Dissabte 25 de Març de 2017
Aquest lloc web utilitza galetes pròpies i de tercers per recopilar informació estadística sobre els hàbits de navegació. Si segueix navegant, considerem que accepta la seva instal·lació i ús. Llegeix més Accepto
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL. DEBAT SOBRE EL MODEL I LA DIVISIÓ TERRITORIAL
Arnau Urgell

Actualitzat a 31/12/2008

Al llarg del 2008 continua el debat sobre l’organització del territori en vegueries, unes institucions que el Govern manté que es crearan l’any 2011 després de les eleccions municipals. Tanmateix no es fa cap avanç substancial en l’ordenament jurídic que ha de permetre la transició cap al nou model d’organització territorial. A banda de la possibilitat de canviar el mapa –de set a vuit o nou vegueries– esclata amb certa força la polèmica sobre la denominació de la regió de Ponent, sobre “l’encaix” de la Val d’Aran i fins i tot sobre la conveniència de crear o no la de l’Alt Pirineu. Mentrestant Vic manté l’aposta per la Catalunya interior, una vegueria que agruparia des de l’Alta Anoia fins a la Garrotxa.


Antecedents 2004, 2005, 2006, 2007

Articles posteriors 2009, 2010, 2011

El debat sobre l’organització territorial es reprèn amb l’inici de la legislatura 2007-2011 per mitjà de l’anunci de l’elaboració de la llei. Tanmateix, la tramitació és lenta i el 2008 finalitza sense que s’hagi presentat al Parlament. Mentrestant continua la confrontació política i territorial tant per a la possible definició d’una vuitena VEGUERIA AL PENEDÈS –en menor grau la de L’ALT TER – com per a la definició de la capitalitat de la Catalunya Central, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. En tot cas hi ha acord en la idea que la vegueria ebrenca actua com a “locomotora” del procés tant pel que fa al consens institucional com pel fet que no cal modificar els límits provincials.

Terres de l’Ebre: vegueria el 2011
A començament de febrer el director dels Serveis Territorials a l’Ebre de Governació i Administracions Públiques, Carles Pasqual (Esquerra Republicana de Catalunya, ERC), va explicar que l’esborrany de llei de governs locals estava molt avançat i es podria aprovar abans d’acabar el 2009. Segons Pasqual les vegueries absorbirien els consells comarcals, “que tenien els dies comptats”. En el cas de les Terres de l’Ebre, l’única que el Govern tenia totalment definida, la seu s’ubicaria a l’actual edifici del Consell Comarcal del Baix Ebre a Tortosa.

Quatre mesos més tard, el delegat de la Generalitat a l’Ebre, Lluís Salvador (ERC), va confirmar que el territori es trobava “en la recta final d’un procés històric”. Salvador també va explicar que la vegueria seria realitat el 2011 després de les eleccions municipals. Tot i que la voluntat del Govern era accelerar al màxim el procés va recordar que calia aprovar cinc noves lleis catalanes (entre les quals la de governs locals i la de procediment de migració de diputacions a vegueria) i modificar-ne dues d’estatals: la del règim de les hisendes locals i la de modificació dels límits provincials.

Al llarg de l’estiu es va produir un cert estira-i-arronsa entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i ERC pel calendari de la vegueria de les Terres de l’Ebre. I és que en el congrés dels socialistes es va aprovar una resolució en la qual s’apostava per fer-ho el 2009 –o si més no, abans del 2011–, mentre que els republicans ho consideraven un “funambulisme”, ja que els consells de vegueria s’elegien de manera indirecta mitjançant les municipals. En una entrevista a començament d’agost, el conseller de Governació, Jordi Ausàs (ERC), “tancava el debat” i refermava el 2011 com a data per la transició en l’ordenació territorial catalana.

Terres de Ponent: qüestió de noms
A començament del 2008 l’alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC), va iniciar el debat sobre la denominació de la vegueria de les Terres de Ponent, que agrupa les comarques del Segrià, la Noguera, les Garrigues, el Pla d’Urgell, l’Urgell i la Segarra. En un article recordava que la ciutat de Lleida havia esdevingut “el centre d’un fet urbanístic i funcional, constituïu d’una àrea urbana” i que això havia de ser reconegut en la nova divisió territorial. “Aquesta regió de Catalunya no pot ser sinó la Vegueria de Lleida. No m’agrada, ni crec que agradi a cap lleidatà, el nom de Vegueria de Ponent”, afirmava. La proposta va rebre el suport de la Cambra de Comerç i la Indústria de Lleida. El seu president, Joan Simó, va anunciar el 4 de febrer la presentació d’una sol•licitud al Departament de Governació per reformular-ne la denominació. “No és cert que històricament s’hagi fet referència al territori com a Terres de Ponent”, va recordar, i va assenyalar com a denominacions més habituals “Lleida” o “Lérida”. Així mateix va lamentar que la demarcació quedés dividida entre les comarques de la plana i la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran.

Per la seva banda, el delegat de la Generalitat, Miquel Pueyo (ERC), va animar els ciutadans a opinar sobre la denominació del territori i va instar la universitat i l’Ateneu Popular a crear “fòrums de debat”. Pueyo es va posicionar en una situació intermèdia: “Identificar la vegueria només amb el nom de la capital és insuficient”, tot i que va reconèixer el pes de Lleida.

En el debat de noms s’hi va afegir la intercomarcal de ponent de les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). La formació independentista va engegar la campanya “Si els dius Països Catalans, digues-li Vegueria de Ponent!”, ja que consideraven que la denominació proposada per Ros obeïa a una “mentalitat centralista i provinciana” que recordava el moviment leridanista. L’altre partit que apostava obertament per mantenir el nom de Ponent era Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

L’encaix de l’Alt Pirineu i Aran
En plena canícula el paer en cap obria una nova polèmica en posar en qüestió la creació de la vegueria de l’Alt Pirineu i lAran. Per a Àngel Ros es tractava d’una “escissió dels pobles del Pirineu”; així mateix apuntava que, a causa de la seva baixa demografia, la “separació de Lleida” seria perjudicial per als seus habitants. En canvi, sí que es mostrava favorable a una vegueria pròpia per a lAran a causa de les seves “particularitats”.

Les crítiques a la proposta no es van fer esperar. L’alcalde de la Seu d’Urgell, Albert Batalla (Convergència i Unió, CiU), va instar la Generalitat a garantir un bon finançament per als futurs consells de vegueria en funció de l’extensió territorial i no només del nombre d’habitants –en referència a les paraules de Ros sobre la demografia–. Per la seva banda, des del PSC-Progrés de la Seu es van desmarcar de la proposta i van recordar que el partit a nivell nacional defensava les set vegueries. Així mateix, Jaume Gilabert, president de la Diputació de Lleida, considerava que la divisió no seria perjudicial i que, fins i tot, beneficiaria les comarques de la plana. “Permetrà apropar l’Administració als administrats i potenciar el territori”, declarava.

El debat va revifar el mes de novembre després que Ros reiterés en una conferència a Barcelona que no estava d’acord amb la creació de l’Alt Pirineu, malgrat que dir-ho “no fos políticament correcte”. “Per a Lleida no és un bon model la divisió d’una província de només 400.000 habitants en dues vegueries, amb una diferència de població molt gran d’una a l’altra” ,va recordar. En aquesta ocasió va ser el mateix conseller de Governació –i exalcalde de la Seu d’Urgell– que va respondre el paer mitjançant el seu bloc. “Ros se situa fora de les raons d’ampli consens polític quan afirma que la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran no és necessària”, va afirmar. L’intercanvi de declaracions va continuar i l’alcalde de la capital del Segrià va demanar una sola regió, amb nom Terres de Lleida, que inclogués la plana, el Pirineu i Aran –aquest darrer territori amb “especificitat pròpia”.

En paral•lel continuava el debat històric sobre “l’encaix” d’Aran respecte de l’ordenació i les institucions del Principat. A final d’agost el síndic Francesc Boya reafirmava el seu compromís per tal que la Val d’Aran quedés fora de les vegueries i recordava el compromís de l’exconseller de Governació, Joan Puigcercós (ERC). Segons Boya, Jordi Ausàs no tenia en compte que el seu predecessor havia firmat que Aran “hauria de poder interlocutar directament amb la Generalitat sense passar per una vegueria” i evitar “que es trobés com Catalunya respecte a Madrid”.

“El Pirineu no es pot entendre sense Aran”, va respondre Ausàs, que va recordar que el nom ja recollia la personalitat pròpia del territori occità. A més va defensar –a diferència de la seva posició com a alcalde de la Seu– una tricapitalitat entre Puigcerdà, Tremp i la Seu d’Urgell, “per ajudar a vertebrar la zona”.

A mitjan octubre la Diputació de Lleida s’afegia al debat i aprovava, amb els vots de l’oposició (CiU i PP) i del diputat d’Unitat d’Aran (UA) –al govern amb PSC i ERC– una proposta per deixar Aran fora de les vegueries. Els grups del govern ho van rebutjar considerant que no s’especificava “l’encaix”. “Tant pot anar-se’n amb Aragó com amb França”, va afirmar el president, Jaume Gilabert. Per al diputat d’UA es pretenia evitar la humiliació del 1987 quan la Val d’Aran es va incloure en el mapa comarcal “com una comarca més”.

El repartiment dels departaments de la Catalunya Central
Mentre la reclamació de la vegueria de l’Alt Ter s’apagava, Manresa i Vic continuaven la pugna pel repartiment de les seus dels diversos departaments de la Catalunya Central. Al llarg de l’any es va anunciar que Educació aniria a la capital del Bages, per bé que quedaven pendents Treball, Medi Ambient i Habitatge i Agricultura, un repartiment pel qual Solsona també reclamava ser protagonista. En aquest sentit, el 28 de març es va aprovar una moció per unanimitat per reclamar a la Secretaria General de Planificació Territorial que “la tinguessin en compte” quan es definís la ubicació dels departaments a la futura vegueria.

No va ser fins a ple agost que la Plataforma Vegueria de l’Alt Ter va tornar a emergir emetent dos comunicats en els quals advertien que mantenien la reivindicació d’una vegueria pròpia per a Osona, el Ripollès i la Garrotxa. Tot i això, diversos mitjans de comunicació van recollir que el pacte polític era clar: Osona estaria integrada a la Catalunya Central de manera “inamovible”.
Per altra banda, des de la Plataforma es mantenien oberts a estudiar el projecte del batlle vigatà, Josep Maria Vila d’Abadal (Unió Democràtica de Catalunya, UDC), de la denominada Catalunya interior –formada per les comarques incloses a la Catalunya Central, l’Alta Anoia, el Ripollès i la Garrotxa.

Precisament el ple de Vic va aprovar amb els vots de CiU, PSC, ERC i Plataforma per Catalunya (PxC) una moció per reclamar una vegueria amb aquest àmbit interior. Les claus de la proposta es basaven en el manteniment de la unitat Osona-Ripollès, en la creació d’un territori que actués com a contrapès a l’àrea metropolitana de Barcelona i en l’establiment d’un sistema de cocapitalitat.

Més enllà d’alterar el mapa de vegueries –un fet que en principi no entra en els plans del Govern–, l’any finalitzava sense novetats respecte al corpus legal que havia de permetre la nova ordenació territorial del Principat.
Imprimeix Enviar notícia
La TafaneraDeliciousGoogleRemoumeMenéameDiggTechnoratiIndependènciaCatosferaFacebookTwitterYahoo! BookmarksTechnorati