proposta “d’un tècnic de l’ACA” com a “serp d’estiu”. Tanmateix, a final de desembre El Periódico publicava que el DMAH subscrivia finalment la idea de l’administració hidràulica.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéame